Manaslu 1982. Carta des del campament base.

23 d’Abril 1982. Campament base. 3800 metres.

Sòc al Campament Base. Summum de la felicitat en una expedició. Matriu dolça on poder ajaçar el cap. Benestar relaxat. És com el cordó umbilical entre el mon hostil dels vuitmil metres i el món que tenim a casa. És el més semblant a casa quan ets d’expedició. 

M’he rentat de cap a peus al riu i, a més a més, amb una palangana d’aigua tebiona, que al bosc hi ha llenya per terra i es pot escalfar una mica d’aigua. I, mira que tontaina, em sembla que he estat massa estona de panxa al sol. O, expliquem’ho millor, d’esquena al sol, perqué estirat de panxa enlaire no hi he estat ni un minut. Ja tenia unes horribles cremades del sol al pit. Aquests dies de calor, feinejant amb la camisa mig oberta, s’han tornat a obrir les cremades al pit de l’any passat als Andes del Perú. I em fan molt la punyeta. Ara, en canvi, em sembla que em farà la guitza la pell de l’esquena; com que a l’aire lliure sempre em poso d’esquena al sol... Ho hauré d’assumir, no puc anar gaire net si cal estar en pilotes aquí dalt. Cinc minuts al dia de posar la pell blanca del cul a l’aire, el sol i la neu, sòn el límit. La pell de la cara i els braços aguanta una mica més. La pell del pit i de l’esquena, desenganyem-nos, és igual que la del cul. Peró després de la brutícia i de la calor per aquests verals, qui es pot estar de sentir córrer l’aigua fresca i neta pel cos, assegut sobre les pedres del fons del riu? En un dia de bon sol aquí baix, que allà dalt, la muntanya és ben coberta i veig córrer els núvols esperitats cap als 6000 metres.

Com que faltaven suministres de carn i peix, unes lones i medicines al campament I, m’ho he muntat per baixar al campament base en comptes de fer una càrrega al camp II. És una botifarra. Avui cinc hores baixant i demà seran set ò vuit de pujada ben carregat; però aquestes sòn les compensacions.

Aixó és la pau total. Els de l’expedició castellana que va pujar aquest cim l’any passat, en el seu relat diuen del camp base: “Madre dulce, cordón umbilical con el mundo”. És així.

Aquí es descansa, es pot escoltar música amb la ràdio dels nepalesos. I qui pugui, que jo no, pot pendre el sol (Pregunta, perquè m’odia el sol? Jo no li he fet res, però quan em veu sense roba m’ataca i em crema). 

Aquí, a 3800 metres, el dormir es total i només em faltes tú. 

Els tibetans passegen per aquí com si fossin a cal sogre i tot ho tafanegen. No toquen res, però. Només miren i somriuen. Els iaks, igual, però si bades, aquests si que s’ho foten tot, sigui el que sigui. No només el menjar; aparentment uns mitjons bruts els hi semblen una delícia digna de ser ben mastegada.

El pobre oficial d’enllaç s’avorreix com una ostra. Ha portat llibres, però no llegeix gaire. Podria tallar alguna cosa amb fusta que és el que jo faria ràpidament. Només passeja pel campament sense esma. I amb la calor que fa aquí baix, es vesteix amb tota la ploma quan venen tibetans d’elevada prosàpia i molt de respecte. Li cal marcar estatus amb la millor vestimenta europea encara que es foti de calor.

Ara, un tibetà local, que ha vingut a portar llenya, ha segut devant meu i mira molt interessat. No sé si mira la pipa fumejant o com escric. Aquesta gent cauen molt bé per la seva llibertat i manca de manies, però tots tusen i expectoren que fa angúnia; fins i tot els més joves. Aquí dalt, amb aquests boscos i sense motors ni indústries, no hauria de ser així. Serà el fum de les cases? O potser hi ha més tuberculosi del que sembla... Però tots, tots tuberculosos? Poc probable. Serà el fum?

En aquesta vall, quan va venir l’expedició castellana, només hi havia vingut una expedició europea. Uns alemanys. Després ha vingut una expedició austríaca, una altre txecoeslovaca i ara nosaltres. I mil expedicions japoneses, que es veu que això és com casa seva o, almenys, la seva finca.

Al camp I tenia unes llargues, tristes i enyorades cartes, però s’han quedat allà. Només he baixat el sac de dormir per tornar a pujar carregat i no he pres res de res del que hi havia allà. Així que t’escric aquesta carta, que deixaré al camp base per quan arribis. I com que ara no tinc una rosa per donar-te, alguna que altre floreta et diré.

Senyor, senyor, “quien sabe por donde andarás y que aventuras tendrás” com deia la cançó de quan érem nens. Segons els meus càlculs, si heu sortit de Trisuli Bazar el dia previst, ara deveu ser a Chisopani. Deu dies més i arribareu aquí. Si no hi ha contratemps.

Com que no he baixat el que ja tenia escrit per allà dalt, t’ho repeteixo una mica per sobre. La salut, la meva, de conya. He arribat a 5600 m. sense ni un mal de cap. Només una llagueta al llavi i la llaga de la cremada del sol al pit. Em fan molt mal, però cap de les dos pupes és greu. Pecatta minuta.

La salut dels demés, variable. Els més veterans, sense queixar-se van fent i avui deuen estar obrint traça a la neu fonda cap als 6000 m. I posant cordes fixes per passar els sèracs d’abans del camp III a 6350 / 6400 m.

En Brots ha passat uns dies al camp base per unes incòmodes morenes, però demà pujarà amunt amb mi, perquè tal i com van les coses, haurà de ser el meu company de cordada. En Lastut ha anat enguixat d’una mà fins avui per una tenosinovitis recurrent que té. Encara, però, li fa mal. Té la boca i els llavis fets una llaga viva. En Fontana està bé, però com els tres nous, té la moral molt menjada per la crua realitat. Aixó de fer viatges i viatges, amunt i avall, carregats com rucs i obrint traça a la neu fonda cada dia, els destrossa. Més psicològicament que físicament. En moments de pau, els veig mirar cap a la vall amb enyorança, cap aquella vall verda, amb el campament amb aigua fresca i menjar apetitós i d’on surt un camí que porta cap a casa. Que serà de nosaltres tan lluny de casa? Diuen les seves cares...

L’expedició va lenta. Només dues persones obren via i els demés van fent de portadors. I no ho podem fer diferent. Cada dia s’ha obrir camí amb més de tres pams de neu nova. Anem fent torns.

Fins ahir jo també esperava que es fes fosc per posar-me al sac de dormir, per esperar que es fes de dia per fer la feina del dia, per esperar que es tornés a fer fosc i tornar al sac de dormir,  per esperar que s’anés acabant aquest desfet de temps que, amb un objectiu al cap, et va menjant totes les forces. Ahir, al camp II, vaig estar mirant amunt, cap al camp III. Ens domina i senyoreja una paret de glaç, amb caramulls i sèracs penjant, batuda per allaus cada poc. Aspecte més tètric que atractiu. Més feréstec que acollidor. En Mèlich i en Canet, després de dos dies, encara eren molt avall, però ja amb un trajecte lògic i factible. Més amunt, la pendent dels 7000 metres, més franca. Cap a la dreta el coll que dona a la vall del Larkya i un petit pla on toca el sol. I allà, alguna cosa va canviar. Ara tinc desig de rellevar als dos de punta. Penso que puc passar endavant aquella paret que tampoc és més difícil que els llocs més complicats del Huascarán que vaig pujar l’any passat.

Demà tornaré a pujar amb l’Stevia, en dos dies seré al camp II, i a veure si això que dic es compleix. Potser, obrir aquesta paret fins al camp III és la clau d’aquest cim.

Estic sentint una cançó i que si la sabés tota te la dedicaria. Com et podria dir millor com t’estimo que amb les paraules d’un poeta? Jo sòc un inútil, i tu ho saps, amb aquestes expressions. Peró, també ho saps, el cor és tendre i estima encara que no sàpiga dir-ho. El major problema és pensar en com ho podria fer per fer-t’ho sentir a tú quan jo no ho sé ni explicar.

Segut a l’entrada de la tenda, mentre en Brots talla llenya, jo volaria i volaria per venir-te a trobar. On ets?

La vall verda del campament base vista des del campament III a 6400 metres. Imagineu-lo al darrera de la muntanya que baixa de la dreta cap al fons. Uns tres dies per pujar, amb bon temps.

Ang Temba, el nostre sirdar, la Regina i uns nens del poble de Samagaon, vigilats per un adult,  que ens portaven cistelles de llenya fins al campament base.

21 hores. A la tenda, amb l’Stevia, després de sopar. Peixats com marquesos, com ha de ser per la nostra privilegiada condició de Bhara Sahibs. En fi.

Demà, amunt altre vegada. Confesso que em fa una mandra de pebrots. Pallissa cap al camp I, sopar rampoines, dormir mullat i altre pallissa demà-passat cap al camp II. I tot això amb un armari mirall de 22 kg a l’esquena. Amb la petita diferència de que ara tinc ganes d’escalar, d’arribar fins on calgui o fins on es pugui i tornar aviat. M’atrau més la paret feréstega que aquestes pallisses de glacera i de neu tova. Escalant a llocs difícils, cada minut és més llarg, però guanyo vida a cada pas que avanço. És com triar entre la rutina avorrida i el repte apassionant. No sabria com explicar-ho millor, però és com ho sento.

Rebaixo les pretensions, que no sòc més que un pobre expedicionari espellifat. Estic cremat del sol, greument, per ruc. Avui m’he rentat com fan els sahibs ben educats i, és clar, a pél. I el sol, filius putae màximus com és, m’ha agredit aprofitant que era amb la guàrdia baixa. Demà la motxilla serà un suplici. Entre la cremada del pit (Ai!) i la de l’esquena (Ui!) semblo un entrepà de pupes. Hauré de dormir de cantó.

Avui, per primera vegada en dos dies fumo una pipa. L’havia deixat aquí per estalviar pes, però potser la pujaré amunt perquè acompanya molt bé les estones.

Amb tot el que t’he escrit, repartit entre tots els campaments, ja no sé el que t’he dit i el que no t’he dit. Peró predomina una cosa: vine aviat!

Veig que les lletres que vaig escrivint volen ballar i fan corrandes asincròniques. T’haig de fer una confessió; i és que aquesta pipa està ben carregada i no només amb tabac. Altres components nepalesos hi aporten una certa somnolència romanticoide. I, és clar, passa això. De manera, senyoreta, li pregaria que fes el favor de voler-me perdonar si aquest matusserot diu alguna parida fora de lloc o que no sigui en el to adequat a una dama de la seva categoria. Falen?

Feta aquesta conya, estic recordant als amics i m’agradaria veure per un forat la cara que posarien si fossin aquí. O encara més amunt, que la situació et roba més l’ànima que aquí baix. 

Ui, ui, ui, que estic molt idiota i la lletra em surt torta. El cap corre molt més que aquest endarrerit del llapis i les mans que el porten. Vaig a pixar fent tentines i no he begut res.  Recordes aquella cosa nepalesa, que te la fumaves i et deixava molt estrany? Doncs això. És clar que tot això es pot fumar avui al camp base. Més amunt, amb les allaus que corren i el fred que fa ni somiar-ho. Un error allà dalt i soc home mort.

I encara m’haig d’arrebossar de pomades. Tris, tras, por delante y por detrás...

Llum de butà, una tenda àmplia, un sac de dormir sec. Herba i verd al voltant. La remor del riu. Un palau. De les comoditats de casa no trobo a faltar res. Només a tú.

Bé, vaja, no hi donem més voltes, que això s’acaba demà.

24 Abril 1982. Campament base. A les 7 hores. Esmorzant.

El sol ja ha sortit però encara és lluny d’arribar al campament que és al fons més obac de la vall.

Aquest camp base és el més agradable de tots els que he vist i habitat. Té la pega de que, de tan comfortable, atreu molt quan et toca ser a dalt per fer la feina. L’avantatge és que es descansa de cos i de cap i que s’estimula a anar amunt i avall, cosa bona per l’aclimatació. Tothom té ganes de baixar aviat i això fa que ens enfilem força, fem el que ens toca fer aquells dies i au! cap a peixar-se i dormir al camp base.

Al Karakorum i a l’Hindu Kush s’estava tan malament al camp base com als camps de més amunt. Aquí podem seure a la cuina, sota cobert i fer-la petar amb els nepalesos. Sempre hi ha foc i sempre hi ha té o cafè fumejant i preparat. Ocellets menuts, blaus i grocs, refilen i es passegen pel camp base. I els iaks van remugant i ens miren amb un cert ull crític. Quina pau.

Bé, Anna, tot llest. Tirem amunt. Fins la tornada, que espero que sigui aviat.