Translate

LA MIRADA DE LES MUNTANYES

Expedició Massana - Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, a la cara sud del Lhotse Shar. Postmonsó de 1987.  
Vuit Expedicionaris: Manu Badiola (alpinista), Sergi Escalera (alpinista), Mercé Macià (sots-cap d'expedició), Francisco Porras (alpinista), Antonio Quiñones (alpinista), Antoni Ricart (metge), Antoni Sors (cap d'expedició) i Carles Vallés (alpinista).

El dia 27 de setembre de 1987, una allau de placa va fer caure Sergi Escalera, Francisco Porras, Antonio Quiñones i Antoni Sors per la paret sud del Lhotse Shar. A la glacera, la muntanya els va acollir per sempre.



Article publicat a la revista Cingles, de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró.
Nº 63. Novembre 1987.

LA MIRADA DE LA MUNTANYA.

El 20 de setembre de 1987, a la tenda que compartia amb en Toni Sors, vaig escriure una carta a un amic. Els vespres del Camp Base sempre han estat propicis a la nostàlgia i a la confidència, de manera que comentant amb en Toni les impressions que les muntanyes poden produir a qui n’està enamorat em va dir que potser que enviés la carta a Cingles. Sempre he estat poc inclinat a publicar el que sento, així que vaig fer el ronsa i no em vaig comprometre.... Vàrem continuar l’ascensió, sempre amunt cap al cim, i les coses varen sortir com ja sabeu. Ara, entre els molts records viscuts amb els companys hi ha les converses del Camp Base i aquella carta, mai enviada. La rellegeixo, la passo a màquina sense canviar ni una lletra, i l’envio tal com em demanaven una setmana abans de l’accident en qué ens van deixar.

Campament Base Lhotse Shar. 5.250 metres. 
Diumenge 20·9·1987.

Estimat amic, 
De vegades he pensat, tu ja ho saps, que quan la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i sento bramar el vent per les canals, l’Himàlaia em fa por. Ara estic encongit al sac i sento al clatell la mirada d’aquesta muntanya que ja fa un mes que assetgem.
Perqué està clar que les muntanyes tenen mirada, o si més no, un posat davant la nostra presència. Algunes sòn com un bon Jan, incapaç d’una mala passada. D’altres semblen distretes, però et miren de cua d’ull, malfiades del que podem fer, i així cada una se’ns pren a la seva manera.
El Gasherbrum II era una muntanya altiva com una núvia difícil, però esquiva. Aixecava el seu cim cap al cel, dalt de les seves corbes i arestes com dient ”Aquí em teniu, si us ho mereixeu”. I es clar, vàrem lluitar dur per demostrar que érem capaços d’alló i del que calgués. I la muntanya (Gasherbrum, la muntanya de llum) en veure el nostre esforç noble se’ns va donar sense rancúnia permetent-nos un descens sense problemes. Com l’agradable record d’una font que ens ha apagat la set només a canvi de l’esforç d’anar-hi.
El Manaslu, en canvi, era sever, irascible i traïdor. Ja en començar l’expedició ens va mostrar el seu mal humor en forma de nevades i neu tova, i destrossant campaments amb allaus imprevistes. En veure que no estàvem disposats a girar cua i renunciar, la seva còlera va ser el pitjor esclat de ràbia que he viscut en nou expedicions. Va nevar i va ventar. La tempesta ens va immobilitzar i alguna nit va acumular més d’un metre de neu sobre les tendes, obligant a una feina constant amb les pales per no quedar colgats. Mentrestant el menjar i el combustible anaven minvant fins arribar al darrer cartutx de propà i el darrer sobre de sopa. Quan després d’intents de fugida desesperats que no van reeixir i ja abaltits dins dels sacs, perduda tota esperança de retornar, la còlera de la muntanya va cedir, només quatre supervivents dels sis companys, esgotats, afamats i sorpresos per l’inesperat alliberament, vàrem poder tornar al Camp Base. Durant aquella llarga i trista marxa de tornada a casa, amb més llàgrimes que passes, vàrem comprendre que no es pot provocar el furor d’una muntanya de vuit mil metres. Només s’hi pot pujar si t’hi deixa i si no, es millor girar cua, renunciar prudentment i esperar una altra oportunitat.
L’Everest en canvi, si bé també era sever, era massa gran, inmens, i estava molt ocupat vigilant el munt d’escaladors que se li enfilaven per les barbes des del Nepal. I com que estava distret mirant enllà, provàvem de pujar-hi des del Tibet, com qui diu per l’esquena, sense fer soroll i mirant de passar desapercebuts. Aixó també tenia els seus perills perquè només que estornudés o s’espolsés la neu, les ventades i allaus que s’en derivaven ens podien enviar a fer punyetes, com així va ser l’any 1983. L’any 1985 vàrem provar-ho durant les nevades del monsó. Cap expedició el molestava des del Nepal i poc acostumat a ser atabalat durant l’estació de les neus, devia agafar un son fort. I nosaltres, poc a poquet vàrem anar guanyant metres un a un, lluitant contra la neu fonda i la manca d’aire. La muntanya però, excepte les petites estremituds de tot aquell qui dorm i que de vegades de poc que no ens envien daltabaix, no ens va posar més dificultats. I sort i gràcies, perquè la moltíssima neu, el fred i la manca d’aire del seu cap altíssim son prou per fer tirar enrere la major part de les expedicions. Estic convençut que si s’arriba a deixondir, malcarat, no tan sols no pugem sinó que ens podria haver engegat rostos avall i no tornar sencer cap de la colla.
Ara, però, en enfrontem al Lhotse Shar. Ja de lluny mostra cims, arestes i agulles, alteroses i esmolades com urpes i dents. La seva mirada és com la d’un felí a punt d’atacar, és groga i treu foc. Tant és així que la neu gairebé no gosa posar-se a sobre seu. Sembla que se l’espolsi amb bramul d’allaus de tant en tant disposat a saltar sobre l’incaut que s’acosti gaire. Massa escaladors, imprudents o valents, han caigut sota aquestes dents esmolades. De fa un mes que som aquí i ja ens hem enfilat fins 7.400 m. El cert és que fins ara només ens ha mirat ensenyant les dents, però no hem rebut cap urpada. Fa tres dies, però, l’expedició polonesa veïna, a dos dies de marxa d’aquí, ha estat escombrada per una allau. El metge ha mort i tenen dos ferits greus. Sembla que l’humor del Lhotse Shar és imprevisible; en qualsevol moment es pot enervar i atacar amb efectes fulminants, tornant després a la seva situació habitual de mirada agressiva, llavis arremangats i grunys amenaçadors.
Em preguntaràs...”I tot això a que ve?”. Doncs que ja hem arribat al Camp IV i que demà comencem l’ascensió per l’atac final. Demà em toca pujar a mi. Ja t’he dit que la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i el vent udola per les canals i agulles. I que sento aquesta mirada de gat clavada al clatell per més que, dins la tenda, m’arrauleixo al sac. Tinc molta por perquè sé que d’una urpada, ni de mi ni dels altres de la colla, si la muntanya ho vol, no en cantarà ni gall ni gallina.
Ès clar que compliré amb la feina que em toca. No caldria sinó! De la vergonya que tindria no em podria mirar mai més al mirall si renunciés ara. Procuraré fer servir totes les tècniques que he aprés per anar segur; lluny de dents i urpes i ben agafat perquè no em faci caure; i m’enfilaré tan amunt com em permeti el meu cos o em necessitin els altres, a veure si la calma, el domini i la tècnica, junt amb el coneixement del seu caràcter ens donen la victòria.
Bé, amic, demà serà un gran i dur dia. Pel que sembla no podré tornar a escriure fins d’aquí vuit o deu dies, quan acabem els atacs. Fins aleshores un record i una abraçada i espero que aquesta carta, si no interessant, almenys t’hagi permés combatre el teu pertinaç insomni.

Fins aviat.

Ton Ricart  
Etiquetes: , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic