NUTRICIÓ A LA MUNTANYA. EL TÉ DEL BALTISTAN

EL RECOMFORTANT TÉ ESPECIAT DEL BALTISTAN

Al diari de l’Expedició Ciutat de Barcelona al Karakorum, l’any 1980, vaig escriure:

Divendres 8 d’Agost. Gore. 4.600 metres.

Tres dies sense escriure. Tres dies de corcoll. No hi ha hagut pebrots per seure i escriure gaire. A més a més tinc un dit ferit i embenat que m’ho posa més difícil.

Sortíem del CB avall, ahir 7 d’agost. Tota la caravana glacera avall, el mateix dia que arribàvem al CB carregats com rucs. Fet nit sobre la morrena, nevant i entomant mullena, excepte en Falcó i jo, que passant per ser uns faldilletes, vàrem muntar una tenda. Sense tenir el menjar de la marxa preparat. Avall, avall, marxem, marxem. O fugim? Quines presses!

Com va anar? Com potser dèiem; el dia 6 d’agost, en Toro i l’Ós tampoc van tirar amunt. Algun núvol. Avall cap al C2. Ara sí. El mateix dia cap al CB, ben carregats. Poca estona després els seguim en Falcó i jo, recollit el campament 2. Darrera mirada al circ. Totes les tonalitats del blau, del blanc i del gris. Ja no hi queda ningú. Un iglú solitari, al mig del circ.  El cap del Gasherbrum 2, dalt de tot, senyorejant la retirada.

L’Ós i en Toro, arriben aquella tarda al CB. Rendits, però arriben. En Falcó i jo, mes carregats i més tardaners, amb neu fins el genoll, ens perdem per les esquerdes de l’esquerra de la glacera. Forcem un bivac a 5.800 metres, sobre d’un sèrac. Sort encara que tenim fogó, sopes i xocolata. L’endemà arribem al CB al matí. Sense temps ni per seure ni esmorzar, treiem pes de les motxilles, el posem als bidons de l’expedició, i avall que fa baixada. Sort del té que ens ha preparat l’Ayub, que faria revifar a un mort.

Aquí només queda l’expedició japonesa que espera als seus portadors per demà. Serà possible que tinguem tanta pressa? I jo que volia disfrutar de l’aventura amb calma i viure cada instant del retrobament amb la vida.

Dites:

“La tortuga  sap més del camí que la llebre”.  Khalil Gibran.

“D’una manera incomprensible el camí em porta a una perduda llunyania blava. Enlloc hi ha sentit, enlloc una meta segura. Però cada ruixim del bosc i cada brunzit d’abelles em parlen d’una llei profunda, d’un ordre sagrat”. Hermann Hesse.

Mentrestant, uns pensaments: la qualitat de l’amistat amb els membres de l’expedició japonesa. Gent sòlida i solidària. De les consultes mèdiques. Ferides i ferides de mal guarir que s’han encabritat a l’altitud. Dolor als peus que dificulten caminar a dos membres de la nostra expedició. En Llop té un inici de lesió que pot ser una congelació, però a en Toro no l’hi veig res. Arrosseguen els peus. I mira que ens queden passes.

Bona nit per avui, que no puc més. I el menjar és escàs. I l’aigua amb sorra de glacera. A dormir.

Imatges. La trencada glacera del Gasherbrum II per sobre del Camp Base.

El té especiat, típic del Baltistà, tal com el preparava l’Ayub a l’expedició. Segur que amb productes frescos i de millor qualitat dels que disposava l’expedició es podria millorar encara més.

Es fa un té ben fort i ben negre posant aigua a punt de bullir i uns grapats, generosos de té negre ben fermentat. Ha de quedar negre com el cafè. Quan l’aigua ja s’ha amarat del color i de les xantines estimulants del té, i no abans per no interferir amb la infusió del té, hi posem i dissolem unes cullerades de sucre, una cullerada grossa de llet en pols, una cullerada de postre de pebre mólt i uns polsims de caiena, clau i canyella. 

Ja us ben asseguro que aquesta infusió pot fer aixecar i continuar caminant al muntanyenc més cansat.

 

Imatge: l’Ayub, el treballador del camp base, ordenança de l’oficial d’enllaç i una persona excel·lent.