dijous, 10 d’octubre del 2024
Feia temps que buscava aquest llibre.
He passat la vida estudiant les malalties de l’altitud. Entre elles els trastorns cerebrals, com per exemple l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) i l’Afàsia Transitòria (AF). Havia llegit i ja sabia que la primera persona que va escriure i descriure un cas viscut d’AF va ser Eric Shipton (1907 – 1977). Vaig buscar els seus libres per trobar la referència original d’aquell cas.
La vaig trobar en aquest llibre que, afortunadament, es va reeditar l’any 2019. El cas va ser a l’expedició británica a l’Everest de l’any 1933. Transcric el paràgraf en que ho explica.
"Baixar del Coll Nord l'endemà ens va costar molt de temps. Només començar a baixar, McLean va emmalaltir. Amb prou feines podia caminar i se l’havia d’ajudar a baixar per aquells trencacolls. Quan vam arribar a la glacera ens va trobar l’equip que havien enviat des del Camp III per acollir-nos amb te calent. Quan ens havíem reunit per beure’l, de sobte vaig descobrir que patia afàsia i que no podia articular correctament els mots. Per exemple si volia dir “dona'm una tassa de te” deia una cosa totalment diferent -potser: tramvia, cotxe, gat, posa-. Com en el meu discurs normal, encara em limitava a xiuxiuejar, pel que aquesta peculiaritat meva no va cridar l'atenció al principi. Però no vaig poder amagar-ho durant molt de temps i vaig haver de patir les mirades compassives dels meus companys que, evidentment, pensaven: “Pobre vell Eric, ara no hi és tot”. De fet, tenia el cap ben clar; fins i tot podia visualitzar les paraules que volia dir, però la meva llengua es negava a fer els moviments necessaris. Al cap d’una estona, per pura exasperació em vaig aixecar i vaig córrer avall pel glaciar tan ràpid que vaig arribar al Camp III molt abans que els altres. Allí, però, el meu cas era encara pitjor, ja que tothom estava naturalment ansiós d'escoltar les notícies del nostre intent, mentre que l'única cosa que jo podia fer era parlar amb vehemència. El pobre Ruttledge estava ben preocupat per tenir un altre llunàtic al seu càrrec. La causa del meu trastorn es va atribuir a la insolació o a la tempesta. Jo crec que va ser una forma de migranya, una teoria que es recolza en l’encegador mal de cap que vaig patir durant aquella nit. No obstant això, al matí ja em trobava bé".
Pàgines 89-90. Upon That Mountain. Eric Shipton. VP. Vertebrate Publishing, Sheffield. www.v-publishing.co.uk 1943. 2019
El llibre, però, té un interés molt més ampli que aquesta petita part mèdica que buscava jo.
En aquest llibre l’alpinista i explorador Eric Shipton relata les seves experiències a les muntanyes de l’Àfrica, quan regentava una granja a Kenia, i després a l’Himalaia, al Garhwal o al Tibet. El 1931, junt a Frank Smythe, va ser el primer a escalar el Kamet de 7.756 metres, el pic més alt ascendit en aquell moment. L’any 1933 va formar part de l’expedició britànica a l’Everest comanada per Hugh Ruttledge (1884 – 1961).
Imatges. El Kamet en unes fotografies de 1908 i actual. Eric Shipton amb la seva inseparable pipa.
Com que sovint m’he encarregat de l’alimentació dels expedicionaris, he donat classes sobre nutrició als cursos de Medicina de Muntanya i he publicat un llibre sobre com menjar i com menjar bé a la muntanya, transcric també uns paràgrafs relacionats amb el tema del menjar a les expedicions i l’altitud.
El primer paràgraf va dels problemes de tenir una alimentació suficient en una expedició d’altitud, encara que es tingui tot el necessari a l’abast.
“L'establiment dels campaments inferiors era una activitat tranquil·la. En primer lloc no teníem pressa, perquè la severitat de les condicions meteorològiques impediria les operacions a la muntanya durant diverses setmanes; en segon lloc, era necessari un progrés lent per a la nostra aclimatació, i en tercer lloc, teníem tantes coses per transportar, fins i tot amb el nostre vast exèrcit de portadors (quaranta-sis més s’ens van unir més tard procedents de Solu Khumbu, el que va portar la nostra força total fins a uns cent setanta portadors), que van ser necessaris molts viatges per establir cada campament. Les distàncies entre els campaments eren bastant uniformes, i es trigava unes tres o quatre hores de molt fàcil anar pujant des d'un fins al següent i aproximadament la meitat d’aquest temps de baixada. Els portadors carregaven quaranta lliures cadascun; nosaltres no carregàvem res, en teoria per conservar la nostra energia per a més amunt. Encara que es tracta d'un punt discutible, sens dubte hi ha alguna cosa en aquest argument”.
“Menjar era el problema més seriós, un problema que, al meu entendre, no va rebre la suficient atenció. Això era totalment responsabilitat de cada individu, ja que teníem aliments més que suficients, i la seva qualitat i varietat no podien haver estat millors. El problema és que a tal altitud la gana s'esvaeix i a menys que un home s'obligui a menjar de forma regular i suficient, no consumeix el necessari per mantenir la seva força. Fer fondre la neu d’una cassola per fer aigua i portar-la a ebullició trigava tant que la gent tendia a enganyar-se a si mateixa i dir que ja havia menjat prou. Una vegada i una altra vaig veure als homes començar un llarg i esgotador dia de treball a la muntanya amb només una tassa de cacau i una galeta o dues al seu interior; el fred i el vent desanimaven a menjar durant l’ascensió, i generalment estaven massa cansats per menjar alguna cosa quan tornaven. Aquest estat de coses va contribuir en gran mesura al ràpid deteriorament físic de l’equip. Vam tenir interminables converses sobre les racions, i sens dubte aquestes es van planificar per endavant amb cura i eficiència; però a la pràctica menjàvem el que volíem i sempre que ens sentíem inclinats a fer-ho. Els dolços eren el menjar més fàcil d'empassar, però sens dubte es pot desaconsellar menjar només dolços de forma aleatoria i a caprici; és molt dubtós que aixó alimenti igual que menjar de forma regular i substancial. A la majoria de climes freds les persones desenvolupen apetència pels greixos, que tenen un valor calòric més alt que qualsevol altre aliment. Per desgràcia, a gran altitud, els greixos, de qualsevol tipus, és tornen especialment repugnants”.
I, com que un del capítols del llibre esmenta el txang i el te tibetà amb mantega de iac, afegeixo aquest altre fragment.
“A tots els pobles grans ens vam entrevistar amb el Dzongpen, el cap administratiu del districte. D'aquestes festes sovint sortiem en una condició agradablement intoxicada, ja que era impossible rebutjar les grans quantitats de txang proporcionades pels nostres hostes. Txang és l'equivalent tibetà de cervesa. S'elabora a partir d'ordi, té un aspecte de color blanc grisenc, un gust àcid i varia en gran mesura en qualitat i potència. El bon txang és una beguda excel·lent. També vaig desenvolupar un gran gust pel te tibetà. Aquest està fet amb unes rajoles de te xinès i es prepara adequadament en una gran batedora manual de bambú, amb l'addició de mantega i sal. La mantega no és generalment rància com se suposa popularment. El te té un sabor suau i delicat, i és remarcablement refrescant; mal fet és repugnant”.
Com ja es veu, es pot aprendre molt del que van escriure els nostres predecessors; perqué ells ja sabien moltes coses per experiència que sovint, em sembla, que tenim tendència a oblidar.
Pels qui llegeixin anglés, llibre imprescindible per a qui li interessi la història de les exploracions i les expedicions que van obrir camí. Recordeu que més sap el dimoni per vell que per dimoni.
