REFLEXIONS SOBRE VIATJAR A LLOCS INHÒSPITS

Ha tornat a passar. Algun malànima ha matat uns innocents. Lamentablement passa sovint. Aquesta vegada ha estat a l’Afganistà i han mort uns viatgers i uns afgans que passaven per allà.

Sento els debats. Els assenyats diuen que si el ministeri no recomana viatjar a l’Afganistà, és una imprudència fer-ho. Les agències de viatges que els portaven diuen que ja eren grandets, que sabien el que feien i un accident el pot tenir tothom.

Com que alguna cosa sé de viatges amb riscos i també sé que totes les monedes tenen dos cares explicaré la nostra experiència a l’Afganistà l’any 1977.

DIARI DE L’OPERACIÓ AFGANISTÀ 1977

 

Relat del viatge a Band-e-Amir i Bamiyan per Pere Aymerich.

Dissabte 23 de Juliol de 1977. Kabul.  

Un viatge accidentat. El nostre vehicle avançava en caravana de protecció mútua amb un altre cotxe d’uns viatgers alemanys i un camió de transport amb una vintena d’afganesos a la caixa. País sec i pista polsosa. Sobtadament, polseguera al lluny i assalt d’uns genets armats al camió del comboi. Trets. Mitja volta a tota la velocitat possible. Els cavalls al galop al darrera. Protegir-se tots plegats a corre-cuita en una casa de té, més aviat un hostal de carretera, una txai-khana fortificada, que aquí ho son la major part. Antics “caravanserai” que eren llocs sagrats on descansaven les caravanes. Segons la tradició atacar-los era un deshonor. Homes armats a la muralla de la txai-khana, que mantenen els genets a ratlla. Fins que marxen al galop. Un afganés del camió ferit de bala a la cuixa. Neteja de la ferida amb un refresc, que no hi havia més aigua a mà. Qualsevol sortia a buscar aigua al riu, tot i que era allà mateix, al davant de la porta. Dos furgonetes amb 6 homes armats surten a gran velocitat cap a la ciutat més propera amb guarnició militar. En unes hores arriba un camió amb soldats. Continuem el viatge amb escorta. No es tornen a veure els genets armats. Bandolers o guerrillers d’una facció que buscaven algú que viatjava al camió? Ves a saber. En tot cas perseguien al camió i no als forasters. Desert i pols, baralles entre conductors afganesos que s’acaben a garrotades, sense que els forasters ni entenem ni hi poguem fer res. Més desert, més pols, més set i altres minúcies. 

Grandesa dels budes de Bamiyan i bellesa dels llacs blaus de Band-i-Amir. 

 
Camions afganesos, tunejats i virolats. 

 

Els dos Budes de Bamiyan. Primera fotografia existent feta per una expedició anglesa al segle XIX.

                           
El Buda gran de Bamiyan als anys vuitanta. Fixeu-vos en la figura humana al peu per comparar les mides. Ja és notòria la degradació de la pedra; ha caigut mitja cara i gran part de les cames.

                                                      

El Buda gran de Bamiyan. Abans i després de la voladura, l’any 2001, pel govern afganés dels talibans.        

Els llacs de Band-e-Amir continguts per muralles calcàries. Blau turquesa al desert al peu de l’Hindu Kush. O millor blau lapislàtsuli, que és la pedra típica de l’Afganistà.

En aquests enllaços trobareu els diaris complets de l’expedició i el film. Filmat en Super 8, passat després a vídeo VHS i digitalitzat trenta anys després ha perdut part del color i de la finesa musical, però encara és un document viu de l’Afganistà de fa 47 anys.

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Unes setmanes després, quatre de la colla van arribar al cim del Noshaq de 7492 metres, el segon cim més alt de l’Hindu Kush. Per cert que, entre tots vam haver de baixar a un company invàlid per un Edema Cerebral d’Altitud que va aparèixer a 6800 metres. Aquest episodi també va acabar bé, però és clar que podia haver anat fatal.

Vist com van anar les coses, ens en vam sortir prou bé però podia haver sortit molt malament. 

Amb tants contratemps i riscos, voleu dir, que potser que no hi haguèssim anat? Debat interminable i irresoluble que surt de tant en tant, especialment quan apareix alguna desgràcia.

Com que totes les monedes tenen una cara i una creu, parlem-ne. Arguments en pro i en contra sentits i apuntats.

La cara. Arguments dels qui temen els riscos:

• Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Qui no vulgui arriscar que no s’emboliqui amb viatges atzarosos.

• És una obvietat que la major part de les agències minimitzen o amaguen els riscos, no fos cas que perdèssin clients. Ens hem fet un tip d’atendre persones amb malalties degudes a l’altitud, fins i tot guies de les agències, que no sabien ni que els mals de muntanya existissin. Quan vam fer un fulletó, gratuït i finançat per un laboratori farmacèutic, les agències a qui el vam oferir van declinar repartir-lo als seus trekkers o viatgers. L’argument va ser que potser perdrien clients. La veritat no és la prioritat quan hi ha interessos pel mig.

• Com es mesura el risc de terrorisme? A l’Afganistà o potser a Europa, que també en sabem d’atacs terroristes. Però tot atac és terrorista? En el nostre cas potser només va ser bandolerisme o venjances entre clans rivals. A llocs sense autoritat forta on les discrepàncies es ventilen a garrotades, una rivalitat entre amos d’agències de lloguer de cotxes per viatgers pot acabar a trets contra els conductors i viatgers de l’agència rival. O sigui que el risc de trobar-se un embolic és més elevat que el teòric risc de terrorisme polític.

• No tots el arguments contra els viatges a segons quins països tenen a veure amb els riscos i la por. Hi ha qui argumenta, amb raó, que és donar diners i finançar a governs poc respectuosos amb els drets dels seus paisans. Desenvolupar aquest argumentari, però, necessitaria moltes pàgines, passant per les relacions amb països que han fet genocidis o autoritaris però comercialment necessaris i amb el nostre país, quan entraven milers de turistes europeus que van ajudar a canviar la mentalitat de la població omplint les butxaques d’una dictadura. Deixem el tema sense aprofundir i cadascú decideixi.

La creu. Arguments de companys que accepten els riscos:

• Qui no arrisca, no pisca. Si tothom pensés que evitar el perill és prioritari ningú hauria pujat mai a l’Everest ni Cristòfol Colom hauria anat a Amèrica. La humanitat no ha avançat abrigadets al llit. Molts han preferit arriscar, veure i aprendre.

• Si els atemptats terroristes o els robatoris intimiden, potser que no vagin tants turistes a Barcelona.

• Viure o sobreviure? Si no surts quan plou no veuràs mai ni un cargol ni un arc de Sant Martí. O acceptes els riscos o no podràs veure, ni viure, els mercats amb la seva gent, ni aprendre d’altres cultures i maneres de veure el món, ni menjar les seves delícies locals, ni sentir cantar les perdius nivals quan despertes a la tenda a cinc-mil metres. Per no parlar del ballet dels núvols en una posta de sol de mil colors en un campament elevat sobre les valls.

• La curiositat és un motor molt potent. Prefereixes seguir la teva dèria i volar com un ocell de bosc o viure arrelat com una col en un hort? Es pot dir viure amb curiositat si no vas a veure les muntanyes més altes del món, els deserts més extensos, les planúries de sal dels Andes, les construccions de fa cinc-mil anys o les llums dels set-mil metres? Potser viure com una col sigui més comfortable, però recorda que un hort tampoc és un lloc segur; dia vindrà que la col acabarà tallada.

Naturalment es podrien seguir posant arguments per la cara i per la creu. Sobretot perqué les aventures no només apareixen als viatges. Hi ha qui prefereix les aventures emocionals, artístiques o intel·lectuals, que també tenen els seus riscos sobre la salut. Posar més arguments a favor o en contra d’arriscar no és tema d’importància.

Quins son els interessos i el projecte de vida de cada persona i quins riscos està disposat a acceptar per complir amb l’objectiu? 

Crec que aquesta és la pregunta. Cadascú ha de decidir que és el que vol, avaluar els perills i decidir si accepta el risc. I malfiar dels qui tinguin altres interessos, a favor o en contra.