TRASTORNS DE LA CONDUCTA EN ALTITUD

UN ALTRE Trastorn de la conducta al Nevado Ojos del Salado

Els trastorns del comportament, les al·lucinacions i altres disfuncions del sistema cerebral son freqüents en altitud. No sempre és com el clàssic Edema Cerebral d’Altitud.

En aquest cas viscut a 6.200 metres als Andes es va haver d’obligar a baixar a una persona ben desorientada pel mètode d’agafar-li la motxilla i anar tirant avall. Ens va haver de seguir, esclar, si volia menjar i tenir el seu sac de dormir i la seva cantimplora.

L’any 1.996 una expedició de 14 persones i dos vehicles va establir el que aleshores va ser récord mundial d’altitud en vehicle als 6.200 metres del Volcán Nevado Ojos del Salado, al desert d’Atacama, fronterer entre Xile i Argentina.

 

El Volcàn Nevado Ojos del Salado (6.893 metres sobre el nivell del mar ), la segona muntanya més alta d’Amèrica, vist des d’on teníem el campament base a 4.537m.

Aquella expedició la composaven en Ramon Franquesa, l’ànima i patrocinador del projecte, el mecànic dels cotxes, la cuinera encarregada de la nutrició, tres alpinistes confirmats, sis persones amigues i col·laboradores en tasques diverses, un xofer xilé pel camió de transport i un servidor de vostès, que era el metge d’aquella expedició. Es va establir el campament base a una antiga caserna abandonada dels carrabiners xilens a 4.537 metres. Actualment crec que l’edifici està restaurat i es diu refugio Claudio Lucero. És a tocar de les runes de l’antiga Hosteria Murray.

 

El Refugio Claudio Lucero en l’actualitat. Aleshores, quan va ser el nostre campament base, era abandonat, brut, ben atrotinat i sense cap porta ni finestra que tanqués bé. Al fons, el cim del Volcàn Nevado Ojos del Salado. El nom li ve perqué es considera la font del riu Salado, que baixa cap a l’Argentina, desemboca al Paranà i surt a l’Atlàntic. Parlant de noms, és igual que Ull de Ter, que vol dir la font del Ter.   

 

 

Un dels vehicles – aranya de tremenda potència i aport d’oxígen extra al  carburador.

 

La major part de l’equip dins de la cambra hipobàrica de l’INEFC de Barcelona on es va fer un estudi sobre l’aclimatació.

 

Instal·lats al campament base, els més fredolics a l’interior de l’edifici i els més veterans en tendes, que quan no estàs ben aclimatat sempre és millor respirar aire pur, encara que sigui fred, que l’aire viciat amb la respiració de moltes persones en un lloc tancat. Era el dia 30 de desembre de 1.996.

En el tragí de trobar un bon camí per fer guanyar altitud als vehicles, d’evacuar a Copiapó a una persona amb Mal Agut de Muntanya i altres afanys van anar passant uns dies. Ens vam anar aclimatant.

Una anècdota d’aquells dies per si voleu riure una mica. Una truita de vuitanta ous:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/02/nutricio.html

Quinze dies després amb temps lliure  i estable, quatre persones pernoctàvem al Refugio Tejos, a 5.850m. La intenció era pujar, tranquil·lament, al cim l’endemà.

El Refugio Tejos és un contenidor de transport marítim, de fet dos contenidors acoblats, acondicionats succintament per fer d’aixopluc a les ascensions al Ojos del Salado. El que recordo és que, aquell mes de gener, era un lloc gèlid amb unes corrents d’aire que arribaven a qualsevol recó i que dificultaven passar una nit comfortable. Aixó si, ni plovia ni nevava; era un cel clar i estelat...

 

Imatge. El Volcàn Nevado Ojos del Salado amb el trajecte entre el Refugio Claudio Lucero, el Refugio Atacama i el Refugio Tejos.

 

Imatge. El Refugio Tejos i la ruta d’ascensió al Nevado Volcán Ojos del Salado.

 A trenc d’alba, a molts graus sota zero, després una beguda ben calenta i espessa amb cafè, cacau, sucre i llet en pols va començar l’ascensió.

Clarejava i embocàvem la zona denominada “La Caldera”, una zona on el camí fa moltes esses. En Pep anava molt lent. L’haviem d’esperar sovint. Per descansar s’estirava a la neu, sense dir res. No contestava quan preguntàvem: Com vas? No seguia fins que veia que nosaltres tiràvem amunt. Si que contestava negant amb violents cops de cap si la pregunta era: Vols que tornem al refugi, que estàs molt cansat? Vols que et porti jo la motxilla i aniràs més lleuger?

En una d’aquestes aturades, ja érem a 6.250m, vèiem clar que en Pep pujava caminant fent tentines i que, tot i que el camí, costerut, però gens vertical, era un munt de rocs atarterats, sovint havia de posar les mans a terra per mantenir l’equilibri.

Els tres ens vam mirar i la decisió va ser automàtica. Hem de baixar-lo com sigui. Al cim que li donguin molt pel sac. Hem de baixar-lo ni que sigui a bufetades.

Calma.

-          Pep, descansem una estona? Té, un glop de cacau ensucrat i calent del termo, però deixa la motxilla a terra. Descansa i respira a fons.

 Així va ser. De moment. Per sort ja tocava el sol i la temperatura havia pujat. Als dos minuts, en Pep s’endormiscava amb el cap sobre la meva motxilla, posada on calia ben aprop del termo. Vam carregar-nos la seva motxilla i despertar-lo.

-          Pep anem avall. Vine amb nosaltres que no ens trobem gaire bé.

 Mentida pietosa, però necessària.

-          La motxilla, m’heu pres la motxilla! On aneu?

-          Avall, al Camp Base. No estem gaire bons...

-          Espereu, espereu, però torna’m la motxilla!

-          Si m’atrapes... avall, que fa baixada...

En cap moment, en Pep es va posar agressiu. Més aviat era com si li fèssim por; es mantenia allunyat i ens mirava malfiat, però ens anava seguint. Només si ens aturàvem un moment per un pas difícil o pel que fos, cridava.

-          M’has pres la motxilla!

Avall, avall. Un altre glop calent al refugi Tejos i avall, avall cap al refugi Atacama on teníem el 4x4. Va entrar al cotxe sense discussions. Passat migdia arribàvem al campament base, la caserna abandonada dels carabineros.

Allà, la seva dona i els altres companys van veure que caminava fent tentines i que estava obsessionat.

-          M’han pres la motxilla, m’han pres la motxilla!

Tot seguit el van aconduir, agombolar i rehidratar. Confesso que nosaltres estàvem esgotats i una mica decebuts. Però, en fi, tot va acabar bé. Vam renunciar al cim però el company va poder baixar i es va anar recuperant.

Durant uns quants dies es va comportar de forma obsessiva, hiperactiva i compulsiva. S’entestava en tapar amb cartrons enganxats amb paper mastegat els forats de les parets de fusta de la runa que era aquell refugi i en no voler menjar res si no li portava la seva dona. Malfiat. En cap moment va reconèixer que en altitud no es trobava bé. Per ell havia hagut de baixar del cim perqué li haviem robat la motxilla.  

Una altra renúncia. Un cim menys, que hi farem. Feliç perqué un altre company va arribar al campament base sa i estalvi. Però mira que costa que t’ho reconeguin...

Bé, si el company va arribar sa i estalvi, no ho sé. Potser s’havia perdut alguna cosa... mai no saps que és el que hi ha en un cervell, que va ser el que es va alterar, el que ha tornat a ser com abans i el que ja no serà mai igual. 

I aquí arribem al tema important.

Un metge expert en malalties d’altitud, amb ironia britànica, explicava que el Mal Agut de Muntanya rarament era mortal, però que feia patir tant que qui el tenia arribava a desitjar que ho fos per acabar d’una vegada. És el que passa normalment. Qui no es troba bé prou que ho sap i ho pateix.

Però aquest no és el cas en aquests trastorns cerebrals o en l’Edema Cerebral d’Altitud, en els que qui ho pateix no s’en adona.

Per tant, indefens, la seva vida depèn dels demés.

Les preguntes per fer pensar: que és primer, el teu objectiu o la vida d’algú que potser no coneixes? Que pesa més la competició o la cooperació?

Els humans tenim impulsos i potencial per la competició i per la cooperació. Si no fòssim competitius no ens haurien afligit tantes guerres però encara cap europeu hauria navegat fins Amèrica ni pujat a les muntanyes més altes. I si no fòssim cooperatius no hauríem sobreviscut als mamuts ni als tigres de dents de sabre i tampoc hauríem construit ciutats amb clavegueram ni xarxa d’aigua potable.

La solidaritat i la cooperació entre els muntanyencs és la base de la seguretat a la muntanya. Lamentablement, com més professional i més competitiva és la pràctica d’aquest esport es converteix en un esport de competició i no de cooperació. Cadascú tria el seu camí tot i que això sovint el fa baixar uns graons en la seva humanitat.      

 

UN RELAT D’ÒSCAR CADIACH

TRASTORNS DEL COMPORTAMENT A MUNTANYA

En aquest bloc hem publicat relats i estudis sobre les malalties d’altitud; especialment aquelles que afecten a les capacitats cerebrals i de judici. Si algú m’ho pregunta diré, i si no m’ho pregunta ho diré igualment, que aquests trastorns expliquen bona part dels accidents de muntanya; sobretot d’aquells que sòn difícils d’explicar raonablement.   

No será cap sorpresa per ningú si dic que quan un cervell no gira ben rodó, les decisions que pren poden no ser les més adequades. Aixó pot passar per moltes causes a tot arreu, que tothom pot tenir un día una meningitis, un ictus, un cop al cap o un tumor cerebral. A la muntanya, però, la mala funció cerebral sovint és per hipotèrmia o per manca d’oxígen en l’altitud. I quan el cervell s’equivoca en mesurar les pròpies forces i capacitats, l’accident está servit en safata. Feina pels serveis de rescat, si és que n’hi ha, que no n’hi ha sempre ni a tot arreu.

D’aquí la importancia de que les persones que hi hagi al voltant o els companys del grup s’adonin del que passa. Una persona sola ho té difícil per sobreviure a muntanya quan el cervell patina.

L’Òscar Cadiach no necesita cap presentació. Apart de ser el primer català en arribar al cim de l’Everest, en aquell any de 1985, és un dels pocs alpinistes de tot el món que ha pujat als 14 vuitmils de la terra. Hem compartit tres expedicions: a l’Everest (1983 i 1985) i al K2 (1988).  Quan es va publicar i va llegir la segona part del capítol “Aventures i desventures d’un metge d’expedició 2” sobre un cas d’Edema Cerebral d’Altitud l’any 1977 a l’Hindu Kush ens va enviar aquest relat que il·lustra perfectamente el que voliem dir.

Com que els metges podem, i estem obligats, a parlar de malalties però no de malalts (identificar a un pacient pot arribar a ser delicte de revelació de secrets) transcrivim aquí el seu relat, però sense identificar a qui es va haver de baixar encara que fos contra la seva voluntat. Un cas no gaire diferent del de l’any 1977 a l’Hindu Kush.

Imatge. Vessant de Rupal del Nanga Parbat.

    

  

Imatges. Fotografies, algunes poc conegudes, de l’Òscar Cadiach durant les expedicions a l’Everest de 1983, 1985 i al K2 de 1988.

 Escriu l’Oscar:

 

Bon vespre Ton! 

Novament didàctiques i il·lustratives la teva narració i les reflexions sobre l’expedició al Noshaq. 

Coincideix molt bé, i em recorda tant, el primer vuitmil en que vam fer cim. Era al Nanga Parbat, de 8.125m, per la pared del Rupal, la més llarga del món amb 4.500m de desnivell. Va ser l’any 1984, quan després d’un mes de mal temps només teniem instal·lat el C1 a 5.100m. Vàrem fer un intent d’instal·lar un C2 a 6.200m amb l’idea de seguir amunt i establir un altre camp per continuar, si podiem, cap al cim…  A l’expedició èrem 5, pero vàrem tirar amunt en Jordi Magrinyà, en XJH i jo. 

Quan sortirem del C2 amb l’idea d’instal·lar el C3, (previst a 7.000m) ens vàrem trobar amb neu molt fonda, pel que avançàvem molt lentament. Tan sols havíem progressat 250m per aquella aresta quan començava a caure la tarda. Vàrem haver d’improvisar un campament incómode entre aresta i paret tallant una repisa i maldormint a la tenda despres d’un dia esgotador. Vam ingerir poc líquid al vespre, probablement per l’esgotament que portàvem al damunt. 

Quan al matí ens llevem ens adonem que en XJH, no coordina bé l’intercanvi de frases i ens demana que el deixem allà. Nosaltres, contrariats per la resposta, al·leguem que o anem tots amunt, cosa que era clara que no podria ser, o tots avall. Malgrat la meva poca experiència en aquests temes mèdics però per tot el que havia escoltat i aprés de vosaltres (Manel Mateu: Everest 82, Xavier Azagra: Andes 78 i Rakaposhi 81, Anton Ricart: Everest83) hi veia en XJH un inici d’Edema Cerebral o Mal Agut de Muntanya greu. Parlant amb el Jordi Magrinyà, vàrem convenir de fer-lo baixar com fos. 

En XJH havia passat mala nit, com nosaltres, pero a més a més estaba inflat i amb vòmits. Li varem donar analgèsics pero alló no millorava, ans al contrari cada cop era… Molt irritable quan li déiem de baixar. Els walki talkis eren nous d’una marca que va experimentar amb nosaltres pero que no funcionaven, per tant haviem de baixar-lo si ho si.

Contrariament a la poca solidaritat del teu cas primer era la vida del company que no pas anar cap al cim. 

Recordo que mentre el deixàvem tranquil no s’irritava pero a la que començàrem a posar-li l’arnés i el casc i encordar-lo lo a la força era tot irritació. Cada cop que el bellugàvem entre els dos, tot eren gemecs de “deixeu-me, no vull baixar”. Tot ho vàrem fer contra la seva voluntat i ben depressa mentre poguèssim, per aquell terreny difícil. Després de cordes fixes entre C2 i C1 i de molts ràpels, ens en vam sortir a perdre alçada quan abans millor…

Els últims 1.500m, ja anàvem caminant fins al campament base; encara mig encordat, ajudant lo a mantenir l’equilibri pel seu caminar despendolat. Bastant recuperat en les seves reaccions però molt cansat. 

Al CB a 3.500m encara ens maleia pero jo vaig respirar tranquil en saber que l’haviem tret de la zona de perill i tinc la conciència tranquil·la de que vàrem fer el que haviem de fer. Salvar-li la vida, encara que després de l’expedició jo mai més he sabut res d’ell. 

Sol pasar, i ara amb les expedicions comercials encara més. 

Dies després vàrem fer l’ascensió en estil alpí en Jordi Magrinyà i jo, fent una nova variant del Rupal a la pared del Diamir. Van ser 9 dies pujar al cim i tornar. 

Amb la anècdota de que a pocs metres del cim (un centenar) vaig tenir una alucinació; una presencia humana d’una persona darrera meu en la figura d’en XJH. Jo era conscient que anava sol pero em sentia acompanyat per ell… En Magri venia una hora al darrera.

Està en el relat del llibre dels “14x8000 d’Oscar Cadiach” i el del Dr. José Manuel Soria de “La vida corre per les teves venes” sobre el risc de trombosi en altitud. 

També l’hospital d’Innsbruck en recerca sobre efectes de l’hipòxia en alçada va recollir casos de mes de 50 alpinistes que havien tingut experiències d’aquest tipus per damunt dels 8.000m. D’aixó fa més de 10 anys. 

Al llarg dels anys fent de guia m’he trobat amb altres casos d’haver-me d’imposar per autoritat.  O no deixar-lo pujar o obligar-lo a baixar. Segur que l’he salvat d’un ensurt mèdic. 

Però el client no ho ha vist aixi. Més aviat, una vegada a baix no ha recordat que a dalt es moria i ara a baix no recorda res; tan sols sap que ell ha pagat i no ha pujat. He perdut el client pero tinc la conciència tranquil·la. 

La meva ètica és: primer les persones després les muntanyes. 

Salut, bona nit i Sempre Amunt!!!

 

Fins aquí el seu relat.

No hi puc estar més d’acord amb la seva declaració final. Que pesa més els interessos de cadascú o la salut d’algú altre? Tant de bo tots els polítics, militars, financers i guies de muntanya del món sencer tinguèssin la mateixa resposta que l’Òscar.

Ja fa molts anys, un professor dels cursos de Medicina de Muntanya explicava que, quan et preparaves per una ascensió i veies que un company es posava les puntes dels crampons cap amunt (paròdia d’un comportament inadequat) era temps de renunciar a l’ascensió i ajudar-lo a baixar cap avall ben depressa, I si no volia, és igual: “No em trobo bé i m’has d’ajudar a baixar a mi”. Òbviament que cal haver deixat clar abans amb el company un pacte: Si un dels dos diu avall, avall tots dos. OK? Si diu que no, no és un bon company per aquella ascensió. Veterania dixit.