Manaslu 1982. INFORME PER L'AMBAIXADA ESPANYOLA

Aquest escrit, que penjo amb el títol de Manaslu-82, número 1 és l’informe que ens va demanar l’ambaixada espanyola de New Delhi, India, responsable dels assumptes ibèrics al Nepal. Aquest paper afegit als impresos i pòlisses corresponents, incloent l’atestat del Ministry of Tourism del Nepal, va servir per demanar els certificats oficials de defunció dels companys Pere Aymerich Mèliz i Enric Font Lloret, que van quedar allà per sempre la nit del 10 de maig de 1982. Sense aquests certificats, segons les lleis, les famílies no podien seguir les seves vides normals. Segons les lleis, no és igual difunt que desaparegut. Comprar, vendre, pensions, etc. Va ser difícil i espès, però es va aconseguir. 

L’expedició la formàvem Enric Font Lloret, cap d’expedició, Pere Aymerich Mèliz, sots-cap d’expedició, Jordi Canals Fontàn, Miquel Sànchez Múrcia, Esteve Vergés Brotons, alpinistes i Antoni Ricart de Mesones, metge. Sis companys ben avinguts. Amb l’Enric i en Pere, aquesta va ser la meva tercera expedició (Hindu Kush 1977, Gasherbrum II 1980). 

Conforme vagi transcrivint els diaris, les cartes i els documents de l’expedició, els aniré penjant amb números correlatius (Manaslu-82, nº 2, Manaslu-82, nº 3, etc). 

Com que això és el relat d’una aventura trista, tatuada al fons del cor, i no només una crònica imparcial, no garanteixo que els escrits siguin cronològicament consecutius. El que si puc garantir és que hi va haver més llàgrimes que passes. I més dolor i gana que goigs i menjar. I més despeses, deutes i demandes que capacitat de fer-hi front.

Seguint el meu costum de dir les veritats sense voler incomodar a ningú, ara que ja sabeu qui érem els expedicionaris, també us aviso que, seguint el meu costum, els noms sòn seudònims. Qui ens coneix, ja sabrà qui som. I qui no ens coneix, només li cal saber que uns joves professionals arriscàvem vida i patrimoni per una il·lusió.

Aquí va la primera part.

Els sis expedicionaris a l'aeroport de Barcelona, el dia 26 de març de 1982. Per ordre d'esquerra a dreta: Jordi Canals Fontán, Miquel Sànchez Múrcia, Pere Aymerich Mèliz, Enric Font Lloret, Antoni Ricart de Mesones i Esteve Vergés Brotons.

A la atención de la Embajada de España. Nueva Delhi. India.

INFORME EXPEDICIÓN CATALANA MANASLU 1982

Salida de Kathmandu día 2 de abril y llegada al campamento base el día 12 de abril, quedando éste establecido a 3.850 metros de altura. Durante los días siguientes se establecen y equipan los primeros campamentos de altura. Campo 1º a 4.850 m el día 13 de abril. Campo 2º a 5.600 m el día 22 de abril. Campo 3º a 6.350 m el 2 de mayo. 

Algunos días antes, el 29 de abril, un alud de nieve fresca destruye un nido de material establecido a 6.100 m. Se perdió todo el material de escalada, combustible y vituallas de altura. Asimismo fué destruida la mayor parte de la instalación de cuerdas fijas hasta el campo 3º.

Durante toda la expedición las condiciones meteorológicas fueron muy adversas; solamente 6 días sin nevar de los 45 que pasamos en la montaña, llegando en diversas ocasiones a superar el metro de nieve en una sola noche, lo que hacía la progresión lenta y peligrosa.

Después de ese alud se volvió a transportar hacia arriba comida y combustible, dejando los otros campamentos, incluido el base, prácticamente agotados. Todo ésto obligó a decidir cambiar la estrategia proponiendo un ataque a la cima en estilo alpino por la ruta más corta, ya que la cantidad de suministros no permitía la estancia de mas de 5 ó 6 días para una cordada de dos personas.

El dia 5 de mayo, cinco expedicionarios llegan a una altura de 6.950 metros, estableciendo el campamento 4º. El día 6 de mayo Enric Font Lloret y Pere Aymerich Melis llegan a 7.400 metros, estableciendo el campamento 5º. Durante los días siguientes mal tiempo continuado con gran cantidad de nieve fresca que les obliga a permanecer dentro de la tienda.

El día 8 de mayo bajan al campo 4º a buscar los últimos víveres y cartuchos de butano, volviendo a subir al campo 5º. Los demàs miembros de la expedición y los dos sherpas esperan en el campo 2º por falta de alimentos en los campos superiores. 

El día 9 de mayo se efectúa un intento a la cima, però la falta de visibilidad y el fuerte viento les obliga a volver al campo 5º, habiendo llegado a la cota 7.600 m.

El día 10 de mayo, nevada especialmente intensa que no permite el descenso. Último contacto por radio a las 19 horas, con comida y butano pràcticamente agotados en el campo 5º. Se decide la retirada al día siguiente, con buen o mal tiempo.

Día 11 de mayo: no se consigue comunicación por radio con el campo 5º. Muy mal tiempo como en el día anterior. Comida y combustible racionados, solamente para un día, para los tres expedicionarios y los dos sherpas del campo 2º. El mismo día se hacen dos intentos de bajar al campo base para reaprovisionarse. El primer intento, a pié, fallido por nieve muy profunda que llegaba hasta el pecho. El segundo intento, con esquíes, fallido por visibilidad màxima de cinco o seis metros.

Día 12 de mayo: buen tiempo y visibilidad. Trazas de aludes en la zona en la que estaba el campo 5º. No se puede localitzar el campo 5º, antes claramente visible desde el campo 2º. Ningún movimiento en la montaña a la observación con los prismáticos. Ese mismo día, agotados los víveres y el combustible en el campo 2º, los tres expedicionarios y los dos sherpas, consiguen llegar al campo base por la noche, abandonando todo el equipo en la montaña.

Día 13 de mayo, un equipo de 7 miembros (alpinistas, porteadores tibetanos y sherpas) intenta llegar al campo 2º con provisiones y combustible. El mal tiempo les obliga a retirarse en la cota 5.300 m con nieve hasta la cintura. 

Día 14 de mayo: intensa nevada en el campo base que acumula 80 cm en una sola noche.

Día 16 de mayo: sin esperanzas de supervivencia después de seis días a 7.400 m sin combustible ni víveres, la expedición abandona la búsqueda de los cuerpos y evacúa el campo base, ya prácticamente sin alimentos y persistiendo el mal tiempo.

Día 23 de mayo. Llegada a Kathmandu.

Día 27 de mayo. Llegada a Barcelona.   

En Barcelona a 2 de Junio de 1982. 

Antoni Ricart de Mesones. Responsable accidental de la expedición.

ENTRENAMENT I ALTITUD

La controvèrsia entre els qui creuen que és millor estar ben entrenat per anar a l’altitud i l’apreciació de molts metges veterans de que són precisament els més entrenats els que presenten més Mal Agut de Muntanya (MAM) ve de lluny. S’argumenta que és evident que per fer esforç a muntanya millor estar ben entrenat, cosa que és difícil de discutir. Però altres també argumenten que, segons la seva experiència, els més entrenats del grup, tenen menys sensació de cansament, guanyen altitud en menys temps i enmalalteixen de MAM amb més freqüència. Ben pensat, les dos coses podrien ser veritat alhora.

En aquest estudi, després d’estudiar exhaustivament a 44 persones abans i durant un trekking a l’Himàlaia amb una altitud màxima de 5.085 metres, troben que els qui sòn millor entrenats, tenen menys sensació de fatiga física durant l’ascensió però que no tenen ni més MAM ni menor saturació arterial d’oxigen que els menys entrenats. Peró tampoc en tenen menys. L’entrenament no els protegeix del MAM.

Bones notícies. Sembla clar que l’entrenament no penalitza l’ascensió a l’altitud. 

El que no diu l’estudi, però es dedueix del disseny, és que els caminadors / ascensionistes, caminaven més o menys plegats, etapa a etapa, i que ningú sortia del guió del dia per molt fort que es trobés. I que sempre s’esperava al darrer caminaire, sense abandonar-lo, per molt cansat i lent que anés fent. O sigui que l’esforç i l’ascens diaris eren similars en tots els membres del grup, li costés més o menys a cadascú segons el seu entrenament, la seva fortalesa física i la seva resistència personal al MAM. 

Però la realitat de la muntanya no segueix les condicions d’un estudi. Qui tira més, puja més i qui és més valent arrisca més. Cadascú és com és i com sa mare l’ha fet.

Crec que podem resumir que el metge de muntanya ha de recomanar al muntanyenc estar ben entrenat, però prevenir-lo de l’entrenament no el protegirà de l’altitud i que no sobrevalori les seves capacitats només perquè es cansa menys que els altres.

MEDEX2015:     Greater Sea-Level Fitness Is Associated with Lower Sense of Effort During Himalayan Trekking Without Worse Acute Mountain Sickness

Rossetti et al. 

Abstract

This study examined the complex relationships of fitness and hypoxic sensitivity with submaximal exercise responses and acute mountain sickness (AMS) at altitude. Determining these relationships is necessary before fitness or hypoxic sensitivity tests can be recommended to appraise individuals’ readiness for altitude. Forty-four trekkers (26 men; 18 women; 20–67 years) completed a loaded walking test and a fitness questionnaire in normoxia to measure and estimate sea-level maximal aerobic capacity (maximum oxygen consumption [VO2max]), respectively. Participants also completed a hypoxic exercise test to determine hypoxic sensitivity (cardiac, ventilatory, and arterial oxygen saturation responses to acute hypoxia, fraction of inspired oxygen [FiO2] = 0.112). One month later, all participants completed a 3-week trek to 5085m with the same ascent profile. On ascent to 5085m, ratings of perceived exertion (RPEascent), fatigue by BrunelMood Scale, and AMS were recorded daily. At 5085 m, RPE during a fixed workload step test (RPEfixed) and step rate during perceptually regulated exercise (STEPRPE35) were recorded. Greater sea-level VO2max was associated with, and predicted, lower sense of effort (RPEascent; r = -0.43; p < 0.001; RPEfixed; r=-0.69; p < 0.001) and higher step rate (STEPRPE35; r = 0.62; p < 0.01), but notworseAMS (r = 0.13; p = 0.4) or arterial oxygen desaturation (r = 0.07; p = 0.7). Lower RPEascent was also associated with better mood, including less fatigue (r = 0.57; p < 0.001). Hypoxic sensitivity was not associated with, and did not add to the prediction of submaximal exercise responses or AMS. In conclusion, participants with greater sea-level fitness reported less effort during simulated and actual trekking activities, had better mood (less fatigue), and chose a higher step rate during perceptually regulated exercise, but did not suffer from worse AMS or arterial oxygen desaturation. Simple sea-level fitness tests may be used to aid preparation for high-altitude travel.

HIGH ALTITUDE MEDICINE & BIOLOGY. Volume 18, Number 2, 2017. Mary Ann Liebert, Inc.