Translate

Els més alts cims de l'humor. Entrega 2

 
 
El dia 30 de març de 2020 entrava un comentari sobre la novel·la "The ascent to Rum Doodle", traduït aquí com "A l'assalt del Khili-Khili". De Wiliam Ernest Bowman.
 
Com que ja el coneixia com la millor parodia dels llibres d'expedicions, el vaig traduir per alleujar el llarg confinament pandèmic.
 
Avui us poso el segon capítol. La reunió dels expedicionaris per preparar tot plegat.
 


A L'ASSALT DEL KHILI KHILI

 

 

 CAPÍTOL II.  EL NOSTRE PLA

 

Després de tres mesos de febrils preparatius, ens vam reunir a la capital la vigília de la partida per examinar junts per última vegada el nostre pla. Només en Gervasi Selves, Rodamon, que havia de instruir-nos sobre l'ús del material de ràdio i dels seus mètodes personals de navegació en muntanya, era absent de la reunió. Va telefonar per anunciar que s'havia equivocat d'autobús i que no sabia molt bé on es trobava, però que acabava de veure l'Estrella Polar i esperava reunir-se amb nosaltres de seguida.

 

En Robustià Fort, Catxes, encara que no estigués en la seva millor forma -em va confiar més tard que la vida a Londres el fatigava- ens va donar explicacions detallades sobre la forma com s’organitzaria el transport. L'objectiu de l'expedició era portar dos homes al cim del Khili-Khili. Per això calia  establir un campament a tretze mil metres, amb quinze dies de queviures per a dos muntanyencs, a fi de que, en cas de condicions meteorològiques desfavorables, els dos membres de l'expedició poguessin esperar confortablement una millora del temps. L'equip d'aquest campament hauria de ser transportat des de la darrera estació del ferrocarril, a Chaikhosi, la ciutat del “Riu de té” pel color marró de les seves aigües. Això representava una distància de vuit-cents quilòmetres. Serien necessaris per això 5 portadors. Caldrien 2 portadors més per a transportar el proveïment dels seus 5 companys i un tercer s'encarregaria de l'abastiment d'aquests dos. Els queviures que tingués necessitat aquest últim serien portats per un nano, que transportaria a més el seu propi abastiment. Total 8 portadors i un xicot. El campament precedent seria instal·lat a dotze mil set-cents metres, amb queviures per quinze dies, el que exigia també 8 portadors i un altre xicotet. En total, per transportar les tendes de l'equip, els queviures, el material de ràdio, els instruments d'observació científica i el material de fotografia, a més dels nostres efectes personals, farien falta tres mil tres portadors i tres-cents setanta-cinc nanos. 

 

En aquest precís moment de l'exposició, el telèfon va sonar. Era Rodamon, que semblava estar molt content. Ens va dir que ja sabia on es trobava: era a Criapolls. El vam felicitar i li vam dir que esperàvem tenir-lo entre nosaltres ben aviat.

 

Vam felicitar Catxes per la forma tan magistral amb la que havia resolt el problema del transport. En Desideri Portacreu, Setciències, però, va declarar que, segons ell, el pes previst per al material científic era escandalosament feble.

 

Ell volia portar, especialment, una pala de gel mecànica i un martell pneumàtic de geòleg que pesava unes 3 tones, però no va ser autoritzat a portar cap d'aquests dos elements que ell considerava del tot indispensables. Catxes es va mostrar molt ferm. Li va fer observar que desempallegar-se del gel amb la pala sobre el Khili-Khili i sobre el Mont Blanc eren dues operacions molt diferents, i que la rarificació de l'atmosfera faria, sens dubte, impossible l'ús del martell pneumàtic. Setciències va esclatar en sanglots i va amenaçar amb que se n'aniria a casa seva, ja que no se l’apreciava. Constanci Cavaller, Cicerone, amb el tacte que el caracteritza, va afirmar que segurament Catxes no havia volgut disminuir la importància del paper de Setciències en l'expedició, sinó que havia volgut dir que el material científic no tenia res a fer en una expedició que tenia per objecte dur dos homes al cim de l'Khili-Khili. Aquesta observació va provocar una intervenció de Hassel Vlad, Flaixos: ell lamentava infinitament, va declarar, veure el material científic tractat com un parent pobre. Un dels punts més importants dels nostres treballs consistiria en estudiar els efectes de rarificació de l'atmosfera sobre la televisió en colors a tres dimensions. En Iatros Genich, Malaltís, que patia un violent refredat, va murmurar alguna cosa que ningú va comprendre molt bé sobre "l'imbortància del baterial bèdic".

Sensible, com ha de ser un bon cap d’expedició, a aquests matisos, vaig percebre de seguida una sorda hostilitat entre els meus companys, i els vaig recordar simplement les paraules de A. Nem de Canto: "Un equip desunit podria aconseguir l'ascensió del Mont Blanc; mai la de l'Khili-Khili". Aquesta observació pacificadora va assolir l'efecte desitjat, recolzada, potser també, pel fet que Catxes, aclaparat per la fatiga, s'havia adormit. Setciències, que havia de compartir la tenda amb ell, es va mostrar desagradablement sorprès en descobrir que Catxes roncava pesadament; però Flaixos el va consolar recordant-li que, en raó de l'atenuació de les ones sonores en atmosfera rarificada, els roncs serien menys molestos a elevades altures.

 

En Setciències va esbossar llavors les grans línies del nostre programa científic. A més dels estudis sobre la fosiferació hipogràfica i topnológica de la regió, esperava recollir elements nous d'informació sobre l'efecte de la distratificació biocrónica de les pendícules geneosfèriques i sobre l'exègesi de les transversions de Warthon. Esperava igualment recollir una parella de totes les espècies vives que trobés a la muntanya, per tal d'estudiar la possibilitat de produir una raça de muntanyencs, humans o animals de carn o de llet, capaços de portar una vida normal a les grans altituds.

 

En Rodamon va telefonar de nou. No era a Criapolls, va explicar, sinó a Monriure. Havia vist "Criapolls", però és que l'autobús anava a Criapolls. Aquest error l’havia conduït a seguir una direcció equivocada, però esperava arribar d'un moment a l'altre.

 

En Flaixos ens va descriure llavors el material fotogràfic, l'essencial del qual estava constituït per una càmera per filmar en color a tres dimensions. Esperava poder filmar així la història de l'expedició des de tots els punts de vista. L’empresa que havia proveït l'aparell afegiria els elements d'una intriga sentimental i algunes seqüències d'accidents. Amb això i la introducció d'una cançó patriòtica i la reducció al mínim de les vistes de la muntanya pròpiament dites, s'obtindria un film que seria difós al món sencer com una epopeia de l'heroisme patriòtic. En cas que l'expedició tingués èxit, els dos membres de la mateixa que haguessin arribat al cim, sota condició que fossin fotogènics i que tinguessin menys de seixanta anys, es veurien obligats a subscriure un contracte de cine per un film titulat “Tarzán i els abominables homes de les neus”.

 

En aquell moment ens van portar un telegrama que declarava: “Riera dels Lladrucs a la vista; dinou hores amb trenta. Rumb: Oest-Nord-Oest. Arribada imminent. Temps fred, però molt bell. RODAMON”. El telegrama venia de Quissocoix.

 

En Catxes es va despertar amb un badall formidable, i va declarar que no era raonable embarassar una expedició a l'Himalaia que tenia l’objectiu portar dos homes al cim del Khili-Khili, amb tot un poti-poti de material científic. Segons ell, la ciència era més nosa que servei. Un savi en una expedició era encara més nosa que els instruments que portava, el que no era poc dir. Ens va explicar l'aventura del seu amic, el Dr. Gemegós, el científic que compartia la tenda amb ell a l'expedició de 1923 al Thara-Tatah. Com tots els savis, aquest era molt distret. Un dia va preparar, per distracció, el té utilitzant en lloc d'aigua una solució de sulfat de coure. Durant quinze dies el Dr. Gemegós i ell van ser de color blau i cecs als colors, incapaços particularment de distingir el blau del blanc. Aquest mateix savi va caure per un camp de neu, doncs havia pres el cel blau per la prolongació del tapís de neu. Només va ser salvat, després de molts esforços, gràcies a l'abnegació de Catxes, que havia tingut la mala sort d'estar lligat a ell per una corda. Catxes va afirmar que qualsevol altre hagués abandonat a aquest trist company a la seva sort. Setciències va replicar que no creia una sola paraula d'aquesta història. Ell mateix havia begut litres de té al sulfat de coure, sense patir la menor alteració. El color blau es devia a la cardiosíntesi del flux sanguini provocat per la rarificació de l'atmosfera. I negava això que tots els savis siguin distrets. 

 

En aquell moment van trucar a la porta. Era un sergent de la comissaria del barri. Un policia de la comissaria de Cul·lasciu havia vist un estranger que rondava per la proximitat de la fàbrica de gas. Se l’havia trobat en possessió de mapes i d'instruments de navegació. Havia estat detingut com a espia. Havia declarat dir-se Jungles, o Boscos o una cosa similar i donat aquesta direcció com a referència. Vam tranquil·litzar al sergent i li vam pregar que transmetés a Rodamon un missatge dient que l’esperàvem impacient i incansablement.

 

En Cicerone ens va parlar del Yogistan, el país que hauríem de travessar abans d'arribar al peu de les muntanyes. Els indígenes -va dir- eren gent vigorosa, de caràcter independent; tenien un natural amable i una impertorbable dignitat, que no excloïa grans disposicions per a l'alegria. El seu dialecte, que ell havia estudiat especialment, era una branca de la llengua aneroido-megalítica. Aquest dialecte no comprenia verbs, i es pronunciava enterament amb l'estómac.

 

En Malaltís va argüir que això era absurd; si aquesta gent parlava amb l'estómac, hauria de patir una gastritis permanent. En Cicerone va respondre que aquesta era, en efecte, la malaltia nacional, ja que era endèmica en el noranta-cinc per cent de la població. Malaltís va dir llavors que, si això era exacte, no veia com podien ser alegres. Cicerone va replicar que això es devia a la seva força de caràcter. Va afegir que no estava acostumat a veure la seva paraula posada en dubte, i que si Malaltís persistia en aquesta actitud poc comprensiva, ell, Cicerone, es veuria obligat a dirigir-li un ultimàtum i deixar clar qui manava a cada lloc i sobre cada punt.

 

En Malaltís ens va parlar tot seguit del problema de mantenir la bona forma física que era indispensable per al nostre èxit. Ens va pregar que seguíssim a peu de la lletra els consells que havia elaborat sobre el tema per nosaltres, i ens va donar a cadascú unes quantes quartilles mecanografiades en caràcters petits i atapeïts. Ens va afirmar que, si seguíem els seus consells, podia garantir-nos que quedaríem a l'abric de la malaltia. En aquest moment del seu discurs es va veure interromput per un violent atac de tos, i va caldre donar-li uns cops a l'esquena. Va ser Cicerone qui li va administrar uns grans cops, que em va semblar que executava amb més vigor, potser, del que era necessari. Fos com fos, Malaltís, recuperat, li va retornar els cops. 

 

Jo vaig aprofitar aquest moment per agrair a tothom la seva col·laboració; tenia la ferma convicció -vaig declarar- que aquestes petites divergències d'opinió que podien manifestar-se entre nosaltres no eren més que la prova de la lloable franquesa que havia de presidir les nostres relacions, i que esperava, per descomptat, que formaríem un equip unit i perfectament a l'altura de la seva tasca. Els vaig recordar les paraules de A. Nem de Canto: "En una expedició d'aquest gènere, els desitjos de l'individu han de ser subordinats a la causa comuna". Cicerone va dir amén, i sobre aquesta nota solemne, despertem a Catxes, que s'havia adormit de nou, i ens posem als darrers preparatius per a la partida de l'endemà.

 

L'endemà vam embarcar al port de Vilanova de les Tartanes al vaixell “Bogallunes”. En el moment en que jo pujava a bord, em van donar dos telegrames. L'un deia: “Els meus millors desitjos. Recordin que aquell rostoll no és el Mont Blanc. A. NEM DE CANTO”. L'altre deia: “Avaria a Aberowmsopanfach. Em reuniré amb vosaltres per avió. Envieu cent lliures. RODAMON”. 






EDEMA CEREBRAL D'ALTITUD. Novetats!

 

 

Aquest article s’adreça a aquelles persones interessades en la medicina de muntanya i en la fisiologia de la gran altitud. Ja sé que som poquets.

 

Hi ha novetats sobre l’Edema Cerebral de l’Altitud (ECA). La revista Nature, una de les publicacions científiques més prestigioses del món, ha publicat un article que podeu llegir en obert aquí: https://www.nature.com/articles/s41467-021-26116-y

 

Com apareix i a qui pot afectar l’ECA, encara és un problema sense resoldre. Aquest article hi posa una mica més de llum. 

 

Aquest és l’abstract de l’article:

 

Exposure to 16 h of normobaric hypoxia induces ionic edema in the healthy brain

 

Armin Biller, Stephanie Badde, Andreas Heckel, Philipp Guericke, Martin Bendszus, Armin M. Nagel, Sabine Heiland, Heimo Mairbäurl, Peter Bärtsch & Kai Schommer

Nature Communications volume 12, Article number: 5987 (2021)

 

Abstract

 

Following prolonged exposure to hypoxic conditions, for example, due to ascent to high altitude, stroke, or traumatic brain injury, cerebral edema can develop. The exact nature and genesis of hypoxia-induced edema in healthy individuals remain unresolved. We examined the effects of prolonged, normobaric hypoxia, induced by 16 h of exposure to simulated high altitude, on healthy brains using proton, dynamic contrast enhanced, and sodium MRI.

 

This dual approach allowed us to directly measure key factors in the development of hypoxia-induced brain edema: (1) Sodium signals as a surrogate of the distribution of electrolytes within the cerebral tissue and (2) Ktrans as a marker of blood–brain–barrier integrity. The measurements point toward an accumulation of sodium ions in extra- but not in intracellular space in combination with an intact endothelium. Both findings in combination are indicative of ionic extracellular edema, a subtype of cerebral edema that was only recently specified as an intermittent, yet distinct stage between cytotoxic and vasogenic edemas. In sum, here a combination of imaging techniques demonstrates the development of ionic edemas following prolonged normobaric hypoxia in agreement with cascadic models of edema formation.

 

RESUM DE L’ARTICLE TRADUÏT. Dedicat als més mandrosos.

 

Després d’exposició prolongada a la hipòxia, per exemple, a causa d'ascens a l'altitud, a un accident vascular cerebral o a lesions traumàtiques del cervell, apareix el que anomenem edema cerebral. La naturalesa exacta i la gènesi de l'edema cerebral degut a la hipòxia en individus sans segueix sent un dubte sense resoldre. Examinem els efectes de la hipòxia normobàrica prolongada sobre cervells sans, induïda per 16 hores d'exposició a l'altitud simulada, dos modalitats de ressonància magnètica nuclear, la de protons amb contrast dinàmic millorat i la ressonància magnètica de sodi. Aquest doble enfocament ens va permetre mesurar directament els factors clau en el desenvolupament de l'edema cerebral induït per hipòxia: (1) Els senyals de sodi com a substitut de la distribució d'electròlits dins del teixit cerebral i (2) Ktrans com a marcador d'integritat de la barrera vascular hematoencefàlica. Els resultats apunten cap a una acumulació d'ions de sodi en l'espai extracel·lular, però no en l'espai intracel·lular en combinació amb un endoteli vascular intacte. Ambdues troballes en combinació són indicatives d'edema extracel·lular iònic, un subtipus d'edema cerebral que només recentment s'ha descrit com una etapa intermèdia, però diferent, entre l’edema citotòxic i el vasogènic. En resum, aquí una combinació de tècniques d'imatge demostra el desenvolupament d'edema iònic seguint una hipòxia normobàrica prolongada d'acord amb els models en cascada de formació d'edema.


1.- El més important de l’estudi:

 

1-1.- Conèixer i entendre els diversos tipus o graus d’edema. El que anomenen model “en cascada” dels edemes. Quan es comprèn l’esquema s’entenen millor les relacions entre l’espai vascular i l’espai intersticial, passant per les cèl·lules endotelials. L’esquema el podeu trobar a l’article, amb les explicacions corresponents. Els mandrosos trobaran el gràfic a continuació. Les explicacions, a l’article.

 

 

1-2.- En segon lloc. S’estudia l’efecte sobre cervells sans després de 16 hores d’hipòxia normobàrica respirant a pressió atmosfèrica normal però en un ambient amb fracció inspirada d’oxigen de 12% en lloc del 21% que seria el normal a nivell del mar. La pressió parcial d’oxigen correspon a 4500 metres d’altitud. Per caracteritzar l’edema cerebral s’utilitzen dos modalitats diferents de ressonància magnètica nuclear, l’imatge de protons dinàmica amb contrast (PDC) i l’espectrometria de sodi (ENa). 

 

Les imatges de PDC indiquen integritat o lesió dels vasos sanguinis que formen la barrera vascular hematoencefàlica, mentre que les imatges de ENa es refereixen a la distribució d’electròlits al teixit cerebral extravascular independentment dels vasos cerebrals. 

 

Amb aquest plantejament es tracta de diferenciar si l’ECA és degut a lesió dels vasos cerebrals o a trastorn de les funcions del teixit cerebral per canvis iònics.

 

Les dades obtingudes apunten a acumulació d’ions de sodi a l’espai extracel·lular, però no a l’intracel·lular, amb integritat de la barrera vascular hematoencefàlica. Tot plegat indica que es tracta d’edema iònic extracel·lular, un subtipus d’edema cerebral recentment descrit com un estadi intermedi, intermitent i reversible, entre els edemes citotòxics i els vasogènics. Repasseu el gràfic anterior que mostra clarament l’esquema en cascada dels diferents tipus o graus d’edemes.

 

2.- Que aporta aquest article? Que es demostra que la hipòxia per si sola pot produir edema cerebral iònic. Aquesta es la gran novetat.

 

3.- Quines preguntes queden? Moltes. 

 

Que passaria si en lloc de 16 hores els subjectes estiguessin tres dies en hipòxia? I si la hipòxia en lloc de normobàrica fos hipobàrica que té un efecte hipòxic més potent? Trobaríem sempre el mateix tipus d’edema iònic o les lesions d’edema depenen de la dosi i de la durada de la hipòxia? L’experiència mèdica amb l’ECA es limita a aquells pacients, que han sobreviscut i s’han pogut estudiar. Sempre ajudats per altres persones, que ells sols serien incapaços de sobreviure a la muntanya. Però que passava als cervells dels qui van morir, estaven sols o es van perdre a la muntanya i tenien ECA? També era un edema iònic extracel·lular o tenien edemes en fase vasogènica o hemorràgica? A més a més, molts metges de muntanya veterans sospiten que els expedicionaris que van tenir ECA, eren precisament aquells que tenien algun tret del comportament estrany. Si es així, podríem tenir alguna manera per preveure qui pot tenir ECA i qui no?

 

4.- Com canvia el que cal fer? Pràcticament no canvia res. Fins ara, les recomanacions pels muntanyencs continuen sent les mateixes que fa anys: 1) Saber reconèixer la malaltia abans de que progressi. 2) Protegir al malalt, que queda indefens i incapacitat i 3) Perdre altitud.

 

Freqüentment s’aconsella administrar dexametasona, però ningú ha pogut demostrar cap utilitat. La bossa hiperbàrica, tipus Gamow o Certec pot servir per endarrerir unes hores l’evacuació sense que el pacient empitjori, però en cap cas substitueix l’evacuació ni fa desaparèixer la malaltia.

 

Fa anys confessava que els metges coneixem la malaltia, sabem que apareix en relació amb la gran altitud i també sabem com descobrir-la i que només es pot tractar baixant. Però no teníem gaire clar com es forma, ni qui es propens a tenir-la ni com es pot evitar. Ara potser hem avançat una mica, però ja veieu que queden moltes preguntes.

 

Això era al Maig de 2019. Contestant una pregunta, va entrar en aquest bloc un comentari sobre l’Edema Cerebral d’Altitud. S’hi relataven uns quants casos viscuts com a metge d’expedicions i es donaven uns consells bàsics pels muntanyencs que veiessin situacions similars. Ho podeu trobar en aquest enllaç:

 

https://www.maldemuntanya.cat/2019/05/ledema-cerebral-daltitud.html 

 



 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Imatges. Ressonància Nuclear Magnètica d'un cas d'Edema Cerebral d'Altitud aparegut durant una expedició al Cho Oyu i que va poder ser evacuat i tractat a l'Hospital Universitari de Bellvitge.

 

 

Aquest cas es va publicar en un article que podeu trobar aquí:

 

Velasco R, Cardona Portela P, Ricart A, Martinez-Yelamos S. Cerebral vasoreactivity in high-altitude cerebral edema. Neurologia. 2008 Jan-Feb;23(1):65-8.

 

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/17602334/

 

Per qui vulgui cercar bibliografia a la literatura mèdica internacional, el nom d’aquesta malaltia en anglès és: High Altitude Cerebral Edema. S’acostuma a abreviar com HACE.

 

Imatges. Ressonància Nuclear Magnètica d’un Edema Cerebral d’Altitud. 

 

Com veieu, les lesions sempre són a la substància blanca i no al còrtex. Els pacients estan exactament en coma; són en un estat d’estupor intens, precomatós, en que no comprenen res del que els envolta ni són capaços de coordinar els moviments. Els primers signes en aparèixer sempre són incoherència, trastorn del comportament i atàxia. No he vist mai un ECA que demani ajuda per si sol. O no sap que està malalt o no pot demanar ajuda o no sap com fer-ho. Ho han de veure, i baixar-lo, altres persones.

 

 




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat