Galeria de Mestres de la Medicina de Muntanya. El Dr. CHARLES S. HOUSTON

 

Avui penso escriure sobre un llibre, o potser dos llibres. O millor, sobre uns llibres i el seu autor. 

 

Això de la medicina de muntanya és com els castellers. Si enxaneta fa l’aleta en un quatre de nou és perquè hi ha uns dosos que aguanten. Com va escriure Isaac Newton “Si hem arribat tan alt és perquè ens hem enfilat a les espatlles dels gegants que ens han precedit”. 

 

Tots hem aprés d'algú.

 

Si l’article de fa uns dies, recordava al Dr. August Castelló Roca perquè va ser un Mestre directe ara recordaré a un metge muntanyenc que va ser Mestre indirecte. Molts metges de muntanya a tot el mon li devem gran part del que sabem perquè hem llegit els seus llibres.

 

Charles Snead Houston (1913–2009) va ser un metge nord-americà, amb un currículum muntanyenc impressionant que va escriure un llibre, o dos segons es miri, on tracta la Medicina de Muntanya des dels seus inicis fins als coneixements que hi havia quan va morir. De fet, va investigar i escriure molt més del que aquí es comenta.

 

Per qui vulgui veure el seu perfil biogràfic: 

 

https://en.wikipedia.org/wiki/Charles_Snead_Houston

 

Per qui vulgui entendre millor al personatge, mireu aquest reportatge, traduït al castellà, sobre els intents nord-americans d’escalar per primera vegada el K2. 

 

El reportatge s’anomena: “EL FANTASMA DEL K2”. No us el perdeu.

 

https://www.youtube.com/watch?v=La2dEgcth-s

     

 

Imatges. El Dr. Charles Houston, cap de l’expedició nord-americana al K2 de 1953 amb 40 anys.

 

Imatge. El Dr. Charles Houston l’any 2000 amb 87 anys.

 

El Dr. Charles Houston va participar en les expedicions nord-americanes al K2 de 1938 i de 1953 amb el ferm propòsit d’explorar la ruta i de fer la primera ascensió a aquesta muntanya. En aquesta darrera expedició, arribats als vuit-mil metres, van haver de retirar-se sota una tempesta, per evacuar a Arthur Gilkey, un dels alpinistes més joves, afectat de tromboflebitis a les cames amb embòlia pulmonar. Baixar a un home impossibilitat per aquelles pendents, renunciant al cim va ser un acte de grandesa humana a muntanya. Van perdre al company però ho van intentar arriscant la vida. Al reportatge que us he recomanat abans, ell com a metge i cap de l’expedició  reconeix que no tenien cap possibilitat d’èxit baixant per aquells pendents un home tan greu; però ho havien d’intentar…

 

Prop del campament base hi ha el Memorial Gilkey, on s’acumulen plaques gravades, records i alguns dels cossos dels morts al K2. Un lloc impressionant envoltant unes agulles de roca al peu del K2. A uns 40 minuts de marxa per la glacera des del campament base.

 

 

Imatges. El memorial Gilkey. L’any 1988 hi havia dos desenes de plats gravats, algun banderí i dos cossos dipositats en unes esquerdes, amb unes llaunes de cervesa i ampolles de licor com ofrenes al costat. Segur que actualment hi ha moltes més plaques, records, ofrenes i, potser, més cossos. El pòster de l’expedició al K2 de  l’any 1988, la primera expedició catalana al K2.

 

Aquella expedició va ser pionera des del punt de vista radiofònic. Tenia un programa diari a Catalunya Ràdio. Toni Arbonés i Joan Gelabert s'encarregaven de tot. Podeu escoltar les transmissions radiades des del campament base en el link que afegeixo. Ull viu! que podeu trobar converses, debats i baralles gravades sota la taula on els expedicionaris ens les dèiem tal com rajava sense cap correcció política.

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html

 

Canvi de tema. Si bé faig una lloança de la humanitat d’uns alpinistes que se la juguen per evacuar a un company invàlid, també haig de dir que el contrari és ben freqüent. Dolorosa i lamentablement sobre això d’abandonar als malalts en sé un niu. He viscut unes quantes ocasions en que els membres de l’expedició han preferit continuar el seu programa que ajudar a baixar a un company malalt o ferit. Fa poc escrivia sobre el cas d’un portador balti al Karakorum. Però també ho he vist entre els membres d’una expedició austriaco-índia al Kailas, una expedició alemanya al Khumbu i també en una de catalana. Un altre dia ho explicarem. 

 

Imatge. Portada del llibre “Going High. The story of man and altitude” publicat l’any 1980 amb l’aval de The American Alpine Club. 

 

Imatge. Portada del llibre “Going Higher. The story of man and altitude” publicat l’any 1983 amb noves aportacions i posta al dia d’alguns conceptes. El fons de la portada: la fotografia del K2  i portadors sobre la glacera Godwin Austen. A la dreta, els pendents del Broad Peak.

 

Com diu el mateix autor al pròleg del llibre, va creure que l’havia d’escriure perquè quedava abatut després de cada conferencia en veure el poc coneixement que tenien de l’altitud i dels seus efectes, no només els muntanyencs, sinó també els professionals de la salut. 

 

Amb el primer llibre en impremta i quan ja es distribuïa a les llibreries, noves dades i coneixements, van fer que tres anys després edités la nova versió, corregida i ampliada. De “Going High” a “Going Higher”. En tots dos casos, és la Story, que no la History, dels humans en altitud. Hi ha moltes dades històriques, però el llibre s’estructura més com un relat de com els humans hem anat aprenent a sobreviure en altitud, amb canvis fisiològics i amb coneixements tècnics. Anècdotes sucoses i curiositats van puntejant el llibre per donar-li toc i interès humà.

 

El llibre comença amb l’explicació del mon de l’altitud, dels primers curiosos que van investigar-lo i dels reptes fisiològics que comporta per les persones. De la feinada que representa fer entrar l’oxigen de l’aire als pulmons, transportar-lo fins les cèl·lules més llunyanes del cos i muntar un sistema que permeti utilitzar-lo amb la mínima despesa d'energia. Energia que també depèn de l'oxigen disponible. 

 

Després hi ha els capítols de les malalties d’altitud, el conegut Mal de Muntanya, que com ja sabeu, no és un. Hi ha diversos Mals de Muntanya, amb una gravetat variable. 

 

Ho recordaré una vegada més: Mal Agut de Muntanya (MAM), Mal Subagut de Muntanya (MSM), Mal Crònic de Muntanya (MCM també anomenada Eritremia de las Alturas o Enfermedad de Monge), Edema Cerebral d’Altitud (ECA) i Edema Pulmonar d’Altitud (EPA), sense que oblidem les Hemorràgies Retinianes, les Neuritis Perifèriques i altres pupes que es relacionen amb l’altitud però també amb altres causes, com el fred o la nutrició. 

 

El llibre, que és en anglès, es llegeix amb facilitat. El llenguatge és ben planer i gens superespecialitzat. Excel·lent llibre de divulgació científica de la Medicina de Muntanya. Per qui tingui interès en conèixer la base dels coneixements, el cos de doctrina essencial, de la Medicina de Muntanya i no només llegir  el darrer article publicat sobre la importància dels gens o de l’eix Renina-Angiotensina en l’equilibri metabòlic de l’aclimatació.

 

De fet, comentar el llibre potser és un pretext per recordar a un dels homes més grans de la Medicina de Muntanya.

 

El Dr. Eduardo Garrido escriu: 

Respecto a la reseña que comentas sobre Charles Houston, creo que es una excelente idea. Yo le conocí personalmente en el Congreso Mundial de Bolivia, en 1994. Estaba ya el hombre muy mayorcete. Creo que tengo alguna foto de él, la tendría que buscar y escaneártela. El libro "Going Higher" es una verdadera maravilla, porque se aparta del estilo clásico de todos los demás libros de Medicina de Montaña, además hay anécdotas muy curiosas ¿verdad? Yo tengo en casa la edición de 1998. Como bien sabemos, Houston es uno de esos históricos de los estudios en cámara hipobárica (Operaciones Everest I y II), después de las de Paul Bert y Angelo Mosso, además de ser uno de los pioneros de las grandes expediciones al K2. ¡Menudos personajes! Y cuanto conocimiento les debemos.