Translate

UN TREKKING A LA VALL DEL KHUMBU. 1990

 

PASSANT MOLT DELS COMPANYS MALALTS

 

Tercera entrega d’aquesta sèrie dedicada a la insolidaritat humana. 

 

Episodis viscuts. Relats de quan m’ha semblat que l’interès d’unes agències o la passió d’uns muntanyencs, han prevalgut per sobre de la mínima humanitat d’assistir a qui necessita ajuda.

 

Any 1990. Sis amics, tots del ram de les benes, les pastilles i les xeringues. Dos infermeres, una metgessa i tres metges. Quatre de la colla treballàvem a la UCI de l’Hospital de Bellvitge. Les altres dos treballaven als hospitals de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramanet i de Sant Jaume de Calella. Si és cert el vell adagi popular que diu que si hi ha un metge hi ha cura, si n’hi ha dos hi ha dubte i si n’hi ha tres és mort segura, ja es veu que érem un grup especialment perillós. 

 

 

Imatge. Quatre de la colla. Quatre i el fotògraf, un servidor, al·lèrgic a les fotografies, al peu de la paret sud del Lhotse.

 

Els dos més veterans preteníem pujar el Lobuche Peak de 6119 metres d’altitud per la ruta normal. Els altres quatre volien arribar fins al Kala Patthar, de 5644 metres. 

    


 

Imatges. El Lobuche Peak. Ascensió per la ruta normal i vista de la paret nord des de Lobuche.

 

 
 

Imatge. El poblat de Lobuche vist des de prop del cim del Khala Patthar. Al fons a la dreta comencen els primers contraforts del Lobuche Peak. 

 

 

Imatge. Vista des del cim del Kala Patthar. D’esquerra a dreta el Changtse, l’aresta sudoest de l’Everest, el cim de l’Everest, la glacera del Khumbu i el cim del Nuptse. Vist des d’aquí, el Nuptse sembla més alt que l’Everest, però és un efecte de perspectiva. Més a la dreta el Baruntse punxegut i altres cims secundaris de la vall de Chukung. Al mig d’aquesta vall, més baix que les carenes, es veu la piràmide de l’Imja Tse o Island Peak, de 6189 m. 

 

A primers d’octubre sortíem a peu des de Jiri, el darrer poble on arribava la carretera. Uns dies després, avançat el mes d’octubre, arribàvem ben forts i mig aclimatats al poblat de Lobuche a 4940 metres d’altitud. Jo ja coneixia bé el camí. Era la tercera vegada que remuntava aquelles estimades valls i creuava aquells colls. Expedicions de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró al Lhotse Shar dels anys 1984 i 1987. A les expedicions, en ple monsó, mullats fins al moll de l’os i menjats de sangoneres, havíem pujat en deu dies. A la tardor, tranquil·lament, hi vam estar catorze dies amb algun ruixat escadusser. Un goig.

 

Arribats a Lobuche, la nit es va presentar, ventosa, boirosa, plujosa, humida i freda. Molt desagradable. Tothom va voler fer nit dins d’un alberg que es deia “Above the Cloud Lodge”, crec que, trenta un anys després, encara existeix. 

 

Gat vell d’expedicions i altitud ja els vaig advertir: un local tancat, amb moltes persones dormint i les finestres tancades perquè fa fred, és una cambra de gas. “Tots dormirem malament i demà la meitat tindrà Mal Agut de Muntanya”. Això és per l’acumulació del CO2 de la respiració a l’habitació. Coneixement mèdic bàsic. Més CO2 menys O2 a dins dels alvèols pulmonars.

 

No em van fer gaire cas, es clar. Després de sopar un dhal-bhat-tarkari amb un ou dur, cap a la sala comú de l’alberg/refugi amb les finestres ben tancades, que feia el fred dels cinc-mil metres. La meva dona i jo vam anar a dormir, amb un sac ben confortable, a la nostra tenda, més fresca i ventilada. Més sa i més airejat. Ens conjurem amb el company per llevar-nos a les quatre i enfilar cap al camp d’altitud del Lobuche Peak. Els demés ja farien via, sense tanta pressa cap al Kala Patthar.

 

I l’endemà?

 

No res de l’endemà. Aquella mateixa nit va ser moguda. Una de les noies de dins va sortir a fora: insomni, panxa inflada i mal de cap. Un paracetamol, entrar a l’alberg a buscar el seu sac, un glop d’aigua i encabir-la a la nostra tenda. Poc després va sortir l’altre col·lega. Li faltava aire allà dins. Problema: la noia, menudeta, feia 155 cm, però el col·lega era un homenàs de 188 cm. No cabia a la nostra freqüentada petita tenda de bivac. Companyia, paciència, respirar fondo, cap dins quan va agafar fred i tornar a sortir quan mancava l’aire. Total, aquella nit ningú va dormir gaire. 

 

Per fi va aparèixer la llum per la banda de l’Everest. El sol no arribaria a la vall fins ben entrat el matí. Conciliàbul al voltant d’uns tassons de dhud txià i uns txapatis. Que fem?

 

El company alt i gros, que resistia bé, no volia baixar. Ell volia anar l’endemà, després d’un dia de repòs, cap al Kala Patthar. La noia baixeta era un cas clar de Mal Agut de Muntanya (MAM). Tenia mal de cap malgrat el paracetamol, insomni, vòmits, sensació de manca d’aire i un cansament extrem. Puntuació de MAM segons l’escala de Lake Louise superior a 6 punts. La recomanació era descens immediat per evitar complicacions.  

 

NOTA 2021. Actualment, trenta-un anys després, l’escala de Lake Louise per avaluar el MAM ha canviat molt. Ara és més fina i acurada. Podeu trobar la versió actualitzada de l’escala del MAM a l’entrada del 22 de novembre de 2020: Qui té por al Mal Agut de Muntanya?

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/qui-te-por-al-mal-agut-de-muntanya.html

 

O sigui que adeu Lobuche Peak. Un altre any serà. O potser no. 

 

Ara el que toca és baixar a aquesta noia. Els dos muntanyencs més veterans, un a cada banda l’ajudem a perdre els 700 metres de desnivell que hi ha de Lobuche a Pheriche. En quatre o cinc hores, poc a poquet, som a lloc.

 

 

Imatge. El Lodge de Periche on ens allotjàvem. Al fons el Lobuche Peak. 

 

NOTA: Pheriche (4371 metres) és un llogarret xerpa que només és habitat de primavera a tardor. Hi cultiven patates i fan créixer iacs i alguna cabra. Com que és en el camí del campament base de l’Everest, amb l’arribada del turisme de muntanya i de les expedicions, va aparèixer un  dispensari l’Himalayan Rescue Association Pheriche Clinic (HRAPC) i uns quants allotjaments per trekkers i expedicionaris. El dispensari HRAPC, que es va inaugurar l’any 1973, té una petita cambra hiperbàrica, heliport i ràdio per sol·licitar ajuda. 

 



Imatges. L'hospital de Pheriche (HRAPC) de l'any 1990 i l'actual. Exteriorment no hi ha gaires canvis. En aquells anys, l'hospital no disposava d'aigua corrent ni d'electricitat. Una demostració de bosses hiperbàriques  al pati de la HRAPC. A l'esquerra el model americà Gamow i a l'esquerra el model francés Certec.

 

Perdent altitud, la companya va millorar. Els col·legues de la HRAPC van confirmar el nostre diagnòstic i de cap a jeure al lodge, un alberg local. Ella es va poder rehidratar i dormir i nosaltres descansar una mica.

 

Però ja havíem perdut el tren. Adeu Lobuche Peak. Esperar als companys del Kala Patthar i avall que fa baixada, que el cronòmetre de les vacances no s’aturava i el bitllet de tornada era tancat.

 

Ara canvio d’escenari.

 

Mentre nosaltres tres, dos metges i una infermera, érem a Pheriche, els altres tres companys, infermera, metgessa i metge, s’anaven enfilant als 5644 metres del Kala Patthar. Objectiu completat sense grans conflictes. Només que, baixant cap a Lobuche, van trobar a un grup de trekkers alemanys que també anaven al Kala Patthar. Adéu, adéu i bona sort.

 

Tornats a Lobuche, es troben l’embolic.

 

Un home de gairebé dos metres, alt i fort com un Sant Pau, caigut a terra i una xicota i dos nois de mides més habituals, que intentaven arrossegar-lo avall. Tots europeus.

 

Després parlarem de què li passava. Centrem el problema:

 

Es tractava d’una agència alemanya de trekkings. La xicota era la guia. Els dos nois que intentaven ajudar eren dos clients austríacs. El caigut, que mirava, però no contestava, era un altre client alemany. Els trekkers que havien creuat més amunt, eren la resta de clients, que havien tirat amunt deixant al malalt a les mans dels més bonassos.

 

Els companys van comprendre que hi havia un problema gros. Fos el que fos, calia perdre altitud de pressa. Dos van buscar i llogar un iac a Lobuche i, amb els dos austríacs i la guia, començar a baixar al malalt dalt del iac. La meva companya va baixar corrents a Pheriche a buscar ajuda. Com que els talons li tocaven al cul, uns xerpes van riure “On vas tan depressa? Que se't crema alguna cosa?”. Va baixar en la meitat de temps que nosaltres el dia abans. El sol ja era alt, però encara quedaven moltes hores de llum. 

 

Per les explicacions vam suposar un Edema Cerebral d’Altitud. El company, la metgessa francesa que estava de guàrdia al HRAPC i un servidor de vostès, carregats amb la bossa hiperbàrica tiràvem amunt cap a Lobuche.  

 

NOTA. Us hem posat una fotografia més amunt. Tothom té clar que és i perquè serveix la bossa hiperbàrica?

 

Arribar a Lobuche asmats i amb la llengua fora. El iac encara no havia arribat. Amb el malalt fet un pes mort, no havien avançat ni dos-cents metres des de Lobuche.

 

Que li passava a aquell homenàs? Tenia els ulls oberts i una expressió estúpida, com d’incomprensió de res del que veia o se li deia. No era capaç d’aguantar-se dret, ni tan sols d’intentar-ho o d’ajudar-se amb algú altre; ni tan sols s’agafava a la mà que se li donava. Bevia i empassava sense problemes quan se li oferia, però no sabia obrir la cantimplora sol. Hauria pagat el que fos per tenir un aparell de Ressonància Magnètica Nuclear. El diagnòstic d’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) era de llibre i tots els metges en vam posar d’acord ràpid.

 

Una horeta manxant a la bossa hiperbàrica, per baixar-lo artificialment uns 2000 metres, va tenir l’efecte de que comencés a orinar. Bé estava però no era suficient.

 

Carregat dalt d’un iac, més aviat ajagut bocaterrosa que cavalcant, un home a cada banda perquè no caigués de costa i avall que fa baixada. Cap a la HRA Pheriche Clinic. Hi arribàvem amb la caiguda del sol.

 

A la clínica, van posar en marxa la cambra hiperbàrica, que funcionava amb un compressor i allà el van tenir tota la nit. L’endemà, un helicòpter el va baixar a Kathmandu.

 

Per nosaltres, feina feta, muntanya avall i cap a casa.

 

 

Imatge. Posant al pacient a la bossa hiperbàrica a la HRA Pheriche Clinic.

 

Acabarem amb els comentaris de rigor.

 

Qui té un ECA és incapaç de defensar-se de l’entorn ni de baixar sol. És una persona amb dependència total dels demés. Quin nom mereix qui denega l’auxili? 

 

Ès ignorància de la gravetat o és indiferència veient una persona caiguda i indefensa?

 

És clar que, si parlem de la creu, també s’ha d’explicar la cara. Aquell personatge que vam ajudar a baixar, s’havia presentat a Kathmandu amb roba d’estiu i dos bosses de plàstic. Una pel seu tabac, que no en fumava d’altre. L’altra bossa duia una muda de roba interior. Això per fer un trekking en que havia de caminar vint dies i pujar fins 5600 metres. Era una persona d’una intel·ligència diguem-ne insolvent o és que a l’agència ningú el va explicar on anava? O les dos coses? Pel que sembla ningú el coneixia abans del viatge i va amenitzar els dies al personal amb constants ximpleries. De manera que quan es va posar malalt només la guia i els dos xicots austríacs es van sentir responsables. I uns que passaven per allà.

 

Qui va ser el responsable d’aquella enorme bestiesa? En primer lloc, ell mateix. Qui és ximple, fa ximpleries. En segon lloc l’agència; a més a més de cobrar, potser que miressin si els clients i els objectius son adequats. En tercer lloc els companys de viatge, que van decidir que allò no era responsabilitat seva i que s’arreglessin sols.

 

Unes setmanes després vam tornar a veure a aquell homenàs per Kathmandu. Era fàcil veure que no hi era tot. No ens recordava, però ens va assegurar que sabia tornar al seu hotel. El vam deixar tranquil.

 


Etiquetes: , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.






Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat