Un conte per fer dormir els nens

PENSAMENTS AL KARAKORUM.

Començant l’estiu de 1980, una expedició sortia de Barcelona cap al Karakorum. Aquest és el cartell de l’expedició. 

I aquí podreu trobar els dietaris. El dia a dia de l’expedició.

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Després de fer cim, marxa de tornada amb el temps comptat.,

El dia 9 d’Agost de 1980, esgotadora jornada de dos etapes en un dia. De Gore a Urdukas i fins Liligo, sobre la glacera de Baltoro amb un temps infame. Allà, l’assistent de l’oficial d’enllaç, esgotat, va enmalaltir. 

Tot va acabar bé, l’endemà l’expedició va poder arribar a Paiju i el xicot es va anar recuperant.

El conte: una nit que estava a càrrec dels meus nebodets, els hi vaig explicar aquest conte per fer-los dormir. Un conte real per adormir les criatures:

“Mira, ja es fa fosc. No hi ha lluna. Ara que vespreja i hem d’anar a dormir, voleu que us expliqui una cosa? De vegades les persones no són com us hem volgut ensenyar. També hi ha persones que s’estimen més tenir la panxa plena i estar ben calentons que amoïnar-se pels demés.

Sabeu aquella vegada, ja fa temps, quan amb uns companys, ens entestàvem a pujar unes muntanyes, de les més altes del món? Caminàvem un dia darrera un altre per aquelles valls sota un sol que ens picava al cap i a les pedres com un martell. Que n’era de seca i llarga aquella vall! Només llangardaixos, mosques i nosaltres. I la set, i la pols... Era dur.

Tornem allà on érem. Que deia? Ah si! Travessàvem les valls amb els companys i amb nosaltres venia un capità, que havia nascut per allà a prop. Aquest capità portava un criat que, fes calor o fred, plogués o fes sol, li parava la tenda de campanya, li preparava el té calentet, li bullia l’arrós pel sopar i li enllustrava les botes. Aquest xicot es deia Ayub i era un bon nano.

Recordo que, sovint, estant nosaltres fonent una mica de neu per tenir aigua, sentíem cridar al capità “Ayub!”. I l’Ayub, cansat i esbufegant s’escarrasava a complir l’encàrrec d’anar a buscar aigua més lluny, i en tornar, preparar el té, amb llet, molt de sucre i pebre, com li agradava al capità, i fer-li el sopar. I així fins la nit. I quan el capità dormia, encara li tocava fer el seu propi sopar, cosir-li la roba i enllustrar-li les botes. És clar, s’havia de llevar el primer per tenir l’esmorzar a punt. I després caminar tot el dia carregant el necessari. Un dia darrera un altre.

Un d’aquells dies, quan ja tornàvem cap a casa, baixant i baixant per la vall, més llarga que un dia sense pa, crec que era el cinquè o sisè dia que caminàvem, el cel es va anar ennegrint i al cap de poc ja plovia. No ens vam aturar perqué plogués, que ens hauríem mullat igual. Com que per acampar necessitàvem un lloc una mica pla i amb una font per tenir aigua, calia arribar a un lloc que es diu Liligo. I vinga a caminar i vinga a ploure. Ja queia la nit, com ara, i feia fred. Un riu ens barrava el pas; calia travessar-lo. Com que ja érem ben mullats no ens hi vam pensar gaire; fora les botes i a l’aigua!

El riu no era fondo, aigua fins les cuixes, però si que era ample i ple de pedres grosses. El corrent era fort i calia anar ben poc a poquet assegurant els peus si no volies torçar un turmell i acabar arrossegat pel corrent. L’aigua era molt freda, sabeu? El riu naixia una mica més amunt d’una glacera blanca i blava que feia una mica de por. Quan vaig arribar a l’altre banda tot jo tremolava i els peus i les mans eren d’un color entre blanc i blau i em feien un dolor molt viu. No us penseu, no, que els altres no estaven gaire millor que jo. Tots tremolàvem com les fulles d’un bosc al vent. Xops i regalimant seguíem camí avall, mentre la fosca creixia i la pluja semblava enfurida perquè, es clar, ja no ens podia mullar més. Potser es va ofendre del poc cas que en fèiem perquè al cap de poc es va retirar dignament.

Així que, freds i mullats com un peix, tremolant, arribem per fi a Liligo. Ens parem les tendes, ens fiquem a dins i ens treiem la roba mullada. Preparem una sopeta calentona i, tot voltant el fogonet encés, sembla que revifem. Mentrestant, l’Ayub anava fent el mateix pel capità en una foguera al mig del campament.

Era una nit fosca, fosca i freda. Molt. Poca estona després es van anar apagant els llums dins de les tendes. Demà tocava un altre dia de marxa i, esgotat, tothom anava agafant el son. Només jo, que encara escrivia i l’Ayub que treballava, teníem un llumet encés.

La foguera s’anava apagant i, a estones, semblava que la pluja volia recomençar.

Quin benestar! Pobrets peus, s’anaven escalfant dins del sac de dormir i la son començava a planar sobre els meus ulls.

Aleshores, la porta de la meva tenda es va obrir i una cara fosca pel sol amb les dents molt blanques, em deia mentre em sacsejava: “Doctor sahib, doctor sahib, Ayub no good!”. Poc a poquet m’entrava al cap que l’Ayub era malalt.

-Ja vinc, ja vinc. I am coming! Vaig contestar. Tot seguit tornar-me a posar la roba mullada, que no en tenia d’altre, i agafar la farmaciola i els estris. Em va costar arribar a la tenda que l’Ayub compartia amb altres portadors en aquella nit tan negra en aquell pla ple de pedres on havíem posat el campament. Per sort el llum encés dins la tenda em guiava. Per sobre de la carena, semblava que volia treure el cap la lluna.

Dins la tenda feia molta calor. Molts portadors. Sacs de dormir i motxilles en desordre. Els ulls del company malalt, al fons, brillant enfebrosits. El pobre xicot tremolava de febre. Sentir-lo respirar era sentir una locomotora i escoltar els bronquis era com el xiulet d’una cafetera. Els pulmons ben tapats.

Tot plegat havien estat massa coses per ell. Tanta estona de mullena, sense poder-se assecar, havia arreplegat un refredat o una pulmonia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Sense anàlisis ni radiografies, tocava fer de metge d’expedició. Consells als seus companys, havia de beure un parell o tres litres d’aigua o de sopes fins l’endemà; menjar, si volia, però sense obligar-lo, descansar tant calent com es pogués, unes medicines per fer baixar la febre i una injecció d’antibiòtic potent. L’endemà ho tornaríem a veure. Tot va anar bé i en dos dies era com nou.

Sabeu que? Doncs que l’Ayub havia anat més enllà del que podia. Havia traspassat el límit de les seves forces. Perqué que cadascú té el seu límit i ell l’havia traspassat.

Si, ja sé que a alguns llocs, els capitans tenen criats que s’han d’aprimar perquè ells s’engreixin, però a mi em va semblar que l’Ayub havia fet més del que podia fer. Potser és que mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall. O potser, els pobres ruquets no es poden queixar, que s’hi juguen el pa dels seus fills. O potser és que sovint trobes malànimes que no volen saber quan estan abusant dels qui no es poden queixar. 

Que qué vull dir? No ho sé nois, jo us explico el que jo vaig veure. Vosaltres mateixos; ja ho rumiareu. Apa a fer nones; un petonet i fins demà.

El capità Abdul Qashim,  L’Oficial d’Enllaç de l'expedició. 

Ayub. Cuiner i assistent del capità amb seu casc característic.