METGES DE MEDICINA DE MUNTANYA. Javier Botella de Maglia

Els primers dies d’agost va morir el Dr. Javier Botella de Maglia durant una ascensió al cim del Khan Tengri. 

Pocs dies abans ens havia dit: 

- Aquest serà el meu darrer setmil...

La vida ens va passant, de vegades massa lenta, de vegades massa depressa. I va deixant ferides, al cos i a l’ànima. 

Algunes ferides es curen aviat. Altres ferides son de lenta curació i deixen cicatriu.  

Però hi ha algunes, poques, que sagnen tota la vida. Son per sempre. Com el buit que ens ha deixat la mort inesperada d’en Javier Botella al Khan Tengri.

En aquests casos no hi ha més cura ni sutura per parar l’hemorràgia que els records compartits.

LA MEVA DARRERA CARTA AL DR. JAVIER BOTELLA DE MAGLIA

Aquelles escalades a la paret nord del Pedraforca...

 

 

A la paret nord del Pedraforca o al Pirineu, amb aquell material que teníem... i podíem recordar quan encara escalàvem amb corda de cànem... i les botes Guide de Galibier que encara tenim...

Aquelles sessions i aquelles classes dels cursos de Medicina de Muntanya...

 

I aquelles participacions en els congressos internacionals i els cursos de Medicina de Muntanya... especialment a les pràctiques quan deies aquella frase que recordem sovint: “Yo soy pastelero y no sé que le pasa a mi compañero” per estimular als alumnes a diagnosticar el cas del suposat accidentat que tenien al davant... i que tu havies d’avaluar.

També recordem les riallades, en aquell sopar de gala d’un congrés internacional, quan et vas fer passar pel marit d'una congressista jove (amb el seu permís) per rescatar-la d'un conegut professor europeu que, ben borratxo i sense cap respecte, pretenia envair un espai que incomodava visiblement a la col·lega. 

I altres anècdotes per l'estil... 

O les sessions clíniques i debats entre intensivistes on apareixien els teus coneixements enciclopèdics... O els sonets de temàtica mèdica per il·lustrar als metges residents del teu servei sobre la inconveniència de voler ser massa estricte en regular la glicèmia. Pocs sabien que el sucre a la sang pot fer més mal per baix que per dalt. Més mal per poc que per massa. 

I les publicacions? Impossible posar-les totes. 

Només dos.

Una: Afasia motora transitoria a gran altitud. Botella de Maglia J, Garrido Marín E, Català Barceló J. Revista Clínica Española 1993; 193:296-298.

Trio aquesta publicació perqué, ell mateix, metge i pacient a la vegada, refereix així l’episodi al seu llibre “Montañas que nos hicieron soñar”: 

“Poco antes de llegar al Denali Pass yo noté que no podía hablar. Entendía lo que me decía mi compañero pero, al intentar contestarle balbuceaba sólo sonidos sin sentido. Me encontraba lo suficientemente lúcido como para darme cuenta de que mi incapacidad para hablar no consistía en que no pudiera pronunciar bien (que eso pasa a veces cuando hace mucho frío), sino que mi mente no lograba expresar mis pensamientos en palabras. Así pues, no se trataba de una disartria sino de una afasia. Como médico yo sabía que la afasia suele darse en las personas que sufren accidentes vasculares cerebrales, sean éstos isquémicos o hemorrágicos. Así pues, la cosa podía ser muy grave. Sin embargo, lo sorprendente es que no me asusté y seguí subiendo por aquella pendiente detrás de Enrique.

Cuando, poco después,  empecé a recuperar el habla, quise explicar a mi compañero lo que había ocurrido. Mis palabras fluían todavía con dificultad:

- Vamos a ver Enrique: me llamo Javier, tengo setenta y nueve años, soy padre de dos hijos, soy médico…

Enrique que hasta entonces no se había percatado de nada, se asustó.

- Estás muy mal Javier! Has dicho que tienes setenta y nueve años.

El haber dicho “setenta y nueve” en lugar de “veintinueve” era una parafasia; por lo tanto confirmaba que se trataba de una alteración del lenguaje y no de la pronunciación.

Poco después hicimos una parada, al final de la cual el habla ya era completamente normal. La afasia había durado menos de una hora.

Seguimos subiendo. A las 21 horas llegamos Enrique y yo a la cumbre del Monte McKinley”. 

La vivesa del teu relat! Muntanyenc, pacient i metge al mateix temps.

Dos: “Variacions del contingut total d’oxígen a la sang a causa de l’altura”. La teva comunicació a les VII Jornades de Medicina de Muntanya de Barcelona l’any 1985, que ens va deixar a tots petrificats a la cadira. Ja sabíem, però ens sorprenia a tots, el que havien descobert els col·legues de l’American Medical Research Expedition de 1981: que amb una PO2 arterial de 28 mmHg, una PCO2 de 7,5 mmHg i un pH arterial de 7.75 al cim de l’Everest, els alpinistes fossin capaços, no només de respirar i sobreviure sense oxigen extra, sinó de prendre decisions i executar accions complexes. Els teus càlculs avançaven que, a gran altitud, aquestes desviacions del que es normal a nivell del mar provocaven canvis en la capacitat de captació/alliberació de l’oxígen de l’hemoglobina. Aquests canvis afegits al conegut augment dels glòbuls rojos / hemoglobina que produeix l’aclimatació permeten que la capacitat de transport d’oxígen de la sang no sigui tan diferent entre l’altitud i el nivell del mar. Independentment de que l’esforç respiratori per obtenir l’oxígen hagi de ser molt superior.

  

Les botes Guide de Galibier, els mitjons Makalu de llana sense desgrassar i el piolet Chouinard. Uns clàssics, acompanyant a una selecció dels llibres que vas escriure, vas coordinar o hi vas col·laborar.

I els llibres i articles que em deixo. I els que preparaves.

Sempre disposat a col·laborar; no puc recordar a ningú que, coneixent-te, no et recordi amb amor i tendresa. Sempre una talla per damunt dels menyspreables i dels aprofitats, que tu sabies que hi eren i que hi son. Humil i generós per donar de tu mateix el millor que tenies i sabies.

Quin home més gran!

Company, que la teva ànima, de mida oceànica, segueixi entre nosaltres per sempre.