UN PISCOLABIS A KHAPLU
dimecres, 29 de novembre del 2023
Un altre plat memorable. Per mi va ser molt exòtic. Vaig perdre més temps aprenent a menjar-lo que omplint la panxa.
Ho poso en context. Corria l’estiu de l’any 1988 èrem a la primera expedició catalana que volia pujar el K2.
No hi ha film ni diaris d’aquella expedició, però podeu llegir el llibre que afegeixo. K 2. Massa Alt pels nostres somnis. Toni Arbonés. Cossetània Edicions. Relata amb pels i senyals tots els ets i els uts d’una expedició com aquella. Com que l’expedició en part era patrocinada per Catalunya Ràdio, en Toni Arbonés i en Joan Gelabert van muntar un estudi de ràdio al campament base. Hi havia connexió i programa diaris i es va gravar tota l’expedició. Ja té mèrit, en un temps, recordeu-ho, en que no hi havia encara telèfons mobils. Aquí podeu escoltar els audios, però ull viu! que no tots son per ànimes càndides.
https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html
Com que l’expedició necessitava gairebé tres-cents portadors es van haver de recòrrer molts pobles de la vall per reclutar-los. Allà que vam anar en Fida Hussein, el sirdar, i un servidor de vostés, dalt d’un petit totterreny militar, conduint per l’esquerra i recorrent la vall. Al poble de Khaplu, a l’hora de més sol, vam parar a fer un mos i beure un té. Mès que un restaurant o fonda, cosa desconeguda aquells anys i aquell lloc remot, era la casa del capitost local. Només hi vam veure una dona, que les altres devien ser amagades. Quedi clar, però, que aquella matriarca era la que manava a la casa, fossis foraster o local. Ens va fer seure on ella volia i renyava a qui creia convenient amb total autoritat. Si parlava, tots els homes callaven.
Imatge. El sirdar Fida Hussein, veterà de moltes expedicions i de guerres entre Pakistà i la Índia i qui escriu aixó a Skardu.
El plat. Crec que en deien Marzan i és una massa de farina pastada posada al voltant d’un tassó ple d’un oli ben clar. Al costat hi posen un altre tassó o bol amb una salsa feta de iogur o llet agra amb menta, coriandre i altres herbes aromàtiques.
Es menja amb les mans. Sempre amb la mà dreta. S’agafa una porció de pasta de la farina, amb el dit gros s’hi deixa una imprempta com si fos una cullereta i s’omple de l’oli. Després es tanca el mos de forma que l’oli no regalimi i es suca a la salsa. Cap dins. Explosió de suculència. L’oli i l’àcid. Gustós i cremós.
Veieu les imatges.
Però com va escriure el poeta mallorquí, cada record porta el seu corc. La memòria de vegades es debilita i de vegades ens juga males passades. El cert és que no sabria com repetir el plat.
Anem a pams. D’aquell oli en deien ghee, però no era el mateix ghee que es comprava a Skardu i que era la menja dels portadors. Em penso que allà deien ghee a l’oli vegetal, a la mantega i a la margarina. Pensava jo; segur que en balti, que és una llengua derivada del tibetà, tenen un nom de cada cosa, però per nosaltres i traduint a l’anglés, de tot greix per menjar en deien ghee. En Fida, veterà, veient que jo no ho veia clar, em va donar la clau: “Aquest oli el fan amb els pinyols dels albercocs”. Vet aquí perque era tan aromàtic, una mica amargant i tan diferent de l’oli dels portadors.
I la farina? Era farina d’ordi, de mill o alguna altra? Ells en deien buckwheat. És clar que això compromet a poc. Amb la varietat de farines que hi ha al Pakistà en general i a la zona del Baltistà en concret, ves tú a saber de que era feta o si era una barreja que feien al poble. Seguint penosament els camins de la vall, vam travessar camps i conreus. Molts èren de gra, farratge, cereals o gramínies. Vàrem veure mill, sorgho i fajol. Confesso que no sé de que era feta aquella farina, pastada espessa, de color fosc i gust lleugerament fumat.
Imatge. Camp de Mill. Aquest cereal es cultiva a Catalunya gairebé només per farratge del bestiar. No confondre amb el que anomenen millo a Galicia, que és el nostre blat de moro, moresc, panís o dacsa a València. Cada terra hi posa el nom que vol. Al Baltistà també passa.
Imatge. Camp de Sorgho vermell. La segona és al Nepal, vall del Buri Gandaki. No tinc notícia de que es cultivi a Catalunya.
Imatge. Camp de Fajol o Blat sarraí. A Girona s’en cultivava molt per farratge del bestiar. Actualment, pel baix contingut en gluten s’utilitza preferentment per la dieta de les persones intolerants al gluten.
La salsa amb llet fermentada i herbes aromàtiques. En deien tsemik i ho traduïen com Curd dip. Com si diguèssim iogurt per sucar. Era lleugerament àcida i molt cremosa. Les herbes eren menta, coriandre i alguna altra semblant a l’orenga o la sajolida.
Els albercocs. Camps d’albercocs i terrasses roges amb paneres d’albercocs sense pinyol esteses per assecar al sol a tota la vall del riu Braldo. Diré dos virtuts d’aquells albercocs, grossos com préssecs petits. En Fida Hussein, només començar la marxa em va regalar una bossa de roba amb un parell de kilos d’albercocs secs. “This is good for aclimatization, Dr. Sahib”. Evidentment tenia tota la raó. En les primeres fases de l’aclimatació la dieta recomanada és a base de sucres i àcids. En canvi de baixada, l’alegria de trobar un arbre carregat d’albercocs madurs i sucosos després de dos mesos sense fruita fresca, era un do i un plaer vinguts del cel.
edit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.