ROMOLO NOTTARIS. MACARRONS DEL XEF A RONGBUK

Temps era temps quan al Tibet profund van coincidir dos grups de muntanyencs. A un dels grups hi havia ganes de fer un dinar en condicions. Fer un dinar en condicions no és el mateix que menjar segons el que diuen les taules de nutrició. A l’altre grup hi havia un gastrònom i cuiner reconegut amb un carregament de macarrons. Les coincidències improbables poden ser una desgràcia o una sort. Aquella vegada va ser un privilegi. 

Centrem el relat 1. Situem-ho en el lloc i el temps. Campament base del Qomolangma, nom tibetà de l’Everest, a 5300 metres d’altitud. Any 1983. 

 

Imatges. La targeta postal oficial de l’expedició. El cim de l’Everest amb la darrera llum del dia des del campament base situat a la glacera de Rongbuk. L’equip expedicionari al campament base amb l’Everest al fons.

Patrocinats per un banc. Era la meva sisena expedició però era la primera en que no anàvem escassos de material ni passàvem gana. La gana és la salsa de sant Bernat, que fa bons tots els plats. El contracte amb la China Mountain Association incloïa un cuiner. Un tibetà que es deia Guesen. Patrocinadors de l’expedició havien aportat muntanyes de productes dietètics. Menjar d’expedició. En Guesen, al campament base, ens feia calderades d’arròs, patates, fideus o grans de soja cuits a l’olla a pressió. Tot bullit amb unes pastilles de sopicaldo que teníem. Afegiu-hi una llauna de sardines o de carn o una mica d’embotit i ja havíem sopat. Als campaments de més amunt, menjar energètic, dietètic, deshidratat i lleuger de pes. Carn de cabra seca conservada sota la neu. Pastilles de vitamines i de ferro. Poques concessions al plaer de menjar i de beure. Alguna llauna de musclos, olives o escopinyes pels dies de festa i descans. Ep! Una entre tots que tampoc no era cosa d’abusar. Dos ampolles de vi del Priorat i dos més de cava, amagades al fons del rebost, pel dia que calgués celebrar el cim. Ampolles intocables. Al final de l’expedició el vi va acabar agre i el cava esbravat. 

 
Imatge. En Guesen al campament base. Algun dia festiu, quan una autoritat li demanava podia fer un pastís amb crema i fruita confitada o un plat asiàtic complexe. O sigui, recursos culinaris en tenia, però reservava el talent per les grans ocasions. 

Ja ens espavilàvem, és clar, perqué amb oli de girasol, uns alls microscòpics que hi havia per allà, un sobre d’ou en pols, una tassa d’alumini i el mànec de fusta d’una pala com a mà de morter, ens fèiem una espècie d’allioli que podia servir per variar una mica aquella insípida dieta de llegums o de cereals bullits. I pels qui ens agradaven els sabors forts, un grapat de pebre o de pols de bitxos picants donaven un xic d’alegria.

Aquesta era la nostra trista situació gastronòmica... Estàvem ben alimentats, però el menjar era ben insuls i avorrit.

Aleshores va arribar l’expedició suïssa.

 

Imatges. A sobre el campament base de l’expedició catalana. A sota el campament base de l’expedició suïssa de Lugano. No hi havia ningú més a la muntanya. Uns 20 minuts a peu entre els dos campaments. Nosaltres cap a l’aresta nordest. Ells cap a la cara nord.

Centrem el relat 2. Romolo Nottaris és un alpinista nascut l’any 1946 a Lugano, capital del  Ticino, a la Suissa de parla italiana. Va ser conegut per les seves ascensions punteres als Alps i a l’Himàlaia en estil alpí. Gastrònom i bon vivant reconegut. La tardor de l’any 1983 liderava una expedició del Ticino a la paret nord de l’Everest.

Imatges. En Romolo Nottaris aleshores i en l’actualitat.

Amb els companys suïssos aviat ens vam entendre bé. Enviàvem un missatger a Lhasa cada deu dies per enviar i recollir el correu. En aquells anys, sense telèfon mòbil ni internet, les comunicacions eren per carta. Va ser fàcil posar-nos d’acord. Un sol viatge podia servir per les dos expedicions. Estalvi de temps i de diners. Que si hem perdut un sac de dormir, que si nosaltres en tenim algun de recanvi. Que si s’ha estripat una tenda, doncs nosaltres tenim alguna de reserva. Etc.  Bons veïns d’anada i de tornada.

Un dia del temps d’aclimatació al campament base, en Romolo, va venir al nostre campament per algun negoci o intercanvi que no recordo bé. Va coincidir amb la campanada que anunciava la perolada d’arrós rebullit sense ànima i es va quedar a dinar. No venia d’un comensal més. Prou que ho vam amanir amb l’oli d’unes llaunes de sardines i posant-hi uns picantets. Va menjar sense protestar que pitjor eren, i son, les coses per molta gent. I el més important era, i és, omplir la panxa. 

En acabat, quan marxava va dir:

- Si veniu demà al nostre campament, farem uns macarrons a la bolonyesa per dinar.

Tal dit i tal fet. L’endemà, com un clau érem a la seva tenda menjador. 

Hi havia macaroni però també tagliatelle cuits al dente. La salsa de tomàquet és clar que era de pot, però amenitzada amb alls, orenga, rodanxes d’olives i tomàquets secs. Tot regat amb oli d’oliva. I la carn era d’unes salsitxes seques trossejades i sofregides amb ceba seca rehidratada i agermanada amb la salsa. És clar que no hi havia ni pa ni vi i que els plats eren d’alumini, però no es pot tenir tot.

Un bon dinar en bona companyia en un lloc ben inhòspit. Passar una bona estona dedicada a menjar bé i recordar els sabors de la infantesa té el seu interès. Nodrir-se és necessari, però convertir la nutrició en un plaer comunitari es un acte cultural. Fins i tot artístic.

Una anècdota viscuda en un menjador amb en Romolo Nottaris durant l’Expedició Catalana a l’Everest de 1983.

Som a Beijing al menjador de l’hotel, fent un té tot esperant el sopar. Dies de gestions a la capital.  Arriben, cansats de tantes hores d’avió, els italosuissos. El seu cap d’expedició, per cortesia i per alló de que haurem de conviure un parell de mesos al campament base ens ve a saludar. Com ha de ser entre gent de bé. És un home prop de la quarantena, cabell fosc i arrissat, cepat amb expressió ferrenya, però una mirada foteta. Un dels nostres, especialment sociable i que disfruta xerrant amb tothom, en saber que sòn de Lugano li deixa anar:

- Doncs jo conec a un alpinista de Lugano. Som molt amics. Es diu Romolo Nottaris.

L’altre, ben parat i mirant-lo fixament diu:

- Romolo Nottaris sono io.

- Tu? No, tu no. És impossible.

- Ma, io ti digo. Romolo Nottaris sono io.

- Però, però, si Romolo Nottaris era prim i bellugadís i tu estàs gros i t’aixeques poc a poc de la cadira...

- Ma... ma...

El pobre italosuís no entenia res. Com és que aquell personatge li negava la identitat? 

- Potser si que t’hi assembles... És que han passat tants anys... T’enrecordes del refugi dels Ècrins fa 15 anys?

- No.

- Si! No mi conosces?

- No.

Poc a poc van anar fent memòria i si, potser si que havien coincidit una vegada en un refugi feia molts anys. El company, no diré el nom, té la major retentiva de cares i de noms que conec. Característica molt útil pels negocis als que es dedica... És clar que, d’aixó a ser molt amics...

Tots ens vam fer un tip de riure que encara recordem.

Els dietaris i el film de l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983 on s’expliquen aquestes i altres anècdotes. Per cert, al minut 52:30 del film, podeu veure a en Romolo Nottaris a la celebració de l'onze de setembre al nostre campament base.

https://www.maldemuntanya.cat/p/video4.html

https://www.maldemuntanya.cat/2000/06/expedicio-caixa-de-barcelona-leverest.html