NUTRICIÓ. Anècdotes relacionades amb el vi

 EL VI DE L’EVEREST. I EL DEL LHOTSE!

Si heu llegit l'entrada dels apunts d'alimentació a la muntanya del dia 6 de gener de 2017 ja sabreu el que es recomana sobre les begudes alcohòliques i la muntanya. De fet, en el meu record, només hi va haver una ocasió en que l’aiguardent va córrer amb prodigalitat. Va ser la celebració de l’èxit de l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de 1985. És clar que la cosa s’ho mereixia. No es puja l'Everest cada dia i encara menys quan èrem la primera expedició occidental que hi arribava per aquella via i, a sobre, en ple monsó. A més a més ja érem al campament base, un lloc segur. Tot i aixó l’endemà ho vam pagar car. La ressaca de matinada, dalt de la caixa d'un camió amb temperatura sota zero va ser per no oblidar mai. Cap altre cas com aquell apart d’alguna cervesa en arribar de tornada o un traguinyol de la bota en alguna excursió matinal.

Els països on hi ha les grans muntanyes no acostumen a ser productors de vi. Ves que amb el canvi climàtic això no vagi canviant. Aixó si, a les valls de les muntanyes es cultiven cereals i per tant es fan cerveses i es destil·len aiguardents. Penseu en la ratafia, que no és un producte que surti de les planes ni del nivell del mar.

El que si que puc referir son algunes anècdotes relacionades amb el vi la muntanya.

Imatge. Hora de dinar al campament base de l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de l’any 1985.

A l’Expedició Caixa de barcelona a l’Everest de 1983, jo portava dos ampolles d’un vi bo del Priorat dins de la farmaciola. Com a reconstituent, que diuen que el vi fa sang, per si era necessari. El cas és que aquelles sofertes ampolles van volar en cargo de Barcelona a Lhasa, passant pels aeroports i les escales de Paris, Beijing i Chengdu. Van ser 15 dies de viatge. Després quatres dies mes de pols, fred i calor per arribar al campament base. En acabat, dipositades dins de la caixa metàl·lica de la farmaciola van resistir les calors dels dies i els freds de les nits durant dos mesos. Aixó si, a les fosques.

Com que no es va poder arribar al cim, quan desmuntàvem el campament base, vam pensar en lliurar-nos d’aquell pes i les vam obrir. Horror i espant! El vi era agre i agromullat com no havia vist mai. Ni barrejat amb sucre, llimona i gaseosa xinesa el vam poder beure. Malaguanyat. Ull viu amb el transport i guarda d’un vi bo que voleu beure en condicions.

La mateixa expedició portava una caixa de fusta amb tres ampolles d’ull de llebre regal del Celler Cooperatiu de Valls. Aquestes ampolles van resistir una mica millor les vicissituds del viatge.

En canvi a l’Expedició Mataró al Lhotse Shar de 1984, no va passar el mateix. El vi va arribar en condicions. És clar que no és igual una copa de vidre que una tassa d’alumini però vaja. Com que vaig haver de baixar al poble a buscar unes patates, algun company em van demanar: “Puja també unes Coca Coles”. Els vostres desitjos son ordres i això vaig fer, carregat com un ruc. Equivocació greu! No ho hauria d’haver fet. Mentre jo badava fent altres feines van convertir la darrera ampolla de vi en calimotxo. Ells contents, però jo esgarrifat per l’heretgia.

A l’Expedició de Mountain Wilderness a l’Annapurna de 1999 vam coincidir al campament base amb l’expedició de “Al Filo de lo Imposible”. Aquell era un grup ampli on recordo a en Juan Oyarzábal i a en Ferran Latorre. Recordo també els grans bidons de 25 litres de vi negre que venia directament de La Rioja alavesa. Algun dia vam dinar plegats. Fent broma sobre el tema en Juan Oyarzàbal va dir que ells mai podrien fer una expedició lleugera perqué portar vi per quatre bascos ja és una expedició pesada.

El Celler Cooperatiu de Valls, l’any 1984 va etiquetar 8848 ampolles, tantes com metres té l’Everest per sobre del nivell del mar del seu vi ull de llebre. Com podeu veure a l’etiqueta hi la fotografia de la caixa i de les ampolles amb la cara nord de l’Everest de fons feta l’any 1983. Encara es pot trobar alguna ampolla per col·leccionista a Internet. Gairebé quaranta anys després sospito que deu ser més que fet malbé.

Encara més. Amb la verema de 2005, quan feia vint anys d’aquella ascensió el Celler Laietà de Sant Cebrià de Vallalta va numerar també les ampolles del seu vi negre “Vallfogona” elaborat amb cabernet i merlot. Com que no es van arribar a fer les 8848 ampolles de rigor aquell any i el celler ja no existeix, encara corren algunes etiquetes, entre elles la de l’ampolla nº 8848.

Imatge per desintoxicar. El ratolí sense cua que s’ens menjava les galetes al campament base. Un dia el vam poder atrapar dins del llum de butà. Aquí el teniu. En realitat, bigotut, simpàtic, de color daurat i amb la cua més curta que la d’un conill, no era un ratolí, sinó un hàmster. Evidentment el vam deixar anar després de l’ensurt que el pobre devia tenir.