NUTRICIÓ. Una truita de 80 ous

UNA TRUITA DE VUITANTA OUS ALS ANDES

El dia 2 de desembre de 2023 un pilot de cotxes dedicat al tema, en Romain Dumas, va establir un nou récord mundial d’altura en automòbil. Va arribar fins 6.734 metres d’altitud amb un Porsche 911, evidentment molt trucat i amb un combustible especial. Aixó va ser al Volcán Nevado Ojos del Salado de 6.893 metres sobre el nivell del mar. Felicitacions que no devia ser fàcil.

No sento un gran entusiasme per aquestes gestes mecàniques a la muntanya, però no em puc queixar gaire. El meu currículum no m’ho permet.

L’any 1999 una expedició de 14 persones i dos vehicles va establir el récord mundial d’altitud en vehicle als 6200 metres de la mateixa muntanya, el Volcán Nevado Ojos del Salado, al desert d’Atacama, fronterer entre Xile i Argentina.

El Volcàn Nevado Ojos del Salado (6.893 metres sobre el nivell del mar ) vist des del campament base a 4500 metres.

Aquella expedició la composaven en Ramon Franquesa, l’ànima i patrocinador del projecte, el mecànic dels cotxes, la cuinera encarregada de la nutrició, tres alpinistes confirmats, sis persones amigues i col·laboradores en tasques diverses, un xofer xilé pel camió de transport i un servidor de vostès, que era el metge d’aquella expedició. Es va establir el campament base a una antiga caserna abandonada dels carrabiners xilens a 4500 metres. Actualment crec que l’edifici està restaurat i es diu refugio Claudio Lucero. És al costat de les runes de l’antiga Hosteria Muray.

El Refugio Claudio Lucero en l’actualitat. Aleshores era abandonat, brut, ben atrotinat i sense cap porta ni finestra que tanqués bé. Al fons, el cim del Ojos del Salado. El nom li ve perqué es considera la font del riu Salado, que baixa cap a l’Argentina, desemboca al Paranà i surt a l’Atlàntic. Parlant de noms, és igual que Ull de Ter, que vol dir la font del Ter.  

Un dels vehicles – aranya de tremenda potència i aport d’oxígen extra al  carburador.

La major part de l’equip dins de la cambra hipobàrica de l’INEFC de Barcelona on vam fer un estudi sobre l’aclimatació.

Ens vam instal·lar al campament base, els més fredolics a l’interior de l’edifici i els més veterans en tendes, que quan no estàs ben aclimatat sempre és millor respirar aire pur, encara que sigui fred, que l’aire viciat amb la respiració de moltes persones en un lloc tancat. Era el dia 30 de desembre.

El cas va ser que aquella nit la nostra cuinera va enmalaltir. Mal Agut de Muntanya de manual. Medicació i tota la nit, per torns, manxant la bossa hiperbàrica, la sol·lució d’emergència pel Mal Agut de Muntanya. Amb les primeres llums del dia, la malalta, el xofer xilé del camió, l’Anna Fàbregas, infermera veterana en altitud i les altres dos dones per acompanyament i suport, van agafar un del cotxes de transport i van baixar a Copiapó a tota velocitat.

Era el dia 31 de desembre. Per aquella nit s’havia organitzat una festa i sopar de cap d’any amb els tres carrabiners del Retén Fronterizo del Paso de San Francisco. I ara que fem?

Els muntanyencs més veterans ho vam veure fàcil. Tenim foc i paella, tenim oli i sal, patates, ous en pols, ceba deshidratada, quatre dents d’all, pebre i quatre pebrotets verdes. Doncs farem una truita de patates i verdures i veuràs com triomfem.

Posar la ceba deshidratada en remull. Pelar i tallar les patates, les dents d’all i els pebrots. Llàstima de no tenir uns carbassons, unes carxofes o uns alls tendres, que farien una truita apoteòsica... Un cop estovada i escorreguda la ceba, comencem a coure-ho tot plegat a la paella gran. I anar fent. Polsim de sal i de pebre. 

- Escolta, aquí em sembla que n’hi ha molt! Vols dir que podrem girar la truita?

- Cap problema. En farem dos més gruixudes i més petites.

Mentrestant preparem l’ou deshidratat. Dos cullerades per tassó d’aigua. Remenar-ho bé.

- Em sembla que aquest ou queda molt líquid. Vols dir que anem bé?

- Posa-hi dos cullerades més. Ha de cobrir totes les verdures i les patates.

I anar fent fins que va quedar una gerra d’ou en pols deshidratat i rehidratat que ens va semblar prou espès.

I fer les truites. Van quedar molt aparents per ser fetes per uns afeccionats en un refugi ruïnós a 4500 metres. A més a més de tenir bona planta, van sortir ben bones.

Van arribar els carrabiners convidats i van deixar les pistoles a la taula del costat. Amb les truites, pa torrat sucat amb tomàquet xilé i oli d’oliva, pernil, uns embotits i formatges de confiança, tot plegat remullat amb vi xilé, vam sopar com uns senyors. Unes ampolles de pisco local i postre de fruites en almívar. I cap a dormir, que tan amunt i sense estar ben aclimatats encara, el dia (i la nit) es feia molt llarg.

L’endemà, primer de Gener de 1999, llevar-se tard i fer la feina que calia fer. Dia sense gaire història. Ningú es va queixar de que el sopar fos pesat ni de mala digestió. Uns a posar a punt els cotxes – aranya, altres a posar a punt el campament base, latrines, recollida de brossa, aport d’aigua, etc i altres a trobar el millor trajecte per pujar amb vehicle ben amunt.

El dia 4 de Gener, amb la nostra cuinera, la gironina Fina Vila ben recuperada, l’expedició es va tornar a reunir al campament base. Les alegries i abraçades de rigor. Explicar-nos mútuament com havia estat aquell cap d’any. Els petards i la gresca a Copiapó i la notra truita als Andes.

La cara de la Fina va anar mudant. Va córrer cap a les reserves d’ou en pols i va tornar (o potser va tronar) amb cara de pomes agres.

- Portàvem 160 ous deshidratats. Us heu fotut una truita de vuitanta ous!! I ara que farem per sopar les nits?

Una mica, no molt, avergonyits vam argumentar que era que els carrabiners menjaven molt i que nosaltres que sabíem...

El cas va ser que el vehicle va arribar fins a 6200 metres i que no vam passar gens de gana malgrat el nostre dispendi.

Van quedar per la història aquelles truites de 80 ous menjades per sopar entre 12 homes. Van tocar a 6,66 ous per barba, patates, verdures, pa, vi, pernil i formatge i postres apart.