HEM PASSAT DE PREVENIR LES MALALTIES D’ALTITUD DELS ALPINISTES A PREVENIR LES DELS QUI ELS HAN D’ANAR A RESCATAR

MEDICINA DE MUNTANYA. TORNEM A LA GRAN ALTITUD 

La Comisió Internacional per la Medicina d’Emergències a Muntanya, conjuntament amb l’International Society for Mountain Medicine ha publicat les seves recomanacions per evitar trastorns d’altitud, entre els rescatadors no aclimatats que s’enfrontin a rescats a gran altitud. Pels qui vulguin llegir l’article complet, que és una meta-anàlisi ben documentada, aquí poso la referència de la publicació.
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/40844506/

 

Pels qui no tingueu la paciència de llegir tot l’article en anglés, que ja ens coneixem, poso el resum traduït al català i uns comentaris sobre les recomanacions que es fan. I per acabar, unes reflexions sobre el fet del que significa que les associacions de metges de muntanya hagin passat de fer recomanacions pels muntanyencs a fer-les pels rescatadors.

Títol
Profilaxi farmacològica i oxigen suplementari per rescatadors no aclimatats a gran altitud. Revisió de les publicacions i recomanacions conjuntes de 2025 de la Comissió Internacional per a l'Emergència de Medicina de Muntanya i la Societat Internacional de Medicina de Muntanya. High Alt Med Biol. 00:00–00, 2025.

 

Autors. McLaughlin, Kyle, Steve Roy, Marika Falla, Giacomo Strapazzon, Andrew M. Luks, Ken Zafren, Hermann Brugger, Martin Musi, Iztok Tomazin, John Ellerton, Ghan Bahadur Thapa i Peter Paal. 
 

Resum
Rescatadors de muntanya i pilots que ascendeixen ràpidament a altituds per sobre dels 3.500 metres sobre el nivell del mar (msnm) estan exposats als efectes nocius de la hipòxia hipobàrica, incloent deteriorament cognitiu i físic, així com a les malalties d’altitud.
Aquest article fa una revisió de l'abast de la suplementació d'oxigen i les mesures farmacològiques per millorar la funció cognitiva, el rendiment físic i prevenir les malalties d’altitud en rescatadors no aclimatats que guanyen altitud  ràpidament per sobre dels 3.500 msnm durant les missions de rescat.

Mètodes:  Seguint les directrius del Preferred Reporting Items for Systematic Reviews and Meta-Analyses (PRISMA) es van analitzar 723 articles, es van revisar 133 i es van incloure un total de 50 articles per a l'extracció de dades, basats sobre la intervenció: 6 sobre oxigen, 29 sobre acetazolamida (AZ), 17 sobre dexametasona (DEX), 3 sobre nifedipina i 5 inhibidors de la fosfodiesterasa-5.

Discussió: L'oxigen suplementari millora el rendiment físic i cognitiu a gran altitud i es recomana per rescats ràpids amb ascensió fins 30 minuts entre 3.500 i 4.000 msnm, i per rescats de qualsevol durada superior 4.000 msnm. Si s'administra oxigen, no es requereix profilaxi farmacològica. Si l'oxigen no està disponible, AZ o DEX es pot utilitzar per a rescats d'ascens ràpid per sobre de 3.500 msnm durant més de 3 hores per reduir la incidència i la gravetat de la malaltia aguda de la muntanya. A altituds superiors als 5.000 msnm o per a rescats que requereixin un treball físic prolongat, es recomana l'ús tant d'AZ com de DEX.

Conclusions: Per millorar la seguretat i l'eficàcia dels rescats d'altura, facilitem recomanacions per l'ús d'oxigen suplementari i profilaxi farmacològica per reduir el risc de les malalties d’altitud i millorar el rendiment cognitiu i físic dels rescatadors durant ascensos ràpids a altituds superiors a 3.500 msnm.

Paraules clau: acetazolamida; dexametasona; alta altitud; malaltia d'alta altitud; rescat de muntanya; nifedipina; oxigen.

**********

Per als mandrosos per llegir l’article complet, ja us avanço que les dosis que recomanen, són de 250 mg cada 12 hores d’acetazolamida (Edemox, Diamox) i de 4 mg cada 6 hores de dexametasona (Fortecortin, Decadran). En tots dos casos el tractament és per via oral. Es recomana començar el dia abans si es pot. La nifedipina i els inhibidors de la fosfodieterasa-5 només es recomanen quan apareix l’Edema Pulmonar d’Altitud en els alpinistes corrents.

Primera reflexió: segur que l’atent i ben informat lector s’haurà adonat d’una contradicció. Els consells de les societats mèdiques per als alpinistes normals recomanen no prendre acetazolamida ni dexametasona de manera preventiva; només en cas de que es necessiti fer tractament per un cas de Mal Agut de Muntanya (MAM). El consell mèdic pels alpinistes de base és tenir sentit comú, conèixer els perills de l’altitud, saber quan renunciar i medicar-se només per baixar.
Si algú vol saber com avaluar la gravetat del MAM pot consultar aquest enllaç:

https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/qui-te-por-al-mal-agut-de-muntanya.html
Penseu que l’alpinista normal, quan es retira, només es juga la seva desil·lusió, els diners del patrocinador o el seu amor propi. Però en el cas dels rescatadors no aclimatats, professionals que potser s’hi guanyen la vida, i dels quals pot dependre la vida d’una altra persona, han de pujar tant si com no. Naturalment la comissió d’experts ho ha tingut en compte i per això les recomanacions són diferents.

Segona reflexió. L’intentaré explicar basant-me en unes imatges.  

Imatges.- Campament Base del Manaslu (8.156 msnm) de l’expedició catalana el premonsó de 1982. Tres tendes i una construcció de pedres, cuina i magatzem, a 3.800 msnm. El cim del Manaslu a la fotografia de la dreta. Sis alpinistes i dos xerpes; ningú més a la muntanya. Exceptuant que el govern del Nepal, per concedir el permís, obligava portar un oficial d’enllaç i un cuiner. Cuiner que si no cuinava pels expedicionaris ho havia de fer per l’oficial. Obligatori. Cap sistema de rescat previst, ni pagant ni sense pagar. Un correu a peu trigava uns 9 dies en baixar a Kathmandu per enviar alarmes o telegrames. L’expedició no va arribar al cim. Van pujar sis alpinistes però només en van baixar quatre.
Imatges.- La soledat d’aquella ascensió. Qui feia la foto i el company de cada cordada.
   
   

 

Podeu llegir els diaris de l’expedició en aquest enllaç:
https://www.maldemuntanya.cat/p/diaris.html

Imatge.- El cim del Manaslu en un dia de bon temps l’any 2024 amb els clients d’unes agències arribant acompanyats per xerpes. Una processó amb la traça oberta.

 
Imatge.- Campament base del Manaslu de 2024 a 4.800 msnm. Una petita ciutat atapeïda. Les agències d’expedicions i trekkings monopolitzen tots els permisos. Unes 800 persones hi arriben cada temporada. Per ara. Aixó, al Manaslu; si parlem de l’Everest o del K2, les xifres es mutipliquen.

 

 
La segona reflexió té dos pisos. El primer  és sobre l’evidència de que quan més persones freqüenten un lloc més probable és que hi hagi accidents. Per tant, a més gent, més augmenta la demanda de rescat i d’assistència. 
Hi ha però un segon pis més ample. No és només que la muntanya sigui més freqüentada, és que es professionalitza. Es mouen molts diners, llicències, transports, sous i assegurances, de manera que les agències han de tenir i mantenir serveis de transport d’helicòpters, xerpes rescatadors i personal sanitari especialitzat, per quan apareix el problema.
Per aquests motius, els experts en medicina de muntanya ja fan protocols per rescatadors que sòn diferents de les recomanacions per als alpinistes de base.

Uns enllaços per aprofundir en el tema:
https://www.maldemuntanya.cat/2023/06/la-seguretat-la-muntanya.html
https://www.maldemuntanya.cat/2023/12/reflexions-sobre-letica-la-muntanya.html
https://www.maldemuntanya.cat/2019/02/abusant-de-la-medicina-de-muntanya.html

TRASTORNS DE LA CONDUCTA EN ALTITUD

UN ALTRE Trastorn de la conducta al Nevado Ojos del Salado

Els trastorns del comportament, les al·lucinacions i altres disfuncions del sistema cerebral son freqüents en altitud. No sempre és com el clàssic Edema Cerebral d’Altitud.

En aquest cas viscut a 6.200 metres als Andes es va haver d’obligar a baixar a una persona ben desorientada pel mètode d’agafar-li la motxilla i anar tirant avall. Ens va haver de seguir, esclar, si volia menjar i tenir el seu sac de dormir i la seva cantimplora.

L’any 1.997 una expedició de 14 persones i dos vehicles va establir el que aleshores va ser rècord mundial d’altitud en vehicle als 6.200 metres del Volcán Nevado Ojos del Salado, al desert d’Atacama, fronterer entre Xile i Argentina.

 

El Volcàn Nevado Ojos del Salado (6.893 metres sobre el nivell del mar ), la segona muntanya més alta d’Amèrica, vist des d’on teníem el campament base a 4.537m.

Aquella expedició la composaven en Ramon Franquesa, l’ànima i patrocinador del projecte, el mecànic dels cotxes, la cuinera encarregada de la nutrició, tres alpinistes confirmats, sis persones amigues i col·laboradores en tasques diverses, un xofer xilé pel camió de transport i un servidor de vostès, que era el metge d’aquella expedició. Es va establir el campament base a una antiga caserna abandonada dels carrabiners xilens a 4.537 metres. Actualment crec que l’edifici està restaurat i es diu refugio Claudio Lucero. És a tocar de les runes de l’antiga Hosteria Murray.

 

El Refugio Claudio Lucero en l’actualitat. Aleshores, quan va ser el nostre campament base, era abandonat, brut, ben atrotinat i sense cap porta ni finestra que tanqués bé. Al fons, el cim del Volcán Nevado Ojos del Salado. El nom li ve perquè es considera la font del riu Salado, que baixa cap a l’Argentina, desemboca al Paranà i surt a l’Atlàntic. Parlant de noms, és igual que Ull de Ter, que vol dir la font del Ter.   

 

 

Un dels vehicles – aranya de tremenda potència i aport d'oxigen extra al  carburador.

 

La major part de l’equip dins de la cambra hipobàrica de l’INEFC de Barcelona on es va fer un estudi sobre l’aclimatació.

 

Instal·lats al campament base, els més fredolics a l’interior de l’edifici i els més veterans en tendes, que quan no estàs ben aclimatat sempre és millor respirar aire pur, encara que sigui fred, que l’aire viciat amb la respiració de moltes persones en un lloc tancat. Era el dia 30 de desembre de 1.997.

En el tragí de trobar un bon camí per fer guanyar altitud als vehicles, d’evacuar a Copiapó a una persona amb Mal Agut de Muntanya i altres afanys van anar passant uns dies. Ens vam anar aclimatant.

Una anècdota d’aquells dies per si voleu riure una mica. Una truita de vuitanta ous:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/02/nutricio.html

Quinze dies després amb temps lliure i estable, quatre persones pernoctàvem al Refugio Tejos, a 5.850m. La intenció era pujar, tranquil·lament, al cim l’endemà.

El Refugio Tejos és un contenidor de transport marítim, de fet dos contenidors acoblats, condicionats succintament per fer d’aixopluc a les ascensions al Ojos del Salado. El que recordo és que, aquell mes de gener, era un lloc gèlid amb unes corrents d’aire que arribaven a qualsevol racó i que dificultaven passar una nit confortable. Això si, ni plovia ni nevava; era un cel clar i estelat...

 

Imatge. El Volcán Nevado Ojos del Salado amb el trajecte entre el Refugio Claudio Lucero, el Refugio Atacama i el Refugio Tejos.

 

Imatge. El Refugio Tejos i la ruta d’ascensió al Nevado Volcán Ojos del Salado.

 A trenc d’alba, a molts graus sota zero, després una beguda ben calenta i espessa amb cafè, cacau, sucre i llet en pols va començar l’ascensió.

Clarejava i embocàvem la zona denominada “La Caldera”, una zona on el camí fa moltes esses. En Pep anava molt lent. L'havíem d’esperar sovint. Per descansar s’estirava a la neu, sense dir res. No contestava quan preguntàvem: Com vas? No seguia fins que veia que nosaltres tiràvem amunt. Si que contestava negant amb violents cops de cap si la pregunta era: Vols que tornem al refugi, que estàs molt cansat? Vols que et porti jo la motxilla i aniràs més lleuger?

En una d’aquestes aturades, ja érem a 6.250m, vèiem clar que en Pep pujava caminant fent tentines i que, tot i que el camí, costerut, però gens vertical, era un munt de rocs atarterats, sovint havia de posar les mans a terra per mantenir l’equilibri.

Els tres ens vam mirar i la decisió va ser automàtica. Hem de baixar-lo com sigui. Al cim que li donin molt pel sac. Hem de baixar-lo ni que sigui a bufetades.

Calma.

-      Pep, descansem una estona? Té, un glop de cacau ensucrat i calent del termo, però deixa la motxilla a terra. Descansa i respira a fons.

Així va ser. De moment. Per sort ja tocava el sol i la temperatura havia pujat. Als dos minuts, en Pep s’endormiscava amb el cap sobre la meva motxilla, posada on calia ben a prop del termo. Vam carregar-nos la seva motxilla i despertar-lo.

-          Pep anem avall. Vine amb nosaltres que no ens trobem gaire bé.

 Mentida pietosa, però necessària.

-          La motxilla, m’heu pres la motxilla! On aneu?

-          Avall, al Camp Base. No estem gaire bons...

-          Espereu, espereu, però torna’m la motxilla!

-          Si m’atrapes... avall, que fa baixada...

En cap moment, en Pep es va posar agressiu. Més aviat era com si li féssim por; es mantenia allunyat i ens mirava malfiat, però ens anava seguint. Només si ens aturàvem un moment per un pas difícil o pel que fos, cridava.

-          M’has pres la motxilla!

Avall, avall. Un altre glop calent al refugi Tejos i avall, avall cap al refugi Atacama on teníem el 4x4. Va entrar al cotxe sense discussions. Passat migdia arribàvem al campament base, la caserna abandonada dels carabineros.

Allà, la seva dona i els altres companys van veure que caminava fent tentines i que estava obsessionat.

-          M’han pres la motxilla, m’han pres la motxilla!

Tot seguit el van aconduir, agombolar i rehidratar. Confesso que nosaltres estàvem esgotats i una mica decebuts. Però, en fi, tot va acabar bé. Vam renunciar al cim però el company va poder baixar i es va anar recuperant.

Durant uns quants dies es va comportar de forma obsessiva, hiperactiva i compulsiva. S’entestava en tapar amb cartrons enganxats amb paper mastegat els forats de les parets de fusta de la runa que era aquell refugi i en no voler menjar res si no li portava la seva dona. Malfiat. En cap moment va reconèixer que en altitud no es trobava bé. Per ell havia hagut de baixar del cim perquè li havíem robat la motxilla.  

Una altra renúncia. Un cim menys, que hi farem. Feliç perquè un altre company va arribar al campament base sa i estalvi. Però mira que costa que t’ho reconeguin...

Bé, si el company va arribar sa i estalvi, no ho sé. Potser s’havia perdut alguna cosa... mai no saps que és el que hi ha en un cervell, que va ser el que es va alterar, el que ha tornat a ser com abans i el que ja no serà mai igual. 

I aquí arribem al tema important.

Un metge expert en malalties d’altitud, amb ironia britànica, explicava que el Mal Agut de Muntanya rarament era mortal, però que feia patir tant que qui el tenia arribava a desitjar que ho fos per acabar d’una vegada. És el que passa normalment. Qui no es troba bé prou que ho sap i ho pateix.

Però aquest no és el cas en aquests trastorns cerebrals o en l’Edema Cerebral d’Altitud, en els que qui ho pateix no se'n adona.

Per tant, indefens, la seva vida depèn dels demés.

Les preguntes per fer pensar: que és primer, el teu objectiu o la vida d’algú que potser no coneixes? Que pesa més la competició o la cooperació?

Els humans tenim impulsos i potencial per la competició i per la cooperació. Si no fóssim competitius no ens haurien afligit tantes guerres però encara cap europeu hauria navegat fins Amèrica ni pujat a les muntanyes més altes. I si no fóssim cooperatius no hauríem sobreviscut als mamuts ni als tigres de dents de sabre i tampoc hauríem construït ciutats amb clavegueram ni xarxa d’aigua potable.

La solidaritat i la cooperació entre els muntanyencs és la base de la seguretat a la muntanya. Lamentablement, com més professional i més competitiva és la pràctica d’aquest esport es converteix en un esport de competició i no de cooperació. Cadascú tria el seu camí tot i que això sovint el fa baixar uns graons en la seva humanitat.      

 

L'ACLIMATACIÓ. ARTICLE EN CALENT.

ÉS VERITAT QUE CONVÉ PUJAR ALGUN TRES MIL AL PIRINEU PER ACLIMATAR-SE ABANS D’ANAR ALS ANDES O A L’HIMÀLAIA? 

Escric aquest article en calent i una mica emprenyat. Després d’una colla d’anys treballant, estudiant, exercint i intentant expandir la medicina de muntanya, un servidor ja sap que l’altitud no forma part del coneixement bàsic dels muntanyencs més enllà de saber que hi ha una cosa que es diu “Mal de Muntanya” i que no fa gaire por als més valents. Bé està si així us convé a la majoria, però no és una posició gaire intel·ligent.

A que ve això? He llegit un article de muntanya molt estimulant. El cas és que l’autor de l’article, per fer un viatge als Andes amb una estada a Huaraz (3.000 metres d’altitud) i més amunt, recomana fer abans una ascensió a un cim de 3.000 metres del Pirineu per no rebre de cop la patacada de l’altitud i anar una mica preparat. Aquí demostra de forma palmària el desconeixement del que és l’altitud i com s’ha d’afrontar.

En això, com a professional, estic obligat a discrepar i a dir-ho. L’ascensió a un tres mil del Pirineu serveix per disfrutar-la, per mantenir bona forma física i per fer pujar la moral abans d’una estada als Andes. Però encara que sigui altament recomanable, no serveix per millorar la tolerància a l’altitud.

I dic que pujar un 3.000 al Pirineu abans d’un viatge a les grans serralades del mon no serveix per afrontar amb garanties l’altitud, per dos motius. 

El primer és que una ascensió a 3.000 o a 4.000 metres no és suficient per influir en l’aclimatació. La persona s’hi hauria de quedar un mínim de 3-4 hores per sobre dels 3.000 metres per començar a posar en marxa els primers mecanismes fisiològics d’aclimatació. I després tornar-ho a fer durant quinze dies seguits si vol que els processos d’aclimatació progressin. Una sola ascensió a 3.000 ò 4.000 metres no té cap influència en l’aclimatació si no es manté almenys tres hores al dia durant dos setmanes. Almenys.

El segon motiu és que l’aclimatació no s’aguanta gaires dies, per tant, en el trajecte des de les muntanyes europees, ciutat i aeroport més propers, Lima i Huaraz, un mínim de cinc dies amb una logística impecable, es perdria el poc que es pogués haver guanyat en quinze dies als Pirineus i unes poques hores per sobre dels 3.000 metres.

Una mica d’història de la Medicina de Muntanya: la primera descripció que coneixem del Mal de Muntanya s’atribueix a mossén Joseph de Acuña al seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias” publicat a Sevilla l’any 1590. Molt abans però, alguns viatgers xinesos ja anomenaven a les muntanyes de la ruta de la seda les “muntanyes del petit mal de cap i les del gran mal de cap”. És evident que alguna cosa referent al mal de muntanya havien notat, és clar. 

Després, moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava a les mines situades en altitud als Andes xilens i assistia als miners que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguèssin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud. O sigui que quan els metges de muntanya-alpinistes van entrar en coneixement de l’Edema Pulmonar d’Altitud, ja feia 40 anys llargs que metges dedicats a la medicina del treball havien descrit la malaltia. Una cosa similar va passar amb l’altre complicació seriosa del Mal de Muntanya, l’Edema Cerebral d’Altitud.

Imatge nº 1: Radiografia de tòrax d’un pacient amb Edema Pulmonar d’Altitud on es veu una part important dels pulmons plena de líquid i ineficaç per captar oxígen.

 

No va ser fins l’any 1961 que es va fer la primera expedició oficial extraeuropea de la Federación Española de Montañismo, que incloïa muntanyencs catalans (Veure Josep Manuel Anglada Nieto, Francesc Guillamon Nieto i Jordi Pons Sanginés al Huascarán) que, de fet, eren els capdavanters de l’empresa. Segur que molts muntanyencs havien anat a gran altitud abans, però o no en tenim record o no disposem de les dades. 

Cal recordar especialment al metge assessor, que no assistencial, el Dr. August Castelló Roca, mestre de metges de muntanya, que va ser qui va fer els estudis mèdics per triar els que eren físicament més aptes entre els aspirants a formar part de l’expedició. En aquell moment, els coneixements mèdics sobre el que era i quins efectes tenia l’altitud sobre el cos humà eren ben escassos. Els metges assistencials (en aquell cas el recordat doctor Mariano Arrázola Silió, neurocirurgià de Donosti) prou feina tenien a recomposar ossos trencats, cosir ferides i tractar diarrees. Com que no es coneixien gaire els efectes de l’altitud, es va fer la tria mèdica dels expedicionaris en base a les seves capacitats esportives i atlètiques. Encara que es va haver de lamentar la pèrdua d’un muntanyenc (Pedro Acuña) per accident, des del punt de vista físic les coses van funcionar bé. Però hi havia un error de base. Les capacitats d’esforç i les d’aclimatació no són paral·leles. Els millors atletes no sempre s’aclimaten bé i viceversa. No sempre els qui millor funcionen en altitud sòn els més entrenats i forts. 

Actualment, amb muntanyencs als vuit mils més alts i difícils i per les vies més complicades de totes les muntanyes del mòn i amb dotzenes d’expedicions a l’esquena, ja disposem d’un cos de coneixements mèdics sòlids que permet avançar qui, com i quan ens podem aclimatar.

Anem a pams. Ho explicarem en cinc punts:

A.- L’altitud es caracteritza per la baixa pressió atmosfèrica com s’explica al gràfic 2. Quan hi ha més pressió l’aire és més dens. A menys pressió, les molècules que composen l’aire (oxigen 21% i nitrògen 79% a qualsevol altitud) sòn més disperses. Hi ha menys molècules d’oxígen per volum d’aire respirat. 

Gràfic nº 2. Evolució de la pressió atmosfèrica amb l’altitud.

 

B.- Dit d’una altra manera, com més amunt anem, menys oxígen hi ha a l’aire respirat. La disminució de la pressió atmosfèrica i del 21% de l’oxígen (PO2) a diferents altituds es veu al gràfic 3. Així doncs, la presència d’oxígen al cim de l’Everest és menys d’un terç que a nivell del mar. A altituds andines, és aproximadament la meitat. A 3.000 metres, uns dos terços del que hi ha a nivell del mar. 

Gràfic nº 3. Presència d’oxígen a diferents altituds, als pulmons i a la sang.

O sigui, que hi ha menys molècules d’oxigen en una inspiració de l’aire de la muntanya que al del nivell del mar.

I aixó és tot? Doncs no. 

Si ens ho mirem una mica més, a les columnes de la dreta del gràfic, veurem que als pulmons encara hi ha menys oxigen que a l’aire. És clar, als pulmons, que sòn un òrgan intern, hi ha vapor d’aigua i anhídrid carbònic (CO2), que és el que produïm els organismes vius que consumim oxigen (Llegiu sobre el canvi climàtic i la producció industrial de CO2 i potser us esgarrifareu). O sigui que als pulmons no hi tenim aire pur; hi tenim l’aire respirat (Nitrògen i Oxigen), més el vapor d’aigua a 37ºC, més el CO2 que produïm, tal i com es mostra al gràfic. Per tant l’oxígen pulmonar és més baix que l’ambiental. I l’oxígen realment útil, que és el que pasa a la sang (80% del pulmonar), encara és més baix.

En resum: quan pugem a l’altitud els humans anem escassos d’oxígen. O de respiració, digueu-ne com vulgueu. 

C.- El cos humà té gran capacitat d’adaptació a moltes situacions, entre elles a l’altitud i a la manca d’oxígen. A aquesta adaptació a l’altitud és el que en diem “aclimatació”. 

En realitat, un purista diria que l’aclimatació té tres fases que funcionen seqüencialment, una darrera de l’altra: 

a) L’acomodació dels tres o quatre primers dies que acostuma a ser la més dura i durant la qual apareix el mal agut de muntanya. El cos es defensa a base d’adrenalina i respirar més, cosa molt cansada. Com es veu al gràfic nº 4, només arribar, el cor i els pulmons treballen de valent (al gràfic es diu Cabal Cardiac i Volum Espirat per Minut o VEM). Aixó es molt costós i el personal s’acostuma a trobar molt malament. Aquest és el Mal Agut de Muntanya, que normalment no és greu, però que en ocasions ho pot ser (10%) i afectar a la vida (1%). Aquesta fase es resol en pocs dies.

b) Comença després la fase d’aclimatació pròpiament dita, que tarda unes 6 setmanes en ser completa. Aquí és quan augmenten els glòbuls rojos i es perfeccionen els mecanismes de captació, transport i utilització de l’oxígen. Fase de benestar sense grans problemes si no s’arriba a grans altituds superiors als 5.000 metres. En aquesta fase el Mal Agut de Muntanya ja no apareix; però algunes persones presenten alguna forma dels Mals Crònics o Subaguts de Muntanya, més infreqüents, però també greus si no es perd altitud. A altituds superiors a 5.000 metres, l’aclimatació no evita el deteriorament de la salut. O sigui, per sobre de 6.000 metres, el mínim temps possible si no es vol perdre vigor i massa muscular.

c) Per acabar, la fase d’adaptació a llarg termini, que és la que tenen per exemple els tibetans o els xerpes, que sòn els actuals rebesnéts dels que un dia van pujar a l’altitud i s’hi van quedar. La selecció natural ha fet que aquestes ètnies siguin les més resistents a l’altitud. 

La primera fase d’acomodació comença tan bon punt s’arriba a l’altitud. La fase d’adaptació necessita diverses generacions de supervivents en altitud per arribar a ser com els tibetans. Els qui procedim de nivell del mar no podem esperar aclimatar-nos fins aquest punt; els tibetans porten milers d’anys seleccionant els individus amb major capacitat de captació i utilització de l’oxígen.

----------------------------------------------------------------------------------

Nota 1 per professionals: Definicions internacionalment acceptades:

Aclimatació: mecanismes fisiològics, reversibles i no transmissibles a la descendència, que permeten a un individu sobreviure en altitud.

Adaptació: mecanismes fisiològics, transmissibles a la descendència i no reversibles, que permeten a un individu o col·lectvitat sobreviure en altitud.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Gràfic nº 4. Evolució dels mecanismes d’aclimatació.

 

El resum d’aixó és que si l’organisme no es manté uns dies en altura, els mecanismes d’aclimatació no es posen en marxa. Caldria pujar un tres mil i quedar-s’hi a dalt 3 ò 4 dies per començar a posar-los en funcionament. És clar que això no ho fa pràcticament ningú.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 2 per professionals: s’ha vist que amb una exposició de 3 hores a 5.000 metres d’altitud en cambra hipobàrica, ja augmenta la secreció d’eritropoietina (EPO). Menys temps no és suficient. És clar que la EPO circulant només es manté 8 hores i per tant té poc efecte per augmentar els glòbuls rojos si no es manté l’altitud. Si es fa un estímul de 3 hores cada dia es necessita un mínim de 36 hores en altura, que son 12 dies, per començar a notar els primers efectes d’aclimatació.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

D.- Quan, una vegada aclimatades, les persones tornen al nivell del mar, es produeix un efecte d’eliminació de glòbuls vermells de forma activa. Amb això, els darrers vestigis d’aclimatació desapareixen en una setmana, deu dies a tot estirar. Normalment el viatge a zones d’alta muntanya extraeuropees dura més temps, pel que la poca aclimatació d’unes poques hores a 3.000 metres, en cas de que es tingués una mica, no perduraria.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 3 per professionals: en cas de seguir un programa d’aclimatació en cambra hipobàrica, que és factible, s’ha vist que amb una exposició de 3 hores diàries a 5.000 metres d’altitud es pot tenir una aclimatació gairebé completa en 15 dies. Aixó pot ser útil per tenir equips de rescatadors aclimatats i, per tant, eficaços en altitud. Pels muntanyencs de base, millor aclimatar-se a muntanya, prenent temps i paciència.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

En resum:

• El Mal Agut de Muntanya no sempre és innocent. Els Edemes Cerebral i Pulmonar d’Altitud poden ser mortals en poques hores.

• Pujar abans uns cims al Pirineu o als Alps no disminueix els riscos de l’altitud ni evita la necessitat d’aclimatar-se bé.

• Aclimatar-se amb paciència, guanyant alçada lentament, és la opció més segura i mes natural.

Imatge nº 5. Campament de La Garganta. Huascaràn 1981. Creieu que el lloc d’aquest campament està ben triat? La salut comença per la prevenció dels problemes.

 

 

HIPOTIROIDISME I ALTITUD

Contestant una pregunta sobre hipotiroïdisme i altitud. 

“Tinc hipotiroidisme per una tiroiditis de Hashimoto i estic en tractament amb tiroxina, en principi sense problemes. Si em trobo molt cansada en arribar a l’altitud (Karakorum, 4800 metres) és adequat augmentar la dosi de tiroxina per millorar la meva capacitat per fer activitat?” 

Començo per parlar de les hormones i l’altitud en general.

Hormones i altitud. Coneixem l’evolució de les hormones quan els humans guanyem altitud. Però lamentablement els estudis d’altitud s’acostumen a fer amb persones sense malaltia. A més a més, predominen els estudis amb homes que tenen les hormones més estables; les variacions cícliques de les hormones en les dones son un factor de dispersió de dades que no agrada ni a les investigadores. Ningú, mai, ha estudiat 10 persones amb hipotiroidisme en altitud i ha publicat uns resultats rigorosos. 

A les xarxes es poden trobar opinions de persones amb hipotiroidisme, que han pujat a l'altitud i expliquen les seves experiències. Però una flor no fa estiu ni una opinió és una veritat. De tant en tant es pot llegir i aprendre alguna cosa, però no convé creure tot el que es llegeix, que hi ha molta subjectivitat i molta tonteria. 

Hi ha un munt d'estudis sobre la funció tiroidea i l'altitud. Només poso un estudi de l’any 2018 que em sembla prou aclaridor, dins dels dubtes que encara té l’altitud i el seu efecte sobre el sistema hormonal. Més important, i mirat en sentit contrari, encara ens manquen moltes dades sobre l’efecte del sistema hormonal en l’adaptació dels humans a l’altitud.

Revista: Endocrine  Connections.  2018 Oct 1;7(10):1081-1089.  doi: 10.1530/EC-18-0242. 

Títol: Els eixos suprarenals, tiroïdals i gonadals es veuen afectats a gran altitud

Autors: M von Wolff, CT Nakas, M Tobler, TM Merz, MP Hilty, JD Veldhuis, AR Huber, J Pichler Hefti.

Resum: Els humans no poden viure permanentment a altituds molt elevades per raons que no son del tot conegudes. Aquestes raons no es limiten només als canvis cardiorespiratoris; també están implicats canvis en el sistema hormonal. En aquest estudi es van avaluar exhaustivament els canvis hormonals durant una estada prolongada a muntanya per determinar els efectes de l'altitud i la hipòxia sobre les hormones de l'estrès: les hormones tiroïdals i les de l’eix hipotàlem-hipòfisi-glàndules suprarenals-gonades. Es van examinar repetidament dinou participants dones i vint-i-un homes durant una ascensió a gran altitud. Es van analitzar cortisol, prolactina, hormona estimulant de la tiroide (TSH), fT4 i fT3. A més a més es va mesurar en els homes l'hormona fol·liculoestimulant (FSH), l'hormona luteïnitzant (LH) i la testosterona total. També, a tots els/les participants els paràmetres d'hipoxèmia, com SaO2 i paO2. Les mesures es van fer a 550 metres (camp base, n=40), durant l'ascens a 4.844 metres (n=38), 6.022 metres (n=31) i 7.050 metres (n=13). A 4.844 m (n=29) després de l'aclimatació i després de l'expedició (n=38). L'anàlisi de correlació de les concentracions d'hormones amb els paràmetres d'hipoxèmia i amb l'altitud va revelar una associació estadística en la majoria dels casos només amb l'altitud. Els eixos suprarenals, tiroïdals i gonadals es van veure afectats per l'augment de l'altitud. L'eix suprarenal i la prolactina es van suprimir primer a 4.844 m i després es van activar amb l'augment de l'altitud. Els eixos tiroïdals i gonadals es van activar o suprimir directament amb l'augment de l'altitud. L'aclimatació a 4.844 m va provocar la normalització dels eixos suprarenals i gonadals però no dels eixos tiroïdals. 

En conclusió, l'aclimatació condueix en part a una normalització dels eixos suprarenal, tiroidal i gonadal fins als 5.000 m. Tanmateix, a més altitud, la desregulació endocrina és pronunciada i podria contribuir a la degradació física que es troba a gran altitud.

Com es pot veure, el tema és polièdric i té moltes cares segons l’altitud, la velocitat d’ascensió, el temps d’aclimatació, el sexe, la dieta i, segurament, altres variables que encara no coneixem. 

Que l’ascensió a l’altitud produeix canvis en les hormones és cosa sabuda de fa molts anys.

Afegeixo uns articles publicats al bloc www.maldemuntanya.cat que tenen relació amb el tema hormonal. Per si algú vol llegir amb mirada ampla i aprofundir una mica més.

1. https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/diferencies-entre-homes-i-dones.html

2. https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/recomanacions-per-les-dones-que-viatgen.html

3. https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/sexe-i-accidents-de-mountain-bike.html

4. https://www.maldemuntanya.cat/2021/05/diferencia-entre-homes-i-dones-la.html

5. https://www.maldemuntanya.cat/2020/12/tercera-entrega-de-les-diferencies.html

6. https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/els-mals-de-les-muntanyes-segons-el.html

Sospito, però, que la fisiología normal, les mesures científiques de les diferents hormones i la corba de secreció de tiroxina en altitud, interessen molt a metges i científics, però interessen poc als qui viuen el problema. Als hipotiroideus, en tractament o sense, els interessa més el risc de tenir Mal Agut de Muntanya i la seva capacitat d’exercici  en altitud. 

O sigui que, una mica a les palpentes, farem servir el sentit comú de metge veterà. Anem al que és pràctic.

1.- La tiroxina és la principal hormona reguladora del consum d’oxígen; a més tiroxina es pot fer més activitat i és consumeix més oxígen. A menys tiroxina circulant pel cos, menys activitat i menys consum d’oxígen. 

2.- Els primers dies en altitud hi ha un augment de les hormones suprarenals (les hormones d’estrés: adrenalina i cortisona) per poder fer front a la manca d’oxígen. Aquestes hormones, que sòn molt necessàries per sobreviure en altitud els primers dies, també fan augmentar el consum d’oxígen. 

3.- En altitud, que és un ambient on l’oxígen escasseja, augmentar el consum d’oxígen més enllà del que pot ser saludable i raonable, pot ser arriscat i facilitar l’aparició de malalties d’altitud greus. 

4.- Els primers dies en altitud tots els esforços costen molt. Les persones senten un cansament extrem. El grau de cansament i de lassitud és un dels índex per avaluar el Mal Agut de Muntanya (MAM). El més prudent és ajustar l’activitat a la capacitat d’exercici i a l’oxígen disponible en aquel aire i en aquel moment, no augmentar la dosi de tiroxina creient que millorarà el cansament. Augmentar la tiroxina, afegit a la major secreció d’adrenalina i de cortisona, comporta major necessitat d’oxígen, cosa imprudent en un ambient on captar oxígen requereix més esforç cardiac i respiratori.

5.- En el cas de l’hipotiroidisme, com en el de qualsevol persona que puja en altitud, les recomanacions per una correcta aclimatació sòn, per aquest ordre: A) Ascensió lenta i progressiva. B) Màxim repós i mínim exercici. C) Dieta hiperglucídica, però hipoproteica i hipolipídica. 

Amb una bona aclimatació, passades algunes setmanes, tot tendeix a la normalització i no cal ser tan estricte. 

Tornem al concepte bàsic: no és prudent canviar alegrement la dosi necessària de tiroxina sense un consell mèdic expert i una anàlisi de sang en condicions.

 

Imatge. Un avi nepalés amb goll. El goll és una hipertròfia de la glàndula tiroides per manca de iode a la dieta molt comú a les poblacions d’alta muntanya. Res a veure amb la tiroiditis de Hashimoto ni amb l’aclimatació.