AL·LUCINACIONS EN ALTITUD

EXPERIÈNCIES D’UN VUITMILISTA.

Somiar truites o convertir els desitjos (i les necessitats) en realitats irreals.

Un dels darrers articles d’aquesta web explorava les presències irreals sentides per alpinistes en altitud i es comentava que aquestes presències, etiquetades per molts metges de trastorns psiquiàtrics o de brots psicòtics, potser s’havien de valorar més com un somni o desig, que com una malaltia o trastorn. Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Debat obert.

https://www.maldemuntanya.cat/2026/01/presencies-irreals-en-altitud.html

Com que també es parlava de l’espectre de Brocken l’Òscar Cadiach ens envia una fotografia seva feta en un campament d’altitud a l’Ama Dablam amb l’espectre de Brocken ben visible.

També ens envia algunes de les seves vivències en expedicions sobre el tema.

 

Escriu l’Òscar:

Anton totalment d’acord! 

La presència irreal dona un estat de serenor, de calma, de benevolença. Tal com dius. En el cas de l’episodi del Nanga Parbat de 1984, res de patiment al límit; només el patiment físic, d’estar arribant al cim, que ja es bastant. La presència no agreujava aquella situació, sinó que alleugeria el cervell, immers en l’esforç, la hipoxia, la càrrega mental de pujar i després haver de baixar, la manca d’oxigen… Tot aixó existia igualment, pero aportava pau, seguretat i benestar en un entorn d’incertesa. Poc després en arribar al cim van desaparèixer les sensacions. Potser, el que abans em semblava impossible i inimaginable, en fer-se realitat, aquelles sensacions ja no eren necessàries. Tot i que quedava la baixada va desaparèixer aquest brot “psicótic” com dieu. 

He tingut altres episodis d’al·lucinacions no de presència d’una figura pero si d’afectacions del meu cervell. 

A veure si m’explico bé. L’any 2009, immers en un intent en solitari de 7 dies al Kangchejunga, de 8.586 metres d’altitud, al C3 a 7.300m vaig tenir aquesta afectació que explico: 

Comencem pel context. Va ser produida per manca de ventilació de la tenda? O per hidratació i alimentació insuficients? O per estar ajagut, dins la tenda, on s’havia format un iglú per fora i un taüt per dins, sense posibilitat de sortir i baixar a camps inferiors o al Campament Base destruits per l’huracà amb grans inundacions al Golf de Bengala (Bangla Desh) relativament aprop del Kangchenjunga (uns 300 km) dels 3 darrers dies. La tenda va quedar colgada com un iglú per la neu i les ventades i folrada per dins de la humitat gelada de la meva escalfor que s’anava fonent sota la meva esquena. 

En aquells dies tancat vaig patir al·lucinacions de menjar i de beguda. Em racionava el gas, el menjar i el beure. A més a més estava limitat pel vent que ja m’havia destrossat les dos cremalleres de la porta de la tenda. La porta només s’aguantava per una meitat oberta; per allá havia de passar la única cassola que tenia per agafar neu, cuinar i fer les necessitats. La tenda s’anava omplint de neu. Vaig començar a explicar-ho en autovideo… pero vaig desistir ràpidament en pensar que no em trobarien mai soterrat sota la neu i, encara menys, la càmera de filmar. 

Aquests brots “psicótics”, o de pànic, del meu cervell eren al·lucinacions sobre el menjar i la beguda, doncs estava relativament bé fisicament. Eren diferents de les presències que explicàvem abans. Restava presoner dins del meu propi refugi i per aguantar les darreres 72 hores sense cobertura satèlit ni walqui talki… per transcòrrer les hores tan sols vaig poder lluitar proveint el meu cervell, amb tot detall, de projectes que jo pretenia fer després, si en sortia viu d’aquella. 

Com així va ser. Després de la 6ena nit, el 7eté dia va nèixer quiet, en calma i, el més important, sense neu tova. Tot endurit. 

Vaig poder descendir amb els crampons en línia recta enmig dels camps de neu i esquerdes doncs les condicions eren perfectes tot i que els camps inferiors 2 i 1, així com el CB, estaven destruits pels efectes del huracà. 

Una cosa similar va passar l’any 1992 al Broad Peak per la Xina; també sobre l’alimentació. Aquesta vegada no estava sol, pero si que hi va haver un episodi d’al·lucinacions en poder quedar soterrats sota la neu… 

Però si de cas, ho explico un altre dia. 

Salut i Sempre Amunt! 

 

Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Sense que pretenguem sentar càtedra definitiva. Molts psicòlegs afirmen que els somnis de la nit son una forma de reequilibrar la nostra malmesa psicologia per la lluita contra la crua realitat de cada dia. En aquests llargs dies,  immobilitzat en un campament d’altura, es passen moltes hores en que el subjecte no està ni  dormint ni despert, sinó en un estat intermedi entre el son i la vigilia. Pregunta: és estrany que un somii sense dormir i que tregui la neu de la tenda sense despertar-se?

Aquests tipus d’al·lucinacions són realment un trastorn o un recurs psicològic d’un cervell estressat per reequilibrar-se sense entrar en pànic o en depressió? Debat obert.