Translate

DEBAT I ÚS DE MEDICAMENTS A LA MUNTANYA

QUATRE CONSELLS PRÀCTICS DESPRÉS DE LES DISCUSIONS CIENTÍFIQUES.

El dijous 11 de gener de 2018, a l’auditori de la Fundació de la Caixa de Sabadell hi va haver un interessant debat sobre el passat i el futur dels esports de muntanya. A la mà dreta la memòria de l’alpinisme i a la mà esquerra les perspectives del muntanyisme de competició i comercial. Ponents tan experts com el veterà mestre d’alpinistes Jordi Pons, en Lluís Giner (que si no ho tinc mal entès va ser el 4rt català a pujar a l’Everest, junt amb en Nil Bohigues i en Jerónimo López, amb l’afegit d’haver hagut de baixar a un company ferit i cec). Al debat també hi havia un metge d’expedicions despistat que passava per allà. 
La sessió va ser força interessant i hi van assistir una cinquantena de persones. Cadascú va preguntar i va dir el que va voler i les opinions anaven i venien, com ha de ser entre la gent civilitzada que vol millorar el món acceptant el que tinguin de bo les opinions dels qui pensen diferent.
Un dels temes que va sortir va ser la utilització de medicaments / drogues per part d’alpinistes amb la finalitat d’augmentar les seves possibilitats d’arribar al seu objectiu. 

Respecte de les drogues, medicaments o altres ajudes artificials a l’alpinisme es va debatre a dos camps diferents: 
A) Ètica. Aquesta part del debat es va basar en les creences del personal. Hi havia qui creia que tot medicament o droga per augmentar les possibilitats d’èxit és fer trampa. Tot plegat, en la línia del molt publicitat i molt prohibit doping en els atletes de competició. Per aquests opinants, és clar, l’oxígen artificial podria ser també trampós. Una bona part de raó deuen tenir. Per altres en canvi, encara que a muntanya hi hagi competició, si encara hi ha algú que es pren una ascensió a muntanya com un repte personal, qui som els demés per posar-hi normes? No ha de fer tractament de la seva malaltia un muntanyenc asmàtic o diabètic? I si un és coix però té la il·lusió de pujar al Pedraforca, encara que li costi més hores que al campió i hagi de prendre alguna cosa pel dolor, no hi té dret? I doncs, perquè no ha d’inhalar oxigen o prendre sildenafil algú que té la il·lusió i el repte de pujar un vuitmil, encara que no surti a cap televisió, si només vol complir un somni. Potser el seu cos no li permetria d’una altre manera. Si és un repte personal, cadascú sent, pensa i fa el que li sembla millor i accepta els riscos que vulgui acceptar i els demés no som ningú per jutjar. Ara bé, i parlant d’un alpinista d’èlit amb obligacions comercials: si ho fa per superar als competidors amb diners i patrocinis pel mig, no deixa de ser una trampa vergonyosa. Com els qui afirmen haver pujat cims que no poden demostrar. Comerç pur.  Res a veure amb el muntanyisme vivencial, que no professional. Ja, poc a poquet, van venint les normatives per vergonya dels muntanyencs clàssics que es prenen les ascensions com una aventura personal.

Qui estigui interessat en el tema de la superació personal a muntanya, com per exemple, que uns muntanyencs invidents s’enfilin a l’Himàlaia, pot veure aquest reportatge a YouTube:
Blindsight (2006). Full Documentary Film. 
Hi ha diverses crítiques a fer, com ara que el film fa evident com la cultura occidental passa per sobre de les altres sota el paraigua de la cooperació i l’ajuda. Cosa que no sempre és innocent. Malgrat tot, fa evident l’esforç de qui va a muntanya com a repte malgrat les seves limitacions. Recomanable.

B) Ciència. La segona part, deixant de banda les qüestions ètiques de cadascú, és més pràctica i científica. Es refereix al desconeixement per part dels muntanyencs dels efectes de les drogues i medicaments utilitzats. Muntanyencs mal informats sovint prenen amb aquella alegria medicaments que poden fer més mal que bé. Potser només perquè uns comercials a Internet volen vendre més i expliquen meravelles del producte. Així, més que un debat, potser és obligació dels metges / farmacòlegs / muntanyencs experts en el tema de fer conèixer els possibles beneficis, però també els riscos o d’aquesta pràctica.
Anem a pams. Primer us poso dos articles que em semblen seriosos:

1.- Document de Consens dels Experts del Comité Mèdic de la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (MedComUIAA). El divendres 22 de Setembre de 2017, una entrada en aquest bloc ja intentava introduir el tema dels medicaments i les drogues a muntanya (Mireu aquell resum). Entre altres articles, es comentava el document de consens dels experts del MedCom UIAA sobre aquest problema. Aquest document és un recull de tot el que és mèdicament ben investigat, conegut i acceptat sobre els efectes de dotzenes de medicaments i drogues a la muntanya. Les seves recomanacions es basen en coneixement mèdic / farmacològic demostrat. El treball és fàcil de trobar i obtenir per qui estigui interessat. Òbviament, i no em renyeu, no estic autoritzat a penjar l’article complet en aquest bloc. Us torno a posar el resum que és d’accés lliure.

Drug use and Misuse in the Mountains: A UIAA MedCom Consensus Guide for Medical Professionals.
Enrico Donegani, Peter Paal, Thomas Küpper, Urs Hefti, Buddha Basnyat, Anna Carceller, Pierre Bouzat, Rianne van der Speck, and David Hillebrandt. 
High Altitude Medicine & Biology. Volume 17, Number 3:157-184. 2016).
The aim of this review is to inform mountaineers about drugs commonly used in mountains. For many years, drugs have been used to enhance performance in mountaineering. It is the UIAA (International Climbing and Mountaineering Federation–Union International des Associations d’Alpinisme). Medcom’s duty to protect mountaineers from possible harm caused by uninformed drug use. The UIAA Medcom assessed relevant articles in scientific literature and peer-reviewed studies, trials, observational studies, and case series to provide information for physicians on drugs commonly used in the mountain environment. Recommendations were graded according to criteria set by the American College of Chest Physicians. Results: Prophylactic, therapeutic, and recreational uses of drugs relevant to mountaineering are presented with an assessment of their risks and benefits. Conclusions: If using drugs not regulated by the World Anti-Doping Agency (WADA), individuals have to determine their own personal standards for enjoyment, challenge, acceptable risk, and ethics. No system of drug testing could ever, or should ever, be policed for recreational climbers. Sponsored climbers or those who climb for status need to carefully consider both the medical and ethical implications if using drugs to aid performance. In some countries (e.g., Switzerland and Germany), administrative systems for mountaineering or medication control dictate a specific stance, but for most recreational mountaineers, any rules would be unenforceable and have to be a personal decision, but should take into account the current best evidence for risk, benefit, and sporting ethics.

2.- Drogues a l’Everest. Aquest article mostra els resultats d’un estudi fet per revisió de dades entre els anys 1963 i 2015 (262 expedicions, però només 187 respostes a l’enquesta). Com tot estudi retrospectiu, amb la coneguda limitació de que allò que l’investigador no va posar l’any 1963 entre les dades a conèixer, els investigadors posteriors no les poden tenir encara que ja sàpiguen moltes més coses. Els investigadors, conforme avança l’estudi, poden tenir dades noves, però no les poden comparar amb les velles. O sigui, estudi interessant per la durada en el temps, però limitat.
Us poso el resum que és d’accés universal.  

Medication Use Among Mount Everest Climbers: Practice and Attitudes
Luks, Andrew M., Colin Grissom, Luanne Freer, and Peter Hackett. 
High Alt Med Biol. 17:315–322, 2016.
The lay public, media, and Medical experts have expressed concern about the ethics of climbers using medications to improve performance and increase the odds of summit success while climbing at high altitude, but the true incidence of this practice remains unclear. We conducted an anonymous survey of climbers who have attempted to climb Mt. Everest to gather information about medication use and attitudes toward medication and supplemental oxygen use while climbing the mountain. One hundred eighty-seven individuals completed the survey, providing information about medication and oxygen use for 262 expeditions to Mt. Everest between 1963 and 2015, the majority of which occurred after the year 2000. The majority of respondents were male (82%) and from English-speaking countries (75%). Medications were used on 43% of climbs, with acetazolamide being the most commonly used medication. Reported use of dexamethasone, nifedipine, sildenafil, or tadalafil was uncommon as was use of multiple medications at the same time. The majority of respondents indicated that it was acceptable for climbers to use medications and supplemental oxygen to prevent altitude illness while climbing Mt. Everest. Opinions were more mixed regarding whether summiting without the use of medications or oxygen carried the same value as reaching the summit using those interventions. Our data suggest that less than one-half of Mt. Everest climbers use medications during their expedition, with the primary medication used being acetazolamide, for prevention of altitude illness. Given the limitations of the study design and preliminary nature of these data, further research is warranted to further clarify these issues.

Assumim-ho.  Sembla que la meitat dels muntanyencs pren medicaments i/o drogues. La sospita personal és que si es continués fent l’estudi actualment, el percentatge dels qui utilitzen la química per millorar les seves capacitats aniria augmentant. A més a més, òbviament, entre les drogues prohibides o mal vistes, també és d’esperar que molts no diguessin tota la veritat.
Els resultats de l’estudi em porten a fer unes recomanacions médiques centrades només en les drogues que s’esmenten.
  1. Acetazolamida. Sembla extesa la creença de que l’acetazolamida (Edemox, Diamox) evita el risc e malalties d’altitud. És fals. Només millora el Mal Agut de Muntanya, no les altres formes, i només durant els tres o quatre primers dies. Prendre-la més temps és inútil i contraproduent.
  2. Sildenafil. Tadalafil.  (Viagra, Cialis). Creença extesa de que millora les capacitats físiques en altitud. També és fals. És bon tractament per l’hipertensió arterial pulmonar i l’Edema Pulmonar d’Altitud, però si no és aquest el problema no millora les capacitats. Pot fer baixar la pressió i per tant, disminuir la capacitat d’esforç.
  3. Nifedipina. (Adalat). El comentari anterior serveix també aquí. Només és útil en cas d’hipertensió arterial pulmonar o Edema Pulmonar d’Altitud.
  4. Dexametasona. Sembla que alguns films han popularitzat que la dexametasona serveix per totes les pupes de muntanya. Doncs tampoc és així. La dexametasona s’ha acreditat com tractament del Mal Agut de Muntanya i, encara que amb dubtes, també s’utilitza en l’Edema Cerebral d’Altitud. En canvi, és un medicament amb efecte hormonal corticoesteroide molt potent i pot donar les seves complicacions -Trastorns de la conducta, hemorràgia digestiva, hipertensió arterial, diabetis, etc-.
  5. Medicaments per dormir. N’hi ha molts, de diverses famílies farmacològiques i noms diferents. Tots ells produeixen disminució de l’activitat nerviosa. La major profunditat del son facilita el descens de l’oxígen la sang i l’aparició d’Edema Pulmonar d’Altitud. Sòn medicaments perillosos especialment en els primers dies de l’aclimatació.


LA MIRADA DE LES MUNTANYES

Expedició Massana - Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, a la cara sud del Lhotse Shar. Postmonsó de 1987.  
Vuit Expedicionaris: Manu Badiola (alpinista), Sergi Escalera (alpinista), Mercé Macià (sots-cap d'expedició), Francisco Porras (alpinista), Antonio Quiñones (alpinista), Antoni Ricart (metge), Antoni Sors (cap d'expedició) i Carles Vallés (alpinista).

El dia 27 de setembre de 1987, una allau de placa va fer caure Sergi Escalera, Francisco Porras, Antonio Quiñones i Antoni Sors per la paret sud del Lhotse Shar. A la glacera, la muntanya els va acollir per sempre.



Article publicat a la revista Cingles, de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró.
Nº 63. Novembre 1987.

LA MIRADA DE LA MUNTANYA.

El 20 de setembre de 1987, a la tenda que compartia amb en Toni Sors, vaig escriure una carta a un amic. Els vespres del Camp Base sempre han estat propicis a la nostàlgia i a la confidència, de manera que comentant amb en Toni les impressions que les muntanyes poden produir a qui n’està enamorat em va dir que potser que enviés la carta a Cingles. Sempre he estat poc inclinat a publicar el que sento, així que vaig fer el ronsa i no em vaig comprometre.... Vàrem continuar l’ascensió, sempre amunt cap al cim, i les coses varen sortir com ja sabeu. Ara, entre els molts records viscuts amb els companys hi ha les converses del Camp Base i aquella carta, mai enviada. La rellegeixo, la passo a màquina sense canviar ni una lletra, i l’envio tal com em demanaven una setmana abans de l’accident en qué ens van deixar.

Campament Base Lhotse Shar. 5.250 metres. 
Diumenge 20·9·1987.

Estimat amic, 
De vegades he pensat, tu ja ho saps, que quan la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i sento bramar el vent per les canals, l’Himàlaia em fa por. Ara estic encongit al sac i sento al clatell la mirada d’aquesta muntanya que ja fa un mes que assetgem.
Perqué està clar que les muntanyes tenen mirada, o si més no, un posat davant la nostra presència. Algunes sòn com un bon Jan, incapaç d’una mala passada. D’altres semblen distretes, però et miren de cua d’ull, malfiades del que podem fer, i així cada una se’ns pren a la seva manera.
El Gasherbrum II era una muntanya altiva com una núvia difícil, però esquiva. Aixecava el seu cim cap al cel, dalt de les seves corbes i arestes com dient ”Aquí em teniu, si us ho mereixeu”. I es clar, vàrem lluitar dur per demostrar que érem capaços d’alló i del que calgués. I la muntanya (Gasherbrum, la muntanya de llum) en veure el nostre esforç noble se’ns va donar sense rancúnia permetent-nos un descens sense problemes. Com l’agradable record d’una font que ens ha apagat la set només a canvi de l’esforç d’anar-hi.
El Manaslu, en canvi, era sever, irascible i traïdor. Ja en començar l’expedició ens va mostrar el seu mal humor en forma de nevades i neu tova, i destrossant campaments amb allaus imprevistes. En veure que no estàvem disposats a girar cua i renunciar, la seva còlera va ser el pitjor esclat de ràbia que he viscut en nou expedicions. Va nevar i va ventar. La tempesta ens va immobilitzar i alguna nit va acumular més d’un metre de neu sobre les tendes, obligant a una feina constant amb les pales per no quedar colgats. Mentrestant el menjar i el combustible anaven minvant fins arribar al darrer cartutx de propà i el darrer sobre de sopa. Quan després d’intents de fugida desesperats que no van reeixir i ja abaltits dins dels sacs, perduda tota esperança de retornar, la còlera de la muntanya va cedir, només quatre supervivents dels sis companys, esgotats, afamats i sorpresos per l’inesperat alliberament, vàrem poder tornar al Camp Base. Durant aquella llarga i trista marxa de tornada a casa, amb més llàgrimes que passes, vàrem comprendre que no es pot provocar el furor d’una muntanya de vuit mil metres. Només s’hi pot pujar si t’hi deixa i si no, es millor girar cua, renunciar prudentment i esperar una altra oportunitat.
L’Everest en canvi, si bé també era sever, era massa gran, inmens, i estava molt ocupat vigilant el munt d’escaladors que se li enfilaven per les barbes des del Nepal. I com que estava distret mirant enllà, provàvem de pujar-hi des del Tibet, com qui diu per l’esquena, sense fer soroll i mirant de passar desapercebuts. Aixó també tenia els seus perills perquè només que estornudés o s’espolsés la neu, les ventades i allaus que s’en derivaven ens podien enviar a fer punyetes, com així va ser l’any 1983. L’any 1985 vàrem provar-ho durant les nevades del monsó. Cap expedició el molestava des del Nepal i poc acostumat a ser atabalat durant l’estació de les neus, devia agafar un son fort. I nosaltres, poc a poquet vàrem anar guanyant metres un a un, lluitant contra la neu fonda i la manca d’aire. La muntanya però, excepte les petites estremituds de tot aquell qui dorm i que de vegades de poc que no ens envien daltabaix, no ens va posar més dificultats. I sort i gràcies, perquè la moltíssima neu, el fred i la manca d’aire del seu cap altíssim son prou per fer tirar enrere la major part de les expedicions. Estic convençut que si s’arriba a deixondir, malcarat, no tan sols no pugem sinó que ens podria haver engegat rostos avall i no tornar sencer cap de la colla.
Ara, però, en enfrontem al Lhotse Shar. Ja de lluny mostra cims, arestes i agulles, alteroses i esmolades com urpes i dents. La seva mirada és com la d’un felí a punt d’atacar, és groga i treu foc. Tant és així que la neu gairebé no gosa posar-se a sobre seu. Sembla que se l’espolsi amb bramul d’allaus de tant en tant disposat a saltar sobre l’incaut que s’acosti gaire. Massa escaladors, imprudents o valents, han caigut sota aquestes dents esmolades. De fa un mes que som aquí i ja ens hem enfilat fins 7.400 m. El cert és que fins ara només ens ha mirat ensenyant les dents, però no hem rebut cap urpada. Fa tres dies, però, l’expedició polonesa veïna, a dos dies de marxa d’aquí, ha estat escombrada per una allau. El metge ha mort i tenen dos ferits greus. Sembla que l’humor del Lhotse Shar és imprevisible; en qualsevol moment es pot enervar i atacar amb efectes fulminants, tornant després a la seva situació habitual de mirada agressiva, llavis arremangats i grunys amenaçadors.
Em preguntaràs...”I tot això a que ve?”. Doncs que ja hem arribat al Camp IV i que demà comencem l’ascensió per l’atac final. Demà em toca pujar a mi. Ja t’he dit que la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i el vent udola per les canals i agulles. I que sento aquesta mirada de gat clavada al clatell per més que, dins la tenda, m’arrauleixo al sac. Tinc molta por perquè sé que d’una urpada, ni de mi ni dels altres de la colla, si la muntanya ho vol, no en cantarà ni gall ni gallina.
Ès clar que compliré amb la feina que em toca. No caldria sinó! De la vergonya que tindria no em podria mirar mai més al mirall si renunciés ara. Procuraré fer servir totes les tècniques que he aprés per anar segur; lluny de dents i urpes i ben agafat perquè no em faci caure; i m’enfilaré tan amunt com em permeti el meu cos o em necessitin els altres, a veure si la calma, el domini i la tècnica, junt amb el coneixement del seu caràcter ens donen la victòria.
Bé, amic, demà serà un gran i dur dia. Pel que sembla no podré tornar a escriure fins d’aquí vuit o deu dies, quan acabem els atacs. Fins aleshores un record i una abraçada i espero que aquesta carta, si no interessant, almenys t’hagi permés combatre el teu pertinaç insomni.

Fins aviat.

Ton Ricart  

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic