Translate

MONJOS ESCALADORS

Aquesta entrada és una petició d’ajuda dirigida a qui pugui col·laborar en la recuperació de la història de l’alpinisme català en general i de l’escalada montserratina en particular.

L’any 1966 dos escaladors ardits, Ramon Albert i Manuel Cervera, van obrir la via Albert-Cervera a la Mòmia, tremenda agulla a la zona de la Tebaida, que aleshores en dèiem de Trinitat, a Montserrat.
No tinc més dades d’aquells dos valents. Només sé que devien menjar anxoves, ja que van fer servir algun d’aquells petits obrellaunes que venien amb cada llauneta, clavats a la paret, per penjar-hi els estreps.
També recordo  un programa que es deia “Montserrat al habla” i que un episodi es va titular “Monges escaladores”. 

Imatges. La sòlida agulla de la Mòmia vista des del cim de l’Elefant el dia que els Minyons de Terrassa van fer un pilar de cinc al seu cim. Una aproximació de la via Albert-Cervera, segons el meu record.

Explico el motiu del meu interés:

El dia 3 de febrer de 1968, amb un dia esplèndid però gèlid, una cordada de dos joves es va enfrontar a la via Albert-Cervera de la Mòmia de Montserrat.
Dels dos escaladors, aquest servidor de vostés, el més veterà, tenia 17 anys. I mig. El meu company, uns mesos més jove, hi posava molt entusiasme. 
Inútil explicar que ja havíem realitzat diverses escalades a Montserrat, Sot del Bach, Sant Llorenç de Munt, Pedraforca i Pirineus. Cap curset ni cap altre aprenentage que l’autodidacta. Llibres, esquemes i observació dels veterans. Aixó era el que hi havia. Joves i àgils, dominàvem la tècnica de l’escalada artificial. Potser no dominàvem tant el sentit comú que només dona l’experiència.  
L’escalada, que era majoritàriament artificial, equipada en alguns punts amb un obrellaunes o flors de pitonises, tot molt precari, es va anar fent sense gaires conflictes, excepte la lentitud per superar cada pas. Ja avançada la tarda, calia sortir en lliure per arribar a la darrera reunió, situada a la coveta que en deiem l’Ull de la Mòmia. Amb les mans balbes de fred, vaig caure. Aleshores en dèiem “sacar”. Quedar penjat com un sac.
      
Imatges. En una altre via, bufant per escalfar els dits insensibles a mitja ascensió d’un dia d’hivern. Pitonisses de tres i de dos centímetres. De vegades per omplir un petit forat de la roca montserratina, calia atapeïr dos o tres, que una sola hi venia baldera. Fotografia per cortesia d’El Muntanyenc, Revista digital del Club Muntanyenc de Sant Cugat. Les meves reliquies ja sòn totes al fons del Servei General d’informació de Muntanya de Sabadell. 


Tornar a pujar, escalfar les mans, posar un burí d’assegurança pel nou intent, arribar a la reunió i fer pujar al company, i ja era de nit. 
Feia fred, no teníem roba d’abric, menjar ni aigua i no voliem passar la nit asseguts a la reunió i picant de mans i peus. Aquí vaig cometre un dels errors greus de la meva vida. Vaig decidir baixar en ràpel des de l’Ull de la Mòmia.
Com que portàvem una corda de 40 metres i una altre de 60, podíem fer tirades de 50 metres amb un nus als 10 metres de la sortida. Vaig penjar tot el material al final de la doble corda del ràpel, vaig posar dos mosquetons a la baga per poder passar el nus que tenia 10 metres més avall. 
I allà que vaig baixar els extraploms. Passar el nus a mig extraplom, a força de braços, primer un mosquetó, després l’altre, i cap a la reunió, que ja veia en una coveta.
No hi va haver sort. La reunió quedava massa a la meva esquerra i l’extraplom no m’hi va deixar arribar.
Vaig quedar penjat al mig del pit de la Mòmia, segut sobre la massa de material, lluny de qualsevol punt d’assegurança. L’Albert-Cervera a la meva esquerra, la Haus-Estrems a la meva dreta.

   
Imatges. Aleshores no disposàvem d’arnesos ni de rapeladors. Escalàvem amb la corda lligada a la cintura. Rapelàvem amb una baga en forma de vuit entre les cames i un mosquetó. La corda passava pel mosquetó, per l’espatlla dreta i s’agafava i es frenava amb la mà esquerra. La mà dreta, agafava la corda que venia de dalt i servia per mantenir l’equilibri. Ho podeu veure en aquesta imatge dels anys 50 als Alps. En dèiem el sistema Còmici de ràpel, per contraposar-lo a l’antic sistema Dulfer que no usava mosquetó. Com que tendeixo a ser esquerrà jo posava les mans a l’inrevés. Tot i que, a la fotografia de sobre, el ràpel és asegurat amb una altre corda lligada a la cintura de qui rapela. Assegurar un ràpel era cosa dels cursets, que tenien moltes cordes. Poques vegades els escaladors asseguràvem un ràpel. Prou feina teníem per tenir una corda, afigura’t dos. Quan arribaves a tenir dos, enfrontaves escalades llargues en artificial. Altres temps.

Negra nit, amb camisa de franel·la de quadres i pantalons “rocciatore” de vellut, començava a fer fred.  
Sense assegurar una reunió en condicions, no podia fer baixar al company, de manera que vaig pendular cap a la dreta fins al tram més estret de la via Haus-Estrems, vaig posar dos burils i em vaig assegurar bé.
Volia fer baixar al company, però ni ens enteníem bé ni va gosar despenjar-se. 
Allà vaig passar la nit. Em vaig haver de treure el casc, perquè no cabia a la fissura i m’obligava a una posició molt incómoda.  

Imatges. Una vista diferent del trajecte de la via Albert – Cervera, en vermell. En blau el trajecte de la via Haus – Estrems. 

Afortunadament, algú ens havia vist. Veient que no baixàvem, van donar avís al monestir. Aleshores, és clar, no existien els sistemes de rescat ni els telèfons mòbils. 
Cap a la matinada, tremolant com una fulla i dient-me a mi mateix que calia resistir unes hores més, i que, quan fos de dia, el company s’atreviria a baixar pel ràpel, vaig sentir veus al peu de la paret. 
Eren uns monjos del monestir de Montserrat. Em van dir que no em mogués, que em baixarien. Jo no entenia com s’ho farien, però no tenia altre opció i vaig esperar.
Unes hores després van començar a deixar anar corda des de dalt. Havien escalat la via normal i, des del cim, rapelat el darrer llarg de corda de l’Albert-Cervera fins arribar a l’Ull de la Mòmia. De nit i amb el fred que feia. Em vaig deslligar dels burins que havia posat i, poc a poquet em van anar baixant fins al terra. Eren quarts de set del matí. Portava 22 hores penjat de cordes.
Recordo que, quan vaig veure venir el terra i als dos monjos que m’esperaven a baix, vaig pensar en donar bona imatge de tipus dur, però s’em van plegar les cames i vaig quedar a terra. Tremolava com una fulla. Un termo de cafè amb llet ben calent i cap al monestir. Al company, fet una coca, el van treure per dalt. De fet, ell va fer tota la via, i jo no.
Al monestir ens van deixar dormir unes hores. A mig matí agafàvem el tren cap a Barcelona.
No recordo el nom de tots aquells monjos, però si el del monjo escalador que encapçalava la cordada que ens va baixar. Li deien el Pare Marià. Des d’ara i aquí un record a aquells valents que se la van jugar per rescatar a dos nanos massa valents o imprudents. I un agraïment perenne a la comunitat del monestir de Montserrat.
Poc temps després, els meus pares em van acompanyar a agrair al pare abat que m’haguèssin baixat sa i estalvi. Aleshores em van fer un regal: un disc de vinil amb un programa de ràdio gravat que parlava del fet.
Cinquanta dos anys després, el disc ja no el conservo. Massa viatges, massa canvis de casa, massa expedicions i massa conferències i audiovisuals, amunt i avall amb discos, films i diapositives.
Però si que sé que el programa es deia “Montserrat al habla” i l’episodi d’aquell dia es va titular “Monges escaladores”. El conductor del programa era el periodista Manuel Tarín Iglesias. Es va emetre el mateix any 1968 a Radio España en Barcelona, que abans era, i va tornar a ser després, Radio Barcelona.
Algú sap on es poden trobar aquests arxius sonors?



Etiquetes:
edit

2 comentaris:

  1. Recordo perfectament la història, l’autor deu ser Toni Ricard. Aquella època hi havien dos monjos que escalaven regularment: els pares Marià i Daniel amb qui havia compartit corda en alguna escalada.

    ResponSuprimeix
  2. Aquest relat m’ha traslladat a l’any 1963 i aprofitant la petició de col•laboració en la recuperació de l’alpinisme català i l’escalada montserratina en particular, em ve a la memòria una de les primeres repeticions (la nostra) de la via Haus-Estrems a La Mòmia.
    Tot i que la primera ascensió datava de l’any 1946, després vam entendre perquè n’hi havia tant poques.
    Per començar indicar que les cordes eren de cànem, anàvem amb espardenyes (botes de caçador en dèiem), per descomptat res de casc (era un luxe reservat per al Pedra o altres localitzacions del Pirineu) i, evidentment encordats directament als 40 (abreviació molt de l’època).
    Encara no s’havien inventat els tascons ni similars (que haurien estat molt apropiats) però tampoc ens hagueren estat útils perquè, com que amb un 40 no arribàvem al cim de la llastra de la segona tirada (no existia la reunió intermèdia actual) havíem d’empalmar dues cordes.
    En definitiva, tota la via a pèl i ni una puta assegurança a cap reunió.
    Observareu la qualitat de l’actual traçat, amb parabolts a dojo.
    I una cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que ja no s’usa el terme “ramonage”. Ara en diuen O.W. (off-witdh).
    TANT QUE EM VA COSTAR APRENDRE A DIR PENÍCULA I ARA RESULTA QUE EN DIUEN FLIM.
    Doncs res, aquí teniu una experiència “carroçona” que s’hi adiu amb el relat.

    Carles de la Encarnación i Fontanet (1943)

    ResponSuprimeix

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat