REFLEXIONS A MUNTANYA

REFLEXIONS D’UN METGE DE MUNTANYA

En bona part suggerides pel llibre del Dr. Pierre Pili “Chamonix Langtang”.

Hem vist les fotografies dels cims més alts del mon freqüentats per multituds de turistes en filera. Atapeïts com els qui ballen la conga en una festa. Grandíssim negoci que s’ha organitzat amb els qui tenen fascinació pels mites. Pujar cims llegendaris, l’Everest, el K2, el Manaslu o l’objectiu mític que cadascú esculli. Aixó si, conduit i protegit per guies professionals i xerpes amb el mínim d’aventura i de risc. Muntanyenc o turista?

Mentrestant, encara hi ha cims i parets on no hi ha pujat mai ningú i són pocs els alpinistes de cor que van als cims més remots en recerca de la soledat o de la seva il·lusió particular allà on les agències no ofereixen paquets turístics.

A mi m’ apareixen entre les neurones algunes preguntes. Començo amb aquesta:

Perqué anem a la muntanya? No ho sé. Només sé perqué hi vaig jo.

 

Imatges. Per aquest ordre: arribant als cims de l’Everest, el K2 i el Manaslu. En fila índia ben atapeïda, com una coreografia liderada per guies professionals, aprofitant els dies de bon temps. Alpinistes o turistes a la recerca d’una fotografia i una medalla?

Vaig a la muntanya per viure el meu esforç i per gaudir, per superar dificultats i per guanyar en confiança i contra la meva mandra, no hi vaig per batre cap marca atlètica ni trencar horaris. Sòc dels qui pensen que coneix millor el camí la tortuga que la llebre. Hi vaig per la bellesa del lloc i per la comunitat i amistat amb el company de corda, no hi vaig per tancar-me en un objectiu publicat a una guia, seguint un GPS o penjant d’una corda fixa. Hi vaig per descobrir un mon, no perqué m’hi portin. Com quan t’enamores, els arguments raonables en contra no serveixen de res; estàs enamorat i prou. Anar a la muntanya, per mí, ha estat una cosa similar, molt lluny d’esperits competitius. 

I si alguna cosa es torça o, pel que sigui no ho disfruto, cap recança en donar mitja volta. Seguint el que va escriure Rudyard Kipling que més o menys va dir que només si saps tractar a l’èxit i al fracàs com a dos impostors i mentiders podràs ser una persona madura allunyada de comportaments poc racionals. D’aquells que a la mili ens deien que s’havien de fer “al grito de por cojones”. Si no és per gaudir cap mania en canviar de plans.

Una anècdota que alguns ja coneixereu.

Una vegada, vaig passar una nit sense dormir, de tants roncs i atapeïment, en un refugi. Amb les primeres llums de l’albada remuntava els pendents cap al cim.

Jo anava sol o millor, volia anar sol, però el ramat humà era de dotzenes, sinó centenars. Alguns volien córrer i demanaven pas; altres s’aturaven a treure’s roba o acomodar el calçat. Uns pixaven o produïen emanacions intestinals alliberadores per qui les havia guardat fins allà. Altres fumaven o deixaven caure a terra l’embolcall de la barreta energètica. També hi havia qui cridava a ple pulmó i qui demanava contenció. Una multitud sorollosa. Un ramat descompensat. Una filera com la coreografia d’un ball.

Jo vaig considerar que no havia anat fins allà per participar en una processó ni estava disposat a seguir unes hores més veient un cul i uns peus movent-se devant meu. Vaig girar a l’esquerra. Gran esmorzar solitari a cavall d’una cresta amb panses, ametlles, aigua i un traguinyol de la bota de vi. Feia un dia esplèndid i ara si que no veia ningú.

Passar la cresta i avall per un barranc lateral.

Una rapinyaire cridava dalt del cel. 

- Perqué crida l’àguila? Que no veu que tots els ratolins la sentiran, s’amagaran i ella no esmorzarà?

L’animal volava alt sobre meu. Cercles al cel. Tenia temps i vaig seure a observar-la. Es va anar allunyant. Aleshores vaig veure les marmotes. Primer una, després tota la família. Com que jo era entre unes roques i bastant més amunt, crec que no m’havien vist. Procurant no espantar-les vaig acostar-m’hi entre les roques.

De cop la rapinyaire va tornar a xisclar i les marmotes van desaparèixer de cop. 

Conec les marmotes i ja sé que si no veuen perill, tornaran a sortir en uns minuts. Aprofitant que eren amagades vaig avançar uns metres.

Les podia observar jugant amb les marmotetes menudes i alimentant-se. L’àguila encara va cridar una altra vegada i es va repetir el joc. 

Aquesta vegada, quan la família va tornar a sortir jo ja era a la vora i em van veure. Quiet com un mussol i sense mirar-les, que el blanc dels ulls i la mirada directa espanten, vaig voler donar confiança. Ja tornaven a jugar, sense allunyar-se gaire del cau. M’hauria agradat oferir-els-hi unes ametlles, a veure que feien, però fa temps que he aprés que es millor no donar gaires confiances als animals salvatges. No tots els humans tindrien les bones intencions que tenia jo. Si no tenen confiança amb els bípedes humans tindran més possibilitats de sobreviure.

El sol anava baixant, l’àguila ja havia marxat i encara em quedava una estona per arribar fins al cotxe. No vaig pujar al cim, però va ser una d’aquelles excursions pel Pirineu que deixen un bon record gravat al cor. La muntanya, les marmotes, l’àguila i jo. 

I encara em pregunto, perqué feia aquells crits l’ocellot rapinyaire? Els caçadors no van cridant... A qui volia avisar i de qué?

M’agrada pensar que, encara que l’àguila segur que hauria estat encantada de cruspir-se un cadellet de marmota, la solidaritat de la vida salvatge la feia avisar:

- Iiiic! Marmotes, amagueu-vos que us està mirant un humà! Malfieu!

Repeteixo, sap més del camí la tortuga que la llebre... i per això he anat a la muntanya.