COMENTARIS DE LLIBRES

 

Canto jo i la muntanya balla

Irene Solà Sàez (Malla d’Osona, 17 Agost 1990)

Llibres Anagrama

 

Aquest no és un llibre de muntanya dels que acostumem a llegir els muntanyencs. Vull dir els qui som muntanyencs de cor i afició però no ho som de raça. Els alpinistes, vaja. 

 

Però si que es refereix als qui allà dalt hi neixen, hi viuen o hi campen. Siguin persones, ossos, gossos, cabirols, núvols o llamps. Es refereix a tot alló que trobem quan anem a les muntanyes. Un mon màgic sucat en l’imaginació, sense rècords d’horaris, cims ni vies d’escalada.

 

Aquest llibre m’ha despertat, molt endins, dos coses. Com que soc un pobre baró racional, només dos. Que segur que en suggereix moltes més a qui tingui més aptituds que jo.

 

A.- La primera.

Si algú  ha llegit els diaris de les expedicions, recordarà aquelles pàgines en que volia descriure les setmanes passades en soledat als campaments d’altitud. 

 

Algunes vegades a molta altitud (7050 metres a l’Everest, 1983 i 1985); altres en un campament penjat en un balcó de roques amb pocs metres per sortir de la tenda (5800 metres, Lhotse Shar, 1984 i 1987. També altres vegades però no es tracta d’avorrir. 

 

Diaris, escrits a llapis amb llum d’espelma. Intentava descriure el lent pas del temps, la soledat, només trencada, de vegades, pel pas d’una cordada amunt o avall. De vegades, la cordada duia una carta del cap d’expedició amb canvi de plans. Poques vegades amb ràdio. Volia escriure sobre la duresa del dia a dia, el perill de la situació, la violència de l’entorn natural i la menudesa que sentia arraulit sota la tempesta quan n’hi havia.

 

Podeu trobar una part d’aquells diaris aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

https://www.maldemuntanya.cat/2018/05/manaslu-1982-campament-1-del-19-al-26.html

https://www.maldemuntanya.cat/2017/07/expedicio-caixa-de-barcelona-leverest.html

 

Però el que jo descrivia necessitant deu pàgines no era ni un pàl·lid reflex del que aquesta escriptora explica i deixa clar en dos paràgrafs. 

 

Aquí em permeto transcriure dos paràgrafs de l’escriptora. No tinc permís i, si cal, demanaré disculpes.

“Les passions aquí dalt també són més crues. Més despullades. Més autèntiques. La vida i la mort, la vida i la mort i l’instint, i la violència, aquí dalt, hi són presents a cada passa. Ens n’hem oblidat tots els altres, de la transcendència de la vida. Els de ciutat vivim tots aigualits. Però aquí, aquí es viu cada dia”. 

“Aquí dalt el temps també té una altra consistència. És com si no pesessin el mateix les hores. Com si no duressin el mateix els dies, ni tinguessin el mateix color, ni el mateix gust. El temps aquí és fet d’una altra pasta, d’un altre valor”.  

Si, és com si cada minut de perill durés tota una vida. 

 

Definitiu. 

 

Barretada a l’autora.

 

B.- La Segona.

El mon de la muntanya que l’escriptora ens obre al davant els ulls tan s’escau pel  Pirineu, pels Alps, els Andes o  l’Himàlaia. Uns èssers, uns esperits i una gent diferents dels qui hi anem sempre que podem, però no hi hem nascut ni hi vivim.

 

A mi sempre m’han sorprès les similituds que trobo entre els andins i els tibetans o els xerpes. Pensaré si penjar unes imatges de cares, danses i màscares quítxues i tibetanes. Òbviament son pobles diferents, però s’assemblen més entre ells que amb els pobles de les terres baixes que tenen més propers. Pot ser que l’habitat de la muntanya imprimeixi un cert caràcter al cos i a la cultura dels pobles que hi viuen?

 

Ja en parlarem.