Translate

EXPERIÈNCIES AMB PORTADORS EN EXPEDICIONS

Som, o hem estat racistes, els muntanyencs?

 

Hi deu haver hagut de tot, és clar.

 

Aquesta pregunta m’he l’he fet després de llegir el llibre “Meditazioni delle vette” de Julius Evola. Aquest intel·lectual, basant-se en tradicions nòrdiques, muntanyenques i asiàtiques, escriu un llibre tan ben documentat, tan ben raonat i de tanta profunditat filosòfica que és difícil sostreure’s a la seva fascinació. Fins que veus que tot gira al voltant de la supremacia de l’home sobre la dona, de la noblesa ària sobre les races inferiors i de la dominació antidemocràtica dels éssers superiors sobre la púrria sense altre dret que el de servir bé a l’home superior. Per justificar que uns vagin a peu i altres a cavall no calia tanta filosofia, em sembla a mi. De manera que no en faré més difusió. Qui el vulgui que s’espavili. I recordeu, és un estudi filosòfic i el muntanyisme és només, de tant en tant, el fil conductor.

 

Però m’ha fet pensar. 

 

Pot ser que ens comportem així els humans? Pot ser no hem tractat com iguals als demés? Si hi ha un espai en que hi ha gran diferència racial, econòmica i social entre dos grups, és a les expedicions. El cap d’expedició, el Bhara Sahib és molt lluny dels portadors. L’oficial d’enllaç no es rebaixa a anar a buscar aigua com fem els expedicionaris; l’expedició ha de proveir un criat pel Liaison Officer. Pel que jo he viscut tracten més desconsideradament als portadors els oficials d’enllaç, que son de la mateixa raça, però sovint de diferent ètnia o casta,  que els sahibs, que som els occidentals.

 

Em proposo explicar unes experiències o uns exemples de les relacions entre expedicionaris i portadors, per si algú hi vol rumiar una mica.

 

EL KHILI-KHILI

 

El dilluns 30 de Març de 2020 l’entrada d’aquest bloc comentava un llibre. “The ascent of Rum Doodle” de William Ernest Bowman. És el llibre de muntanya més hilarant que conec. Us poso una imatge d’una edició restringida als amics que mostra clarament el desenvolupament d’aquella expedició fictícia. Uns sahibs descarregats, ofegats i esllomats i un portador que puja carregat amb les seves motxilles, en xancles i fumant.  

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/03/els-mes-alts-cims-de-lhumor.html

 

 

A la novel·la, els europeus passen més dies beguts que serens i son un autèntic desastre. Si l’expedició surt bé i no tenen accidents seriosos és degut a la força i la destresa dels portadors. Està clar que també descriu la seva llengua impronunciable, la gastronomia que produeix totes les dispèpsies gàstriques del mon i que no fan res si no ho cobren, però al llarg del relat queda clar, en clau d’humor, qui son els herois de l’expedició. Sense confessar-ho mai, és clar, que les coses massa clares perden erotisme.

 

O sigui, que un escriptor anglès de l’any 1956 ja es fotia dels blancs pretesament superiors i posava, negre sobre blanc, que si es pujaven grans muntanyes es devia als portadors locals.

 

SIDDHARTHA. Els portadors de l’Expedició Manaslu 1982

 

El nom deu venir del Siddhartha Gautama Buddha. Hermann Hesse va escriure un llibre amb aquest nom l’any 1922.

 

 
 

El portador més jove. L’anomenàvem Siddhartha però es deia Sonam Gyaltzo. Tenia, potser, tretze anys? La mare, el pare i el germà gran, portaven càrregues de l’expedició. Ell tot sol portava les coses de la resta de la família. De fet, oficialment no era un portador de l’expedició, però com si ho fos. Menys tabac i rom, ho compartíem tot.

 

  


 

Els membres més jove i el més vell de la caravana expedicionària. El nen, en Nai, caminava sol, descalç, al ritme de l’expedició. Era fill d’una parella en que el pare portava una càrrega i la mare, mitja càrrega, les coses de la família i vigilava al nen. El pare, amb cara de malalt terminal i groc com un canari em va cridar l’atenció quan contractàvem els portadors. Com a responsable mèdic de l’expedició, el vaig explorar amb cura. Tenia un fetge dur com una pedra, ple de bonys, que anava des de les costelles fins als ossos de la pelvis. L’orina era del color del conyac. Les deposicions, de color groc clar, semblaven d’un nen petit. Sense més medis per diagnosticar, vaig pensar que tenia una malaltia cancerosa amb afectació hepàtica o potser una cirrosi hepàtica avançada. Estava per ser ingressat en un hospital i no portejant per les muntanyes. Quan va veure que jo no acceptaria que el contractéssim, va cridar a l’Ang Temba Xerpa per traduir. Ens va explicar: “Sé que moriré aviat. Torno al meu poble on els meus germans sabran cuidar a la meva dona i al meu fill. Deixa’m tenir l’orgull de que hi arribi amb alguns diners per contribuir a la seva ajuda. No em facis fora”. Front a aquests arguments no vaig tenir pebrots per rebutjar-lo. Va treballar com els més dur dels portadors. La família ens va deixar a Ghap per seguir una altra vall cap al seu poble. Amb l’excusa de que en Nai era el més jove de la caravana i que s’havia comportat com tot un xerpa, vàrem contribuir a que aquell home orgullós tornés al seu poble de la millor manera possible amb una aportació extra fora de la mirada dels altres. Per no ofendre’l amb un tracte diferent.

 

L’avi, de qui no vaig apuntar, i no sé,  el nom, va seguir l’expedició entre Ghap i Nyak. Els seus fills van treballar de portadors aquest trajecte. Després van seguir cap al seu poble, fora del nostre camí. 

 

AYUB. EXPEDICIÓ KARAKORUM 1980. GASHERBRUM II

 

Un conte per fer dormir les criatures.

 

Mira, ja es fa fosc. No hi ha lluna. Ara que vespreja, voleu que us expliqui una cosa? De vegades les persones no són com us hem ensenyat. També hi ha persones que s’estimen més tenir la panxa ben calentona que amoïnar-se pels altres.

 

Sabeu aquella vegada, ja fa uns anys, quan amb uns companys, ens entestàvem a pujar les muntanyes més altes del món? Caminàvem dia darrera dia per aquelles valls sota un sol que picava al cap i a les pedres com un martell. Que n’era de seca i llarga aquella vall! Només llangardaixos, mosques i nosaltres. I la set, i la pols... Era dur.

 

Tornem allà on érem. Que deia? Ah si! Travessàvem les valls amb els companys i amb nosaltres venia un capità, que havia nascut allà a prop. Aquest capità portava un criat que, fes calor o fred, plogués o fes sol, li parava la tenda de campanya, li preparava el té calentet, li bullia l’arròs per sopar i li enllustrava les botes. Aquest home es deia Ayub i era un bon home.

 

Recordo que, sovint, estant nosaltres fonent una mica de neu per tenir aigua, sentíem cridar al capità “Ayub!”. I l’Ayub, cansat i esbufegant escarrassava a complir l’encàrrec d’anar a buscar aigua més lluny, i en tornar, preparar el té, amb llet i pebre, com li agradava al capità, i fer-li el sopar. I així fins la nit. I quan el capità dormia, encara li tocava fer el seu propi sopar, cosir-li la roba i enllustrar-li les botes. És clar, s’havia de llevar el primer per tenir l’esmorzar a punt. I després caminar tot el dia carregant el necessari. Un dia darrera un altre.

 

Un d’aquells dies, quan ja tornàvem cap a casa, baixant i baixant per la vall, llarga com un dia sense pa, crec que era el cinquè o sisè dia que caminàvem, el cel es va anar ennegrint i al cap de poc ja plovia. Com que calia arribar a un lloc que es diu Liligo, que era l’únic lloc pla i amb una mica de font on acampar, no ens vam aturar. I vinga a caminar i vinga a ploure. Ja queia la nit, com ara i feia fred. Un riu ens barrava el pas; calia travessar-lo. Com que ja érem ben mullats no ens hi vam pensar gaire; fora la roba i les botes i a l’aigua!

 

El riu no era fondo, aigua fins les cuixes, però si que era ample i ple de pedres grosses. El corrent era fort i calia anar ben poc a poquet assegurant els peus si no et volies torçar un turmell i acabar arrossegat pel corrent. L’aigua era molt freda, sabeu? El riu naixia una mica més amunt d’una glacera blanca i blava que feia una mica de por. Quan vaig arribar a l’altre banda tot jo tremolava i els peus i les mans eren d’un color entre blanc i blau i em feien un dolor molt viu. No us penseu, no, que els altres no estaven gaire millor que jo. Tots tremolàvem com les fulles d’un bosc al vent. Xops i regalimant seguíem camí avall, mentre la fosca creixia i la pluja semblava enfurida perquè, es clar, ja no ens podia mullar més. Potser es va ofendre del poc cas que en fèiem perquè al cap de poc es va retirar dignament.

 

Així que, freds i mullats com un peix, tremolant, arribem per fi a Liligo. Ens parem les tendes, ens fiquem a dins i ens traiem la roba mullada. Preparem una sopeta calentona i, tot voltant el fogonet encès, sembla que revifem. Mentrestant, l’Ayub anava fent el mateix pel capità en una foguera al mig del campament.

 

Era una nit fosca, fosca i freda. Molt. Poca estona després es van anar apagant els llums dins de les tendes. Demà tocava un altre dia de marxa i, esgotat, tothom anava agafant el son. Només jo, que encara escrivia i l’Ayub que treballava, teníem un llumet encès.

 

La foguera s’anava apagant i, a estones, semblava que la pluja volia recomençar.

 

Quin benestar! Pobrets peus, s’anaven escalfant dins del sac de dormir i la son començava a planar sobre els meus ulls.

 

Aleshores, la porta de la meva tenda es va obrir i una cara fosca pel sol amb les dents molt blanques, em deia mentre em sacsejava: “ Doctor sahib, doctor sahib, Ayub no good!”. Poc a poquet m’entrava al cap que l’Ayub era malalt.

 

-Ja vinc, ja vinc. I am coming! Vaig contestar. Tot seguit tornar-me a posar la roba mullada, que no en tenia d’altre i agafar la farmaciola i els estris. Em va costar arribar a la tenda que l’Ayub compartia amb altres portadors en aquella nit tan negra en aquell pla ple de pedres on havíem posat el campament. Per sort el llum de petroli encès dins la tenda em guiava. Per sobre de la carena, semblava que volia treure el cap la lluna.

 

Dins la tenda feia molta calor. Molts portadors. Sacs de dormir i motxilles en desordre. Els ulls del company malalt, al fons, brillant enfebrosits. El pobre xicot tremolava de febre. Un pulmó ben tapat.

 

Tot plegat havien estat massa coses per ell. Tanta estona de mullena, sense poder-se assecar, havia arreplegat un refredat o una pulmonia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Sense anàlisis ni radiografies, tocava fer de metge d’expedició. Consells als seus companys, havia de beure un parell o tres de litres d’aigua fins l’endemà, menjar, si volia, però sense obligar-lo, descansar tant calent com es pogués, unes medicines per fer baixar la febre i una injecció d’antibiòtics. L’endemà ho tornaríem a veure. Tot va anar bé i en dos dies era com nou.

 

Sabeu que? Doncs que l’Ayub havia anat més enllà del que podia. Havia traspassat el límit de les seves forces. Perquè que cadascú té el seu límit i ell l’havia traspassat. 

 

Si, ja sé que a alguns països, els capitans tenen criats que s’han d’aprimar perquè ells s’engreixin, però a mi em va semblar que l’Ayub havia fet més del que podia fer. Potser és que mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall. O potser no els deixen triar....

 

Que què vull dir? No ho sé nois, vosaltres mateixos.

 

Penseu en el que va dir el savi: 

 

“No. No acceptis el que és habitual com a cosa natural. En temps d'humanitat deshumanitzada, res ha de semblar natural. Res ha de semblar impossible de canviar”. Bertolt Brecht

 

        

 

A dalt, amb casc, el cuiner Ayub. A sota, amb barret blanc, el capità Abdul Qashim, l’oficial d’enllaç de l’expedició.

 

Bé, com veieu, a les expedicions hi ha hagut, i hi haurà, de tot. Un altre dia ja seguirem.

 

Etiquetes: , , , , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.






Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat