Translate

ESTAN XALATS AQUESTS ALPINISTES!

Els alpinistes són esportistes com tots els altres o són una mica especials? Opinions per tots el gustos. Hi deu haver de tot.

Fa anys llegiem que els esportistes solen competir entre ells en un entorn comfortable i amb normes clares. En canvi els muntanyencs lluiten contra els seus fantasmes i la seva por en un ambient hostil i sense normes. O sigui, els uns eren esportistes sanament competitius i els altres una mica tocats del bolet “conqueridors d’alló que és inútil” on els valors eren l’aventura i la solidaritat. El gran Lionel Terray dixit. 

Mireu sinó aquesta entrada al bloc d’abril de 2021 o mireu aquest film de 1956, Gran Premi del Cinema Francés de 1959:

https://www.maldemuntanya.cat/2021/04/cinema-de-muntanya-les-etoiles-de-midi.html

https://www.youtube.com/watch?v=vChHCJN698Y

Aquests són debats una mica inútils però que tornen de tant en tant.

És tot tan simple? 

No sé si som diferents dels qui juguen a frontón o a fútbol, però us puc explicar un cas. Una anècdota que pot il·lustrar el debat. I que cadascú pensi el que vulgui.

Els metges de l’esport tracten de millorar les capacitats competitives dels esportistes. És la seva feina. Aixó inclou l’entrenament en altitud i l’aclimatació però aquest és un tema que encara té moltes ombres i desconeixement (veieu sinó el dopatge amb eritropoietina -EPO- dels ciclistes). 

Si ara té ombres més en tenia quan es va presentar l’Expedició de la Universitat Politècnica de Catalunya UPC Everest 1995. Vuit muntanyencs veterans bregats en expedicions. Ernest Bladé, Nèstor Bohigues, Albert Castellet, Xavier Gonzàlez, Xavier Lamas, Ferran Latorre, Manel de la Matta i Araceli Segarra. 

Feia poc que funcionava el Servei de Cambra Hipobàrica de l’INEF (Institut Nacional d’Educació Física). Els metges de l’esport van proposar entusiàsticament als expedicionaris participar en un estudi d’aclimatació dins de la cambra hipobàrica. Però, em van dir, no semblava que hi tinguèssin gaire interès. Potser perqué en aquell moment jo era el metge del país amb més expedicions a l’esquena em van demanar que participés a una reunió per veure si els convencien.

Vaig assistir a aquella conversa. Obviament, els muntanyencs no tenien cap interès en passar tres hores cada tarda durant tres setmanes dins d’aquella andròmina sorollosa. Altra feina i altres interessos tenien els alpinistes. Per convèncer-los, els científics utilitzaven arguments com: 

- No patiu que el sistema és molt segur i no us passarà res.
- Pujarem i baixarem lentament i així no tindreu mal de muntanya ni cap risc.
- Si algú es trobés malament, baixarem inmediatament i el metge us atendrà.
- És una mica pesat, però el temps que estigueu aquí, us l’estalviareu esperant l’aclimatació al campament base.
- Contribuireu al progrés de la medicina de muntanya i molts muntanyencs podran venir aquí en lloc d’esperar inútilment l’aclimatació a la muntanya. 

Tots eren arguments a favor de la seguretat, la millora del rendiment físic i l’estalvi de temps d’expedició. 

Jo ho veia clar. Les cares dels expedicionaris em deien: 

- Entre uns dies de feina tranquil·la i aclimatació al campament base i seixanta hores d’avorriment aquí dins, prefereixo el campament base. 
- Entre tres mesos vivint a la muntanya o pujar i baixar en tres setmanes, prefereixo els tres mesos.

En un recés per cafè, vaig proposar als metges esportius:

- Canvieu de tàctica. Aquests muntanyencs no són com els esportistes que tracteu. No son turistes melindrosos preocupats per la seguretat ni esportistes que vulguin millorar les seves marques. Volen risc i aventura. Si els hi  proposeu un repte potser l’acceptaran. 

Tornats a la conversa vaig proposar als expedicionaris:

- A veure si ho podeu resistir. Pujareu a cinc-mil metres en 10 minuts i allà dalt haureu d’aguantar tres hores sense estar aclimatats. Per baixar, el mateix; només els paracaigudistes baixen tan ràpid. I si obriu la vàlvula de seguretat, podeu anar de cinc-mil a zero metres en menys d’un minut. No ho ha fet mai ningú. Com ho veieu? Correm el risc? El que feu a l’expedició ja serà cosa vostra.

Repte i risc front a seguretat i millora física. Fos per aquesta argumentació, o pel que fos, aquell dia van acceptar la pallissa de passar tres hores cada tarda, cinc dies per setmana, durant quatre setmanes just els dies en que l’expedició era inminent. 

Em vaig afegir a les sessions de cambra hipobàrica i, personalment, en vaig treure molt profit. El primer va ser el contacte amb alpinistes quinze anys més joves que jo amb valors en evolució. El segon una bona amistat amb el metge, en Xavi Lamas, aprofitant les hores per parlar de la farmaciola i de les malalties de les expedicions. El tercer, menys important, va ser un article científic internacional. Aquest:

  • Rodríguez FA, Casas H, Casas M, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Viscor G. Intermittent hypobaric hypoxia stimulates erythropoiesis and improves aerobic capacity. Medicine, Science & Sports Exercise. 1999 Feb;31(2):264-8.

Imatge. L'expedició Ojos del Salado de 1997 dins de la vella cambra hipobàrica de l'INEF.


Etiquetes: , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat