GANA FEROTGE EN TORNAR D’EXPEDICIÓ

El dia que ens van fer fora d’un buffet lliure

Les expedicions dels anys setanta i vuitanta del segle passat, duraven entre dos i quatre mesos. Qui volia anar d’expedició a una muntanya llunyana, com que no hi havia cap agència que s’encarregués de la logística, ho havia d’organitzar tot. 

No només havia de trobar la financiació, també s’havia de recol·lectar i de recollir  cada un dels medicaments de la farmaciola, establir i envasar les racions d’altitud, les tendes de cada campament, el menjar que calia portar de casa i el que es compraria als pobles veïns, comptar el pes i calcular quants portadors caldrien i etc, etc. I, quan faltaven diners o les empreses no regalaven els seu producte, gratar-se la butxaca.

Tota la logística, repartida entre els expedicionaris. A la primera reunió (sempre a la nit, després de la feina de cadascú) el cap d’expedició deia: jo m’encarrego dels papers, la informació, els permisos i les subvencions, tu del menjar, fas les racions i et busques la vida a veure qui ens dona alguna cosa, tu t’encarregues del material que si no ens en donen portarem el nostre, en Pepet dels viatges i del pes i els portadors, en Quimet de les comunicacions, les adreces i els hotels. I en Ton de la farmaciola, del programa d’aclimatació i de les vies d’evacuació en cas d’emergència. 

Voluntariosos però no professionals, tot era agafat amb pinces i depenia de la bona voluntat de qui ens ajudava o ens donava alguns productes de la seva empresa. No sempre sortia tot bé, però així es van fer moltes expedicions i molts cims.

De vegades, una tenda estripada obligava a fer campaments en iglús o coves de neu. Sovint no ens posàvem d’acord. De vegades quan hi havia sopes i cartutxos de butà, ningú havia pujat un perol. Però quan hi havia un perol, la bossa amb les sopes s’havia quedat a mig camí i s’havia de sopar amb els caramels de la ració de l’endemà. Els corbs, els goraks de l’Himàlaia, eren especialistes en robar el formatge, el pa, la farina i tot els que hi hagués en un campament no vigilat. Per ells, estripar una tenda o una bossa de lona gruixuda no era cap problema. 

Altres vegades, el transport feia malbé el contingut d’un bidó deixat sota un sol tropical. Apa! unes quantes racions menys.  Més problemes? Si nevava fort, més d’una vegada es perdia un dipòsit de material. Però no era sobre unes roques? Si, però on son les roques? Búsca-les, dos metres sota la neu. Bastons d’esquí sense les volanderes i ves punxant fondo a veure si ho trobem. De vegades si, però de vegades no. Apa! Unes racions menys...

Per no parlar de les allaus. Al Manaslu vam deixar tot un campament provisional 6200 metres pensant tornar l’endemà. Els dos dies següents va nevar com si s’acabés el mon. Quan vam poder tornar no hi havia res. Tot havia anat avall arrossegat per la neu acumulada. 

A l’Hindu Kush, l’any 1977 un portador va caure al riu; el vam recuperar sense més problemes que l’ensurt i la mullena, però el carregament, un bidó de menjar, va anar riu avall.

En resum, fos per un all o per una ceba, no es menjava tot el que es volia ni quan es volia. A més a més l’altitud, per més aclimatat que el muntanyenc estigui, fa perdre massa muscular a més a més d’afectar al sistema digestiu.

La realitat és que es perdia bona part del pes que es tenia en començar l’expedició. Perdre el 10% del pes en dos mesos era cosa que consideràvem normal. Un servidor de vostès medeix 181 cm i pesava 79 kg en començar l’expedició al Manaslu de 1982. Tres mesos després, en tornar a Barcelona després d’uns dies de menjar, remenjar i tornar a menjar  com si no hi hagués un demà, pesava 64 kg. Semblava un llapis llarg amb ulls i bigotis. 

Curiosament, les dones no perdien tant de pes. Potser un 5%. Tot té una explicació: en altitud el que es perd és, sobretot, massa muscular. I com que els homes de promig tenen entre un 8 i un 10% més de massa muscular, vet aquí la diferència.

El cas és que, en tornar a casa, la fam era una cosa difícil d’explicar. Un menjava i s’omlia la panxa i en poca estona l’estòmac era ple. 

Arribava un moment que pensaves: Prou endrapar... per ara! 

Però al cap de poca estona, tot aquell menjar, hidrats de carboni i proteïnes, una mica més tard els greixos, havia desaparegut. No només de l’estòmac; havia desaparegut de la sang, ens atacava la hipoglicèmia i la sensació de fam apareixia, de vegades en menys de mitja hora. S’estaven curant les feridetes que en altitud no es curaven mai. Les ungles creixien més fortes i gruixudes, es recuperava i es refeia tot allò que a gran altitud havia quedat en suspens. El consum de nutrients era gran i desapareixien de la sang poca estona després de menjar.

Sol·lució? No sé, però els primers dies esmorzàvem, dinàvem i sopàvem dos vegades sense perdonar un berenar en condicions. A casa s’ho sabien molt bé. Quan jo havia de tornar d’expedició s’omplia la nevera fins dalt  d’una forma poc raonable. Però tot plegat s’acabava en dos dies. I Sant Tornem-hi.

Una vegada la cosa va ser tan escandalosa que la gerència d’un restaurant ens va fer fora. El setembre de 1980 tornàvem del Karakorum. Èrem cinc homes afamats entre 28 i 32 anys i vam trobar un hotel de luxe a Rawalpindi que tenia un buffet lliure. Es pagava una entrada i t’atipaves tant com volies. Dit i fet. Plats d’arrós, plats de bé amb curry, plats de pasta amb iogurt, pollastre amb espècies, fruita, postres i pastissos. I quan un acabava i reposava una estona, s’alçava un altre i tornava a omplir un plat. Després un altre. Quan arribava el torn del cinquè, el primer ja tenia una bona gana i s’omplia un altre plat de patates amb pebrots fregits i un mango ben madur. O repetir un plat de pilaf amb verdures i chilis picants. I encara sort (per ells) que les begudes, al Pakistà totes eren sense alcohol i es pagaven apart... I com que no tancaven en tot el dia, anàvem fent.

Aquest episodi devia començar cap a la una del migdia i a les sis de la tarda encara endrapàvem. 

De manera amable, però contundent ens van fer saber que si volíem continuar menjant hauríem de tornar a pagar l’entrada.

Molt bé, d’acord. Molt dignes i amb el cap ben alt vam decidir anar a sopar al nostre hotel, bastant més econòmic.

I així va ser.