Translate

PROVES DE TOLERÀNCIA A L’HIPÒXIA - 3

 

A les 2 entrades de juliol hem introduït el concepte de Prova de Tolerància a l’Hipòxia (PTH) com un mètode per poder aconsellar als qui volen pujar a gran altitud. Es tracta de saber si són gaire sensibles o gaire resistents front al Mal Agut de Muntanya (MAM).

 

Recordem que l’aparició de MAM depèn de diversos factors:

 

1. De l’altitud, que no és igual 2000 que 4000 metres. 

 

2. De l’altitud de residència. No és igual viure al nivell del mar que residir habitualment a 2000 metres. 

 

3. De la velocitat d’ascensió, que no és igual arribar a l’altitud en avió que donant temps a l’aclimatació. 

 

4. De la salut del personal. No és el mateix pujar en bona forma física que afectat per unes diarrees o una infecció respiratòria.

 

5. De la dieta. La dieta amb hidrats de carboni consumeix menys oxigen; la dieta amb proteïnes i greixos necessita més oxigen i es tolera pitjor en altitud.

 

6. Del clima, que a la mateixa altitud no és igual alta que baixa pressió atmosfèrica. Veieu l’entrada del 17 de Gener de 2021, on s’explica perqué la pressió atmosfèrica al cim de l’Everest pot variar entre l’equivalent a 8649 i 9387 metres. Hi pot haver l’equivalent a 738 metres de diferència segons el temps que faci.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/01/un-cim-de-9387-metres.html

 

7. De la genètica de cadascú. Unes persones reaccionen amb més eficàcia que altres a l’altitud. Unes persones avancen en l’aclimatació en pocs dies. Altres necessiten setmanes i mai no son tan ben aclimatades.

 

Només aquest darrer factor el pot detectar una PTH. No hi ha cap PTH que pugui fer una predicció de totes les circumstàncies que poden passar en altitud. Si algú puja 3000 metres en un dia amb un avió, té una grip amb afectació respiratòria, fa mal temps amb baixes pressions i segueix una dieta amb proteïnes i greixos, és gairebé segur que tindrà MAM per molt resistent que hagi sortit a la PTH. Les PTH només orienten sobre la base fisiològica de l’individu estudiat i no sobre les circumstàncies que el puguin afectar.

 

QUÈ ES NECESSITA PER FER UNA PTH?

 

Les PTH només es poden fer posant al personatge a treballar/pedalar/córrer en un ambient de manca d’oxigen. Es poden fer amb les conegudes tendes hipòxiques, que son unes tendes hermètiques on s’injecta nitrogen i per tant disminueix la concentració d’oxigen. L’avantatge de les tendes d’oxigen és que son barates i fàcils de trobar. El desavantatge és que la pressió a dins de la tenda és la mateixa que l’atmosfèrica i, per tant no és el mateix que l’altitud. S’hi vol assemblar, però no és igual.

 

 

 

Imatge. Una tenda d’entrenament hipòxic comercial. En aquesta hi ha un llit per aclimatar dormint, però en altres hi ha una bicicleta estàtica. 

 

Si volem treballar fi, les PTH s’han de fer dins d’una cambra hipobàrica. El problema és que cambres hipobàriques n’hi ha poques, son molt cares i estan sota control militar o científic. En això, encara tenim sort, com veureu. 

 

QUÉ ÉS UNA CAMBRA HIPOBÀRICA?

 

És un habitacle hermètic en el que es pot estar en altitud simulada, és a dir, permet generar dins d’aquest espai les condicions de baixa pressió ambiental com la que es troba a gran altitud geogràfica. 

 

Encara trobem moltes persones que confonen les cambres hipobàriques amb les hiperbàriques. Hipobàrica vol dir baixa pressió. Hiperbàrica vol dir alta pressió. Totes dues son habitacles hermètics, però a la cambra Hipobàrica s’extreu aire, mentre que a la cambra Hiperbàrica s’injecta aire a pressió.  No tenen gaire a veure ni en el seu sistema tècnic ni en la seva utilització. 

 

En aquest article parlarem només de les cambres hipobàriques.

 

Per a que serveixen les cambres hipobàriques?

 

Els qui més les utilitzen al món són els militars i les agències espacials en els seus entrenaments de pilots i d’astronautes. També tenen altres aplicacions mediques, encara que controvertides.

 

En el cas dels muntanyencs es fan servir amb tres objectius:

 

Investigació científica. Conèixer les capacitats humanes per aclimatar-se a l’altitud o per adaptar-se a la manca d’oxigen.

 

Aclimatar persones (rescatadors, expedicionaris, treballadors, etc) que viuen a baixa altitud, però que han de viatjar o treballar a gran altitud en un futur proper. Son les anomenades preaclimatacions.

 

Proves de Tolerància a l’Hipòxia. Predicció i consell a persones que volen conèixer la seva resistència a l’altitud.  

 

La cambra hipobàrica de la Universitat de Barcelona està situada en un edifici modular al Biopol’H de l’Hospitalet de Llobregat, al Campus de Bellvitge. 

 

Aquesta cambra hipobàrica és un equipament singular i modern, completament equipat i informatitzat, amb capacitat per a 10 persones. A més, l’equipament mèdic i científic suplementari garanteix la màxima seguretat dels procediments i permet el seguiment individual de les respostes fisiològiques induïdes per l’ambient d’hipòxia. Per raons de seguretat, el límit per la màxima altitud simulada s’estableix en 5.500 metres sobre el nivell del mar. 

 

Actualment és la única cambra hipobàrica de Catalunya. Anteriorment n’hi va a ver una a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) a Montjuïc. 

 

Afegim una pràctica amb estudiants de medicina del Campus de Bellvitge a la Cambra hipobàrica del Biopol’H: https://www.youtube.com/watch?v=2PIzFLc4TNE

 

 
 
Imatge. Un esquema de cambra hipobàrica, inspirat en la vella cambra hipobàrica de l’INEFC de Montjuïc, dibuixat als anys noranta del segle passat per un congrés de Medicina de Muntanya a Pamplona.
 

 

Imatge. L’expedició “Volcán Nevado Ojos del Salado” de 1997 fent preaclimatació a la vella cambra hipobàrica.  

 

 

Imatge. L’equip científic en aquells temps, fa 27 anys.

 


 

Imatges. Exterior i interior de l’actual cambra hipobàrica al Campus de Bellvitge.

 

Ara que ja sabem perquè serveixen les PTH i on es poden fer, a la propera classe descriurem com es fan. A la darrera entrada parlarem de quines dades s’obtenen.

 

HISTÒRIES O HISTÒRIA DE LES MUNTANYES

UN ECOLOGISTA DE PEDRA PICADA AL SEGLE XIX 

 

Segurament heu sentit parlar del John Muir Trail de Califòrnia. És un trekking amb força èxit a jutjar per la quantitat de persones que el recorren. 

 

Són uns 340 km que es caminen en 23 jornades entre dos parcs nacionals, el de Sequoia i el de Yosemite. El trajecte, de sud a nord, aprofita per travessar diverses reserves forestals i el Kings Canyon National Park. El camí pràcticament no surt dels boscos i de les muntanyes protegides. Sana enveja tinc de tal immensitat de muntanyes, valls i boscos protegits. 

 

 

El nom de John Muir es va posar en homenatge d’aquest escriptor i naturalista que va recórrer  aquestes muntanyes i va fer mans i mànegues fins aconseguir que fossin terres protegides i no es permetés l’explotació forestal ni ramadera. Que hauria passat amb aquells boscos de sequoies gegants sense el tossut d’en John Muir? 

 

Qui va ser John Muir?

 

John Muir va ser un escriptor i naturalista, nascut el 1838 a Escòcia i que va morir al desembre de 1914 a Califòrnia.

 

Va ser un dels primers naturalistes moderns, militant de la protecció de la natura. Els seus escrits foren molt llegits en el seu temps. Encara avui són reeditats. Va publicar una dotzena de llibres i més de tres-cents articles des de la cabana que ell mateix es va fer a les muntanyes. Quan ja era famós li van proposar fer de professor a Harvard, però ho va rebutjar per no haver de marxar dels seus boscos.

 

Uns exemples de reedicions en castellà. 

 

 

 

 

Imatges. John Muir, ja veterà. John Muir amb el president dels EEUU Theodore Roosevelt a Yosemite durant les lluites per la protecció del paratge (1903).

 

Aquelles àrees van ser declarades parc estatal amb una certa protecció l’any 1864, però no va ser fins l’any 1890 que es van declarar parc nacional els de Yosemite i Sequoia National Parks amb una protecció mes extensa. Actualment son Patrimoni de la Humanitat declarat per la UNESCO.

Un d’aquells anys, indignat per les destrosses que feien al parc alguns ramats d’ovelles i la tala de sequoies gegants que el govern de Califòrnia negligia controlar amb l’argument de que era bon menjar i bon negoci pels serradors de fusta, va escriure:

“No hi ha dubte que que aquests arbres produeixen una molt bona fusta després de passar pels serradors, igual com el general George Washington, pare de la independència dels Estats Units, després de passar per les mans d’un bon cuiner francès hauria estat un bon menjar”.

No em direu que no era cru i dur en les seves crítiques als arguments dels seus oponents...

En aquells anys de lluites i debats el president Theodore Roosevela va voler visitar el lloc i va voler que John Muir, activista ja conegut, li fes de guia. Es veu que el va convèncer perqué la vall de Yosemite es va incorporar al National Park.

Però en 1906, va venir una nova agressió. Per portar aigua a San Francisco es va planejar construir una presa a la vall. Horroritzat va muntar una campanya d'abast nacional que va fer aturar el projecte:

"Fer una presa per portar aigua de la muntanya a la ciutat és un sacrilegi com tapiar les catedrals i convertir-les en reserves d'aigua". 

Finalment, l'any 1913, el president Woodrow Wilson va autoritzar la construcció de la presa de Hetch Hetchy. Aleshores va escriure:

"Res que tingui valor econòmic es podrà salvar per molt que el vulguem protegir". 

Per tot aixó el camí de muntanya que recorre tots els parcs naturals de Califòrnia s’anomena John Muir Trail en homenatge a aquest dur precursor de la protecció de la natura. 

Podeu trobar aquestes històries i altres comentaris en aquest llibre extraordinari del que ja us havia parlat i del que he aprés moltes coses. 

  

Podeu trobar comentaris sobre aquest llibre a l’entrada de 20 de desembre de 2020.

 https://www.maldemuntanya.cat/2019/12/la-muntanya-com-negoci-la-perdua-del.html






Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat