Translate

GLAMUR EXPEDICIONARI A BEIJING

 La proverbial exquisitesa i cortesia orientals.

 

Les expedicions són un pou de brutícia. Qui ha dit aixó? Un expedicionari gaire veterà no deu ser... 

 Ha de ser un d’aquells que ho proven una vegada, veuen el pa que s’hi dona i ja no repeteixen mai més. Els hi pot més la forma de vida a casa que l’aventura.

 Algú ha escrit que a les expedicions només hi ha qué pels a la sopa i llargues setmanes sense tocar ni l’aigua ni el sabó. Pudor de suat i bigotis amb fideus i mocs penjant. Que tot son perols bruts compartits i acumulacions de latrina al darrera d’una roca. Que hi ha paper higiènic racionat, el darrera encetat i dificultats per airejar la roba interior quan ja suporta una veterania de setmanes... en una expedició hi ha brutícia que s’acumula i ronya que s’incrusta, de la que no desapareix amb un bany en aigua freda quan es troba un riu de glacera.

 Tot això és veritat, però no és tota la veritat. És una petita part de la veritat.

 A les expedicions hi ha tanta épica i voluntat com desànim i cansament. Hi ha tants moments de glòria i d’alegria exultant com moments de dolor i de pena per la mort de companys. Temps d’angoixa endins i temps d’expansió enfora. Temps de descans relaxat i temps d’esforç que sembla que no s’acabarà mai. Temps de feina intensa i temps d’avorriment. Hi ha llargues estades al sac sense dormir i també hi ha dies que s’acaben massa d’hora per arribar on vols. Temps de fraternitat i temps de confrontació. Amics i baralles. Tot està en equilibri. Hi ha tanta brutícia com aigua neta i aire pur.

 En una expedició, com a la vida, hi pot haver de tot. Fins i tot estones d’elegància i glamur. Equilibri budista en estat pur.

 Com el cas següent.

 Poques vegades els elegants clients vestits de vint-i-un botons i els cambrers d’etiqueta i pajarita del prestigiós restaurant Maxim’s de Beijing, deuen haver viscut una situació semblant a la d’aquell vespre del 8 de setembre de 1985. 

 Quatre energúmens arribats en dos bicicletes van entrar al local. Barbes i grenyes de mesos. Dos anaven caminant i els altres dos, sense sabates i amb els peus embenats, a cavall dels dos primers. I van reclamar una taula.

 

 


Imatges actuals del Maxim’s de Beijing. Nosaltres no vam fer cap fotografia. L’aspecte actual, no és diferent del que tenia aquell dia fa 35 anys. L’ambient de fustes i miralls del menjador i el sostre de vitralls acolorits son els mateixos. Nosaltres érem en una de les taules rodones del mig.

 A la tardor de 1983, l’Expedició Caixa de Barcelona va ser a Beijing. El Maxim’s de Beijing ja existia però com que la muntanya ens va fer fora a plantofades, vent, fred i gana, tornàvem sense cim i no hi va haver cap celebració. Ni ganes.

 Però l’estiu de l’any 1985 vam tornar a l’Everest. El dia 28 d’agost una cordada de sis membres de l’expedició va arribar al cim al capvespre.

 Podeu escoltar els àudios i veure el film de l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de 1985 en aquests links: 

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio.html 

https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page.html

 En aquell moment, ballarugues i alegries les mínimes. Primer calia baixar. Descens difícil, allaus que ho compliquen, negra nit emboirada, bivac a 8600 metres... Angoixa. A veure si haurem fet un pa com unes hòsties i per guanyar el cel del cim ens la fotrem i perdrem sis homes... Cordades d’ajuda amunt. Nit en blanc pendents de la ràdio, angúnia, cansament, son, fred, set i gana. 

 Fins el dia 29 al vespre no van arribar els expedicionaris del cim al Campament 6, a 8400 metres. Alleujament als altres campaments quan vam sentir la seva veu. Havien estat quaranta hores per pujar, i baixar, 450 metres de desnivell i uns quatre kilòmetres de distància amb la neu fonda del monsó.

 El dia 30 ens reuníem tots al Campament 3, a 6500 metres. Tots junts i estalvis. Respiràvem fons. Després de tantes feines i perills només havíem perdut algunes falanges dels dits d’algun peu. Començava la calor interna... ho hem fet i som tots vius, ho hem de celebrar!   

 El segon dia de setembre ja érem tots junts al Campament Base. 

 Allau de telègrames de felicitació des de Catalunya, congratulations amb regal d’unes ampolles de whisky de l’equip neozelandés i omedetós amb unes ampolles de sake i una reverència dels membres de l’expedició documental japonesa. Aquí si que ho vam celebrar. Hi havia aigua per rentar-nos, menjar a cor que vols, dormir ben pla... I no sé d’on però van començar a sortir ampolles. Ampolles que ningú sabia abans que hi eren. Bé, alguna potser si que era de vi català amagat a la farmaciola, de les que jo podria respondre, però eren només dos. Les altres eren ignotes ampolles de cervesa i d’aiguardent tibetà o xinés que ningú sabia d’on sortien. Aquella nit xerpes, catalans, tibetans, xinesos i algun japonès i neozelandés, ben conscients del que la cruesa de la realitat de la muntanya ens estava tatuant per sempre al cor, de que aquella aventura s’acabava aviat i de que l’endemà ja tornàvem al mon vagament real del dia a dia civilitzat, vam acabar amb les existències de tot que quedava al Campament Base. Sobretot si tenia una base alcohòlica. Afamats i eufòrics. De matinada hi havia un bidó ple d’ampolles buides. Xerpes, tibetans i xinesos, els mes entusiastes... 

 No vull entrar gaire en l’endemà. Només recordar que passar nou hores de sotracs a la caixa d’aquell camió que s’enfilava com una tartana a un coll de més de cincmil metres amb temperatura sota zero i sota els efectes de la ressaca va ser un tràngol dur.

 Del Campament Base de Rongbuk a Xegar. Nits a Xegar, a Xigatse i a Lhasa. Allà, primer sopar de gala i homenatge. L’endemà, vol a Chengdu. Allà un altre dinar de molts compliments, a càrrec de la China Mountaineering Association. Aquell dinar, cuina local del Sichuan, va ser pantagruèlic i gastronòmicament per recordar tota la vida per aquells aromes i sabors. Aixó si, havíem d’espellar i desespinar el peix amb bastonets.  

Finalment Beijing.

 Recordeu el molt oscaritzat film de Bernardo Bertolucci estrenat l’any 1987?

 

En una escena del film serveixen un àpat a l’emperador en un luxós pavelló situat al bell mig d’un llac al cor de la Ciutat Prohibida, l’enorme palau imperial xinés. El govern xinés ens va oferir un dinar d’homenatge als expedicionaris en aquell mateix pavelló. Un dinar de vuitanta (80) plats diferents, discursos i entrega de medalles a “los héroes catalanes” com va traduir l’intèrpret per disgust de l’ambaixador espanyol. 

 Reconeguem però, que l’home, que ja anava escaldat perqué no li vam acceptar la bandera espanyola i només havíem pujat al cim la senyera, es va comportar com un senyor. I l’ambaixada espanyola va complir amb totes les seves obligacions sense ni un retret. 

 La gerència del nostre hotel de Beijing també s’hi va voler afegir a la voràgine de felicitacions i un altre dia ens va servir un sopar memorable.

 Heu de tenir present que nosaltres vam ser la primera expedició no asiàtica que arribava al cim del Qomolangma / Everest per la ruta xinesotibetana de 1960 i 1975. I a més a més, en plena época monsònica. Només l’expedició japonesa de Yasuo Kato havia arribat al cim per aquesta ruta l’any 1980. Així ho van explicar a la televisió publica xinesa.  

 Els xinesos son circumspectes. No destaquen per la seva expressivitat. Ni a la gresca sense fre ni aturador del Campament Base es van apuntar, més enllà d’un somriure de compromís, fos quin fos l’alcohol consumit. Tots els altres tiberis, oficials, van ser de pompa i circumstància, escassa beguda i horari comptat. 

 Ara tornem al principi i tanquem el bucle. Com podeu veure, no tot és roba bruta i suada. Després de tots aquests fastos i compliments socials obligatoris alguns dels expedicionaris volíem tenir una estona de llibertat personal. O potser volíem menjar amb coberts i no amb bastonets. La gana d’homes joves que havien perdut 10 kg en tres mesos no casava bé amb la lentitud de menjar, trosset a trosset amb bastonents.

 S’ens va ocórrer, escapar-nos una nit a sopar al que es considerava el millor restaurant occidental de Beijing. 

 Semblava una missió impossible. El nostre intèrpret, en Luo, ja no era amb nosaltres. A la recepció de l’hotel ningú parlava anglés. Mostrar el fulletó del Maxim’s tampoc va servir de res. I això que era en molts idiomes, inclós el xinés. Assenyalar uns fulls que tenien allà per trucar un taxi tampoc va ser útil, tot i que també eren en xinés. No hi va haver manera de que truquèssin per fer una reserva ni de que demanèssin un taxi. 

 Impressió que en vam treure? Que no en volien saber res. No s’arriscaven a una bronca si als estrangers els hi passava alguna cosa a la perillossíma nit de Beijing. Però no es van atrevir a tancar-nos la porta i vam sortir al carrer. Ben a la vora de la plaça Tiananmen.

 Beijing és una ciutat de cal ample que no té fi. Calculàvem que la distància des de l’hotel era d’una dotzena de kilòmetres. Massa llarg per l’hora que era i per caminar, sense conèixer els carrers, portant el company a l’esquena. Aquí faig una precisió pels més joves: de tot això fa anys i panys i en aquelles llunyanes calendes no existia Internet, ni els telèfons mòbils, ni els GPS. Només els telèfons fixes i els mapes de paper. 

 Vam anar a la plaça Tiananmen, on hi havia més trànsit que al carrer de l’hotel. Aviat vam veure que no seria fàcil que un taxi ens acceptés. Quatre barbuts, ostentosament extrangers. I sense que un guia xinés del govern els controlés. Sospitossíssims. Prou que en van passar i prou que van veure les gesticulacions i van sentir els crits. Ni cas. Vista al front i accelerar. Ni mirar-nos. Ni un de sol va parar a veure que volíem.

 Una mica capcots, ho vam voler provar a una altra cantonada. Igual. Però va arribar la salvació. Un taxi bicicleta, un tricicle dels que a la Índia en diuen ricksaw, però no conec el nom en xinés. L’home aviat ens va clissar i es va aturar davant nostre. Mostrem el fulletó del Maxim’s i fa que si amb el cap. Però només hi pot portar dos persones. Fa signe de que esperem i en pocs minuts ja tenim dos tricicles. Cap al restaurant asseguts als tricicles. Mès de mitja hora de trajecte endinsats a la nit de Beijing amb el trànsit minvant de la nit. To plegat més barat que un cotxe. Quan vam pagar, la seva mirada ens va deixar clar que els hi havíem alegrat el dia.

Lenta i majestuosa entrada al luxós restaurant. Els companys que havien fet cim, amb els peus congelats, embenats i sense sabates a l’esquena dels altres dos. Mirades amb ulls com plats dels recepcionistes. Fustes nobles i vitralls cobrint-ho tot. Sort que a la recepció parlaven francès i anglés. En demanar taula es va mobilitzar tothom. El menjador era al primer pis pujant una ample escala enfustada. Patrip, patrap, cap dalt a cavallet.

L’entrada al menjador encara va ser més apoteòsica, amb el menjador mig ple de senyorassos i elegants dames tots vestits com per anar al Liceu. I nosaltres, cares cremades, barbes salvatges, pantalons texans i camisa, sense corbata ni jaqueta. Com que a la televisió xinesa ja s’havia anunciat que uns europeus, per primera vegada, havien seguit la via xinesa en ple monsó, aviat va córrer la brama. Curiositat i exquisitesa en el tracte.

Mentre el maitre preparava la carta, un cambrer amb guants i jaqueta blancs va venir amb un cistell de pa. Pa blanc, pa integral, pa rodó, pa quadrat, minicroissants  i jo que sé que més. N’hi havia de totes menes i ens posava quatre a cada un. Cada un ens cabia sencer, a dins de la boca. Quan havia acabat de posar els quatre panets al darrer, al primer ja només n’hi quedaven dos. Diligent, els va sustituïr i va haver de fer una segona volta perqué a tots ens faltaven dos panets. I una tercera volta, perqué els panets desapareixien al ritme que els posava. A la quarta volta, amb el cistell de panets ja tremolant de fred, es va començar a atabalar i va haver de demanar reforços.

El xef, la carta i segona ronda de voltes de panets, que aquesta vegada podíem untar amb mantega. I el vi francès. 

Le panaché de légumes avec son bouillon, le maigret de canard aux chataignes, la table des fromages, le dessert de la maison i jo que sé que més.

I no us penseu, que ens vam comportar com cavallers, ganivet a la dreta i forquilla a l’esquerra fins i tot un esquerrà com jo. I la factura la vam poder pagar sense conflictes entre reverències orientals.

En sortir, carregant els uns als altres escala avall, comentàvem: “I si demanem un taxi, ara que sembla que ens volen entendre?”.

El més veterà de tots, va dir: “Vés que no ens esperin encara els ciclistes... Ja hi serem a temps si cal”.

Bingo. Havien passat gairebé dos hores, però només sortir nosaltres per la porta van aparèixer riallers els taxistes de tricicle i pedal. Doble sou a preu de turista. I per nosaltres passeig amb l’aire fresc de la nit a la ciutat sense trànsit. Delícia. 

Cap a casa, missió acomplerta.

 Aquesta memorable feta la van protagonitzar l’Antoni Sors, en Carles Vallés, en Lluís Gòmez i un servidor de vostès.

Etiquetes: , , , ,
edit

4 comentaris:

  1. Aquesta no la sabia Ton! Quina història tan bona! Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una història de mil.
      Com que als editors no els hi agraden els diaris complets, agafo trossets coherents...

      Elimina
  2. Ton, vaja descripcio mes curosa i distreta!!! Bona memoria o llibreta/diari? Salut amic,

    ResponElimina

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@gmail.com


Apunta't a la llista de correu de Mal de Muntanya

* indica que es obligatorio

Intuit Mailchimp