MESTRES DE LA MEDICINA DE MUNTANYA. Professor Zszislaw Jan Ryn

 

El dia 6 de febrer va morir a Krakow als  83 anys d’edat, el Professor Zszdislaw Jan Ryn, metge psiquiatra, expedicionari aventurer i diplomàtic.

 

Havia nascut l’any 1938 a Szczyrk, poble de muntanya als Tatras polonesos. Metge i alpinista va participar en expedicions poloneses als Andes. Curiós i investigador de mena, es va interessar en la medicina tradicional local. Això va portar a que parlés castellà, en la seva versió andina, de forma fluida. Entre els anys 1991 i 2008 va ser ambaixador de Polònia a Xile i Argentina amb competència a Bolívia i Paraguai.

 

   

 

La seva producció científica i literària va ser molt abundant. Posem aquí les portades d’alguns llibres que va publicar. Del que més vam saber va ser Gòry (Muntanyes en polonès); Medicina i Antropologia. Mai vam saber de cap traducció a altra llengua que no fos el polonès original.

 

 

El professor Ryn era un assidu als congressos de medicina de muntanya i els metges de muntanya més joves hi coincidíem ben sovint. 

 

Home de molta sensibilitat, tot humanitat i bonhomia, podem recordar excursions per Barcelona a la recerca de gastronomia local que no trobava a la Krakow de 1985, on era professor de Psiquiatria.

 

Per si algú està interessat, disposo d’algunes de les seves comunicacions, publicades als llibres dels congressos. 

 

Jo no sé millor homenatge que difondre el seu llegat.

 

Medicina de Montaña. VI Jornadas de Medicina de Montaña. Vitoria Gasteiz 1984. Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco.

• El hombre, el sexo y las montañas. Experiencias de una expedición andina polaca.

• La convivència en una expedición andina de largo tiempo. Análisis psico-social. 

 

Medicina de Muntanya. Patologia ambiental de les grans altures. VII Jornades de Medicina de Muntanya. Barcelona. 1985. Unió Excursionista de Catalunya.

• Trastornos del sueño en las grandes alturas.

• Las alpinistas polacas. Personalidad y motivación.

 

Progresos en Medicina de Montaña. XVI Jornadas de Medicina y Socorro en Montaña. Universidad Politécnica de Valencia. 2004. Inclou les comunicacions al congrés efectuat a Oviedo l’any 1989.

• Psicopatología de la hipotèrmia (1989).

• Metabolismo de la glucosa durante la aclimatación (1989).

 

Nuevos progresos en Medicina de Montaña. Actas de las XVII Jornadas de Medicina y Socorro en Montaña. Albacete 2006.

• La vida dedicada a la Medicina de Montaña. Esculapio en las grandes alturas.

• Karol Wojtyla. Juan Pablo II; apasionado de las montañas y de la naturaleza.

HIPÒXIA D'ALTITUD. UN PROBLEMA COMPLEX

 

Avui comento aquest article de revisió. És una mica antic, però és el primer, que jo recordi, que esmentava el paper d’algunes proteïnes en l’aparició i evolució de les diverses formes de les malalties degudes a l’altitud.

 

L’article, exhaustiu i molt ben documentat, també relaciona la hipòxia de l’altitud amb les situacions d’hipòxia que poden produir altres malalties. En el fons, em sembla que la hipòxia de la gran altitud és un pretext per descriure amb pèls i senyals la resposta humana a la hipòxia en general.

 

Els primers a descriure aquestes malalties van ser metges que, treballant en altitud, havien d’assistir persones amb formes diferents d’emmalaltir de les que es trobaven al pla. Unes generacions i no poques investigacions després els metges assistencials ja podiem diferenciar el Mal Agut de Muntanya, l’Edema Pulmonar d’Altitud, l’Edema Cerebral d’Altitud, la Malaltia de Monge o Mal Crónic d’Altitud, el Mal Subagut d’Altitud i altres trastons menors. Els metges assistencials ja sabíem el que es pot saber mirant als malalts. Poc a poc, el relleu el van anar agafant els fisiòlegs. Van ser temps d’estudis i de proves; es van anar aclarint els mecanismes l’aclimatació, perqué unes persones s’aclimaten bé i altres enmalalteixen i la importància  d’hormones i dels equilibris nerviosos i vasculars. Els farmacòlegs també hi van aportar la seva part com els tractaments amb acetazolamida, nifedipina o els inhibidors de les fosfodiesterases.

 

Avançant en el coneixement, ja a principis del segle XXI, quedava clar que molècules, enzims i proteínes jugaven un paper clau ens els delicats equilibris entre enmalaltir o sobreviure a l’altitud.

 

Aquí ha entrat la proteinòmica. Confesso que, metge assistencial de tota la vida, l’estudi de les proteïnes i de les seves funcions em supera àmpliament. Queda per biòlegs i especialistes de laboratori, que jo no hi arribo. Però això no treu que reconegui que l’any 2003 aquests savis indis ja ho van saber veure i fer un repàs exhaustiu (19 pàgines!) de la fisiologia humana front a la hipòxia de l’altitud, les malalties que pot provocar i les molècules implicades.

 

Al principi he posat la referència per si algú vol llegir l’article complet; el trobareu a la xarxa en obert. Ho recomano mot als qui vulguin comprendre les interrelacions entre els mecanismes de l'aclimatació. A continuació afegeixo el resum de l’article de revisió.

 

Conclusions.  La hipòxia de l’altitud produeix una sèrie de respostes a diferents nivells de l’organisme. A nivell respiratori augmenta la ventilació alveolar que implica interacció dels quimioceptors, dels centres de control respiratori medul·lars, dels músculs respiratoris i del sistema ventilatori pulmonar; a nivell dels teixits hi ha vasoconstrictió pulmonar hipòxica, optimitzant així el flux sanguini als teixits alveolars. Als vasos coronaris i cerebrals hi ha vasodilació per augmentar la perfusió de la sang als teixits privats d’oxígen. A nivell cel·lular hi ha una regulació a la baixa de la tasa metabòlica, alliberament de neurotransmissors per part del glomus carotidi, secreció d’eritropoietina per part de cèl·lules renals i hepàtiques i alliberament de factors de creixement vascular per part de cèl·lules parenquimatoses a molts teixits, augment del calci intracel·lular, obertura dels canals K+ a les cèl·lules nervioses, activació de diversos gens implicats en l'eritropoiesi, l'angiogènesi, la remodelació de teixits, l'alliberament de neurotransmissors i canvis del metabolisme de la glucosa mitjançant l'activació de factors de transcripció. En resposta a la hipòxia de gran altitud hi ha una complexa interacció de totes aquestes vies bioquímiques que causen canvis a nivell fisiològic, cel·lular i molecular. Els mecanismes cel·lulars i moleculars de molts d’aquests canvis de l’aclimatació encara no son del tot coneguts. A més a més d’aquesta complexa interacció dels diferents mecanismes fisiològics, també hi ha la possibilitat de que polimorfismes genètics adaptatius permetin certa variabilitat en la resposta a l’ambient hipòxic. L'elaboració de perfils d'expressió genètica i la proteòmica milloraran encara més la nostra comprensió d'aquestes interaccions. Potser ja som a prop  de conèixer la precisa combinació de factors genètics i de proteïnes que faci llum al problema de qué passa amb l’estrés hipòxic de l’altitud i qui s’adaptarà bé a l’altitud. A més, els coneixements adquirits en l'àrea de la medicina de muntanya poden tenir correlacions en els camps biomèdics que impliquin situacions hipòxiques com l'oncologia, l'embriógènesi, els trastorns cardiopulmonars i viceversa.