Poques vegades els “conqueridors d’alló que és inútil”, com deia el gran Lionel Terray, tenen un reconeixement públic més enllà de les felicitacions i abraçades de la família i de l’entusiasme dels incondicionals de la muntanya. Alguna conferència  o medalla d’un club o un piolet d’or de la UIAA. Benvinguts siguin.  Però això sempre és en els cercles limitats dels incondicionals de la muntanya.

Però enguany un alpinista, model per tants escaladors, ha rebut la creu de Sant Jordi de la Generalitat, per la seva trajectòria. Observeu la llista dels guardonats:

 
Seria una bogeria intentar fer una llista de les primeres ascensions de l’Anglada a tot arreu del mon. De Montserrat al Pedraforca, de Riglos als Alps. De l’Hoggar a Kenia i a  Groenlàndia. Incontables. 

Com que m’he dedicat més a l’alpinisme expedicionari només escriuré una curta llista de les expedicions de l’Anglada, totes, excepte la primera, com a cap d’expedició. I potser m’en deixo alguna. 

• 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l’aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l’Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.

• 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l’Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.

• 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.

• 1974: Primera absoluta amb Emili Civis i Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar el 29 d’abril a les 9 del vespre.

• 1982: Primera expedició catalana a l’Everest per l’aresta sudoest.

 
Per seguir la seva trajectòria millor, us proposo  llegir aquest llibre, escrit per la seva dona i també escaladora pionera, Elisabeth Vergés Costa (1939 – 2019) i publicat per Desnivel l’any 2002.

Recordo una anècdota; quan als anys vuitanta del segle passat, diversos grups de muntanyencs maldàvem per la primera ascensió catalana a l’Everest, hi havia certa competència per trobar finançament. Alguns dels patrocinadors, que volien l’exclussiva, ens avisaven de contactes amb altres grups que ens podrien aixafar la guitarra. Un  conegut cap d’una altra expedició va dir en públic, segur del que deia: 

- L’Anglada és un senyor. Aixó segur que no ho farà.

L’any 1988, una expedició catalana intentava per primera vegada l’ascensió al K2. Des de la ciutat de Skardu fins al campament base, a 5300 metres d’altitud, hi ha una marxa de 15 dies per la trencada glacera Baltoro, passant ponts de mico i amb punts d’aigua escassos. L’Anglada, que no formava part de l’expedició, ens va venir a visitar al campament base. Van ser uns dies d’agradables converses i intercanvis d’opinions sopant a la tenda del campament base al peu de l’aresta del K2.

Aquests sòn alguns dels meus records. 

 

 

Una cordada mítica: Francesc Guillamon Nieto, Josep Manuel Anglada Nieto i Jordi Pons Sanginés.

Moltes felicitats i una abraçada al company i mestre que tants camins ens ha obert. 

I recorda, Josep Manuel, que, a més a més de molt merescut, hi ha molts muntanyencs que sentim amb orgull aquest premi a un dels nostres.