Translate

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. Entrega 5

 

CAPÍTOL V.  EL CAMPAMENT BASE

Al campament base vam començar a preparar-nos per a la tasca que ens esperava. El nostre primer objectiu era aclimatar-nos. Obtenir el millor de cada un dels membres que componen una expedició d'aquest gènere és un dels problemes més delicats que es plantegen a un cap digne d'aquest nom. Aquest problema, en efecte, és triple, i comprèn tres punts: fatiga, aclimatació i malaltia. 

La qüestió de la fatiga té un doble aspecte: si un home treballa massa, s'esgota; si no treballa, es fa mandrós. 

Pel que fa a l'aclimatació, és igualment un problema triple: primer, un home ha de passar algun temps en alçada abans de poder treballar de forma efectiva; segon punt: si roman massa temps a grans altures, la seva salut es ressent; tercer punt: sens dubte, podrà recobrar forces si descendeix a altures normals. El factor psicològic ve encara a complicar més les coses, i en això no tinc més que un principi, al qual m'atinc sempre: un escalador satisfet és un bon escalador.

Respecte de la malaltia, gràcies als notables esforços d’en Malaltís, l'expedició va romandre a l'abric dels atacs de les malalties. Tothom estava en excel·lent forma física, amb excepció del pobre Catxes, a qui el clima del campament de base fatigava considerablement i que no s'acostumava tan ràpidament com els altres; i de Malaltís, que patia símptomes estranys i complicats: pal·lidesa, suors abundants, pols ràpid i feble, temperatura per sota del que és normal, sospirs, nerviosisme, set, refredament de les extremitats, debilitat, vertigen i brunzits a les orelles. El pobre estava ben irritat per trobar-se en aquest estat i també per ser incapaç de formular un diagnòstic. El misteri va acabar sent aclarit gràcies a en Cicerone, que va exhibir un manual de cures de socors, fent observar que els símptomes que presentava Malaltís eren exactament els de l'hemorràgia, faltant-li només els dos últims: insensibilitat i mort. Va afegir que quedava alguna esperança; Malaltís va descobrir llavors que s'havia fet un tall a l'orella a l'afaitar-se i que anava perdent lentament la sang. Després d'haver detingut l’hemorràgia aplicant-se a l'orella un tros de gel va haver-se de curar dels efectes de l'operació per una congelació a l’orella. En acabat va caure malalt de xarampió.

Cada un de nosaltres va passar el seu període d'aclimatació segons les seves disposicions naturals i les exigències de la seva missió. En Catxes va vigilar, tan bé com ho permetia el seu estat de salut, el desembalatge i emmagatzemament de les provisions; en els seus moments de major activitat havia de fugir d’en Setciències, que insistia en sotmetre’l, a ell, que era el més corpulent de tota l'expedició, a una esgotadora prova titulada test de fatiga.

En Setciències estava entusiàsticament  entregat a tota mena d'investigacions. S’el podia veure a qualsevol hora del dia tallant blocs de gel amb la pala o el piolet i escalfant-los per mesurar el punt d'ebullició del gel. Va oferir una recompensa d'un xíling per cada espècimen de fauna local que trobèssim, i de tres xílings si era un exemple de transversió de Wharton en altitud; però, tot i el temps que vam passar registrant esquerdes i aixecant pedres, cap de nosaltres va aconseguir millorar sensiblement els seus ingressos. Setciències em va triar a mi, el membre més lleuger de l'expedició, per sotmetre’m al test de la fatiga. Desitjós com estava d'animar totes les activitats dels meus companys, vaig posar de la meva part tot el possible per satisfer les seves exigències; però aviat em vaig trobar tan esgotat, que no em quedava cap energia per consagrar als altres, el que no deixava de ser bastant injust; però ningú es va queixar, el que va provar, un cop més, la bona moral que animava a l'expedició.

En Flaixos va aprofitar aquest parèntesi per a procedir a minucioses comprovacions i assajos del seu material. Em va filmar ostensiblement diverses vegades pujant o baixant corrent pel pendent seleccionat per Setciències per practicar-hi el seu test de fatiga. Jo esperava que aquestes seqüències no tindrien en el film, un cop muntat aquest, un lloc gaire important.

En Rodamon tenia per missió posar a punt el material de radiotelefonia i d’iniciar-nos en l'ús dels walkie-talkies. Sempre he tingut horror a aquests petits aparells elèctrics i em va alleujar comprovar que aquells eren de funcionament bastant simple i que el corrent que utilitzaven era massa feble per a resultar perillós. Però si els aparells eren simples, els mètodes de conversa no ho eren tant. En la meva ignorància, jo m'imaginava que ens parlaríem, més o menys, com es fa quan es telefona. Però era infinitament més complicat. En primer lloc no es diu a ningú pel seu veritable nom. Es recorre a designacions en codi. Rodamon ens va donar els nostres nous  noms en codi, que es van repartir així:

Catxes: Pesmort.

Setciències: Inventador.

Flaixos: Ocellet.

Cicerone: Excel·lència.

Malaltís: Pupes.

Jo mateix, dit Llunes: Nexe d’Unió.

El nom codificat de Rodamon va donar lloc a discussions. Ell havia trobat el d’Explorador; però aquest sobrenom, no sé per què, no va trobar l'aprovació de cap dels altres membres de l'expedició. Flaixos, amb una falta de tacte flagrant, va proposar el nom de Perd-Nords com a molt més apropiat. Acabem per posar-nos d'acord en el de Voltador, però Rodamon va semblar haver quedat vexat.

Vam haver de iniciar-nos en el llenguatge. Un no s'ha d’expressar mai, sota cap pretext, de forma normal. No es pot dir "Sí", "No" o "Molt bé". En lloc d'això, s'han d'emprar expressions com ara "Afirmatiu", "Negatiu" o “Roger”. Les dues de la tarda es diuen mil quatre-centes hores o un, quatre, zero, zero. I pel que fa a la mitjanit, per no se sap quina fosca raó matemàtica, no es parla d'ella. Dirigir-se cap a l'Est és "posar la proa zero-9-zero", i vint mil peus es converteixen en "vint àngels".

Hi havia també tot un ritu a observar per a les trucades i les respostes. Ens estava prohibit, en fi, utilitzar les nostres veus normals; havíem de expressar-nos en una mena de melopea que faria difícil identificar la veu de cada un.

Els més joves dels meus companys van semblar trobar un innocent plaer en aquest ritual, però jo he de convenir que el vaig trobar una mica desconcertant.

Els aparells de ràdio eren petits, per economitzar pes, i el seu abast era limitat. A vegades seria, potser, necessari reforçar els missatges per un o dos intermediaris. Com jo havia fet algunes experiències d'aquest gènere a la meva infantesa, vaig jutjar útil entrenar-nos una mica. Vaig demanar als meus companys que es despleguessin seguint un ample cercle, de manera que el missatge pogués ser transmès d'aparell a aparell. Al principi em vaig trobar incapaç en absolut de pensar un missatge. S’hagués dit que el meu cervell s'havia congelat, i vaig romandre alguns minuts sentint-me completament estúpid. Vaig aconseguir, finalment, compondre el primer missatge: "Quina serenor que hi ha al Khili-Khili a la llum del matí!".

El missatge que jo havia llançat, quan em va tornar a arribar, s'havia convertit en aquest altre: "Feliç i alegre, el canari canta a casa de l’escalador en greu perill".

Després d'alguns instants de reflexió, vaig enviar el missatge següent: "Si us plau, prestin oïda atenta a aquest text." Quan em va arribar, va donar igualment: "Feliç i alegre, el canari canta a casa de l’escalador en greu perill".

Això era absurd. A títol d'experiència, vaig llançar el missatge següent: "Feliç i alegre, el canari canta a casa de l’escalador en greu perill".

El que es va convertir a la meva recepció en: "La veu del cap és una dolça música per les oïdes dels seus companys".

Això va continuar així durant tot el matí. Jo estava determinat a no renunciar fins que no haguéssim dominat la tècnica, i aviat, davant la meva gran meravella, els missatges van començar a ser transmesos perfectament, justament quan s’acostava l'hora de dinar.

Alguns d'entre nosaltres s'inclinaven a mostrar-se escèptics sobre el valor de la ràdio; però no havíem de trigar en rebre una prova magnífica de la seva utilitat. Em passejava un matí, per tal de meditar sobre les responsabilitats del comandament, quan el meu walkie-talkie es va posar a brunzir. Vaig portar l'aparell a la meva oïda i vaig sentir una veu:

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. Excel·lència a Nexe d’Unió. Em sents? Canvi".

-"Nexe d’Unió a Excel·lència. Nexe d’Unió a Excel·lència. Et sento molt bé. Em sents tu? Canvi".

La resposta em va arribar de seguida:

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. T’he rebut amb força vuit. Augmenta potència 2 crans. Canvi".

Vaig augmentar la potència 2 crans, i vaig dir:

-"Nexe d’Unió a Excel·lència. He augmentat potència 2 crans. Em sents? Canvi".

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. Et sento molt bé. Bon dia. Saps on és el llevataps? Canvi".

-"Nexe d’Unió a Excel·lència. Vols repetir si us plau? Canvi".

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. Repeteixo: et sento molt bé. Bon dia. Saps on és el llevataps? Canvi".

-"Nexe d’Unió a Excel·lència. Bon dia. El llevataps és a la butxaca dreta dels meus pantalons de recanvi. Canvi”.

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. Acabat. Tallo i fora".

Un es pregunta com les expedicions precedents han pogut triomfar sense el concurs mai prou ponderat de la ràdio.

A en Cicerone l’incumbia la missió d'ajustar el salari dels portadors sobrers i de donar als que es quedaven totes les instruccions sobre el que s'esperava d'ells. Ens vam quedar amb vuitanta-vuit portadors i onze nois pel viatge de retorn i vam acomiadar els altres. D'aquests noranta-nou, aquells que no havien de participar en l'assalt pròpiament dit, haurien d’instal·lar el campament base en un altre emplaçament que fos a l'abric de les allaus. Cicerone va estimar que podia deixar-los encarregar-se a ells mateixos de l'operació, ja que els hi ho havia explicat tot molt clarament. Va ser per a mi un gran alleujament, ja que per a l'assalt final tindríem necessitat de tots els europeus de l'expedició.

* * *

Em vaig lliurar a un profund estudi dels efectes de la rarificació de l'atmosfera sobre el comportament humà i vaig sol·licitar als meus companys que m’informessin de tot incident insòlit del què poguessin ser víctimes a la muntanya. Fins i tot a una alçada mitjana com la del campament base els efectes eren ja perceptibles. En el curs d'un partit de futbol improvisat, en Catxes va injuriar a l'àrbitre -cosa que no s'hagués produït mai a nivell del mar- mentre que en Setciències tenia una tendència marcada a menjar-se més de la seva part de melmelada de taronges. Però això no eren més que pertorbacions momentànies, que desapareixerien amb l'aclimatació.

Era interessant notar també com la diversitat de temperament dels meus companys influïa sobre l'elecció de les seves lectures. En Catxes passava les seves hores de repòs llegint “Bulldog, la llum brillant”. Gairebé totes les tardes es podia trobar a en Setciències instal·lat sobre un bloc de gel en trànsit de fosa i ocupat en llegir “Marcians i viatgers atòmics”. En Flaixos llegia “Assassinat en tres dimensions”. En canvi Rodamon testimoniava una naturalesa absolutament novel·lesca llegint “L'amor al laberint”, mentre que no es veia mai a en Malaltís sense un exemplar del seu propi llibre “El secret d'una salut a prova de bombes”, excepte quan havia perdut, momentàniament, la salut.

Els meus deures no em permetien aquestes distraccions frívoles. Però és interessant notar que Bing, el bang, passava el seu temps lliure llegint una traducció yogistanesa de “Tres homes en una barca” de Jerome K. Jerome.

Totes les tardes teníem una reunió amistosa. Apassionades discussions ben animades tenien lloc en aquestes assemblees. Una tarda, en el curs d'una d'aquestes reunions, vam discutir el vell problema: ¿S'han d'utilitzar a muntanya ampolles d'oxigen i altres mitjans artificials? En Catxes va declarar netament que eren uns trastos inútils, que feien més nosa que servei. Ens va explicar la desgraciada aventura del seu amic E. S. Bufegat, que va portar un aparell d'oxigen que pesava prop de vint quilos fins al cim del Sonem Ja per adonar-se allà dalt que l'aparell no havia funcionat ni un instant. Setciències va replicar que aquesta observació era característica de la ignorància d'un profà. Teníem una ocasió inesperada d'assajar el nostre material en condicions rigoroses, i era el nostre deure fer-ho. En Setciències va preguntar a en Catxes per què si condemnava aquests materials els utilitzava. En Catxes va preguntar a en Setciències si esperava veure aquests aparells escalar tots solets, tan despulladets com un cuc, sense la seva ajuda. Això era -va replicar en Setciències- un argument totalment anticientífic. Ell havia cregut comprendre, des de feia molt de temps, que, per a alguns, l'ascensió d'una muntanya tenia el caràcter frívol d'una gesta esportiva. Als seus ulls, la culminació dels nostres esforços consistiria a complir la tasca que ell mateix s'havia fixat: mesurar la temperatura de la fusió del gel al cim. Va recordar a en Catxes que, sense oxigen, els esgotadors esforços intel·lectuals que necessitava aquesta delicada experiència constituirien una tasca sobrehumana. Però Catxes, amb força poc tacte, em va semblar, va assegurar que en la seva vasta experiència no trobava el record de res que fos tan fútil. Va declarar que ningú que no fos un savi atacat de demència precoç tractaria de fondre el gel al cim d'una muntanya; i tot i que li vingués la idea, a qui diables li importava això de la temperatura de fusió? Ens va parlar del seu amic Patacat sota els peus del qual un savi havia fet fondre el gel al cim del Pedraporca, el que li havia valgut perdre tres dits d’un peu. "A la muntanya -va concloure-, un savi constitueix una veritable amenaça".

Mentre que prosseguien aquesta discussió amb la seva habitual i lloable franquesa, Flaixos va declarar que, sense aparells d’oxígen, seria impossible rodar un film en tres dimensions, el que va portar a Rodamon a dir que aquella era una excel·lent ocasió per no rodar-lo. Si ell participava en l'ascensió era per fugir de la civilització mecanitzada i tot el que aquesta havia aportat, especialment les pel·lícules. En Cicerone va dir que deplorava l'estretor dels punts de vista dels seus companys. Ell mateix no escalava més que per demostrar el triomf de l'esperit sobre els obstacles. Els mitjans artificials -va afirmar- eren contraris a l'esperit esportiu; si no s'era capaç d'escalar muntanyes sense recórrer a mitjans artificials, més valia renunciar. En Malaltís va pretendre que això eren paraules; si un es volia abstenir de tot mitjà artificial, caldria prescindir també de les tendes, els piolets i els vestits. Va preguntar a en Cicerone si aquest es sentia capaç d'intentar l'ascensió de l'Khili-Khili amb un drap, o encara menys que això, per tot vestit.

Encara que jo mantinc l'opinió que entre amics cal parlar clar, vaig estimar que en aquells moments s'estaven passant de la mesura. Vaig recordar-els-hi, doncs, les paraules de A. Nem de Canto: "Cap muntanyenc experimentat rebutjaria l'auxili de la ciència; però hi ha límits". Pensava que aquesta intervenció posaria fi a la discussió. Què afegir, en efecte, a això? Però ningú va semblar fer-li gens de cas. Era evident que patíem encara els efectes de la rarificació de l'atmosfera.




edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu