EL VUITÉ CEL. Manaslu, tardor de 2012.

El vuitè cel. 

Escrit per Bernat Gasull i Roig. Publicat per Tushita edicions. Col·lecció pas a pas. Primera edició Octubre 2022.

Avui us recomano un llibre. 

Escrit de professional, es llegeix d’una sentada. Llenguatge ric, tot i que, alguna vegada, sorprèn quan no son els termes més usats pels muntanyencs. Almenys pels qui pentinem canes. 

Encadella dos històries. La història de les ascensions al Manaslu i la d‘en Martí Gasull i Roig.

Martí Gasull Roig (Barcelona 1969-Manaslu 2012), Creu de de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, va ser un activista impulsor de la Plataforma per la Llengua. I un muntanyenc expert amb un historial d’ascensions als Alps, als Andes i a l’Himàlaia més que notable. Al llibre podreu saber més de la seva història, apassionada i apassionant, d‘activista, humanitària i muntanyenca.

        
Imatge. Martí Gasull i Roig. Obtinguda a Internet. 

Crec que el capítol del relat dels supervivents de la tragèdia demostra que l’autor els ha conegut i parlat. Com van poder salvar algunes vides a risc de que una segona onada d’allaus els atrapés pot fer posar els pels de punta.

Respecte de la història del Manaslu puc afegir alguns comentaris.

El Manaslu, d’entrada no és un dels vuitmils més difícils. Però si que és un dels més perillosos. A la considerada via normal, la zona situada entre els 6400 metres i els 7500 metres, d’ascensió penosa però fàcil, és especialment inestable quan s’ha acumulat la neu. Així ho demostren les tragèdies dels anys 1972, 1982 i 2012, que es van emportar, de cop, la vida de 15, 2 i 11 alpinistes respectivament. Totes aquestes allaus van ser al mateix lloc. La web del Earth Observatory considera que al Manaslu mor un alpinista per cada deu que arriben al cim. Un 10%. L’Everest té una mortalitat del 4%. L’Annapurna del 32%!

                  
Imatges. Capvespre al cim del Manaslu vist des de Lhogaon, dos dies abans d’arribar al campament base. Fotografia 1982.

           
Imatge. En vermell la zona on s’han produït les allaus de que parlem. Comencen al voltant dels 7500m. En groc el trajecte exposat a la caiguda constant de sèracs. 

  

Imatges. A sobre el campament base del Manaslu (4800 m) actualment. A sota el campament base de l’expedició catalana de 1982, situat al fons de la vall (3800m). Tres tendes i dos coberts de pedres i lona pel material i la cuina. Ningú més a la muntanya. 

A la història de les ascensions trobo a faltar la de l’Expedició del RSEA Peñalara de 1975, liderada per Jaime (o Jaume) Orts en que el xerpa Sona Wolang, Gerardo Blázquez i Jerónimo López van fer la primera ascensió espanyola al Manaslu.

I també la de l’expedició de la Unió Esportiva de Sabadell en que Antonio Montalbàn de la Torre i Josep Noguera Pous, van fer la primera ascensió catalana el 22 d’abril de 1999. 

L’expedició catalana de 1982 s’esmenta en un comentari a la pàgina 288, al costat de la fotografia d’en Martí Gasull al corredor Vermicelle del Cambres d’Ase, on es recorden les diverses tragèdies del Manaslu. Fins el 2012. Després n’hi ha hagut algunes més. Una sospita meva. L’editor, coneixedor d‘aquelles expedicions, devia incloure el comentari veient que la recerca bibliogràfica de la història s’havia limitat al que diu Internet al segle XXI. Lamentablement, l’any 1982 no existia Internet. Confesso que, tants anys després, cap dels membres d’aquella expedició ha dedicar temps a posar-ho a la Wikipèdia.

Com que de l’expedició catalana de 1982 gairebé no s’en parla aprofito i afegeixo alguna informació de la primera vegada que una expedició catalana va remuntar la vall de Buri Gandaki per intentar pujar al Manalu. Era en període premonsó i no hi vam trobar cap altre expedició. 

Per si algú està interessat, aquí pot trobar els diaris i les imatges de l’expedició catalana de 1982:

https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/manaslu-1982-n-1-informe-per-lambaixada.html

https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/manaslu-1982-n-2-metge-de-muntanya.html