FRASES, SENTÈNCIES O CONSELLS LLEGITS O ESCOLTATS A ALGUNS VETERANS

La comunicació:

• “Si no pots millorar aquest silenci, no parlis gaire”. Campament 1 a 5800 metres. Posta de sol de colors i ball de llums i de núvols sobre les valls del Nepal. Al davant de l’Ama Dablam. Paret sud del Lhotse 1984.    

• El telèfon al camp base. “Desapareix la soledat i s’escurça molt l’esperit d’aventura. Potser aixó només és important per aquells expedicionaris que senten l’aventura en el fons dels seus desitjos. Els qui volen presumir de viatges i d’ascensions, encara que bona part del mèrit sigui dels guies i de les agencies que els han pujat, no ho veuran així. Per ells l’important es que tothom sàpiga el que han fet i, per tant, benvingut sigui el telèfon.” Miquel Molina. L’Everest a l’hora punta.

El sentit comú o la passió? El seny o la rauxa?:

• Vaig sentir a un conegut guia de Chamonix que deia: “Els escaladors no acostumen a ser persones ni equilibrades ni raonables... més aviat al contrari”. Més rauxa que seny?

• Aquí s’escau una sentencia de Mario Pozzi: “Les muntanyes són mestres silenciosos que tenen alumnes reflexius”. Molt bonic però potser contradiu la opinió del guia de Chamonix, oi? Vol dir en Pozzi que hi ha més seny que rauxa?

• Un catedràtic volia convèncer a uns expedicionaris que fessin una tediosa estada en una cambra hipobàrica per fer uns estudis d’aclimatació. Com que era una cosa molt avorrida, els arguments de que la cambra hipobàrica era segura i sense riscos, no motivaven gaire als futurs expedicionaris. Un altre científic, amb experiència en expedicions els va reptar: “A veure si hi ha pebrots de pujar a 5000m en deu minuts, fer la feina, i tornar a baixar més ràpid que si us tirèssiu des del cim en parapent”. Aquest argument els va convèncer i l’estudi es va fer. Potser el repte (rauxa) els va fer vèncer l’avorriment... Cambra hipobàrica del Departament de Fisiologia de la Universitat de Barcelona, 1995.

Motius per fugir del mon cap a una expedició llunyana:

• “De vegades, quan el fum de les fàbriques, el brogit de les ciutats, la severitat dels totpoderosos horaris fan que ens atipem de veure mils de cares anònimes de mirada grisa que totes semblen la mateixa”.... Gaston Rebuffat.

• Biògraf de l’Almirall de Sequeira (Portugal segle XVI): “Hi ha qui, quan s’embarca té mal de mar, el conegut mareig. El nostre almirall no té mal de mar. Ell té el mal de terra i quan porta massa temps a casa enyora el mar i les onades”. (Murale Pillai. Once Upon a Time in Malaysia. Petaling Jaya Malaysia. 2022). Alguna cosa similar es pot dir dels veterans de l’altitud. Quan porten gaires mesos a baixa altitud senten la necessitat de l’aire pur i net i de sentir com de bé respira un cos ben aclimatat a gran altitud. És clar que tenen Mal d’Altitud quan pugen, però més mal els hi fa el Mal de Baixa Altitud quan baixen. Conversa entre veterans tornant d’expedició i pensant en la següent.

La identitat de cadascú:

• El mirall. “Com es pot saber el que hi a l’altre banda del mirall sense trencar-lo? I, si el trenques, no hauràs matat a la gallina dels ous d’or i et quedes sense imatge i sense l’altre banda del mirall? Remena i cerca dins teu, però no trenquis res del que trobis perquè ho recomani un suposat “savi” o una religió. Ho pots necessitar més endavant”. Reflexions i comentaris de l’any 1983 devant les runes del monestir de Rongbuk, destruït pels “guàrdies rojos” xinesos uns anys abans i abandonat.

    

   

L’eterna enyorança pel que deixes. O pel que no has triat:

• “Quer ficar e ter que partir, quer partir e ter que ficar”. Sentit a Cabo Verde, illa de Fogo, pujant al Pico Novo (2838m). Voler-te quedar i haver de marxar, voler marxar i haver-te de quedar. Voler i doler. Tot alhora.

La muntanya, les allaus i l’actitud front a l’adversitat:

• “Com més fred, llarg i fosc és un túnel, més probable serà que la llum que veus al final, no sigui la sortida sinó el far d’un tren que ve”. Corolari de la llei de Murphy. Si les coses van mal dades, mai baixis la guàrdia quan sembla que comencen a millorar. Consell especialment important pels muntanyencs, que sabem que bona part dels accidents, apareixen de baixada...

• “Quan baixi una allau, fes servir els coneixements de l’escola de guies per sortir-t’en. Si no t’en surts, una abraçada i adéu, company. Però si t’en surts, sàpigues que no havies de ser allà. Pensa’t-ho molt abans de fer un pas darrera de l’altre, mira amunt i escolta bé el soroll de la neu sota les botes!”. Patrick Vallençant, alpinista francès. Expedició al Gasherbrum II, 1980.

Objectius del metge d’una expedició:

• Primer objectiu: tornar tots, a poder ser sense desperfectes greus. Segon objectiu: tornar tots amics, el que prepararà la següent expedició amb més seguretat. Tercer objectiu: si, a sobre, pots col·laborar a que algú coroni el cim, ja és la rehòstia. Tres objectius per aquest ordre. El primer passa al davant dels altres. Un servidor, no sempre els ha pogut complir.

L’alimentació en una expedició:

• “Quan vagis pujant recorda hidratar-te però no menjar gaire. El que mengis que sigui a base d’hidrats de carboni (sucres, fruites, arròs, patates, pasta). Estalvia’t els olis, les llaunes de tonyina, els ous, les proteïnes i els greixos en general que faran que et trobis malament. Quan estiguis aclimatat, ja podràs, i voldràs, menjar de tot. Escolta el teu cos que ja t’ho dirà. I recorda sempre que és millor menjar alguna cosa, encara que no sigui el millor, que no menjar  res. Quan, ben aclimatat vagis baixant de l’altitud, serà a l’inrevés. Tira de carn, formatge, llaunes de sardines i de paté. Proteïnes. En desaclimatació et sobrarà energia, però has de recuperar la musculatura que es perd en altitu”. Charles Clarke, metge de l’expedició Bonington a la cara sudoest de l’Everest, 1975. Conversa entre metges d’expedició al congrés de International de Medicine de Montagne. Chamonix 1980-1981.   

REFLEXIONS AL VOLTANT D’UN LLIBRE QUE FA PENSAR

L’EVEREST A L’HORA PUNTA

Miquel Molina.  Viena Edicions. Col·lecció Carta Blanca 

Aquest llibre és un honest recull de cròniques escrites per un periodista que va viatjar al camp base de l’Everest la primavera de 2005. 

L’autor confessa amb franquesa que no coneix la muntanya ni sap res d’alpinisme més enllà d’haver pujat algun tresmil al Pirineu. Llegint el llibre, veient els noms que fa servir i els comentaris que escriu, es fa evident que no coneix l’alpinisme expedicionari gaire més enllà dels quatre tòpics mediàtics, de manera que no es pot esperar trobar el relat d’una expedició clàssica.

Ara bé, les cròniques son d’una descarnada claretat. Ni són benevolents ni prenen gaire partit. Tot i que, sospito, em sembla, crec entreveure entre les seves línies, una certa admiració pels guies i els xerpes famosos que son els sirdar de les empreses de guies més potents. O potser només m’ho sembla a mi... Una mica de mitomania, potser? Perqué sinó hauria anat al campament base de l’Everest per la ruta més concorreguda?

La muntanya que cap ocell pot sobrevolar, el Sagarmatha, la “Deesa mare de totes les aigües i de les llums”, el Chomolangma, el mític Everest, la muntanya sagrada per xerpes i tibetans convertida en un descomunal estadi d’esports, un enorme negoci i en el circ més alt del món. M’ha fet pensar...

En treuen diners, molts diners, els governs del Nepal i de la Xina. També s’enriqueixen unes empreses de guies que cobren als turistes d’altitud sense ni tan sols haver-els-hi preguntat si tenen experiència de muntanya. Mentre paguin, òbviament. És clar que, per altra banda, això permet a moltes families xerpes viure millor que el comú dels nepalesos. Amb el corresponent risc de la vida dels seus membres més joves que no tenen altres opcions laborals que acompanyar turistes rics al cim, anar guanyant fama, arribar a ser sirdar, estalviar i comprar-se un hotelet per envellir tranquils al seu país servint a altres turistes. O això o emigrar...

”Al peu de la mítica cascada de gel del Khumbu, a tocar del campament base, una dotzena d’alpinistes s’entrenen escalant un pinacle de gel. Veient-los moure’s penosament per la paret, costa de creure que, una setmana després estaran per sobre dels 8.000 metres, en el que es coneix com la Zona de la Mort, intentant coronar l’Everest. No cal ser un expert en alpinisme per saber que l’únic mèrit que tenen aquests voluntariosos individus per trobar-se on es troben no és cap altre que haver reunit el feix de dòlars que costa contractar els serveis d’una empresa perqué et pugi -literalment- fins al punt més alt del planeta. De fet, alguns d’ells tot just acaben de descobrir què són uns crampons...” 

És el que escriu l’autor a la contraportada. La fotografia de la portada il·lustra aquesta situació... Només cal veure la posició del personatge més a l’esquerra per saber que la tècnica alpina, no és el seu fort.

Al llibre hi ha entrevistes amb els clients, es pot llegir que opinen els guies de la seva feina i també el que pensen els xerpes més coneguts. Òbviament tots hi estan a favor del seu negoci, sobretot econòmicament, però també del desenvolupament turístic de la vall de Khumbu. No parlen gaire de la degradació de la muntanya; ni des del punt de vista ecològic ni tampoc de la pèrdua del valor d’una ascensió a l’Everest. Encara menys del respecte per la dil·lució de la cultura xerpa, però això sòn figues d’un altre paner. 

No diuen que pujar l’Everest ja no representa el que representava. No comenten que el mèrit de fer el cim ha baixat molts graons... Si algú pot contractar qui li marqui el camí posant cordes fixes, li obri la traça a la neu i l’ajudi a pujar carregant la seva motxilla i la seva ampolla d’oxígen... és evident que no necessita ni gaire experiència muntanyenca ni, sobretot, d’aquell punt d’esperit de recerca del millor camí que permet avançar una mica més a cada pas, mantenint sempre el dubte de que es el que es pot trobar més amunt. El risc. La incertesa. L’esperit d’aventura i l’acceptació del risc han baixat molts graus en la cotització d’aquests expedicionaris. Guiats per professionals, connectats per telèfon mòbil i GPS i sense possibilitats d’equivocar el camí. El risc i l’aventura no son valors que motivin gaire a la major part dels actuals habitants del camp base de l’Everest... prefereixen pagar per la seguretat...

El llibre comença en un bar de Kathmandu amb les parets cobertes de pòsters d’expedicions. Però no és el mateix local ni les mateixes fotografies que hi havia fa quaranta anys. Ara hi ha els esportistes famosos pels seus assoliments cronomètrics o en quantes ascensions a l’Everest. Abans hi podies trobar velles fotografies de Tenzing Norgay i Edmund Hillary, Raimond Lambert o, potser, Chris Bonington, Doug Scott o Dougal Haston. Quants recorden ara qui van ser Hermann Bhul o Andrew Irvine, que, per cert, encara no els ha trobat ningú? Passen els anys, la història es difumina, els herois son uns altres... i les motivacions per anar a l’Everest també sòn unes altres.

L’autor, en canvi, si que fa alguns comentaris sobre la situació ecològica i sanitària als poblets i al campament base. No gaire aprofundits, segons la meva visió de metge veterà, però això ja ho fem bona part dels qui escrivim, perqué no volem abrumar ni avorrir al sofert lector; preferim que segueixi llegint. Vista àmplia però poca profunditat. Que passarà, amb el temps, quan les defecacions i les muntanyes de merda i orina humanes d’una ciutat de més de mil persones cada temporada, i aneu sumant temporades, deixades i congelades a la glacera, es comencin a descongelar aigües avall? Els rius baixen depressa i les glaceres poc a poquet, però tard o d’hora, acaben tots a la mar passant per tots els pobles i ciutats. Seran potables les aigües del Dhud Khosi de les que depenen tantes persones? Ja es veurà quin preu pagaran els nostres nets de les nostres actuacions.

El llibre explica que el plàstic es crema al camp base, el que és una pena ecològica, que el vidre es transporta avall per ser reciclat i que les sobres del menjar es deixen en plataformes i alimenten als abundants corbs de la zona, els oportunistes i llestos goraks capaços de robar i obrir llaunes a set mil metres, llençant-les contra les roques fins que rebenten.

NOTA de veterà: Deixar les sobres de menjar als corbs? De veritat les expedicions tenen menjar que sobra? És que els hi sobren els diners? És que poden comprar i fer pujar fins allà aliments que no es menjaran perqué no els hi ve de gust o perqué ja son tips? No pensen que fan pujar els preus i deixen sense menjar a la població més pobra de les planes? Recordo una expedició (Lhotse Shar 1984) en la que el cap ens va deixar sense postre perqué no es va acabar el sopar de patates bullides amb pell, sense més amaniment que una mica de sal i pols de bitxos picants amb oli per sucar-les. No hi havia ningú més a la muntanya, ni més menjar. Poca broma. Quan s’acabin les patates ja menjarem les pomes... 

https://www.maldemuntanya.cat/2024/05/nutricio-castigats-sense-postres.html

Però cal dir-ho tot, fa un temps que el govern nepalès ha instaurat una norma de recollida d’escombreries al camp base de l’Everest, tant de bo fos a tot el país, en que uns portadors, dedicats només a això, s’emporten la materia orgànica en grans bosses. Tant la de les cuines com la de les Toilets, que es reciclen més avall. Pixar o cagar fora de la Toilet està penalitzat amb una multa d’un grapat de rúpies. És clar que a un veterà li pugen al cap algunes preguntes: que passa si t’agafa un mal de ventre descontrolat al mig de la cascada de gel? Et cagues a sobre, et quedes descansat i ho deixes allà mateix o ho fas en una bosseta i la carregues més amunt? Hi ha recollida de residus orgànics a vuitmil metres? I algunes altres preguntes... Bé està que es comenci a regular la neteja i preservació del lloc. Preparem-nos per regulacions molt més severes quan s’accepti que no tothom pot anar a tot arreu per molts feixos de bitllets que tingui.

 
Imatge. Cua de xerpes i de turistes d’altitud en  peregrinació al graó Hillary, arribant al cim de l’Everest. Icònica imatge de la sobrefreqüentació d’algunes muntanyes i rutes.  

Imatge. El campament base de l’expedició catalana a l’Everest de 1983 a la vall de Rongbuk. Vuit tendes al costat de la font. Ningú més a la muntanya.  

Imatges. Campament base actual de l’Everest a la vall de Khumbu. Ciutat caòtica i desurbanitzada, encara que de moment sense trànsit rodat. Han passat 41 anys...

Aquell mateix any, el doctor Jordi Admetlla Batlle i jo mateix estàvem compromessos per assistir una expedició internacional de diabètics al Pic Lenin (7134m) al Pamir de Kirguizstà. En aquella expedició ja vèiem que l’acumulació de persones en uns campaments d’altitud és una font de malalties infeccioses i d’incompetents perillosos trescant per la muntanya. 

Relats d’aquella expedició els podeu trobar en aquests enllaços:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari3.html

https://www.maldemuntanya.cat/2022/07/introduccio-preliminar-lestudi-de-les.html

També és il·lustratiu comparar el film de l’expedició suïssa a l’Everest de 1952 amb la situació actual.

https://www.youtube.com/watch?v=Ny4E7_tEsoo

En John Baptist Lucius Noel devia ser un home sensat i clarivident. Els darrers capítols del seu llibre “Through Tibet To Everest” els dedica a proposar un programa per una futura ascensió a l’Everest que ell veu inexorable, donades les característiques dels humans.

Llegiu que va escriure al seu llibre l’any 1926, traduït al castellà:

“Destruídas ya las teorias previas de muchos sabios, según la cuales los alpinistas no podían llegar a tales alturas con la fatiga producida por el ejercicio, ¿que conclusión cabe sacar de esta proeza incomparable de Norton y Somervell? Podemos decir, como Norton fué el primero en hacerlo, que al hombre le es posible alcanzar la cumbre del Everest por su propio esfuerzo y sin oxígeno artificial. Siempre se suscitarà de si debe emplearse o no el oxigeno. Con un aparato respiratorio perfeccionado, en unión de campamentos mejor equipados y mas altos y periodos mas largos de aclimatación, la cumbre del Everest se hallará sin duda algún día al alcance del alpinista entusiasta ordinario y con ayuda del oxigeno estarà incluso al alcance de los turistas arriesgados del futuro”. 

No em direu que l’home no va ser clarivident...     

És clar, que, com diu el propietari d’una agència de guies que acompanya turistes al cim de l’Everest: “El 90% dels accidents els tenen les expedicions privades no professionals”. Segurament té raó, però es deu referir a tot l’Himàlaia i no a l’Everest. Els permisos per l’Everest estan tots copats per agències pels propers anys i ningú es pot enfilar per la cascada de glaç de Khumbu sense permís dels xerpes. Ja s’han reportat  casos en que els xerpes han fet fora a garrotades a alpinistes particulars que s’enfilaven per les escales que, amb risc, havien posat els professionals. És clar, no és ètic aprofitar-se de la feina dels altres per pujar sense pagar. Però tampoc ho és monopolitzar, de facto, la possibilitat d’escalar l’Everest. Hi ha un conflicte d’interessos entre els qui aposten per una muntanya lliure i els interessos econòmics que, com de costum, guanyen els interessos econòmics.   

Les reflexions no s’acabarien aquí, però que quedin per l’astut lector després que llegeixi el llibre que us recomano. Reflecteix la situació a la vall de Khumbu l’any 2005 i permet, obliga, a replantejar-se moltes preguntes als muntanyencs.