LA SEGURETAT A LA MUNTANYA

BREUS REFLEXIONS SOBRE LA SEGURETAT A LA MUNTANYA  

Cada setmana ens arriben notícies d’accidents a la muntanya. 

Que esperàvem? Fa cent anys hi havia 1.500 milions de persones al món i actualment ja som més de 8.000 milions d’ànimes ben atapeïdes sobre la terra. La sobreexplotació de les muntanyes i la freqüentació dels refugis segueix una línia paral·lela. Al Montseny, al Pirineu i a l’Himàlaia. Obviament a més persones a la muntanya més accidents i més rescats. Crec que els bombers d’aixó en saben un niu.  

Imatge. Alpinistes, xerpes i turistes d’altitud baixant del graó Hillary vist des del cim de l’Everest l’any 2019.

Tot plegat m’ha portat a tres línies de reflexions. Una, la seguretat de rescatadors, sanitaris i guies. Fins on han d’arriscar? Dos les competències que hauria de tenir qui s’endinsa a les muntanyes. Tothom pot anar on vulgui o s’ha de regular l’accés segons el lloc, les capacitats de les persones o quanta gent hi cap? En tercer lloc l’equilibri entre la competició i la cooperació. Pot ser que la competitivitat compliqui la solidaritat entre muntanyencs?

Evidentment jo no tinc la sol·lució i no n’oferiré cap. Només ofereixo reflexions basades en situacions viscudes per mi o per altres metges muntanyencs. Parteixo de les anècdotes per intentar  arribar al concepte general. Cadascú tregui les seves conclusions. I benvingut sigui el debat.

1.- SOBRE EL RISC I LA SEGURETAT DELS RESCATS.

Dos exemples per rumiar: Un metge rescatador als Alps, (Pierre Pili, Chamonix-Langtang, Editions du Mont-Blanc, 2023) al fons d’una esquerda per atendre a un accidentat, va escriure:

- Aixeco el cap. Trenta metres per sobre de nosaltres, una de les vores de l’esquerda on som, sembla massa gran i inestable com per passar aquí gaires minuts superflus. El xicot és mort, això és un fet. Sortir d’aquí ara mateix, em dic. Uns quants fragments de gel dringuen sobre el meu casc i s’insinuen dins del coll. Mira que si aquest llavi de l’esquerda s’enfonsa ara... 

Difícil decisió per un metge. Cal arriscar la vida dels rescatadors per evacuar un mort? 

Als parcs nacionals de les magnífiques muntanyes d’Alaska els guardes avisen als alpinistes: 

“Signeu aquí que si entreu és la vostra responsabilitat i que accepteu els riscos. El país no gastarà ni un dòlar en el vostre rescat. Contracteu una assegurança, trucarem i la companyia ja s’encarregarà. Si fa bon temps”. 

O sigui que els rescats s’han de pagar. Cal afegir que assumir la pòlissa necessita unes butxaques de mida oceànica i no mediterrània. 

Fa pocs dies va arribar la notícia de que havien mort uns excursionistes al Pirineu atrapats per una tempesta. L’helicòpter no podia volar i ningú sabia on eren. La hipotèrmia no els va perdonar. Acabada la tempesta, els rescatadors els van trobar però ja no hi van poder fer res.

Pregunta feta amb el cor: Si els rescatadors haguèssin actuat durant la tempesta els haurien salvat? 

Pregunta feta amb el cap: És lícit posar en perill la vida d’uns professionals amb família per uns excursionistes que potser no havien de ser allà aquell dia?

Avui 12 de maig de 2023 s’ha localitzat el cos d’un excursionista perdut a Montserrat l’any 2014 i mira que s’hi van dedicar esforços durant setmanes per trobar-lo. És clar que els Ecos de Montserrat és una de les zones més laberíntiques que tenim... 

Un bon sistema de rescat com el que afortunadament tenim no pot garantir, per si sol, la seguretat per tothom. Perqué els especialistes no poden ser a tot arreu al mateix temps i perqué la seguretat dels rescatadors s’ha de prioritzar si es vol continuar amb el rescat. 

Més endavant escriurem sobre si el fet de tenir un sistema de rescat competent fa que molts freqüentadors de la muntanya baixin la guàrdia. Sento veus que diuen que sovint es demanen rescats que es podrien haver evitat.

Potser si que cal pensar, per dolorós que pugui semblar, que cada persona ha d’assumir la seva responsabilitat, acceptar els seus riscos i sortir-se’n amb el seu esforç, amb sentit comú i amb la solidaritat dels seus companys, sense carregar tota la responsabilitat al servei públic de rescat. Sembla sensat reservar els rescats pels grans accidents imprevisibles. I qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Dit d’una altra manera: qui no vulgui riscos que es quedi a casa. Pensem-ho i que cadascú trobi la seva resposta.

 

2.- SOBRE LES COMPETÈNCIES QUE CAL TENIR

Preguntes als rescatadors de Chamonix, al congrés internacional de medicina de muntanya de fa uns anys: 

- Quins accidents trobeu més freqüentment?

- Majoritariament ens demanen per excursionistes a l’estiu i per esquiadors a l’hivern. Contra el que pugui semblar, poques vegades els alpinistes son motiu de rescat.

No puc afirmar-ho amb seguretat però sospito que actualment a Catalunya passa el mateix. Potser si que els accidents i els rescats dels alpinistes competents son més greus i més mediàtics, especialment si son a l’Himàlaia. Però la majoria de les sol·licituts de rescat son per excursionistes desorientats o per torçades de turmell de turistes amb sandàlies. M’agradaria conèixer les estadístiques dels Bombers de la Generalitat, per veure si la meva sospita es confirma. 

 
Gràfic: Pere Rodés, veterà muntanyenc investigador dels accidents i les allaus a la muntanya va publicar l’any 2019 aquest estudi sobre els accidents de muntanya reportats a tota Espanya. El gràfic es pot trobar a Internet. Sembla evident que els mesos d’estiu i els caps de setmana hi ha més accidents. Coincideix clarament amb la major freqüentació de les muntanyes. Com dèiem abans: més gent, més accidents. 

Hem de pensar bé si totes les muntanyes han de ser de lliure accés per tots els turistes i urbanites. Reconeguem que bona part dels visitants de muntanyes i refugis no son gaire competents a la muntanya quan les coses es posen difícils... Aixó si parlem només d’accidents. Si parlem del risc d’incendis, de la brutícia que s’acumula o de la congestió de refugis, pistes i aparcaments potser trobaríem altres motius per limitar l’accés.

Una precisió apart. Les estadístiques al nostre país difícilment inclouen els accidents a les estacions d’esquí com a accidents de muntanya. Només en alguns casos d’allaus fora pista o grans traumatismes cranials es demana ajuda als serveis públics de rescat i assistència. Normalment, els treballadors de l’estació ajuden, traslladen als accidentats i consten com a accidents esportius, com torçar-se un turmell jugant a fútbol. No consten com accidents de muntanya. No ens ha d’estranyar, si convertim la muntanya en un camp d’esports...

  

Imatges. L’iglú del campament II del Gasherbrum II (8.035m Karakorum). Tota la roba assecant-se al sol després de la tempesta. Trobareu els diaris d’aquella expedició aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Per bona part dels qui freqüenten la muntanya adquirir els coneixements i les capacitats mínimes per anar-hi sense riscos no és una prioritat. Molts creuen que amb un GPS al mòbil ja en tenen prou. Els darrers anys he vist a guies responsables d’expedicions comercials ensenyar als turistes d’altitud a posar-se els crampons al campament base. Per pujar a un vuitmil no cal saber escalar; és suficient tenir uns quants milers de dòlars i ja t’ho fan tot els professionals. 

Les capacitats físiques sòn importants però les capacitats tècniques i l’experiència per saber com sortir-se’n d’una situació perillosa son vitals a muntanya. 

Pregunta: quants muntanyencs  o turistes de cap de setmana són capaços de fer-se un refugi de neu si el torb els atrapa? Quants porten una manta tèrmica a la motxilla? Saben quanta aigua cal beure segons l’esforç i la temperatura? Aquí paro de preguntar.

Tornem als exemples. 

El campament II del Gasherbrum està situat a 6000 metres, en una coma plana que es troba després de superar la glacera esquerdada que la separa del campament base. Veient venir una tempesta que podia esterrossar les tendes vam construir un iglú. L’endemà, amb tota la roba posada a assecar al sol, el vam acabar i va ser refugi contra un sol de justícia durant tota l’expedició. 

Al Manaslu, dos anys després va ser diferent. El campament II és a 5600 metres, lluny de perills i allaus. Aquella primavera les tempestes van ser constants, com podeu veure a les fotografies amb les tendes al fons d’un cràter de neu. L’iglú, cobert amb una lona taronja per poder-lo localitzar de lluny va ser refugi, sala de reunions, cuina i menjador durant tota l’expedició.

   

Imatges. El campament II del Manaslu. L’iglú i les tendes dels campaments sota la tempesta. Alguna nit va nevar un metre i mig, cosa que va obligar a fer anar la pala cada hora, per no quedar colgats i ofegats.

Podeu trobar els diaris d’aquella expedició en aquest enllaç i en els escrits que el segueixen:

https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/manaslu-1982-n-1-informe-per-lambaixada.html

Tornem al debat inicial. Tothom és lliure de fer el que li sembli o ha de complir amb algunes obligacions si pot posar en risc la seva vida o la dels qui l’hauran d’ajudar? Qui paga les despeses? Contractar un professional sol·luciona el problema? O només aporta més seguretat personal però empitjora l’excessiva freqüentació? Ja hem vist que l’excés de visites és font d’accidents. Afegeixo que també retarda els rescats quan hi ha més d’un al mateix temps. De fet, els guardes - rescatadors de molts parcs de muntanya del mon porten permanentment un dispositiu que via satèl·lit, els té localitzats i amb les constats vitals controlades tothora. Podria ser que per entrar al parc s’exigís portar un dispositiu similar als muntanyencs? 

Podria ser que a més a més de conèixer les tècniques de seguretat a muntanya, haguèssim de saber quantes persones hi ha i on seran? Podria ser que haguèssim de demanar tanda? O cita prèvia?

De fet això ja passa als vuitmils; cal demanar permís amb anys d’anticipació...

3.- COMPETITIVITAT O COOPERACIÓ?  COMPETICIÓ O SOLIDARITAT A MUNTANYA?

Sobre la competitivitat o la cooperació.

Un jove escalador de 17 anys, fet als Sots del Bac, Montserrat i Pedraforca, va pensar que potser calia tastar la muntanya invernal per arribar a ser un bon alpinista. Un dia de març de finals dels anys 60 del segle XX, arribava al captard al refugi d’Ull de Ter, caminant amb neu fins els genolls des de Setcases. La intenció era escalar el que nosaltres en dèiem les Agulles del Ramonage, unes roques que feien cresta cap al Gra de Fajol. L’estació de Vallter i la carretera no existien encara i arribar allà dalt des de Barcelona en tren i autocar de línia costava un dia sencer. Mullats i cansats, sopar el que portàvem a la motxila i descansar a la vora del foc. Al refugi encara no hi havia guarda ni servei de cuina. 

Imatge. El Gra de Fajol a l’estiu. Seguint la cresta a la dreta del cim, les punxes de les Agulles del Ramonage que segur que tenen un nom més adient.  

Un veterà que venia de la muntanya, ens va avisar de que hi havia sarau. Els de la Germandat de Sant Bernat havien vingut perqué algú havia caigut al Pic de Bastiments i s’havia trencat el fèmur. Ja arribaven al refugi. Vuit muntanyencs cepats arrossegaven per la neu, lligat sobre uns esquís, un home dins d’un sac. Negra nit.

Recordo: prop del foc, sopa calenta i supositori contra el dolor per l’accidentat. L’única medicina que hi havia al refugi. Sopar i dormir a la vora tots els altres. No patiu que la Guàrdia Civil arribarà demà ben d’hora. Recordeu: no hi havia internet, ni bombers, ni mossos d’esquadra, ni helicòpters, ni sistema públic de rescat ni telèfons mòbils. Aixó si, al refugi hi havia una ràdio per avisar a la Guàrdia Civil, que els muntanyencs en dèiem els carrabiners.

Nit tranquil·la. L’endemà avall que fa baixada amb l’accidentat, reclutant sense cap discussió a tot el personal, inclosos els peus tendres com nosaltres que érem al refugi. 

Tots els projectes cancel·lats, que la muntanya no es mouria d’allà. El primer era baixar aquell xicot ferit a l’hospital. La Guàrdia Civil, uniforme verd, tricorni i pistola penjada a la cintura ens esperava a l’entrada de Setcases; ja havien avisat una ambulància de la Creu Roja i ens van ajudar a carregar l’accidentat al cotxe. Cap a l’hospital de Barcelona, que no hi havia cap hospital més proper que pogués atendre una fractura de fèmur.

Recordo que, aquells anys, quan era un jove escalador ardit i agosarat, freqüentava les reunions de dijous al vespre de diversos clubs muntanyencs barcelonins per aprendre dels veterans que obrien noves vies. Fins que no guanyés quatre quartos, no em podia fer soci. Ja hem deixat dit  que aleshores no hi havia servei públic de rescat ni telèfons mòbils per avisar. Però els muntanyencs veterans estaven organitzats en la Germandat de Sant Bernat. Si algú avisava des d’un poble perdut, via conferència telefònica, que no hi havia altra forma, de que algú tenia problemes o s’havia perdut, saltava la cadena d’alarma, i tots tornaven amunt, allà on fos, per ajudar qui era en perill. A mi, angelet inexpert, que encara no havia demostrat res, mai no m’hi van voler. Recordo que al local del Centre Excursionista de Catalunya, concretament a tocar de la sala del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) hi havia un armari de fusta vella amb portes de vidre, carregat de material de muntanya (motxilles, esquís, cordes de cànem, crampons, piolets, pitons, mosquetons, roba, etc) amb un cartell que deia “GERMANDAT SANT BERNAT”. Així, si un dia calia córrer, no s’havia de perdre temps passant per casa. Solidaritat desinteressada en estat pur entre muntanyencs.

Sempre hi ha hagut un punt de competició entre els muntanyencs, però tradicionalment han predominat altres valors. Per exemple l’esperit d’aventura. Com més lluny i desconeguda és la muntanya, més interessant. O la dificultat. Cadascú tria la seva dificultat i la competivitat es manté dins de l’àmbit de cada grup. Uns escalen grans parets, altres fan llargues travesses i uns altres corren ral·lis amb el cronòmetre a la mà. Però un motiu inapel·lable per canviar de plans era que algú necessités ajuda. El valor solidaritat tenia un gran pes.

En els tres escrits següents, experiències viscudes en primera persona, veureu que abandonar malalts o accidentats indefensos a la muntanya és més habitual del que molts pensen. L’objectiu i els diners dels patrocinadors sovint pesen més que els escrúpols humans.

Un pobre turista al Nepal, sense coneixements de muntanya, abandonat a 4800m amb Edema Cerebral d’Altitud (ECA) pels seus companys. Ells havien pagat per pujar al Khala Pattar (5700m) i no hi van voler renunciar deixant-lo allà caigut. El relat:

https://www.maldemuntanya.cat/2021/06/un-trekking-la-vall-del-khumbu-1990.html

I si el que es posa malalt és el líder del grup? Un altre exemple de com un grup que ha pagat per un trekking a l’Himàlaia tibetà abandona al seu guia quan ja no els pot servir. A aquell home malalt amb un ECA greu, el van deixar al camí i van fugir muntanya avall. El relat:

https://www.maldemuntanya.cat/2021/05/insolidaritat-muntanya-abandonant-als.html

O una expedició de durs muntanyencs europeus que abandonen a la muntanya a un portador contractat, malalt de pulmonia, quan ja no pot seguir carregant... Jo d’aixó en dic vergonya.

https://www.maldemuntanya.cat/2021/02/un-portador-malalt.html

Tot canvia amb el temps i les motivacions dels muntanyencs també. 

Hi ha carreres a les muntanyes de tot el món amb participants geolocalitzats per GPS amb suministres a cada etapa i alpinistes batent rècords de velocitat per pujar l’Everest des del camp base, però amb tots els campaments ben abastits i sense el desgast d’haver hagut de carregar-ho tot a l’esquena abans. Es paguen uns quartets i els xerpes contractats per l’agència s’encarreguen de la feina i del desgast. En un cas i l’altre l’hostilitat de l’ambient queda ben moderada. En canvi l’esperit competitiu queda potenciat. Aixó si, s’ha de pagar per avançat i demanar tanda a la cua fins i tot al coll d’ampolla del K2 o al graó Hillary de l’Everest. Com que hi ha agències, companyies d’assegurances i sistemes de rescat, ja no cal tanta solidaritat, que ja s’encarregaran els professionals. 

Avui he llegit en un diari: El govern del Nepal ha donat permís per pujar a l’Everest aquesta temporada a nou-centes persones, membres de 41 expedicions comercials. Rècord absolut. Nou-centes persones descartats els treballadors nepalesos que no necessiten permís. O sigui un campament base amb prop de tres-mil persones. Afegiu-hi els periodistes, els turistes, etc. El negoci és el negoci.

Tothom amb el seu objectiu al cap i els altres ja s’arreglaran. Competitivitat potenciada i solidaritat o cooperació esmorteides. Pot ser que això influeixi en la freqüència i en el resultat dels accidents a muntanya? 

Una altra reflexió respecte dels accidents a la muntanya. L’any 2019 hi va haver una denúncia d’algunes companyies d’assegurances de les expedicions comercials a l’Himàlaia perqué consideraven que les agències sol·licitaven rescats amb helicòpter per no haver de vigilar a clients poc experts i que no els hi donessin problemes. No calia que fossin malalts, amb el diagnòstic d’un metge, per cert a sou de l’agència, n’hi havia prou. Una manera de treure’s de sobre als més incompetents a càrrec de l’assegurança. El relat d’aquesta informació:

 https://www.maldemuntanya.cat/2019/02/abusant-de-la-medicina-de-muntanya.html

Per acabar afegiré una dades sobre les drogues i l’ús que en fan els muntanyencs. Per si algú pensa que aixó pot ajudar a entendre com la competivitat -Hem d’arribar els primers com sigui- pot jugar un paper en la freqüència d’accidents i en la  seva gravetat.

Ja als anys vuitanta del segle passat uns metges de muntanya austríacs, amb l’excusa de fer estudis mèdics sobre el cansament, van recollir orina de més d’un miler d’alpinistes a diferents refugis dels Alps. Tots els alpinistes tornaven de les seves ascensions. El resultat: més d’un terç d’ells havien pres anfetamines o cocaïna com a estimulants. Com més difícil i més fama tenia l’ascensió més elevat era el número dels qui havien consumit algun estimulant. Vaja, semblava que la gent de muntanya era gent sanota i sense vicis! I que competien només contra ells mateixos i les dificultats de la muntanya... Doncs es va veure que també feien trampes i es dopaven per posar-se la medalla d’haver pujat tal o qual via 

Posteriorment hi va haver molts estudis mèdics i publicacions sobre el tema. Només us poso un per no agobiar al personal:

Medication Use Among Mount Everest Climbers: Practice and Attitudes. Andrew M. Luks, Colin Grissom, Luanne Freer, and Peter Hackett

Amb aquestes dades els interessats ho podran trobar fàcilment. Us avanço que el 43% dels ascensionistes a l’Everest reconeixien prendre alguna droga o medicament amb un argument o un altre. 

En els anys següents hi va haver tantes publicacions mèdiques sobre el tema de que alguns, o molts, dels accidents de muntanya eren deguts a l’excés o a la mala utilització de les drogues i els medicaments que el MedCom de la UIAA (Comité Mèdic de la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme) va publicar un document signat pels majors experts mundials sobre la utilització de medicaments i drogues a la muntanya i dels seus perills.

Drug Use and Misuse in the Mountains: A UIAA MedCom Consensus Guide for Medical Professionals. Enrico Donegani, Peter Paal, Thomas Küpper, Urs Hefti, Buddha Basnyat, Anna Carceller

Lògicament és un document escrit en termes professionals pels qui fan assistència médica als muntanyencs, però recomano molt la sea lectura a tots els interessats en els accidents a la muntanya. 

Fins aquí les reflexions que van sortir aquell día. No descartem que es puguin ampliar si apareixen noves dades.

I qui será el qui posarà el cascavell al gat dels accidents a muntanya? 

No ho sé però probablement seran polítics i gestors els qui ho faran. Em temo que no serem els muntanyencs.

I sospito que l’argument que utilitzaran no seran els accidents dels alpinistes a la muntanya. Serà la preservació de la natura, la prevenció dels incendis, evitar la l’excés de residus i altres arguments incontestables que els muntanyencs clàssics i els alpinistes, en general i fins ara, no hem tingut gaire en compte. I els turistes menys.

Quan recordo que fa més de 50 anys, agafàvem la moto per anar a escalar al Pedraforca i algú ens deia: 

-Aquest dissabte, al Pedraforca hi ha un curset d’escalada.

Automàticament, la moto anava cap a Montserrat o cap al Cadí, on no hi hagués gaire gent.

Però avui en dia potser les coses ja no poden ser així. Em temo que aviat veurem restringit l’accés a moltes zones excessivament freqüentades. Necessitarem, incloent als alpinistes, una cita turística previa. Encara hi ha cims de més de sismil metres on no hi ha pujat mai ningú i valls solitàries on disfrutar de la natura i jugar amb les marmotes. En canvi els humans tots atapeïts als mateixos llocs degradant-los i convertint les inevitables torçades de turmell en emergències.

 

- Buscàvem una localització on hi hagués molt trànsit a peu.