Translate

HIPÒXIA D'ALTITUD. UN PROBLEMA COMPLEX


 
Avui comento aquest article de revisió. És una mica antic, però és el primer, que jo recordi, que esmentava el paper d’algunes proteïnes en l’aparició i evolució de les diverses formes de les malalties degudes a l’altitud.
 
L’article, exhaustiu i molt ben documentat, també relaciona la hipòxia de l’altitud amb les situacions d’hipòxia que poden produir altres malalties. En el fons, em sembla que la hipòxia de la gran altitud és un pretext per descriure amb pèls i senyals la resposta humana a la hipòxia en general.
 
Els primers a descriure aquestes malalties van ser metges que, treballant en altitud, havien d’assistir persones amb formes diferents d’emmalaltir de les que es trobaven al pla. Unes generacions i no poques investigacions després els metges assistencials ja podiem diferenciar el Mal Agut de Muntanya, l’Edema Pulmonar d’Altitud, l’Edema Cerebral d’Altitud, la Malaltia de Monge o Mal Crónic d’Altitud, el Mal Subagut d’Altitud i altres trastons menors. Els metges assistencials ja sabíem el que es pot saber mirant als malalts. Poc a poc, el relleu el van anar agafant els fisiòlegs. Van ser temps d’estudis i de proves; es van anar aclarint els mecanismes l’aclimatació, perqué unes persones s’aclimaten bé i altres enmalalteixen i la importància  d’hormones i dels equilibris nerviosos i vasculars. Els farmacòlegs també hi van aportar la seva part com els tractaments amb acetazolamida, nifedipina o els inhibidors de les fosfodiesterases.
 
Avançant en el coneixement, ja a principis del segle XXI, quedava clar que molècules, enzims i proteínes jugaven un paper clau ens els delicats equilibris entre enmalaltir o sobreviure a l’altitud.
 
Aquí ha entrat la proteinòmica. Confesso que, metge assistencial de tota la vida, l’estudi de les proteïnes i de les seves funcions em supera àmpliament. Queda per biòlegs i especialistes de laboratori, que jo no hi arribo. Però això no treu que reconegui que l’any 2003 aquests savis indis ja ho van saber veure i fer un repàs exhaustiu (19 pàgines!) de la fisiologia humana front a la hipòxia de l’altitud, les malalties que pot provocar i les molècules implicades.
 
Al principi he posat la referència per si algú vol llegir l’article complet; el trobareu a la xarxa en obert. Ho recomano mot als qui vulguin comprendre les interrelacions entre els mecanismes de l'aclimatació. A continuació afegeixo el resum de l’article de revisió.
 
Conclusions.  La hipòxia de l’altitud produeix una sèrie de respostes a diferents nivells de l’organisme. A nivell respiratori augmenta la ventilació alveolar que implica interacció dels quimioceptors, dels centres de control respiratori medul·lars, dels músculs respiratoris i del sistema ventilatori pulmonar; a nivell dels teixits hi ha vasoconstrictió pulmonar hipòxica, optimitzant així el flux sanguini als teixits alveolars. Als vasos coronaris i cerebrals hi ha vasodilació per augmentar la perfusió de la sang als teixits privats d’oxígen. A nivell cel·lular hi ha una regulació a la baixa de la tasa metabòlica, alliberament de neurotransmissors per part del glomus carotidi, secreció d’eritropoietina per part de cèl·lules renals i hepàtiques i alliberament de factors de creixement vascular per part de cèl·lules parenquimatoses a molts teixits, augment del calci intracel·lular, obertura dels canals K+ a les cèl·lules nervioses, activació de diversos gens implicats en l'eritropoiesi, l'angiogènesi, la remodelació de teixits, l'alliberament de neurotransmissors i canvis del metabolisme de la glucosa mitjançant l'activació de factors de transcripció. En resposta a la hipòxia de gran altitud hi ha una complexa interacció de totes aquestes vies bioquímiques que causen canvis a nivell fisiològic, cel·lular i molecular. Els mecanismes cel·lulars i moleculars de molts d’aquests canvis de l’aclimatació encara no son del tot coneguts. A més a més d’aquesta complexa interacció dels diferents mecanismes fisiològics, també hi ha la possibilitat de que polimorfismes genètics adaptatius permetin certa variabilitat en la resposta a l’ambient hipòxic. L'elaboració de perfils d'expressió genètica i la proteòmica milloraran encara més la nostra comprensió d'aquestes interaccions. Potser ja som a prop  de conèixer la precisa combinació de factors genètics i de proteïnes que faci llum al problema de qué passa amb l’estrés hipòxic de l’altitud i qui s’adaptarà bé a l’altitud. A més, els coneixements adquirits en l'àrea de la medicina de muntanya poden tenir correlacions en els camps biomèdics que impliquin situacions hipòxiques com l'oncologia, l'embriógènesi, els trastorns cardiopulmonars i viceversa.
 

MUNTANYA ENDINS

 

Avui us porto aquest llibre. És curt i es llegeix fàcil. Impremta de Montserrat; any 1972.

 

En Manuel Todó, de qui totes les referències que tinc són aquestes, va néixer a Barcelona l’any 1936, però vivia a Monistrol de Montserrat des de l’any 1940. Escalador montserratí amb experiències pirenaiques i alpines, membre de la secció de Monistrol del Club Muntanyenc Barcelonès, treballava al cremallera que pujava al monestir. Va ser qui va fer cordada amb en Walter Bonatti en una memorable escalada montserratina. En acabar, diu la llegenda que el bo d’en Walter va dir allò de: “Escaladors catalans, escaladors bojos”.

 

Els capítols 5è i 6è son uns relats muntanyencs clàssics i èpics situats al Pirineu escrits amb un estil simple i fàcil que enganxa. Són històries que el jove muntanyenc que jo era en aquell temps havia sentit relatar.

 

Altres capítols s’enfilen més per la banda de la seva recerca de la seva perfecció i acostament al seu Déu, tot i que deixa clar, que aquesta recerca i aquest Déu tenen poc o res a veure amb els capellans.

 

Us transcric un paràgraf, escrit per un cristià catòlic que un lama tibetà, de filosofia budista ben arrelada, estic segur que signaria ben content. 

 

Això del bé i del mal, del pecat i de la gràcia dels catòlics, del halal i del haram dels musulmans, no té gaire sentit per un xerpa budista. Per ells tot són equilibris i s’ha de buscar l’equilibri adequat a cada moment i situació. Ni bé ni mal, ni blanc ni negre, recerca del gris que toca.

 

Això va escriure en Manuel Todó:

 

“Tots sabem que la bombeta elèctrica fa llum a base d’un pol positiu i un de negatiu; més senzill encara, perquè neixi un nou ésser fan falta un home i una dona; per respirar i viure és necessari hidrogen i oxigen; podem apreciar la lletgesa perquè hi ha una bellesa, i viceversa. Jo m’imagino que si Déu ens hagués creat bons, bells i purs a tots, la bondat, la bellesa o bé la puresa no tindrien cap valor, millor dir, no existirien per falta de contrast.

En el món tot és fruit d’equilibri, en la balança de l’univers tot camina equilibrat per dues forces. Jo haig de fugir del mal, encara que tinc també necessitat de conèixer-lo a fi que el bé sigui un autèntic bé”.

 

Debatent amb un lama tibetà, professor expert sobre el tema, em va dir per acabar la conversa:

 

- No cal que creguis en cap dogma, divinitat o miracle. Tu creus que tens un camí de perfecció? El busques? Sí? Aleshores tu ets budista. 







Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat