dilluns, 19 de gener del 2026
EFECTES ÒPTICS, AL·LUCINACIONS D’UN CERVELL MALALT O ACOMPANYANTS AMISTOSOS I PROTECTORS?
Un avís. Aquest no és només un escrit científic. Es comenten situacions, no sempre raonables i es fan hipòtesis que no estàn demostrades. El métode científic és una bona eina per entendre i explicar la realitat que ens envolta, però té la limitació de que no ens permet avançar per zones desconegudes. Aleshores la capacitat humana d’imaginar altres hipòtesis ens permet fer passes endavant cap a zones que potser demostrarem més endavant. O potser no. Si la hipòtesi no era certa, potser el camí serà un altre, però almenys haurem aprés que el camí no era aquell i podrem buscar per altra banda.
La realitat és que recollint diversos relats i experiències d’alpinistes en altitud es troben imaginacions, anhels, al·lucinacions malaltisses, efectes òptics i diverses classes d’històries difícils de classificar.
Els relats i contes sobre presències irreals a la muntanya tenen una llarga història; des de la crònica del rei Pere el Gran de Catalunya amb el drac del Canigó del segle XIII fins als monstres i éssers fabulosos de les llegendes del Pirineu que han arribat fins nosaltres. Des d’aleshores ha plogut molt. Rius i rieres s’han emportat bona part d’aquella boira que embolcallava un lloc inhòspit com eren (i són) les muntanyes. Pels humans d’avui, els minairons, les goges, els gegants al cel i les dones d’aigua ja només sòn vestigis poetics i folclòrics, rondalles a la vora del foc i font d’inspiració per literats i artistes. Avui ja sabem que si uns ulls grocs ens miren desde la foscor, és més fàcil que sigui un reflexe estrany o un tímid llop, que un pervers bruixot.
Imatge pública. L’espectre de Brocken. La pròpia ombra projectada als núvols amb el sol més baix. És un efecte òptic bellíssim i, encara que en diguem espectre, no té gaire a veure amb el tema que tractem aquí. Avui en dia ja sabem que no és l’ombra d’un gegant al cel sinó la d’un humà a la terra.
Imatge. Dibuix d’Isabel Ricart de Mesones pel llibre “Qomolangma. Assalt a l’Everest”. Editorial Onda. Barcelona. 1987. Relat d’un episodi al Camp IV (7.050m) de l’Everest l’any 1983.
Ja ningú s’esvera per veure un gegant envoltat de colors al cel. Té una explicació.
Però, tota la boira i la incertesa de les muntanyes s’ha esvaït? Potser no tota.
Pot semblar una cosa estranya, però hi ha una pila de relats d’expedicionaris experts que expliquen situacions en que han sentit presències irreals. En una conversa amb un conegut vuitmilista europeu ens va explicar el següent: baixava al límit de les seves forces d’un vuitmil, quan ja l’expedició, sense esperança de trobar-lo viu, s’havia retirat. Explicava que sense suministres, mort de cansament, de gana i de set, sentia la presència d’una noia que l’esperava amb una gran gerra de cervesa fresca després de cada ressalt de roca o de cada sèrac que li tapava la vista. Al final, arribat a la vall, el van recollir uns pastors pakistanesos. Descansat i assaciat no va sentir més la presència de la noia ni la gerra de cervesa. Es pot pensar que aquella noia i la seva gerra van ajudar a mantenir l’esperança de sortir d’aquella situació tan dura, tan perillosa i ben conscient de ser-ho.
A l’entrada sobre els trastorns del mal de muntanya del dia 12 de desembre de 2025, l’Òscar Cadiach explica un episodi, durant l’ascensió al Nanga Parbat l’any 1984 en que sentia que el seguia la presència d’algú que ell ja sabia que no hi era. N’era ben conscient de que no veia a ningú, però notava aquella presència.
El relat de l’Òscar:
https://www.maldemuntanya.cat/2025/12/un-relat-doscar-cadiach.html
Amablement, el Dr. Eduardo Garrido, després de llegir aquell relat, ens envia aquest article que va publicar, junt amb la Dra. Katharina Hüfner, psiquiatra a l’hospital d’Innsbruck, en que es comenta la història d’un alpinista professional, veterà d’expedicions, baixant del cim del Gasherbrum 1 o Hidden Peak, de 8.068 metres d’altitud. Aquesta és la referència de l’article per si algú el vol cercar i llegir.
El relat del muntanyenc, publicat anteriorment a revistes de muntanya, i traduït de l’anglés al català diu:
“El suau resplendor del capvespre s'esvaïa darrere les infinites crestes i cims del Karakorum. Estàvem aïllats i esgotats en aquell tram perillós de la muntanya, intentant perdre altitud mentre ens movíem com autòmats, baixant molt lentament i vacil·lant per la neu profunda. A la pendent vaig entreveure dues llums llunyanes, que de vegades brillaven com si fossin bombetes de llanterna. De sobte, vaig notar una presència intensa de dos éssers que s'acostaven portant menjar i beguda. En aquell moment, malgrat el meu atordiment i ofuscació, una gran sensació de calma em va envair. Aquells salvadors inesperats, la figura dels quals no vaig percebre en cap moment, eren companys de la nostra mateixa expedició. Estava segur d'escurçar la distància, però em sentia estrany i una mica confós pel fet que cap dels dos equips s'aconseguia atrapar, tot i que aquelles llums i presències hi eren, avançant cap a nosaltres, i nosaltres cap a ells. Vam continuar baixant per la pendent pronunciada de la muntanya fins que vaig identificar la ubicació de la nostra tenda, que estava protegida darrere d'un promontori a la pendent. En aquell instant, aquelles presències i llums misterioses, que m'acompanyaven durant diverses hores, van desaparèixer per sempre”.
Problema pels metges de muntanya. Perqué passa tot plegat? És que el pobre cervell de l’alpinista no funciona gaire bé, és que ha embogit o és que té al·lucinacions com alguns drogats?
En aquesta comunicació, els drs. Garrido i Hüfner estudien a fons a l’alpinista i l’entorn. Descarten amb contundència que prengués drogues, que tingués edema cerebral d’altitud, hipotèrmia, deshidratació ni cap altra malaltia greu que pogués afectar al cervell. De fet, la sensació de presències inexplicables, desapareix quan arriben a la seguretat del campament. Per tant, segons el pensament mèdic i científic, no pot ser una malaltia que afecti al cervell i que desaparegui automàticament en arribar a la seguretat del campament. Ha de ser una manifestació d’arrel psicològica. Proposen una al·lucinació, visual o sensorial, relacionada amb un brot psicòtic, trastorn psiquiàtric que és conegut que, de vegades, apareix en situacions d’estrés. Sense evidència de malaltia física, és l’explicació mèdica més plausible.
Un brot psicòtic es defineix com un episodi en què una persona es troba amb una incapacitat temporal per tal de diferenciar el què és real del que no ho és i que normalment es viu amb ansietat i patiment. Però, sempre hi ha un però: parlem-ne.
Parlant amb alpinistes que han viscut experiències i al·lucinacions similars, o llegint les seves descripcions, sembla que tenien/sentien certa confusió de veure, o sentir, presències. Quan hi pensaven una mica, eren conscients a mitges, o potser sabien a mitges, que alguna cosa d’aquelles llums o presències no lligava amb la realitat. Hi havia cert grau de confusió. En un brot psicòtic, tot i que sovint hi ha cert grau de confusió, no es fàcil convèncer a la persona que el que veu o sent no és real. Segons les descripcions aquelles presències no eren amenaçadores, sinó més aviat protectores. Aportaven pau i seguretat. Aportaven benestar i esperança en una situació d’incertesa.
Preguntes i reflexions:
Son al·lucinacions degudes a uns cervells atrotinats per la manca d’oxigen, el cansament i la deshidratació? Si fos així es fa difícil explicar que la malaltia desaparegui automàticament en sentir-se segurs. També es fa difícil explicar que normalment siguin companyies benèvoles. No coneixem cap alpinista que expliqui al·lucinacions agressives com passa sovint amb els brots psicòtics, els deliris i les visions per trastorns que afecten al cervell.
Una hipòtesi. Són una forma de fer realitat un desig com autoprotecció psicològica? Lubricar la consciència de risc i d’esgotament amb una mica d’esperança pot fer més tolerable continuar amb l’esforç i la lluita. Quan l’alpinista no es sent sol, la seva seguretat, subjectivament, millora. El que no està gens clar és que la seva seguretat millori objectivament. Ja m’agradaria conèixer més casos d’alpinistes que hagin viscut casos similars. També, i sobretot, les vivències d’aquells que en situacions similars, no van sobreviure i, per tant, no ho han pogut explicar mai.
En aquest cas, potser caldria començar a pensar en aquests casos de presències fantasmes, no com una anomalia o un trastorn cerebral sinó com una estratègia psicològica per mantenir l’esperança i l’esforç físic sense caure en la depressió final de que tot s’ha acabat.
Aquesta hipòtesi no és tan estranya com sembla. Posaré dos exemples que no son de muntanya i que apunten en aquesta direcció.
1.- Recordeu aquest Psalm de l’antic testament?: El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom; ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Ja em direu si la oració no invoca un desig de seguretat similar als casos que hem descrit. És la descripció d’un desig utòpic basat en la confiança, o diguem-ne en la fe, de que alguna presència ens salvarà. No és el que hem fet sempre els humans amb la història de les religions per mantenir l’esperança front a les malvestats de la vida? Potser és una al·lucinació basada en alguna creença. O en una esperança.
2.- Sense entrar en farmacologia, darrerament s’investiga en el tractament de les depressions greus amb fàrmacs al·lucinògens com la psilobicina i l’àcid lisèrgic. Aquestes drogues alteren temporalment la xarxa de regions cerebrals que estan involucrades en processos de pensament introspectiu. Aquestes àrees del cervell són fonamentals per a activitats com els somnis, on la ment divaga i crea imatges i escenaris, així com per la memòria, que ens permet recordar experiències passades i reflexionar sobre elles. És el tractament de les invalidants depressions greus amb al·lucinacions o, si es prefereix, amb alteracions de l’estat de consciència. I si les presències a muntanya no son cap anomalia sinò una resposta psicològica que permet mantenir l’esperança i la lluita quan la fisiologia està dient “Prou; no puc més, fins aquí he arribat”?
Debat obert. Trastorn, malaltia o estat de consciència alterat per l’estrés? El temps ens anirà informant.
