CAPÍTOL XV. ADÉU AL KHILI-KHILI. DARRERA ENTREGA

L'endemà vam fer l'inventari de les reserves de queviures, i vam comprovar que els portadors s'ho havien menjat gairebé tot, no deixant més que alguns sacs de mongetes seques. Això era greu. No podíem alimentar els portadors ni un dia més; calia acomiadar sobre el terreny. Vam decidir no guardar més que un sol portador per transportar el nostre proveïment durant el viatge de tornada. Vam haver d'abandonar tot el nostre equip, no guardant més que els nostres efectes personals més indispensables, com ara els despertadors.

Cicerone va arengar els portadors i, després d'algun enrenou, ens va anunciar que ells comprenien perfectament la situació. Van insistir, però, en ser pagats fins a la data probable de la nostra arribada a Chaikhosi. Com discutir amb ells hagués significat haver de alimentar-los alguns dies més, no hi va haver més remei que accedir a la seva demanda. Els paguem, doncs, i els vam dir que partissin. Però en lloc d'anar-se'n, van venir tots a plantar-se davant la meva tenda, on jo estava ocupat en tallar-me les ungles dels peus. Quan vaig sortir per veure que volien, Bing va avançar i es va aturar davant meu. Em va mirar als ulls i va deixar anar un rot sonorossísim. Després es va allunyar. Bung el va seguir; després, El Soo, Soo Lo i Sota El; després, El Too, i tots els altres. Un darrere l'altre es van aproximar i van venir a rotar davant meu. La glacera ressonava de eructes, des del baix i greu de Bing fins a les piuladisses agres dels nois. Catxes va dir que això li recordava un concurs agrícola. Un dels joves portadors tenia, sembla, l'estómac atapeït per l'emoció. Es va plantar davant meu tímidament, incapaç d'emetre un so. Després va emetre una espècie de petita tos i s’en va anar entre un cor de rialles.

L'últim era Pong. El pobre diable tenia la cara coberta de llàgrimes. El seu magnífic rot va fer córrer un murmuri d'admiració en l'assistència. Ens vam abraçar i em va posar a la mà un petit objecte negre de forma indeterminada. El vaig examinar atentament, però sense endevinar de què es tractava. El vaig mostrar als altres, que van sacsejar el cap.

Setciències sobtadament va llançar un crit i em va arrencar l'objecte de les mans. Era una transversió! Ennegrida, cremada, certament; però una transversió!!

Setciències va demanar a Cicerone que s'informés. Pong li va dir que la transversió era considerada com una llaminadura pels yogistanesos. Els seus marmitons les recollien tots els matins abans de l'esmorzar.

Setciències va dir a Cicerone que oferís un bohee per cada transversió que li portessin. Els portadors es van dispersar de seguida en totes direccions, i no van trigar a tornar carregats de transversions, que van dipositar als peus de Setciències, després d'haver percebut la seva recompensa. Aquest va tenir molt aviat davant seu una pila d'un metre d'alta, i es va trobar sense fons. Va demanar a Cicerone que detingués ja als portadors; però aquests van continuar fins que els voltants van estar completament despoblats de transversions. Setciències estava ara envoltat d'una muralla de transversions.

Els portadors van estar, a la fi, disposats a la partida. Sent de caràcter escrupolós, van jutjar necessari recomençar els seus adéus. Un cop més la glacera es va poblar dels ecos dels seus rots estruendosos. Un cop més Pong i jo vam canviar adéus commovedors. No dubtàvem de que estàvem destinats a veure'ns de nou molt aviat.

* * *

L'endemà, al matí, vam partir molt aviat. Setciències havia passat tota la nit destil·lant l'exégesi i l’essència de transversió, que va abocar en un recipient estanc per exègesis portat expressament per això. Catxes s'havia prestat molt amablement a ajudar-lo. Setciències exultava. La seva presència en l'expedició es trobava, a la fi, justificada; la seva glòria, assegurada. Tenia probabilitats d'aconseguir el Premi Nobel -em va confiar.

Flaixos va prendre el cap de la nostra petita tropa. Ell també havia passat la nit en peu per ajudar a Rodamon a acabar el seu mapa. Cap al matí, Rodamon s'havia queixat d'una certa fatiga i havia absorbit tot l'alcohol de les brúixoles de flotador. Això havia donat per resultat que es trobés lleugerament ebri i que manifestés una tendència marcada a marxar cap al Nord, el que li feia anar de costat quan es dirigia cap a l'Est o a l'Oest, i a caure enrera quan es dirigia a Sud. Com que el sender descrivia mil i una sinuositats, els moviments de Rodamon van prendre un caràcter extremadament capritxós. Flaixos el va ajudar molt complaentment; però Setciències, que el seguia, va acabar per ser presa de vertigen en veure'l fer tantes giragonses. Tant, que va caure i va trencar la seva preciosa ampolla d'exègesi. El contingut del pot li va ruixar els pantalons, gelant-se immediatament. Catxes es va esforçar a consolar-lo de la pèrdua de la seva exègesi.

Cicerone i Malaltís venien després. Privat de la cuina de Pong, Cicerone havia estat despert tota la nit, amb grans mals de panxa. Malaltís l’havia vetllat, horriblement inquiet de veure el seu amic en tal estat. Cicerone no es podia consolar d'haver perdut als seus portadors. Malaltís marxava a prop seu, un braç al voltant de l'esquena del pobre Cicerone. Van caure, malauradament, els dos en una esquerda; però van ser trets d'aquest mal pas pel portador.

Jo tancava la marxa. Anava molt entristit de girar l'esquena a l'escena majestuosa sobre la qual acabàvem d'interpretar el drama dels nostres sofriments i del nostre triomf. Però em reconfortava dient-me que els nostres sofriments encara no havien acabat, i, seguint a la petita tropa, em vaig consolar pensant que la nostra amistat s'havia reforçat pels perills que havíem afrontat junts. Assaboria en això les més delicioses recompenses de comandament.

* * *

Tres dies més tard, fèiem alt al coll del Vaamko-Txe i contemplàvem per última vegada el massís del Khili-Khili. El sol havia desaparegut ja de l'horitzó. La vasta solitud de les muntanyes que ens envoltaven era una simfonia d'ombres. Només el Khili-Khili s'alçava a la resplendor del sol ponent, retallant la seva enorme piràmide sobre un cel de color turquesa. Les roques vertiginoses i els camps de neu brillaven als resplendors canviants del crepuscle.

Aquest era l'adéu que convenia a una tan poderosa muntanya. Catxes em va posar una mà sobre l'espatlla i, en la nit que queia, vam descendir cap al nostre campament a la vall.

FI