EL MISTERI DE RONGBUK

LA LLEGENDA DE L’EVEREST

Conrad Anker i David Roberts

2000. Símbol Editors. ISBN 84-930135-6-0

LOS FANTASMAS DEL EVEREST

Jochen Hemmleb, Larry A. Johnson i Eric R. Simonson

2000. Plaza Janés Editores SA. ISBN 84-01-37675-0

El dia 8 de juny de 1924 George Leigh Mallory i Andrew Comyn Irvine a qui deien “Sandy”, van ser vistos per darrera vegada a l’aresta nordest de l’Everest. Eren a uns 8300 metres d’altitud arribant a l’anomenat 1er graó. No van tornar mai.

Si van desaparèixer mentre ascendien cap al cim o si van caure mentre baixaven és una polèmica que encara dura. 

L’any 1933 una altra expedició britànica va trobar un piolet a 8400 metres d’altitud, abans d’arribar al Primer Graó. Forçosament havia de ser de Mallory o d’Irvine. La senyal amb tres osques, la mateixa que tenien altres eines de l’Irvine, fa pensar que era el seu. L’any 1991 es va trobar una de les seves ampolles d’oxígen a 8475 metres. L’any 2001, es va trobar una de les seves manyoples a 8440 metres. Totes aquestes troballes es van fer a prop de l’aresta nordest pel que sembla clar que crestejaven i no que anaven cap a l’enorme camp de roques inestables per on havia creuat Edward Felix Norton uns dies abans fins arribar a 8570 metres per l’anomenat precisament corredor Norton. Veieu l’esquema:

 

Imatge obtinguda a Internet i modificada per incloure l’expedició de 1985. 

L’any 1999, una expedició comercial, la “Mallory & Irvine Research Expedition” va trobar el cos de George Mallory a 8100 metres a la vertical d’on s’havia trobat el piolet. El cos d’Andrew Irvine deu seguir allà on va caure i ningú no sap on és.

En aquests dos llibres, els protagonistes relaten l’expedició, els conflictes que van anar trobant, especialment els legals i com els van anar resolent. De fet, que uns expedicionaris fèssin un llibre i uns altres l‘altre llibre ja ens orienta una mica. També relaten l’ascensió al cim de Conrad Anker i Dave Hahn uns dies després de la troballa. 

El primer que em puja al cap és la comparació amb les Expedicions Catalanes de 1983 i 1985. Un periodista francès que va arribar fins al campament base un d’aquells anys ens va dir que aviat hi hauria “plus d’alpinistes que de cailloux”. Tenia raó. Ja hi més alpinistes que pedres. Prop del campament base hi ha restaurants, hotels, Wi-fi, oficina de correus, pista d’aterratge i botigues. Els muntanyencs s’enfilen esquivant una xarxa de velles cordes fixes, cossos congelats i batallant amb decisions difícils com seguir o ajudar a altres alpinistes malats o accidentats. A gran altitud, cada alpinista sol amb ell mateix, però enquadrat en una processó. Soledat poca, solitud potser si.

Si voleu comparar fotografies de la via nord de l’Everest i del campament base dels anys 1983 i 2019, cliqueu aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/les-comparacions-son-sempre-odioses.html

El segon tema és el debat de si van arribar o no van arribar al cim. Hi ha qui pensa que donada la capacitat i la determinació de Mallory és possible que arribèssin al cim i desapareguèssin a la baixada. Hipòtesi romàntica. En canvi, la major part dels entesos i dels qui coneixen l’Everest consideren que hi ha suficients arguments per creure-ho altament improbable. Les restes de George Mallory es van trobar per sota del Primer Graó uns 300 metres més avall d’on es van trobar el piolet, la manyopla i l’ampolla d’oxígen. El cos de Mallory té la cama dreta fracturada, encara amb la bota de sola clavetejada, i la corda d’escalada trencada a prop del cos. Sembla evident que va caure. I l’Andrew Irvine? Va caure també i va seguir fins el peu de la paret o es va trencar la corda, va caure per l’altre costat de l’aresta i descansa a la paret Est?

Qui ho sabrà?

Només poso alguna dada:

A l’Expedició catalana de 1985, el campament VI es va posar a 8450 metres, prop de la cresta i ben a prop d’on devien caure. D’aquell campament fins el cim i tornar, una cordada de sis muntanyencs experts, amb material, roba i nutrició moderna, ben convençuts de la feina, hi va esmerçar quaranta hores (40 hores) incloent un bivac a 8600 metres. Voleu dir que és probable que vistos al migdia del dia 8 de juny de 1924 a 8300 metres, entre boires i vents arribèssin al cim al vespre i caiguèssin de baixada? Tot pot ser però unes coses son més probables que altres.

Després escriuré un argument que va en contra d’aquestes dades que poso, però serà per rigor i respecte a la veritat.

A l’expedició britànica de 1922, el Dr. Thomas George Longstaff, un dels companys d’expedició, va definir a en Mallory com a “Nen de cor intrèpid incapaç de tenir cura d’alguna cosa, incloent-s’hi ell mateix”. És una caricatura d’un company gracioset o la definició que va fer un expedicionari expert? No sé. Tom Longstaff va ser el primer alpinista de la història que va coronar un cim de 7000 metres (Trisul, 1907). També va obtenir la menció anual de la Royal Geographical Society l’any 1928 per les seves exploracions a l’Himàlaia. Difícilment s’el pot considerar persona donada a escriure comentaris frívols.

En tot cas els diaris d’Andrew Irvine, eren al campament base i es van publicar temps després diuen:

“He passat tota la tarda i tot el vespre arreglant una altra vegada l’aparell d’oxígen. De la caixa num. 2023 he fet dos instruments complets (1A i 2A) però sense els tubs d’emergència, ja que en aquesta caixa tot té fuites, fins i tot la mànega o la peça metàl·lica de la unió eren poroses. El número 3A tenia un regulador defectuós que vaig desmuntar, i el vaig trobar corroït per dins al voltat del coixinet inferior. El vaig netejar tan bé com vaig poder, però encara s’encalla a 1,5 + 3, però funciona correctament si li vas donant copets. El número 4A tenia una vàlvula reductora bloquejada, ja que segons el model MkIII estava a l’inrevés”

“11 d’abril. He arreglat el llit d’en Mallory, la càmera d’en Beetham, el trípode de la càmera de l’Odell i he segellat tota una llauna de parafina”.

“12 d’abril. He passat el dia al campament, he fet algunes fotografies, ordenant caixes de galetes i treballant una mica en la càmera d’en Mallory, que s’ha allargat i m’ha ocupat tota la tarda”.

Aquests i altres detalls d’aquelles expedicions de fa cent anys es van recuperant a les pàgines dels llibres i contrasten amb el que és actualment una expedició comercial on tot ho ha de resoldre l’agència contractada. Pel que sembla l’Irvine era el tipus d’expedicionari manetes que tot cap d’expedició clàssic voldria portar. 

Per no treure emoció a la lectura no desvelaré els arguments amb els que els membres de la “Mallory & Irvine Research Expedition”  conclouen que és molt improbable que arribèssin al cim de l’Everest aquell 8 de juny de fa 99 anys. Llegiu els llibres, que saber no ocupa gaire lloc. 

Ara diré el que abans no havia dit. L’any 1985, és cert que la cordada de cim va trigar 40 hores en pujar de 8450 a 8848 metres i tornar al mateix campament, però era durant el monsó. És a dir amb neu fonda fins la cuixa. L’any 1924, abans del monsó, poca neu i molta roca. Potser durant el monsó escalar és més lent i hi ha risc d’allaus, però en canvi hi ha menys risc de caigudes. 

Es poden veure els darrers passos abans del cim avançant a la neu fonda l’any 1985 aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page.html

En tot cas, al llibre de Conrad Anker i David Roberts esmenten l’escalada del segon graó pel nostre grup i inclouen una fotografia feta per en Toni Sors. Cometen però un error; escriuen que l’expedició de 1985 va ser a la tardor, postmonsó. No és correcte. L’expedició es va portar a terme durant el monsó. Cim el 28 d’agost. Que jo sàpiga va ser la primera expedició occidental que va ascendir per aquesta ruta i la primera en fer-ho en període monsònic.

El llibre de Hemmleb, Johnson i Simonson només ens esmenten a la bibliografia però també amb un error (Pàgina 242. BLANCH, C. J. MASSON, “El Everest. Historia de una conquista”. Barcelona, Ediciones Peninsula, 1986). Però el sotscap d’expedició es diu Joan Massons i no Masson.  

Aixó ens passa per furgar a la història de l’alpinisme. Sovint trobem lapsus...

 

Imatge. Fotografia feta per en Toni Sors el 28 d’agost de 1985 arribant al peu del segon esglaó en el seu camí cap al cim de l’Everest. Els alpinistes sòn a 8550 metres d‘altitud. Les roques que marquen el cim que es veu al fons són les més elevades del mon. La petita càmera Olympus de butxaca que va fer aquesta fotografia i bona part de les del cim la portava en Toni Sors i actualment està al fons de material del Servei General d’Informació de Muntanya a Sabadell.

                                           

Imatge. La cara nord de l’Everest on es veuen especialment bé les famoses “Franges grogues” entre els 8100 i 8500 metres.

 

Imatge. Memorial al Campament Base de l’Everest de la cara Nord.