Translate

Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest. 3a Part

Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest. 1983. 
Tercera Part. L’Aclimatació. Estada al Campament Base

Diumenge 14 d'Agost. Campament Base. 5.200 metres.
Avui segon dia al campament base i no he parat de treballar. Demà baixarà un correu a Lhasa, o sigui que m'espavilo a escriure i deixo per més endavant altres feines. Les apunto per no oblidar-les: Preparar les farmacioles dels campamernts d'altitud. Preparar les farmacioles personals dels expedicionaris segons les pupes habituals de cadascú. Revisar les bombones d'oxígen i descartar les que hagin perdut càrrega. Ordenar i preparar el meu material pels campaments d'altitud.
He escrit ja una bona estona, una pila de cartes i ja estic cansat d'exprèmer-me les neurones. És que ja som molt amunt. Aixó de pensar no pot ser bo per l'aclimatació ni pel mal de cap. El cos només em demana que jeure, contemplar i meditar. Si vull aprofitar el temps haig de continuar, que encara hi ha molt a dir; però en aquest moment, sense ganes.
Les set del vespre.
Segueixo segut a la tenda menjador, sol que va a la posta i temps foscant, sentint música amb el walkman, tristoi i una mica adolorit, pel mal de cap i pels llavis com un Sant Llàtzer. Escric a l’Anna. Una carta estranya que potser em fotrà pel cap i em dirà que sòc un ximplet. És que és molt dur ser tan lluny, pelat de fred i carregat de pupes, quan es fa fosc i has d’anar al sac, sense dormir i més sol que la una d’una nit Cap d’Any, quan ningú ja pensa en tú. I és que si ella fos aquí això no seria un campament sobre un munt de pedres sinó una ciutat i aquesta tenda freda un palau. Ja sé que això no és seriós, però amb disset dies fora de casa i esperant-me més de dos mesos de feina, penes, pupes i angúnies, potser em puc permetre alguna llicència romàntica... 
Canvio de tema per no fer més masturbacions mentals i deixo de banda les penes eròticosentimentals. Relato els esdeveniments després de la darrera sessió literariocaligràfica amb llapis, paper, guants i llanterna frontal.
Els darrers dos dies al campament base (en endavant, serà CB, per no abusar de les lletres) han estat d’una activitat febril malgrat que estem fets un nyap i ens arrosseguem entre les pedres. Parar les tendes. Obrir totes les càrregues, revisar les pèrdues i organitzar-ho tot segons a quin campament haurà d’anar. Fer un rebost / dipòsit on protegir el menjar i el material fins que es vagi transportant amunt, una tenda menjador on es pugui seure descansar i menjar com les persones. Unes latrines i un pou on enterrar les deixalles. Transportar les tres tones de material i de tiberi al rebost fet de pedra i lones. Instal·lar les plaques solars per carregar les bateries de la ràdio, no fos cas que ens quedem sense comunicacions entre campaments. 
I, a més a més, un servidor, revisar tota la farmaciola. Hi ha hagut pèrdues i fractures d’ampolletes però res irreparable i tot té recanvi. Revisades ja totes les ampolles d’oxígen; les pèrdues de contingut han estat poques. Totes les mascaretes i els reguladors en condicions i empaquetats per pujar al campament 4. Estic en tràmit de tenir ja les farmacioles repartides pels futurs campaments. Encara no he acabat, però...
En aquest moment, en Campru ha decidit saltar-se les normes - el menjar només es toca a les hores dels àpats – i ha obert una llauna de... no ho veig; si! son musclos o cloïsses i tothom s’hi aboca. Merda d’aftes bucals que tinc i no em deixen menjar en condicions. M’hi he apuntat i m’en he fotut dos. Una llauneta a repartir entre tots. Bé s’ha de celebrar el primer diumenge a la tarda al CB... Aprofitem i descansem un moment tots els amics a la tenda que fa de menjador. El sol ja es va ponent i el fred comença a tallar.
Deu ser bona senyal; el personal cada vegada té més gana, la gana que toca tenir a homes joves treballant dur. El que vol dir que ens aclimatem com ha de ser. Ja fa una setmana que som per sobre dels 3.600 metres de Lhasa i l’aclimatació avança.
Bé, doncs el que escrivia abans del recés. Al CB feina, feina i feina. Al vespre, sopem cada vegada més; voldria dir millor, però un plat de soja bullida, molt sa i nutritiu, per molt que hi posis oli o salsetes, té poc a veure amb la llauneta de musclos en escabetx que ens hem fotut abans. Serà que menjar com a concepte social, com a concepte ludicogastronòmic o com a concepte nutritivofisiològic, no sempre sòn paral·lels...  
Mentre sopem, reunió i debat sobre l’estratègia dels atacs al cim. No estem sempre d’acord, però anem definint la posició de cadascú. En Falcó i Vicent, que s’ho tenen més treballat com a caps de colla, van portant la cosa cap a on toca. I jo? Mentre no facin disbarats mèdics i m’hagi de posar en contra, hi estic d’acord. Com de costum, el meu objectiu és tornar a aquesta colla cap a casa sense desperfectes seriosos. Pujar al cim ve el tercer a la llista de les preferències. La meva religió expedicionària em diu que el primer objectiu és tornar tots, el segon és tornar amics i el tercer, el cim.
Curiós, ahir al vespre, post sopar i post reunió d’estratègia, llarga discussió sobre religió i com vivia la transcendència cadascú. I no era majoritària la posició “Vaja parida, a mi no m’importa” sinò la “Voldria saber-ho, però no sé ni qué ni com”. I bon pes de “Alguna cosa hi ha d’haver, a veure com ho trobem”. Aixó si, només un sortia amb alló de “Per mi el que diguin els capellans i l’Esglèsia i jo, a creure”. Pels demés aquesta postura no semblava seriosa. Molt curiós. El perill i l’estrés potser porten a homes forts i, en general descreguts a rumiar sobre coses que no pensen en el dia a dia a casa.
Problemes:
Un: avui havien d’arribar els iaks per començar demà el transport cap al camp 3. Doncs no ha arribat ningú a l’hora foscant que és.
Dos: la radio xinesa no carrula. No podem parlar amb Lhasa. O sigui que no es poden enviar notícies a Barcelona.
Tres: problemilles de salut. Minúsculs, afortunadament. Feridetes a les mans, llavis tallats, insomni complet de nit i morts de son durant el dia. Coses de senyoretes fines, el mínim perquè no es pugui dir que no foto ni brot. Aixó si, bruts i suats com guilles. 
En fi, aquí escrivint, amb el gorro posat, per anar passant l’estona i escoltant Cat Stevens allò de “It’s not a time”. Tota la colla escrivint cartes com posseïts per un dimoni boig, menys un servidor, cronista privat de l’aventura, en Cepat que trasteja la instal·lació elèctrica i en Sispeles que es va esmolant, amb paciència, el ganivet. Ha de tallar com fulla d’afaitar.
I que qué farem? Demà ja hi ha qui vol començar a pujar cap al campament 1 (en endavant serà C1 per estalviar paper) i portar ja algunes coses. Primera agulla d’aclimatació. Bé està que hi pugin els qui es troben millor, sempre i quan tornin a baixar sense fer el valent fins que l’aclimatació s’ens apoderi com diu un d’aquests. Jo m’estimo més acabar la feina d’ordenar i repartir les farmacioles. I, si puc i tinc una estona, baixar a les runes del monestir de Rongbuk i inflar-me a fer fotos. Les runes del monestir amb la paret nord de l’Everest de fons. Si les fotos em surten bé i la llum ajuda, ha de ser sessió memorable. I també em cal rentar. Molt profundament. La roba i jo.
Prop de la tenda, cercant pedres planes per fer un pedrís a l’entrada i evitar el fang, he trobat una pedra gravada amb el signe de l’Om Mani Padme Um, l’oració tibetana de molt difícil traducció. La poso com a la porta de la tenda com a signe de benvinguda.
Després de sopar.
Poca gana. Ens venen més de gust les sopes que la carn i els greixos. És lògic. Coses de l’altitud. La carn i els greixos sòn aliments que requereixen molt oxigen per ser assimilats i processats i, com que l’oxígen, per aquí dalt, més aviat va escàs, asseguren digestió pesada. Millor sucres, farines i glúcids en general, de més bon assimilar; almenys fins que estiguem ben aclimatats.
Sobretaula amb plats i tasses brutes arreu, parlant de l’oxígen. M’han donat permís per portar 32 ampolles d’oxígen. Més no, que pesaria massa. I sis reguladors i mascaretes. A la colla però, la major part vol intentar cim sense oxigen. Em sembla collonut. No s’esperava menys d’aquests valents...
Ara, escrivim amb una bombeta encesa al cim de la tenda. On s’és vist, llum elèctrica en una expedició? Si ho explico als companys d’expedicions anteriors, ben pobres i miserables que èrem, ens titllarien de senyorets irrecuperables pels muntanyencs seriosos. Però, això si, amb el frontal posat per si alguna cosa fa figa o per no haver d’anar a la tenda a les palpentes, que aquí, al fons de la vall, la lluna només passa una estoneta. Fosc com gola de llop. Hi ha qui prepara carrets de fotografia per enviar a Barcelona amb el primer correu. Jo no n’he fet encara tantes. Ni les faré.
Cap al tard han arribat els iaks i els seus pastors. Tibetans rústics de pebrots, dels de pel·lícula etnològica. La mirada als objectes tecnològics és d’una sorpresa que fa pensar que no ho han vist gaire, encara que n’hagin sentit a parlar. La mirada a les persones, per seguir explicacions en llengua que desconeixen, és d’inteligència. Mouen el cap de costat per dir que si, no com nosaltres, que el movem amunt i avall.
S’han muntat una tenda de pells, deuen ser de iak, amb quatre pals. Un foc al mig. Quatre mantes de llana aspra per fer de màrfega i de cobrellit. I així aniran fins al campament 3 (C3) a 6.500 metres.
Ja s’ho curren, ja, el que cobren. Els hem d’equipar bé, segons normativa de la Chinese Mountain Association, però ja es veu que van sobrats en altitud, i que es guardaran el material tot ben nou i ben net per revendre-ho. Van amb el seu propi equip de cuiro i llana i no els hi manca res. Té, mantega de iak, sal i farina. I uns sacs de farratge pels animals. Un anorac o jaqueta de plomes i unes botes son essencials per nosaltres, però per ells, és cosa supèrflua. Així i tot els hi hem de proveir, una i un parell per barba respectivament. I és que s’han de guanyar la vida, per ells i els seus nens. I si el sou no és gran cosa, d’alguna manera el seu sistema, reequilibra les coses i permet que es guanyin un sobresou a base de coses que els ximplets carregats de dòlars que s’enfilen a les muntanyes no poden dir que no. No podem dir que no al fet de que no han de passar fred, òbviament. Hi tenen dret i és una redistribució dels diners ben saludable. Dit d’una altre forma: és més important que mengin els seus fills que no pas que nosaltres pugem a l’Everest.
Demà, però, no pujaran amunt. Organitzaran les càrregues i atiparan als animals que aquí encara hi ha herba. Demà pujaran en Talcomraja i els portadors d’altitud fins al C1, deixaran les càrregues i tornaran al CB. Els demés a millorar l’aclimatació i a acabar la feina. 
Bé, vaja, ara s’ha acabat el rotllo. No sé que més escriure; però no vull anar a dormir encara que la nit, amb 10 hores de foscor, es fa molt llarga i ja sé el que passa. Vinga a donar tombs al sac i a sentir totes les pupes. Les que tinc i les no tinc però poden venir. És una creu això de passar 12 hores al sac de dormir. No hi tanta son...
I el personal ho arregla a base de pendre pastilletes per dormir. Error greu en altitud. És perillós perqué dormits amb medicaments sedants encara baixa més la saturació d’oxígen de la sang que ja és prou baixa per aquí dalt. Millor ser despert i anar fent alguna coseta. Dormir al sac unes 7 ó 8 hores per la nostra edat. La resta del temps, a treballotejar, encara que faci fred i sigui fosc. Està clar, però, que em fa cas qui vol. Però no seré jo qui els hi dongui medicaments que considero perillosos.

Imatge 60. L’Everest, amb teleobjectiu des del CB.







Imatges de 61 a 66. Carregant els iaks, caravana sortint del CB i els bovers (iaquers?) a la seva tenda.









Imatges de 67 a 73. Campament Base. Les dos darreres, campament base de l'expedició suissa.

Canviant de tema. En Guàrdia és un cas com un cabàs. Sembla que sempre coneix a tothom. Persona sociable si que és, si...
Anècdota. Èrem a Beijing i arriben, cansats de tantes hores d’avió, els italosuissos. Com que nosaltres érem allà, fent un té i esperant el sopar, el seu cap d’expedició, per la cosa de que haurem de conviure un parell de mesos i per cortesia ens va venir a saludar. Com ha de ser entre gent de bé. És un home en la quarantena, cabell fosc i arrissat, cepat amb expressió ferrenya, però ulls de foteta. En Guàrdia s’enrrotlla fàcil i en saber que sòn de Lugano li deixa anar:
- Doncs jo conec a un alpinista de Lugano. Som molt amics. Es diu Rómolo Nottaris.
L’altre, ben parat i mirant-s’el diu:
- Rómolo Nottaris sono io.
- Tu? No tu no. És impossible.
- Ma, io ti digo. Rómolo Nottaris sono io.
- Però, però, si Rómolo Nottaris era prim i bellugadís i tu estàs gros i no t’aixeques de la cadira...
- Ma... ma...
El pobre italosuís que no entenia res. Com és que aquell personatge li negava la identitat? 
- Potser si que t’hi assembles... És que han passat tants anys... T’enrecordes al refugi dels Ècrins fa 10 anys?
- No.
- Si! No mi conosces?
- No.
Poc a poc van anar fent memòria i si, potser si que havien coincidit una vegada en un refugi feia molts anys. En Guàrdia té a major retentiva de cares i de noms que conec. Característica molt útil pels negocis als que es dedica... És clar que, d’aixó a ser molt amics...
El cas és que els italosuissos no em sembla que tinguin un equip sòlid per la via que tenen demanada. L’expedició japonesa que va pujar per primera vegada la cara nord de l’Everest l’any 1980 tenia dotzenes d’homes treballant amb disciplina (Aquí diuen que eren més de cent expedicionaris, però no sé jo... Tsuneo Shigehiro i Takashi Ozaki van ser la cordada de cim). Els de Lugano només sòn 12, entre ells només hi ha 8 alpinistes i entre ells només 3 tenen experiència en altitud expedicionària. Ahir ens van fer un toc sobre la seva via, el perill, les allaus i etc. Avui ens han fet un altre. Saps qué? Penso que volen venir per la nostra aresta. Que si ens sabria molt greu si derivessin de la paret nord cap a l’esquerra, que el perill d’allaus pel mig és gran, que si podrien fer el seu campament al costat del nostre al Txang La o Coll Nord, que és el mateix, que no ens molestarien gota, perquè després, ja tornarien cap a la paret nord... Ja. Com que ens mamem el dit. 
Nosaltres, més veterans si que som. Ja vàrem fer cim al Gasherbrum II a base de col·laborar amb una expedició japonesa. Aclarim-ho. Sempre una porta oberta a la col·laboració que un no sap mai quan necessitarà als veïns. Si pregunten obertament si poden venir a la nostra via, la resposta serà de l’estil de: si, però al darrera nostre i de forma molt discreta. I nosaltres no en sabem res.
Més problemes hi haurà amb l’expedició francesa de Yannick Seigneur que arribaran d’aquí a tres setmanes. Aquest és un professional que té adjudicada una via difícil per l’aresta nordest o ruta dels “Three pinacles” on van desaparèixer Pete Boardman i Joe Tasker, uns fieres de l’alpinisme himalaià. I com que és un professional no s’estarà de punyetes i es posarà on més li convingui, o sigui, on hi hagi més via oberta. En Seigneur ja ens va escriure demanant-nos permís per equipar també la nostra via, l’aresta nord, pels seus expedicionaris quan baixin del cim. Tot un muntatge. Bona excusa. Ni que fos aquesta la nostra primera expedició... Aixó de la muntanya expedicionària s’està convertint en una piscina plena de cocodrils i de piranyes i no es pot badar. 
A mi no em fa res que pugin per on els hi sembli, inclosa la nostra ruta. Amb dos condicions, la primera que no toquin la pera, no es fotin el nostre menjar ni el nostre combustible, que costa molt de pujar-lo allà dalt. I en segon lloc que no em prenguin per ruc. Si volen pujar per l’aresta nord, que ho diguin clar, no que s’amaguin darrera de preparar la via pels qui baixin. 


Imatge 74. Fotografia aèria de la vall de Rongbuk i l’Everest des del Tibet.

A veure, feina per demà: rentar. La roba i a aquest humil servidor. I revisar si he fet bé les farmacioles dels campaments d’altitud, que estem tarumbes dels cinc mil metres. I ordenar el meu equip per pujar al CI aviat. I escriure a casa, com van fent tots. I jo mandrós, a veure si espabilo.
Avui, diumenge d’aclimatació al CB, aquí dalt penjat veient les darreres llums del dia que tinten l’Everest de vermell, havent vist fa poc Lhasa, la mítica, el Potala i el Parkhor. I ni una gota de vi per tastar. Bé si, una mica si que tinc, però el reservo pel dia que convingui. Potser el dia 20 d’agost que faré 33 anys. L’edat de Cristo.
A dormir, que ja és negra nit.



Imatge 75. Posta de sol des del Campament Base.

Dimarts 16 d’Agost. 
Ja ha tornat el monsó. Després d’uns dies de cels clars, blaus, amb sol brillant i estelats de nit. Avui el dia s’ha llevat clar, però després han aparegut uns núvols com un ramat de bens, molt alts. A les onze del matí ja plovia. I fins ara, que ja hem sopat. Aigua per l’amor de Deu.
He passat molt mala nit i tot el dia mal de cap que no m’ha passat amb el tractament habitual del mal de muntanya dels primers dies. O si passava una mica, tornava al cap de dos hores. I fins ara. La pressió continúa baixa, l’altímetre diu que el CB ha pujat 150 metres, fa més fred i tot, si no és mullat, és humit com per escórrer-ho.
Avui han pujat els iaks i els seus pastors, amb l’Esmestre, en Lastut i en Tarragona cap al CI. En Tarragona ha tornat a baixar; la resta s’ha quedat allà per fer, demà, una prospecció cap al CII. Hi havia de pujar en Camproig, però ha passat la nit vomitant i amb mal de cap; ara ja està millor, però he indicat uns dies més de repós i aclimatació. En Rabassut i en Labanca també estan tocats.
Temps de CB. Llarg, lent, espès, repicar de la pluja a les tendes, foscor, humitat i fred. Passar l’estona escrivint, encara que tingui poc a dir. Mentre va plovent, amb el cap com una olla de grills, l’Isard recluta al personal per fer una timba monumental. Cada cigró un yuan, diu. La resta, a la tenda menjador - sala d’estar - biblioteca, etc, uns escrivim, altres escolten música o les dos coses alhora. A quatre cassettes per barba, fa quaranta vuit músiques diferents. Aixó del walkman ha estat un gran invent, però obliga a portar moltes bateries que ho embruten tot. Metalls pesats. Contaminen. Algun dia s’haurà de fer un pensament.
Les converses es comencen a caragolar al voltant de les dones. Massa homes joves sols i sense estar recollits. I com que només ens sentim nosaltres, les bestieses van creixent i les riallades es deuen sentir des de Lhasa. Ja deu ser bo que l’energia sigui present i es desbravi i desfogui, però si hi hagués algú a la vora ens hauríem de posar vermells com perdigots... Fantasies que ni en el més esbojarrat dels somnis acompliriem ni en una desena part. No sòn veritat. Peró fondes sí que sòn. 
El cap em vol explotar. I la pluja que no para. La timba de cartes segueix acaloradament.
Demà algú haurà de pujar al CI. Potser em convindria, amb pluja o sense, però em sembla que encara no m’hi veig amb cor.

Dijous 18 Agost. Campament Base.
Plou, plou i plou de fa tres dies. Vespreja al campament sobre la glacera de Rongbuk. Sòc sol a la tenda que comparteixo amb en Falcó, en Vicent i en Guàrdia. Sento el xivarri a la tenda menjador dels companys que juguen a cartes. S’enfosqueix encara més un cel que ja era gris fosc.
En Rabassut dorm al meu costat. Està cansat. I jo també. Avui, ell i jo hem pujat al CI a deixar una part del material que ha de pujar al CIII. Les coses comunes les puja l’expedició, o sigui els iaks. Peró l’equip personal és responsabilitat de cadascú. De manera que anem fent viatges pensant en una llarga estada a 6.500 metres o més amunt. Entre pujar i baixar, hem estat cinc hores i mitja efectives, descomptades parades per beure i descans i breu tiberi d’avellanes, ametlles i panses al CI. Tot plegat sis hores i una mica més. Punta a 5.500 metres. L’Avi, l’Escarola i en Fontana, també han vingut, sota una cortina de pluja. Peró ells, que caminen més llestos, hi han estat quatre hores entre anar i tornar.
Al CI hem trobat en Pla. Ha passat mala nit al CII, que ja és a 6.000 metres i ha tornat al matí al CI i després cap al CB amb nosaltres. Allà dalt ha quedat en Toro, pujant cap al CIII, a 6.500 metres, amb els pastors dels iaks. La idea era tornar avui a dormir, iaks i persones al CII i demà baixar al CB. Si tot va bé, el primer viatge amb l’indispensable per muntar el CIII ja serà fet. Prou que ho veurem.
Talcomraja, Martori, en Pagés i en Prim pujaran demà, plogui o nevi, a dormir al CII. L’Isard i en Sispeles, també sortiran, però es quedaran al CI, per no consumir més amunt i per acabar d’organitzar aquest campament, que vindrà a ser un punt de material i refugi si van mal dades i també un campament de pas entre CB i Base Avançat que serà el CIII. En Vicent, en Canalies i jo pujarem demà-passat al CI. Si tot va com previst, l’Esmestre, que ja haurà baixat demà i en Lastut que ja serà descansat i més aclimatat, tornaran a pujar d’aquí a 3 dies amb el segon viatge dels iaks cap al CIII. La idea és retrobar-nos tots, d’aquí a una setmana al CIII o base avançat, com vulgueu, al peu de la paret del Txang-La. Allà comencen les dificultats pels alpinistes. Fins ara, han estat dificultats d’organització, d’incomoditat, de transports, d’altitud de turistes i gestions per senyorets de casa bona que venen a les muntanyes a córrer aventures. Res que no s’arregli amb un grapat de diners, temps i dedicació. Ara, però, anirà de debò.
Una altre aventureta per explicar. I és que aquest món és ben estrany i ja és ben bé que hi pot passar de tot. Érem a la tenda menjador i en Camproig va sortir per alliberar la bufeta urinària, cosa saludable. Temps de gossos. Quan entra va i diu, com qui no vol la cosa:
- Acaba de passar un xino en bicicleta.
Triguem una mica a reaccionar... Un xinés en bicicleta? Aquí? A més 5.000 metres? I amb aquest temps? Va home, no ens aixequis la camisa... Que sí, que sí, que aquí fora hi ha un xino en bicicleta! A veure, a veure... I si, era cert. Un xinés en la quarantena, dalt d’una bicicleta xinesa de les de tota la vida, carregada de bosses i paquets pertot arreu, amb un sac de plàstic lligat a l’esquena a modus de motxilla i equipat amb material d’aspecte militar vell i atrotinat i gorro de pell amb orelleres. Quatre péls llargs a la barba i expressió entre determinada i múrria. Invitem a un té calent i recomfortant a la tenda i parlant amb en Wu ens explica: és un tipus conegut a la Xina pels seus viatges en bicicleta. En Wu ens confirma que porta més de 100.000 km visitant totes les ciutats i províncies. I ara s’en va a pujar al Qomolangma. I no hi van valdre altres raons; que no podrà, que és molt amunt, que amb aquell equipament no resistirà el fred, i altres raons més agres. El cas és que va tirar amunt, va deixar la bicicleta al campament dels suïssos i va continuar amunt perdent-se a la foscor del capvespre plujós. Els xinesos no semblaven gens preocupats; més aviat s’el miraven una mica enriolats. Com si pensessin: “Per tú va el pollastre i ja t’arreglaràs”. Nosaltres, però, pensem en que potser es ficarà en un embolic i l’haurem d’anar a treure.
Aquest matí, de camí cap al CI, l’hem atrapat que anava pujant, molt lent i asmat. No semblava preocupat, però. Ha rebutjat el menjar i la sopa que li hem ofert i pel camí l’hem deixat.
Confesso que la pujada al CI m’ha semblat més llarga que un dia sense pa. Una marxa pel pedregar de la morrena glaciar com si fòssim una altre vegada a la glacera de Baltoro. Els joves, valents i durs, com sòn, es queixen de que els campaments sòn massa a la vora els uns dels altres i que això endarrerirà transports i càrregues. I m’avisen. Del CI al CII encara és més llarg que el he pujat avui. Després, abans de que vespregi, cap al CB i ara a descansar. El xinés ja arribava al CI quan baixàvem.
Veig passar en Guesen, el cuiner amb una olla cap a la tenda menjador. A sopar. A taula i al llit al primer crit. Som-hi!
Quarts de vuit. Després de sopar.
Ha tornat en Toro del CIII. Hi ha estat 8 hores. Premi per ell, que ha pujat aquest matí de 6.000 a 6.500 metres i ha tornat a baixar a 5.200 metres.
Al CI ha trobat al xinés, fotent-se una de les nostres llaunes de sardines, mort de gana. Li ha dit de tot i que pobre d’ell que es mengi el que tant ens està costant de pujar amunt. I que si fa fred i no té menjar que tiri avall. Veurem que passa; a mi em fa gràcia, però alguns altres el farien fora sense contemplacions.
Campament tres ja en fase d’instal·lació; sobretaula de gresca total. Tremend concurs de pets a veure qui fa més soroll. Evidentment és més fàcil d’avaluar públicament l’escàndol i la fressa auditiva que la pudor ofativa, que és cosa més personal. La veritat és que hi ha autèntics catedràtics en el tema, que poden fer apagar una espelma després d’una flamarada blavosa. I el pobre cuiner, que ha vingut a retirar els plats de poc que no cau rodó a terra. Nosaltres tots seriosos, però quan ha sortit, han esclatat les riallades. És que no estem gens recollits. Nens grandots.
Bé, demà seguirem el pla previst que toca descans. Demà-passat a provar la comunicació per ràdio entre el CB i el CIII. 
El Monestir de Rongbuk.
A una mica més d’una hora i mitja de camí del campament base, hi ha les runes del monestir de Rongbuk. Les veiem, ocres i solitaries quan ens enfilem als turons que envolten el campament. Tristor i soledat.
Hi he baixat un parell de vegades, en aquests dies d’aclimatació. 
Magnífics edificis, però ben enrunats, sostres esfondrats, esplèndides pintures murals ressecant-se al sol, figures i imatges destrossades a cops. Una stupa monumental que sembla assenyalar a l’Everest, més o menys preservada.



















Imatges 76 a 96. Les runes del monestir de Rongbuk.

Al voltant, amagades darrera de morrenes i turons, hi ha uns oratoris o ermites. Antigues vivendes on devien passar l’existència monjos o ermitans solitaris. Encara hi ha les olles i les gerres de fang i els prestatges a les parets. Algunes ermites sòn una simple barraca sota unes roques. Altres sòn edificis de dos pisos amb la porta al segon pis. Totes són una runa.







Imatges de 97 a 102. Ermites i oratoris a les rodalies del monestir de Rongbuk.

En un dels patis del monestir principal hi ha unes pedres gravades i pintades de colors més vius; es veu que sòn acolorides de fa poc. Algú deu intentar recuperar o restaurar el que pot. Al costat hi ha una espècie de petita construcció, com una caseta baixa per guardar eines. Al terra de la barraqueta, on s’ha d’entrar ajupit, hi ha una trapa. Troballa casual d’aquest esperit explorador. De la trapa, de fusta vella que no tanca bé, surt fum i olor de matega de iak. En aixecar la trapa, foscor, fum i una escala de mà. A baix, una estança gran, una cripta fosca amb un altar i unes llànties enceses. Algunes figures, segurament supervivents de la massacre i algunes pedres gravades com les que hi ha a dalt. Definitivament, algú s’encarrega de mantenir el culte i les llànties enceses. Faig unes fotografies i surto d’allà amb respecte. No voldria que ningú es molestés ni molestar a ningú.






Imatges de 103 a 108. L'entrada i les imatges de la cripta.

NOTA 2017.
Rongbuk, situat a 4980 metres, al peu de la paret nord de l’Everest, es diu que és el monestir més elevat del mon. El seu nom s’escriu així en tibetà:  རྫ་རོང་ཕུ་དགོན་
Va ser fundat l’any 1902 per Ngawang Tenzin Norbu, un Lama Nyigmapa, en una zona on ja hi havia moltes ermites habitades per monjos dedicats a la meditació. Devien ser les ermites i els oratoris que l’envolten. No és estrany, ja que la vall, enorme, de fons pla, amb l’Everest vertical tancant-la, forçosament porta a pensar, sinó a sentir, en l’arquitecte de tanta magnificència. El monestir va ser un focus d’atracció de peregrins xerpes, tibetans i mongols, que venien de molt lluny. Es diu que hi vivien fins a 500 monjos o monges i que va ser la casa mare del monestir xerpa de Tyangboche. De l’un a l’altre, creuant l’Himàlaia pel Nangpa La (5600 metres) hi ha entre vuit i deu dies de marxa tot i que, en línia recta, amb l’Everest al mig, no hi ha ni cinquanta kilòmetres.
Durant la revolució cultural xinesa, l’any 1966 va ser completament destruït. Sòn les runes que vàrem trobar l’any 1983. Durant 15 anys, només la pluja i el vent el van visitar. Bé, només no, sembla que alguns tibetans van mantenir el culte com demostrava l’existència de la cripta. En obrir-se les fronteres del Tibet, l’any 1981, ja el va visitar i fotografiar algun occidental (Galen Rowell 1981).
A partir del 1984 es va anar reconstruïnt i, a la nostra expedició de l’any 1985 ja hi havia uns homes treballant i algun sostre refet.
Actualment, el monestir està reconstruït i al seu voltant hi ha alguns hotels, restaurants i botigues pels turistes que hi van. La pista és asfaltada fins al campament base i fins i tot hi ha una petita pista per avionetes.

Això ja comença a rodar, amb el que la vida s’anima...
Problemes mèdics. Tonteries. Uns llavis tallats i unes morenes que fan mal. Poca cosa.

Divendres 19 d’Agost. Campament Base.
Demà faré els 33 anys. He escrit una carta a l’Anna, però em sembla que anava curt d’inspiració. Per sopar he invitat a una ampolla de vi del Priorat que ha pujat amagada a la farmaciola. Estava un pel picada, de tants trasbalsos, calors i freds. Però mira, un Priorat és sempre un Priorat. Ara, després de sopar, tasseta de conyac, llum de butà i a escriure.
Avui, ja hi ha quatre homes al CII, Talcomraja, Cepat, Escarola i Tarragona. Demà cap al CIII per organitzar el campament i muntar l’antena i la ràdio. Després avall fins al CB, a descansar. Demà començarem a pujar l’avi i jo, que com que tothom està sa, no em necessiten al CB. D’aquí a cinc dies serem amb CIII amb els iaks i haurem completat el segon transport. En una setmana, tots al CIII amb la ràdio en marxa i el campament ben muntat.
Problemes: sembla que la ràdio no ha de funcionar entre els campaments més alts i el CB. De manera que és important que funcioni entre el CIII i el CB. Entre els campaments CIV, CV i CVI i el CIII, com que hi ha vista directa, amb els walkie-talkies hauria de funcionar bé la comunicació. Segon problema: la radio xinesa que havia de connectar amb Lhasa per enviar les cròniques, segons conveni amb la CMA, tampoc carrula. Alguna cosa de les bateries s’ha esforciat definitivament i per sempre, segons el radiotelegrafista. Potser demà arribarà de Lhasa el jeep dels suïssos, que ha baixat a recollir un dels seus que arriba tard i, de pas, va baixar al nostre telegrafista a fer recapte de peces noves. A mitges amb el viatge i el transport.
Amb això de la ràdio muda i de que encara no hem rebut cap carta, resulta que estem del tot aïllats del mon. Que místicament parlant, és el que mola. Veurem quan dura, perquè molt misticisme i molta concentració mental en aïllament absolut, peró aviat començaran a caure telegrames i cartes i periodistes, preguntant que qué ens passa, que qué fem i tot plegat. Paciència, sembla que no, però encara som al mon mundial.
El cas serà que demà començaré a caminar amunt i ja no m’aturaré fins d’aquí a sis dies, quan arribi a 6500 metres i m’instal·li al CIII. Bé, si que m’aturaré. Un dia al CI i un altre al CII per acondicionar els campaments pels qui hi hauran d’anar passant, amunt i avall. Que hi hagi forma d’agafar aigua fàcilment i a la vora, protegir les tendes amb parets de pedres, ordenar el material i assegurar-me de que hi ha les farmacioles previstes per si apareixen pupes a mig camí, etc. Després, ja al CIII, fot-li feina i feina, allà o més amunt, fins que una de dos: a) El CIII i el CIV siguin ben muntats i es decreti descans ó b) m’esconyi llastimosament, tan alt i tanta feina, i hagi de baixar amb la cua entre cames. Toquem fusta.

Dissabte 20 d’Agost de 1985. Campament Base.
Vaja un natalici... Res de res del previst excepte que avui faig 33 anys.
Ahir escrivia sobre la salut, oi? Doncs la segona hipòtesi ha arribat. Piltrafa humana.
Sòn quarts de sis del vespre i m’acabo de llevar. He passat el dia al sac, en dejú. Diarrea irrefrenable. He hagut de rentar els pantalons i a mi mateix dos vegades. I encara sort que no plou i fa bon temps. Embrutit com una bèstia al seu cau cagat. Dins del sac i anar dormotejant, que no vull escriure dormint. La de vegades que m’he hagut de llevar... I quan em llevava per anar a corre-cuita cap a l’excusat, caminava com borratxo; no puc fer cap esforç sense bufar com una locomotora. Beure aigua, sucre i sal. Guapa dieta, si senyor! Sense febre ni signes d’infecció sèria; no prenc medicaments. El que hagi de sortir, que surti per on toca quan abans. Aixó si, ull viu de no deshidratar-me.
Mira que bé. Quina épica expedicionària! Aquí estic, volent ajudar a conquerir el cim més alt del mòn i escolant-me pel cul. Vergonyós. 
Per fi, connexió amb el CIII!!! Tot el dia que ho provàvem a les hores convingudes. Per fi ho hem aconseguit! L’audició és bona, de vegades. Els quatre que sòn allà dalt han organitzat el CIII i muntat l’antena. Ara anem fent proves i més proves. A estones sentim bé. Ara, de cop, no sentim res; anar girant l’antena. A 20 watts de potència la veu va i ve. A 40 watts la veu arriba molt millor, però les bateries duren poc. De moment tirarem a 20 watts si la posició de l’antena ho permet. Esperem que les dos plaquetes solars que portem puguin carregar cada dia les bateries. A veure si el temps ens ajuda.
Queixes dels qui son allà dalt. Diuen que el menjar no és complet al CIII. Hi manquen moltes coses i passen gana. En l’Esmestre i en Pla, que també han estat allà afirmen que menjar n’hi ha força, el que passa és que el que ha pujat és monotemàtic, de la mateixa marca, i poc variat. Molta teca però poca gastronomia, vaja. Uns volen mongetes amb xoriço (millor si tenen alls i bitxos) i altres prefereixen, o poden passar, amb pa, pasta, ametlles i llaunes de sardines o de tonyina. Llarga discussió sobre el menjar que porta l’expedició, si portem el que convenia o hauria estat millor mongetes seques, pernil, formatge i vi. Ja podem anar discutint, que només serà una mostra de mala llet i de mala adaptació a la realitat que tenim. Difícilment podem canviar ara el menjar, més enllà d’enviar el jeep a Lhasa a portar uns sacs d’arrós, de patates o de farina. O de carn seca. D’això, però, ja en tenim al CB i no canviaria gaire la dieta, ja que no es pot pujar ni coure més amunt. O sigui que no ajudaria gaire. Paciència. Vaig a fotre’m una bona tassa d’infusió d’herbes abans de sopar, que alguna cosa hauré d’acabar menjant.

NOTA de 2012. Consulta Medicina de Muntanya.
I perquè dius que portar arròs i patates a 6500 metres no canviaria gaire la dieta d'una expedició?
Doncs perquè a 6500 metres no es poden coure aliments crus, excepte que sigui amb una olla a pressió, cosa que no s’acostuma a tenir.
En altitud la pressió ambiental disminueix, el que provoca menys oxigen disponible a l’atmosfera i els problemes d’hipòxia que tots coneixem. Peró, a més a més, en altitud disminueix la temperatura a la que bull l’aigua.
L’aigua bull a 100ºC a nivell del mar quan s’iguala la pressió ambiental i la pressió del vapor de l’aigua calenta. Però a menor pressió, l’aigua bull a menor temperatura.
Així va ser com van definir les altituds els primers exploradors de l’Himàlaia. Amb un fogonet, un cassó d’aigua i un termòmetre. Unes històries de viatges interessants. O sigui que, amb un perol amb aigua, un fogonet per fer-la bullir i un termòmetre que ens digui a quina temperatura bull, ens podem estalviar els altímetres.
La fórmula és Altitud = Temperatura de l’aigua a nivell del mar (100ºC) menys Temperatura a la que bull on som, dividit per 0,00337 (que és la Constant de disminució de la temperatura d’ebullició segons la pressió ambiental.
O, el que és el mateix, a 6500 metres d’altitud l’aigua bullirà aproximadament a 77,5ºC.
I bullint les patates i l’arrós a 77,5ºC quantes hores necessitarem per fer un plat que es pugui menjar? I les hores rai, anem al que és important per una expedició: quantes càrregues de butà necessitaríem per fer bullir tantes hores l’arrós?
Mai en tenim tantes, o sigui que hem acabat la discussió.
A menjar el que hi hagi o el que es pugui.
Excepte que trobis olles a pressió, que n'hi ha, les puguis carregar fins allà dalt, que es podria, que tinguis propà suficient, sabent que primer hauràs de fondre la neu i que tinguis forces i paciència per cuinar.... Sense comptar que, un fogonet es trabuca i vessa l'aigua fàcilment a dins la tenda i que cremar tenda, sac, motxilla o les botes de plàstic pot representar una catàstrofe. I una olla a pressió posada sobre un fogonet és com un capgrós inestable.
Així i tot, a les expedicions al Lhotse Shar dels anys 1984 i 1987, amb unes petites olles a pressió d'alumini, relativament lleugeres, cuinàvem arrós, llenties, patates i mongetes fins a 6400 metres, amb carn seca o tonyina, alls, bitxos picants i espècies. Una delícia, un treure el ventre de pena i una injecció de moral, donades les dures circumstàncies del lloc i el moment. A més a més, l’arrós, les llenties, etc, no pesen gaire i és més fàcil aprovisionar els campaments amb menjar sec. Un sac d’arrós dona per molts àpats. 

Diumenge 21 d’Agost. Campament base. 5200 metres.
La cosa va millor. He descansat i he pogut menjar alguna cosa. Si la panxa em respecta, demà m’afegiré als que ja van tirant amunt.
Haig de carregar un armari mirall a l’esquena amb el meu equip per cinc setmanes a més de sis-mil metres. Preparem-ho, que això ja comença a semblar una expedició.

Fi de la Tercera Part.





Etiquetes: , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic