NUTRICIÓ. Conserves mil·lenàries

LA CADUCITAT DE LES CONSERVES. TROBALLES INTERESSANTS

La data de caducitat de les conserves sovint és motiu de preocupació als supermercats i a les cases de les nostres ciutats. Si sabèssin el que ens hem arribat a menjar!

Sigui per una llei, un reglament o un conveni, als productes en conserva es programa la caducitat als cinc anys de l’envasat. O sigui en 1826 dies. I això que significa? Vol dir que el dia que fa 1825 el producte serà bo i que el dia 1827 serà dolent? És clar que no. La data de caducitat, en general, només significa que no es pot garantir que l’aliment es conservi més de cinc anys i que no es pot reclamar quan ha caducat. La data de caducitat no vol dir que algunes conserves es puguin podrir abans ni que passat aquest temps la conserva pugui mantenir les seves propietats com aliment. Assumint els riscos, és clar.

Podeu imaginar una llauna de fabada abonyegada i oblidada dos anys sota un sol ecuatorial i coberta per les cagarades de tots els ramats? Ara imagineu la mateixa llauna perduda i conservada dins d‘una una glacera de l’Himàlaia i trobada deu anys després. Estic segur que en un cas i l’altre, les possibilitats de que el menjar es conservi en condicions serà diferent. 

Una característica de l’alimentació a les expedicions és la monotonia. A les muntanyes llunyanes hi ha el que hi ha i no es pot demanar el que no hi ha. Es poden fer, i es fan, moltes barreges per intentar donar una mica de vida a una dieta monòtona i avorrida. Quan durant molts dies només hi ha pasta o arròs bullits amb poqueta sal. Es poden relatar algunes anècdotes d’expedicions que van variar, diversificar i alegrar la seva dieta amb menjar enllaunat que van anar trobant al llarg de l’ascensió. 

Insistiré en que quasi sempre es tracta d’aliments enllaunats; les conserves amb cartró o plàstic, difícilment sobreviuen gaires dies als canvis de temperatura i als atacs dels corbs de l’Himàlaia, que al Nepal en diuen goraks. Aquests ocells son molt eixerits i troben la manera d‘entrar a les tendes, estripar les lones o fer rodolar les pedres, per molt ben protegit que estigui el menjar amb pedres, neu o lones.

Un fragment del diari de l’expedició a l’Everest de 1985 que parlava del tema. Campament Tres a 6500 metres, en una llarga espera del bon temps:

“Som a la tenda que ens fa de cuina i menjador fent petar la xerrada. Recordem les nostres llars, preparem els dies futurs i l’assalt definitiu i valorem el que hem viscut durant els darrers dies. S’ha acabat l’aigua i haurem de baixar a la glacera a buscar-ne per fer una infusió i preparar el sopar:

“-Renoi, quina manera d’esbufegar! Hi ha vint metres i semblava que no hi arribava mai.

“-I doncs minyó, que et pensaves que eres al Pedraforca? Jo vaig i m’assec de pedra en pedra, em pesen les cames i bufo per posar-me les botes.

“Moltes coses a Catalunya no són res però aquí dalt es poden convertir en una muntanya. En Toni Sors em recorda el seu flegmó dentari:

“-Porto ja tres quilos d‘antibiòtics entre pastilles i injeccions. Ara ja no em fa mal, però vols dir que n’hi havia per tant?

“-Doncs no ho sé. Ningú ha estudiat mai l’evolució espontània de les càries infectades en els expedicionaris barbuts que son per aquí dalt... El que si que sé, però, és que no m’agradaria gens tenir una infecció descontrolada a la cara quan l’organisme està tan depauperat com el tenim aquí.

“La infusió és a punt. Quin gust beure aigua calenta i ensucrada quan la posta del sol és propera i comença a fer fred. El sol s’ha amagat darrera del coll nord. La fosca ha cobert tot el Camp Tres i ens hem posat més roba. Preparem alguna cosa per sopar.

“- A veure que tenim... Que us semblarien unes llenties de llauna amb cansalada? ... O potser un puré de patates amb tonyina? I de segon un sobre de carn dels que ens van donar els de can Tarradellas?

“-Sí, com vulguis. La veritat és que ara tinc gana. I si quan tinc gana m’atipo, tot seguit ve la descomposició i em passo el dia darrera d’aquelles pedres.

“-Difícil tema. Diuen que algunes expedicions tenen menys problemes. Planifiquen les calories i les vitamines i amb quatre pastilles i un pot d’algun preparat dietètic o liofilitzat ja en tenen prou.

“-Que vols que et digui... I el gust de menjar unes faves a la catalana encara que siguin de llauna?

“S’acaba l’àpat. Apilonem els plats bruts. Demà serà un altre dia. Asseguts al voltant d’un bidó encetem un torró per fer les postres mentre preparem més beguda.

“-A veure, calleu un moment. 

“-Aqui Camp Base, aquí Camp Base. Ens sentiu Camp Tres? 

“-Si, si, Camp Tres a l’escolta. Canvi.

“-Com va tot per aquí dalt? Canvi

“-Enyorats de vosaltres. Aixó a part tot va com una seda. I allà baix que feu? Canvi.

“-El gandul fem, ja veus. I és que ja en teníem ganes. Força jeure i vinga a atipar-nos. I aviat amunt. Canvi.

Aixó es va escriure el dia 19 d’agost de 1985. El dia 21 d’agost arribava al Camp Tres el primer grup des del Camp Base. En els dies següents, la resta de l’equip. El dia 28 d’agost un equip de sis homes arribava al cim de l’Everest a les sis de la tarda. 

Llaunes d’alls i de carn al Gasherbrum II. Any 1980. Al campament 1, a 5500 metres, hi havia un dipòsit de menjar, tapat amb rocs i una lona gruixuda. Era vandalitzat pels goraks és clar, però vam poder recuperar unes llaunes sense cap mena d’etiqueta ni d’indicació. Les més grans eren de carn i contenien una espècie de fiambre com un tac de pernil dolç. Les més xiques eren llaunes d’alls comfitats. Imagineu una cabeça d’alls amb tots els seus grills tallada pel mig; queda com una espècie de sol o d’estrella. Eren crus, però un arròs bullit, passat per la paella amb aquells alls i uns trossets de pernil dolç ens van alegrar més d’un sopar en aquell campament de trànsit. 

Llaunes de Corned Beef al Lhotse Shar. Any 1984. Marxa d’aproximació. Expedició molt pobra. Si no us creieu que l’expedició era pobra, mireu els rodolins que van ser parits, entre boires de rom, una nit al campament base. Cinc persones, sis-cents cinquanta kilos de material, incloent el menjar i un pressupost de riure, procedent de la butxaca de cadascú.

És temps de vaques magres. El llarg viatge s’ens fa agre,

quan anem curts de butxaca, com el Prim de Can Barraca.

Pelats com el ruc de Betlem, badallem més que masteguem.

O aquesta adaptació:

Cuentan de una expedición que un día

tan pobres y míseros estaban,

que sólo se sustentaban

de unas hierbas que recogían.

¿Habrá otros, entre sí decían,

más pobres y tristes que nosotros?;

y cuando el rostro volvieron

hallaron la respuesta, viendo

que los del Lhotse Shar iban cogiendo

las hierbas que ellos dejaron.

Quejosos de su fortuna

en este mundo vivían,

y cuando entre sí decían:

¿habrá expedición alguna

de suerte más importuna?

Piadosos nos han respondido.

Pues, volviendo al buen sentido,

quizás las penas mías,

para hacerlas tú alegrías,

las hubieras recogido.

Si sueñas con el Lhotse Shar

un precio habrás de pagar,

frío, hambre, cual burro cargar,

escalar, escalar y escalar,

a veces caer y reposar,

minuto de gloria esperar,

sin saber si podrás bajar.

El cas va ser que per estalviar en transport i portadors havíem previst comprar menjar localment. De casa només portàvem alguns embotits i bacallà sec. Va estar bé per l’arrós, les patates, els alls i el formatge i les pomes de Trakshindo que ens venia de pas a la marxa. I les cebes, els tomàquets i el bitxos picants de la varietat que anomenen kursani. Però no vam trobar la forma de comprar unes gallines, una cabra o una ovella. Comprar un iac ens va semblar excessiu. De fet el problema va ser que la nostra disposició per matar les bèsties era escassa o nul·la i la del xerpa encarregat dels suministres encara era  menor. Com es va sol·lucionar el problema de menjar proteïnes? A Namche Bazar vam trobar un grapat de llaunes de Corned Beef i embotits enllaunats tipus salami o mortadel·la, sobreres de diverses expedicions i sense menció a la data de caducitat. Així va ser com bona part de les proteïnes ingerides en aquella expedició van ser de segona mà. I bé que van servir per fer plats de llenties, mongetes, patates o arròs amb les olletes a pressió.    

Expedició al K2 de 1988. Quan va començar la marxa d‘aproximació i es va obrir el primer bidó d’alimentació pels dies de pelegrinatge fins el campament base, es va descobrir que el viatge en avió, o potser el transport en general, havia malmès alguns dels envasos al buit de menjar amb fiambre o carn que portàvem. Com que no era qüestió de llençar res, vam obrir tots els trencats i vam posar la carn al sol de l’altitud. Una vegada tot sec, embolicat amb un drap net, ho portàvem a la motxilla i no en un bidó de plàstic. Volíem els fiambres i carn en conserva ben secs i momificats que era la forma que no es podríssin. Un dels companys va batejar tot plegat com els fiambres secs milenaris “Tutankhamon”. Van fer bon servei i es van acabar abans del campament base.

Llaunes de sardines amb mostassa o amb salsa de tomàquet i de salsa picant al K-2. Campament base a 5200 metres d’altitud. Any 1988. Passejant per la glacera vam trobar moltes coses sorprenents. Apart de material fet malbé i alguna resta humana menjada de corbs, vam trobar dos caixes metàl·liques tipus maleta plenes de llaunes de sardines ancestrals. Ves tu a saber d‘on eren i quant feia que hi eren. També es van anomenar sardines “Tutankhamon”. Amb aquest nom es van quedar. Unes eren amb salsa de tomàquet i unes altres amb mostassa. Potser hi havia un centenar de llaunetes de sardines. Eren en bones condicions i van resultar ben bones per variar la monòtona dieta del campament base. 

Com que hi havia moltes llaunetes i els portadors baltis s’ho miraven encuriosits vam pensar en repartir una llauna per cada home. Error. En un altre capítol ja expliquem que el sabor del peix no va ser del gust dels baltis. Potser molts no sabien que era un peix i ben pocs que més enllà, ben lluny, hi ha un mar ple de peixos. Acostumats al txapati i la carn de cabra, les sardines no els hi van semblar un menjar acceptable. 

A la mateixa expedició vam trobar unes llaunetes coreanes amb una pasta vermella de kimchi picant que ens van amenitzar molts àpats pels qui no ens agrada gaire la pasta asciutta sense condimentar i el menjar que per nutritiu que sigui no tingui gust ni ànima.

Truita de tonyina de llauna a l`Himàlaia. Expedició de vigatans i mataronins al Cho Oyu (8188 metres), de 1992. Marxa de descens. Arribats al poble de Thame, en una marxa d’un dia des del campament base. Morts de gana. Una sherpani, propietària de gallines ens va oferir un grapat d’ous frescos. Comprem. Al país xerpa les patates sòn un producte de diari. Minúscules però gustoses. Comprem. A la casa on ens vam allotjar tenien un grapat de llaunetes de tonyina ancestrals i sense identificació ni passaport. Idea brillant! Enorme truita de patates i tonyina per sopar i treure el ventre de pena. Oliosa, com pertoca per allà. L’oli no era d‘oliva però no en va quedar ni una engruna ben sucat amb txapati...