NO TOTHOM ÉS UN BARRUT. JAPONESOS AL GASHERBRUM

Sentim a parlar, de vegades, de barruts que s’aprofiten de la feina dels altres. Coneixem persones que no porten cantimplora. No l’han de comprar, ni la carreguen a l’esquena ni, quan cal anar a la font a omplir-les, son ells els qui hi van. Aixó sí, es mosquegen si a la segona vegada no els hi deixes fer un glop. Tots hauriem de saber que els drets comporten obligacions. 

També hem sentit de situacions en que algun desaprensiu s’ha menjat el que una cordada, amb esforç, havia pujat per facilitar un atac al cim. També hem llegit d’expedicionaris desaprensius que pugen cims a costa de l’esforç d’altres expedicions, expoliant els suministres i el material d’altres expedicions. Gana insalvable, enveja o barra? De tot hi deu haver. 

És clar que hi pot haver situacions difícils o d’emergència en que es fa difícil jutjar.

L’any 1980 dos expedicions estaven al campament 2 del Gasherbrum II al plató que hi ha a 6000 metres pelats. Els campaments eren a uns 200 metres de distància l’un de l’altre i havíem decidit col·laborar.  

Teníem problemes de suministres. Els ghoraks, els corbs de l’Himàlaia que poden volar fins als vuit mil metres, i són descarats com ells sols, atacaven els dipòsits de menjar destrossant envasos i bosses per forta que fos la lona que ho embolicava. Sovint intercanviàvem alguns productes amb el japonesos. Si els hi faltaven fideus els hi donàvem una llauna de raviolis amb tomàquet i ells corresponien amb una llauna de peix en conserva.    

Imatge. En primer terme el campament 2 a 6000 metres amb l’iglú en construcció. Al fons es veu el campament dels japonesos. Per sobre de tots la piràmide del cim del Gasherbrum II de 8035 metres d’altitud. 

Extracte del diari de l’expedició Karakorum 1980

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

30 Juliol 1980. 12 hores.

Tot segueix pràcticament igual. Sol al Camp 2. Neva i fa fred. Al C4 sembla que ha millorat la situació; ha parat el vent i surten a assegurar el camí, amb alguna corda fixa, fins al peu de la piràmide final. Si surt bé, atacaran cim demà junt amb els tres japonesos. El problema és que només hi ha menjar i propà per dos dies. Al C3 el problema és similar, només tenen queviures per tres dies i mig. Esperaran a veure que fan els de punta. Si no millora el temps demà s’hauran de retirar i ja veurem. Per sort, aquí encara queden provisions i tenim dies per una altre càrrega i atac. I al C1 encara hi ha un niu considerable de provisions sota les pedres. Si no s’ho han fotut els corbs, que, quan hi ha roques, saben com rebentar i buidar les llaunes. 

Per cert que, el japonès que deia que de Barcelona li havien agradat els calamars, el vi i les dones, per aquest ordre, curiosament ho deia en castellà, baixa cap al C2. Està cansat i renuncia al cim. Aleshores, els tres japonesos del C2 baixaran cap al CB. Ells sabran, però deixen als companys en punta de cim sense suport.

Fa uns dies, escena memorable. Nevant i amagats a la tenda del C2, sentim passes. Devant la porta, l’expedició japonesa, en posició de ferms, com els soldats, amb el seu cap, Hideo Sato, consternat i avergonyit al devant. El discurs més o menys, va ser aquest: “Miserable expedicionari japonès s’ha menjat una llauna de ravioli del Campament 3 de l’honorable expedició catalana (Reverència). L’expedició japonesa s’encarregarà de tornar menjar al seu esplèndid campament a càrrec nostre (Reverència). Quan miserable lladre japonès baixi serà severament castigat (Reverència mantinguda)”. L’home estava realment avergonyit. El seu sentit de l’honor i de la obligació m’admira. El cas era que el pobre japonès baixava sol de posar cordes fixes a 7.000 metres, i al seu campament C3 no hi havia res ni ningú i al nostre poca cosa. Afamat i assedegat, va fer aigua i es va fotre una de les nostres llaunes de raviolis amb tomàquet. És el mateix japonès que ara baixa. Els hi vàrem dir que no patissin, que a muntanya, de vegades aquestes coses eren necessàries, que avui per tú i demà per mí i que, si va servir per sobreviure, ben fet estava i bon preu pagat. Crec que van marxar agraïts i consolats. Tots els mals fossin aquests. I tots els muntanyencs tinguessin la mateixa ètica.

I vinga a nevar. I jo vinga a fer solitaris i a menjar xorradetes. Qualsevol surt a fer el dinar o a treballar a l’iglú. Només per pixar i per treure neu de sobre la tenda, que aviat serà colgada en un forat. Més que un forat, això sembla un cràter amb la tenda al fons.

Escena memorable sota la nevada a 6000 metres amb el menjar com a motiu principal.