INSOLIDARITAT A MUNTANYA. Abandonant als companys malalts.

 

PEREGRINACIÓ AL MONT KAILAS.

 

Que ens està passant?

 

PART I. El nostre objectiu és més important que auxiliar a qui està en perill?

 

A l’entrada del dia 13 de febrer de 2021 relatava un fet que em porta records incòmodes. 

 

Una expedició, composta per europeus i pakistanesos (Karakorum, Pakistan, 1980) va deixar sol i abandonat a la muntanya, lluny de tot i de tothom, a un portador amb una pulmonia. Vaig dubtar entre si el meu deure de metge era a) Cuidar-lo i portar-lo fins al poble, deixant als meus companys d’expedició o b) Deixar-lo allà en les millors condicions possibles i continuar amb els meus deures expedicionaris. Vaig triar una solució intermèdia, però encara ara rumio en si vaig fer el que havia de fer. Potser només vaig fer el que podia fer. El relat és aquí: 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/02/un-portador-malalt.html

 

Em preguntava, i si en lloc d’un portador desconegut, d’una altra expedició, hagués estat un dels companys? Sembla que els humans som més solidaris i empàtics amb els de la nostra tribu que amb els forasters desconeguts. 

 

O potser no sempre. Potser depèn. Potser depèn de l’equilibri entre els interessos i la humanitat de cadascú... el difícil equilibri entre l’egoisme i la generositat. Entre l’individualisme i la solidaritat. 

 

Coneixeu la sentència del conegut viatger i explorador A. Nem de Canto que diu?

 

“Quan et balanceges penjant d’una corda de 40 metres, tranquil·litza molt saber que l’home que està a l’altre cap de la corda és un bon amic”. 

 

No es pot explicar millor. Desenvolupem el tema:

 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/03/els-mes-alts-cims-de-lhumor.html

 

Qui es proposi un objectiu que tingui risc estarà més segur si els camarades son confiables. Si les coses poden anar mal dades, es millor jugar entre els que tenen les mateixes normes i valors. Sempre és més segur jugar-se-la entre amics en qui es pugui confiar. Aquells de qui saps que no fugiran a la primera complicació.  

 

Coincidir amb algú durant deu minuts es una cosa i caminar per terra inhòspita durant setmanes és una altre cosa. És fàcil prendre un cafè amb qualsevol que trobem al carrer, però potser no és tan simple embarcar-nos en una aventura amb persones que no sabem com reaccionaran si necessitem ajuda. 

 

Precisament és el que passa sovint quan es contracten per internet viatges publicitats com “expedicions” o “viatges d’aventura”. Les i els membres de l’equip es coneixen a l’aeroport o a l’hotel. Ningú sap de quin peu calça cadascú. Ningú coneix la fiabilitat dels demés. No hi ha connexió d’equip. Tots desembutxaquen uns calers i consideren que l’agència és la responsable de que tot surti bé i solucioni els problemes. La responsabilitat i el compromís personal amb els companys és mínima. 

 

PART II. Situem-nos: som al mont Kailas, Tibet. Octubre de l’any 2007.  

 

El Kailas és una muntanya que té molts noms. Kailasa Parvata en sànscrit, Gang Rimpoche en tibetà (གངས་རིན་པོ་ཆེ), Gang ren bo qi Feng en xinés.  Les coses importants cadascú les veu a la seva manera i cadascú les descriu amb el nom que millor expressa la imatge que té al cap o al cor. En sànscrit, kailasa vol dir “cristall” i en tibetà gangs rimpoche, vol dir “preuada joia de la neu”.  

 

La muntanya, amb el cap cobert de neu i gel perpetu, té 6638 metres d’altitud i no s’ha escalat mai. És muntanya sagrada i no està permès intentar-ho. Excepte el gran savi Milarepa, que ho va fer amb mètodes màgics segons la llegenda (Milarepa, 1052-1135, poeta i místic tibetà). Només es pot peregrinar al voltant. 

 

Imatges. Chiu Gompa, que vol dir: "monestir dels ocells", sobre el llac Manasarovar, amb vistes al Kailas. Al poble de sota, hi ha unes fonts termals, amb unes banyeres que reconforten de les pistes polsoses del Tibet. 

 

 

Imatges. Vistes del mont Kailas i del llac Manasarovar.

 

El cim del Kailas és proper i domina el gran llac sagrat de Manasarovar (en hindi) ò Mapham Yutso (en tibetà), un enorme llac de 320 km2 a 4550 metres d’altitud. En aquesta zona neixen els grans rius asiàtics que neixen a l’altiplà tibetà i van a morir a l’oceà Indic. L’Indus, el Sutlej, el Brahmaputra i el Karnali. Tots flueixen, tumultuosos, bé flanquejant l'Himalaia bé travessant-lo per profundes valls que han excavat. Els mitologistes sànscrits pensaven que tots aquests rius naixien del Manasarovar i, per tant, que si seguies muntanya amunt els cursos de l’aigua sempre anaves a parar al mateix llac sagrat i al peu de la muntanya que el domina. Fa mil·lennis que el llac i la muntanya son objecte de peregrinació de budistes i hinduistes com a font de puresa espiritual i residència d’una colla de deus i de budes. També és sagrat pels adeptes al jainisme de la India. I pels de la religió tibetana bön, anterior al budisme. Per acabar-ho d’adobar, nosaltres, els occidentals, amb la nostra voracitat viatgera no tan espiritual, ens hem afegit a la rècua de pelegrins. El que els tibetans en diuen “kora” és el peregrinatge espiritual on s’ajunten el mon, el cos i l’ànima. La kora es fa donant la volta a la muntanya, seguint valls i colls, sense pujar mai cap cim. Hi ha agències que porten turistes entusiastes a fer la kora del Kailas. En resum, que en època propícia, primavera i tardor, una gentada d’una cinquantena de persones passen cada dia pel coll de Drolma La, a 5636 metres d’altitud. Drolma significa una cosa així com alliberament i La vol dir pas o coll. 

 

Imatge. El feréstec mont Kailas vist des del nord, creuant el Drolma La en un dia gris i gèlid. 

 

Imatge. Tangka tibetà mostrant el llac Manasarovar, el Kailas i el monestir de Chiu Gompa.

 

Em preguntava un amic: i perquè expliques això sobre el Kailas i el Manasarovar?

 

No ho explico per augmentar l’interès espiritual del personal ni per estímul turístic i viatger de ningú. Tampoc per potenciar l’economia local. I encara menys per fer una apologia de llocs visitats.

 

Ho escric per situar, on va passar, com va ser i perquè penso que passa massa sovint el fet que relataré. I per posar negre sobre blanc que, allà on els humans hi posem un interès, religiós, econòmic, esportiu o el que sigui, podem donar el millor de nosaltres. Però, segons com, també som capaços de baixeses vergonyoses al darrera d’aquell objectiu. 

 

La tardor de l’any 2007 vam decidir peregrinar la kora del Kailas. En Kami Sherpa, vell amic, també s’hi va apuntar. Vam entrar al Tibet per terra des del Nepal. Dies després, fèiem nit al poble de Darchen, a 4675 metres d’altitud, ja mig aclimatats. L’endemà, ben d’horeta, començàvem a caminar. Venia amb nosaltres el guia tibetà del viatge, que també volia fer la peregrinació. Magnífic viatge a peu de tres dies pel fons d’aquelles valls àrides, pelades i fredes, sense altre vida visible que algun monestir escadusser penjat a les roques. Nits en tenda de campanya. La primera nit prop de Dira Puk Gompa. Memorable sortida de sol darrera del Kailas. Després l’ascensió al Drolma La i la visió de la cara nord de la muntanya. 

 

Acampem la darrera nit prop de Zutul Puk Gompa. Cansats i contents, ens disposàvem a sopar i dormir, que l’endemà s’acabava la caminada.

PART III. Un home inconscient sobre les pedres.

 

Prop del nostre campament va acampar un grup nombrós. L’organitzador, un austríac, quatre treballadors nepalesos i una colla de més d’una vintena de pelegrins alemanys i indis.

 

Un nepalès va venir al nostre humil campament de tres tendes.

 

“Our leader is sick. May any of you help us?”

 

Vaig entrar a una tenda gran on hi havia una vintena de persones entaulades i uns nepalesos servint el sopar. 

 

Em van assenyalar una figura estirada al terra, sobre les pedres, sense cap protecció, sac ni manta.

 

Era un home blanc, brut, cagat i pixat encara amb la roba mullada. Mans i peus inflats. Mirada perduda, però amb un fons implorant al fons. No parlava ni es podia posar dret. Entenia i contestava amb moviments del cap algunes preguntes simples.

 

El diagnòstic d’edema cerebral d’altitud estava clar. El tractament que s’havia de fer també.

 

Com que els indis em miraven com a un marcià i només dos de les alemanyes em miraven a veure que deia, em vaig dirigir a elles i al que semblava el cap dels nepalesos.

 

Per si algú s’hi troba, escriuré l’esquema del tractament:

 

Primer. Protegir al malalt, que una persona amb edema cerebral d’altitud no es pot valdre ni pot sobreviure per si sola: arrecerar-lo, roba seca, matalàs o aïllant del terra, sac de dormir calent.

 

Segon. Hidratar-lo. Una persona amb edema cerebral no té set, i si en tingués, no podria demanar ni anar a buscar aigua. Com que el xicot podia empassar no em vaig plantejar donar res per via endovenosa. Fer preparar té, cafè, sopa, etc. Almenys un parell de litres fins l’endemà. Els aliments no son tan importants d’entrada.

 

Tercer. Medicaments. Afortunadament disposava de dexametasona. Els vaig donar tractament via oral per 4 dies, pensant en els dies necessaris per arribar a Kathmandu urgentment.

 

Quart, i més important, perdre altitud. Abans de la primera llum, desmuntar el campament, i ajudar a baixar al malalt fins a la carretera. Pensava jo que, entre 24 ó 26 persones que eren, no seria gaire difícil. Innocent de mi, com es va veure.

 

 

Confesso que, ben aclimatat i cansat, no vaig dormir gaire bé. Alguna cosa no racional em neguitejava.

 

L’endemà, sense preses, esmorzem i visitem el monestir Zutul Puk Gompa. Dia esplèndid i sol tibetà dels cinc mil metres. Avall que fa baixada.

 

Poc més enllà albirem de lluny una figura ajaguda sobre les roques. Quan ens acostem veiem que és el mateix home que havia visitat el dia abans, amb els mateixos calçotets llargs cagats i pixats.

 

Està caigut sobre les pedres, no es pot posar dret ni caminar sol, però la seva mirada és més viva. Està pelat de fred, a 5000 metres amb calçotets llargs, ara ja ben secs, i samarreta tèrmica. Sembla més conscient de l’entorn però no coordina els moviments. 

 

L’asseiem al sol i beu amb ganes de la cantimplora amb té calent ben ensucrat. Ens sembla que agraeix la manta tèrmica. Al darrera d’una roca hi ha un nepalès, treballador de l’agència, també tremolant. El més petit de tots. No fa més 1,55 metres i l’han deixat sol per baixar al malalt que és un home de 1,82 metres. Quan el malalt li ha caigut a terra i veient que venia gent, s’ha amagat per por que l’acusessin d’alguna cosa. També tremola, però no de fred. Ell tremola de por i de soledat. 

 

A veure, abriguem i hidratem aquest home. El nepalès només té les mans buides. No li han deixat aigua, ni roba ni menjar. Pregunto pels medicaments que els vaig donar ahir. El pobre no en sap res. Per sort, en altitud sempre porto dexametasona per si un “no fos cas”. Li posem roba nostra i li donem el poc menjar que portem.

 

Nosaltres som  vuit. Quatre homes grans, un tibetà que camina amb nosaltres i que s’apunta al que faci falta, el nepalès petitet i dos dones de la mateixa mida del nepalès, però resoltes i resolutives. 

 

 
Imatge. Caminant avall amb el malalt.

 

Avall, hem de baixar-lo abans que sigui de nit. 

 

Mentre anem baixant rumio. 

 

Primer, aquesta colla no han entès res, o no em vaig explicar prou bé, de la gravetat de la situació. Ignorants del que pot passar a muntanya, no s’han pres la molèstia d’informar-se abans de pujar a 5600 metres. Un malalt amb edema cerebral d’altitud ni és conscient de la malaltia ni és capaç de sobreviure sol. Depèn dels demés per tot. 

 

Segon. No només és que no tinguin coneixements de medicina ni d’altitud. Qualsevol muntanyenc sap que el paravent, la cantimplora  i una mica de menjar, s’ha de portar a sobre. I en aquest cas no van fer res d’això, deixant-lo desvalgut, fred i assedegat.

 

Tercer. Ja es veu que no es senten en absolut, no ja responsables, sinó ni tan sols solidaris amb una persona desvalguda, sigui o no un company.

 

Quart. Pensament que plana per sobre de tots els altres i que poso quart per pedagogia, però que va ser el primer. Deixar enrere qualsevol persona malalta i indefensa és de miserables. 

   

L’anem baixant. Els més grans l’aguantem dret, els seus braços sobre l’espatlla, un a cada banda. Ens anem alternant. Com que ell no és capaç de fer passes sol, anem fent-lo avançar amb cops de peu al taló de la seva bota. Així avancem poc a poc. Marxa lenta. Poc a poc. Anar bevent. Per sort, el sol escalfa.

 

Avançat el dia arribem a Darchen. Algunes tibetanes que caminaven de baixada ens han ofert fruites assecades i galetes pel malalt. Agraïts, que ja no tenim res per menjar ni beure. 

 

Imatge. Arribant a Darchen.

 

Escena en arribar a la carretera de Darchen. El nostre xòfer que ens espera amb el 4x4 i que ens acull eufòric. Ja estava preocupat pel retard. Més enllà un camió, de mides i color militar, i dos minibusos. Al voltant dels minibusos els turistes, esperant amb cara d’avorrits mentre els treballadors nepalesos els hi servien té amb llimona i galetes.

 

Una de les noies alemanyes s’acosta somrient a preguntar-nos com està el pacient. Es veu, em van dir després, que no vaig ser gaire amable amb ella. Que voleu que us digui? Lamento molt ser descortès amb ningú, però jo pensava, i penso encara, que ells eren els responsables de cuidar-lo i de baixar-lo i que caminar de dret cap al poble deixant enrere al company indefens és un acte vergonyós. És clar que, ells no devien pensar ni sentir igual. Segurament consideraven que ells no hi tenien cap responsabilitat.

 

El cap dels nepalesos em va preguntar que havia de fer amb els medicaments. Encara tenia tots els comprimits. Com que jo ja anava ben encès, no vaig contestar on se'ls podia posar, i li vaig fer organitzar el transport immediat a un hospital de Kathmandu.  Es veu que era difícil, perquè els turistes volien continuar el seu viatge pel Tibet. Vaig parlar amb el director de l’agència a Kathmandu i al final van decidir baixar-lo amb un taxi de Darchen. Carretera i manta ben de pressa, assistit per un dels nepalesos.

 

Aquella nit, els companys reien i em van dir que no em calia el telèfon per parlar amb Kathmandu. Per com cridaves -em van dir- segur que et sentien directament. 

 

Fi del problema, almenys per nosaltres. 

 

Com que sabíem el nom del malalt i el de l’agència, ja més tranquil, dos vegades vaig provar d’interessar-me per com havia anat tot. Cap resposta.  

 

 
Imatge. El grup amb el que ja era el nostre company a Darchen. Recolzat al vehicle que l’havia de portar a Kathmandu i amb la cara coberta per motius obvis de privacitat. 

 

Un altre dia podem parlar d’aquella vegada que un equip d’alpinistes nord-americans ens van ajudar a baixar a un muntanyenc solitari belga que no coneixíem de res. També amb edema cerebral d’altitud (Huascaran 1981). 

 

O aquell altre, pobre d’esperit, que per tot equipatge per pujar al Khala Pattar portava una bossa amb una muda i una altre amb tabac de casa. Tips d’ell, els companys el van abandonar a Lobuche per poder pujar al seu cim (Solu Khumbu 1990). 

 

Que jutgi qui en sàpiga, que jo no goso. Però sembla clar el que hem dit abans. Hi ha persones capaces del millor, però també n’hi ha que no fan ni un pas pels demés.