Translate

DIFERÈNCIES ENTRE HOMES I DONES.

DIFERÈNCIES FISIOLÒGIQUES ENTRE LES DONES I ELS HOMES QUE PODEN INFLUIR EN LA NUTRICIÓ

O  CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

Imagineu una parella de guardes d’un refugi. Ell medeix 1,81 metres i pesa 80 kg. Ella mesura 1,55 m d’altura i pesa 54 kg. Resulta que han de carregar unes motxilles per portar provisions al refugi.

Com repartim la càrrega? 

Imagineu unes càrregues de 25 kg i que cadascú en porta una. L’home potser si que  arribarà però molt cansat. Ella no podrà carregar gaire una motxilla com la meitat del seu pes. Potser seria com carregar al xicot amb 40 kg. Demanar el mateix esforç i carregar el mateix pes a dos persones tan diferents no és just ni té sentit comú.

Sembla que en un intent de ser justos cadascú ha de carregar el que li toca pel seu pes. El xicot més pesat podria portar una motxilla de 20 kg, el 25% del seu pes. La més petita uns 12,5 kg que és la mateixa relació que hi ha entre els dos pesos. I això ja seria carregar.

Error. Aixó tampoc seria just.

Un kilo de múscul pesa el mateix que un kg d’ossos, un kg de teixit adipós / greix o que un kg d’aigua, però no serveixen igual a l’hora de fer un esforç.

En general els cossos dels homes i els de les dones tenen diferent composició.

Que vol dir que la composició del cos de les dones i els homes és diferent? Que no estem fets tots igual? 

Doncs no exactament. Parlem-ne.

Equilibri Massa Magra / Teixit adipós. Relació Proteïna / Greix. Descomptant l’aigua i els minerals dels ossos, la massa magra és la part que no es greix o teixit adipós del cos humà. En general la massa magra de les dones és del 77% del seu cos, el que vol dir que tenen el 23% de teixit adipós. En el cas dels homes és 85% de massa magra i 15% de teixit adipós. El cor, que és un múscul vital, d’una dona representa el 4% del seu pes, però gairebé el 5% del pes dels homes. Tot plegat vol dir que un cos masculí té entre 8 i 12% més de múscul que el d’una dona del mateix pes. I que un cos femení té entre el 8 i el 12% més de teixit adipós.  Aixó és un promig de la població en general. Evidentment si comparèssim a una dona jove, musculada i entrenada amb un home gran, sedentari i obés o viceversa els números serien uns altres però no serien molt diferents.  

Taula. Percentatge mitjà de greix corporal, per grups d'edat i sexe - Enquesta nacional d'examen de salut i nutrició, Estats Units, 1999-2004. 


Teixit Adipós Reserva Energètica. En general es considera que un cos saludable i preparat per les adversitats té unes reserves energètiques en forma de teixit adipós entre el 10 i el 12%  en el cas dels homes i entre 15 i el 20% en el cas de les dones. Quan les reserves energètiques disminueixen per sota d’aquesta xifra és que s’acosta la desnutrició. El teixit adipós en els homes s’acumula al tronc i l’abdomen, en les dones als malucs i a les cuixes. Evidentment la quantitat de teixit adipós de reserva energètica és molt variable. Depén de la genètica de cada persona, de si és esportista o sedentari, de l’edat, de si fa o no fa dieta, de les condicions del país, que no és igual viure en un lloc on es passa gana que en un altre amb les necessitats mínimes cobertes, etc. Depén de tots aquests factors, però també depèn del sexe. 

Greixos Mínims Funcionals. El greix mínim funcional és aquell nivell de teixit adipós per sota de la qual la salut es veuria afectada negativament i, en cas de persistir la desnutrició, la mort seria segura. Hi ha controvèrsia sobre quin percentatge de greix corporal en concret és millor per a la salut o pel rendiment esportiu, que també també es pot veure afectat. Els esportistes més prims solen competir en nivells d'aproximadament un 5-10% per als homes o del 10-15% per a les dones. 

Pel funcionament normal del seu organisme les dones necessiten al voltant del 12% del seu cos en forma de teixit adipós per estar saludables. En canvi els homes només necessiten al voltant del 5%.  Aquest teixit adipós essencial, necessari per moltes funcions vitals, és posa al panícul adipós subcutani, gran arma de protecció contra el fred, al teixit nerviós, que el cervell és una massa de greix amb proteïnes, a les membranes cel·lulars, al sistema endocrí que regula les hormones i altres llocs vitals. Faig notar i recordo que parlar de teixit adipós és el mateix que parlar de greix. Concloem que els greixos, en la seva justa mesura, son essencials per la bona salut i la supervivència de les unes i dels altres. En la seva justa mesura. Per tant, la dieta els ha de tenir present com ja s’ha esmentat a capítols anteriors.


Percentatge de teixit adipós  Dones Homes

Greix mínim funcional                 10-13% 2-5%

Esportistes                               14-20% 6-13%

Mitjana                                         25-31% 18-24%

Obesitat                                        + 32% + 25% 


Com que totes aquestes xifres son aproximades i varien en funció de quin país o quin estudi parlem, posem dos esquemes amb unes xifres lleugerament diferents, però no gaire diferents. Bibliografia americana i asiàtica.

 


 

Els humans, com gairebé tots els mamífers, tenim aquesta diferencia entre els sexes. Sembla una estratègia de supervivència de les espècies. A curt termini els mascles poden fer més força, córrer més ràpid i saltar més alt, que sòn factors positius per caçar i per sobreviure en una natura hostil. Però és una estratègia costosa en energia que no es pot mantenir gaire temps. En canvi, a llarg termini, les femelles, amb més reserves energètiques i sense tanta despesa energètica poden mantenir la supervivència més temps, la seva i la de les cries. Depén de a quina situació s’enfrontin, tenen més possibilitats les unes o els altres. De la col·laboració entre els dos gèneres pot dependre la supervivència del grup. És sabut que les dones viuen més anys que els homes; també pot estar relacionat amb aquestes característiques.   

Sabem que un home, descansant o dormint, consumeix aproximadament un 8% més d’oxigen que una dona del mateix pes. Aixó es degut a que el múscul consumeix més aigua, més oxigen i més glucosa que el teixit adipós fins i tot en repós. Aixó es pot fer especialment evident en exercici o en altitud on, precisament, l'oxígen va escàs.

Per tant l’alimentació més adequada dependrà del pes a carregar, de l’exercici, de l’altitud, del fred o de la calor i de molts altres factors, però també del sexe de la persona. Sense entrar en els detalls del metabolisme dels lípids, dels greixos mínims necessaris pel funcionament del cos, dels greixos de reserva, de les proteïnes i de les hormones hem d’intentar que la composició corporal normal no s’alteri gaire ni per les unes ni pels altres, mantenint sempre una dieta equilibrada.






REFLEXIONS SOBRE VIATJAR A LLOCS INHÒSPITS

Ha tornat a passar. Algun malànima ha matat uns innocents. Lamentablement passa sovint. Aquesta vegada ha estat a l’Afganistà i han mort uns viatgers i uns afgans que passaven per allà.

Sento els debats. Els assenyats diuen que si el ministeri no recomana viatjar a l’Afganistà, és una imprudència fer-ho. Les agències de viatges que els portaven diuen que ja eren grandets, que sabien el que feien i un accident el pot tenir tothom.

Com que alguna cosa sé de viatges amb riscos i també sé que totes les monedes tenen dos cares explicaré la nostra experiència a l’Afganistà l’any 1977.


DIARI DE L’OPERACIÓ AFGANISTÀ 1977

 


Relat del viatge a Band-e-Amir i Bamiyan per Pere Aymerich.

Dissabte 23 de Juliol de 1977. Kabul.  

Un viatge accidentat. El nostre vehicle avançava en caravana de protecció mútua amb un altre cotxe d’uns viatgers alemanys i un camió de transport amb una vintena d’afganesos a la caixa. País sec i pista polsosa. Sobtadament, polseguera al lluny i assalt d’uns genets armats al camió del comboi. Trets. Mitja volta a tota la velocitat possible. Els cavalls al galop al darrera. Protegir-se tots plegats a corre-cuita en una casa de té, més aviat un hostal de carretera, una txai-khana fortificada, que aquí ho son la major part. Antics “caravanserai” que eren llocs sagrats on descansaven les caravanes. Segons la tradició atacar-los era un deshonor. Homes armats a la muralla de la txai-khana, que mantenen els genets a ratlla. Fins que marxen al galop. Un afganés del camió ferit de bala a la cuixa. Neteja de la ferida amb un refresc, que no hi havia més aigua a mà. Qualsevol sortia a buscar aigua al riu, tot i que era allà mateix, al davant de la porta. Dos furgonetes amb 6 homes armats surten a gran velocitat cap a la ciutat més propera amb guarnició militar. En unes hores arriba un camió amb soldats. Continuem el viatge amb escorta. No es tornen a veure els genets armats. Bandolers o guerrillers d’una facció que buscaven algú que viatjava al camió? Ves a saber. En tot cas perseguien al camió i no als forasters. Desert i pols, baralles entre conductors afganesos que s’acaben a garrotades, sense que els forasters ni entenem ni hi poguem fer res. Més desert, més pols, més set i altres minúcies. 

Grandesa dels budes de Bamiyan i bellesa dels llacs blaus de Band-i-Amir. 

 
Camions afganesos, tunejats i virolats. 

 

Els dos Budes de Bamiyan. Primera fotografia existent feta per una expedició anglesa al segle XIX.

                           
El Buda gran de Bamiyan als anys vuitanta. Fixeu-vos en la figura humana al peu per comparar les mides. Ja és notòria la degradació de la pedra; ha caigut mitja cara i gran part de les cames.

                                                      

El Buda gran de Bamiyan. Abans i després de la voladura, l’any 2001, pel govern afganés dels talibans.        





Els llacs de Band-e-Amir continguts per muralles calcàries. Blau turquesa al desert al peu de l’Hindu Kush. O millor blau lapislàtsuli, que és la pedra típica de l’Afganistà.

En aquests enllaços trobareu els diaris complets de l’expedició i el film. Filmat en Super 8, passat després a vídeo VHS i digitalitzat trenta anys després ha perdut part del color i de la finesa musical, però encara és un document viu de l’Afganistà de fa 47 anys.

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Unes setmanes després, quatre de la colla van arribar al cim del Noshaq de 7492 metres, el segon cim més alt de l’Hindu Kush. Per cert que, entre tots vam haver de baixar a un company invàlid per un Edema Cerebral d’Altitud que va aparèixer a 6800 metres. Aquest episodi també va acabar bé, però és clar que podia haver anat fatal.

Vist com van anar les coses, ens en vam sortir prou bé però podia haver sortit molt malament. 

Amb tants contratemps i riscos, voleu dir, que potser que no hi haguèssim anat? Debat interminable i irresoluble que surt de tant en tant, especialment quan apareix alguna desgràcia.

Com que totes les monedes tenen una cara i una creu, parlem-ne. Arguments en pro i en contra sentits i apuntats.

La cara. Arguments dels qui temen els riscos:

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Qui no vulgui arriscar que no s’emboliqui amb viatges atzarosos.

És una obvietat que la major part de les agències minimitzen o amaguen els riscos, no fos cas que perdèssin clients. Ens hem fet un tip d’atendre persones amb malalties degudes a l’altitud, fins i tot guies de les agències, que no sabien ni que els mals de muntanya existissin. Quan vam fer un fulletó, gratuït i finançat per un laboratori farmacèutic, les agències a qui el vam oferir van declinar repartir-lo als seus trekkers o viatgers. L’argument va ser que potser perdrien clients. La veritat no és la prioritat quan hi ha interessos pel mig.

Com es mesura el risc de terrorisme? A l’Afganistà o potser a Europa, que també en sabem d’atacs terroristes. Però tot atac és terrorista? En el nostre cas potser només va ser bandolerisme o venjances entre clans rivals. A llocs sense autoritat forta on les discrepàncies es ventilen a garrotades, una rivalitat entre amos d’agències de lloguer de cotxes per viatgers pot acabar a trets contra els conductors i viatgers de l’agència rival. O sigui que el risc de trobar-se un embolic és més elevat que el teòric risc de terrorisme polític.

No tots el arguments contra els viatges a segons quins països tenen a veure amb els riscos i la por. Hi ha qui argumenta, amb raó, que és donar diners i finançar a governs poc respectuosos amb els drets dels seus paisans. Desenvolupar aquest argumentari, però, necessitaria moltes pàgines, passant per les relacions amb països que han fet genocidis o autoritaris però comercialment necessaris i amb el nostre país, quan entraven milers de turistes europeus que van ajudar a canviar la mentalitat de la població omplint les butxaques d’una dictadura. Deixem el tema sense aprofundir i cadascú decideixi.

La creu. Arguments de companys que accepten els riscos:

Qui no arrisca, no pisca. Si tothom pensés que evitar el perill és prioritari ningú hauria pujat mai a l’Everest ni Cristòfol Colom hauria anat a Amèrica. La humanitat no ha avançat abrigadets al llit. Molts han preferit arriscar, veure i aprendre.

Si els atemptats terroristes o els robatoris intimiden, potser que no vagin tants turistes a Barcelona.

Viure o sobreviure? Si no surts quan plou no veuràs mai ni un cargol ni un arc de Sant Martí. O acceptes els riscos o no podràs veure, ni viure, els mercats amb la seva gent, ni aprendre d’altres cultures i maneres de veure el món, ni menjar les seves delícies locals, ni sentir cantar les perdius nivals quan despertes a la tenda a cinc-mil metres. Per no parlar del ballet dels núvols en una posta de sol de mil colors en un campament elevat sobre les valls.

La curiositat és un motor molt potent. Prefereixes seguir la teva dèria i volar com un ocell de bosc o viure arrelat com una col en un hort? Es pot dir viure amb curiositat si no vas a veure les muntanyes més altes del món, els deserts més extensos, les planúries de sal dels Andes, les construccions de fa cinc-mil anys o les llums dels set-mil metres? Potser viure com una col sigui més comfortable, però recorda que un hort tampoc és un lloc segur; dia vindrà que la col acabarà tallada.

Naturalment es podrien seguir posant arguments per la cara i per la creu. Sobretot perqué les aventures no només apareixen als viatges. Hi ha qui prefereix les aventures emocionals, artístiques o intel·lectuals, que també tenen els seus riscos sobre la salut. Posar més arguments a favor o en contra d’arriscar no és tema d’importància.

Quins son els interessos i el projecte de vida de cada persona i quins riscos està disposat a acceptar per complir amb l’objectiu? 

Crec que aquesta és la pregunta. Cadascú ha de decidir que és el que vol, avaluar els perills i decidir si accepta el risc. I malfiar dels qui tinguin altres interessos, a favor o en contra.


 




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu