PIXAR A LA GLACERA DEL KHUMBU

 

LA PRESSIÓ HUMANA ESCALFA L’EVEREST.   ES VA FONENT LA GLACERA DE KHUMBU...
 
 

Imatge. Cua de turistes d’altitud al pas Hillary a l’avantcim de l’Everest

Experts de la Universitat de Kathmandu i una colla d’altres investigadors avisen que la gran glacera del Khumbu, la que neix de l’Everest, s’està fonent. Aporten dades tècniques i números interessants.
Cap novetat i cap sorpresa. Fa poques setmanes va caure avall la glacera nord del Lirung Lantang (7.234 m)  provocant una allau de roques, gel, fang i aigua que es va emportar vides, pobles i carreteres. L’augment de la temperatura fa que les glaceres es fonguin arreu, també a l’Himàlaia. 
Però la glacera de Khumbu s’emporta un premi de dubtós valor. Dos vegades cada any s’instala una ciutat sobre la glacera amb 1.600 tendes on hi viuen unes 3.000 persones durant més de dos mesos. Cinc  mesos al cap de l’any. En una temporada es consumeixen més de 800 bombones de gas, sense comptar els petits cartutxos d’altitud, i uns 24.000 litres de petroli per cuinar, escalfar les tendes i generar electricitat. Els, diguem-ne, muntanyencs disposen de dutxes d’aigua calenta, connexió wifi, pantalles de gran format on veure tota mena de films o notícies per televisió, cafeteries amb màquines de cafè exprés, oficina de correus i altres amenitats. Els darrers avenços, que consisteixen en pujar les càrregues als campaments de més amunt amb drons, no a l’esquena dels portadors, fan pensar en un probable augment de la despesa energètica, sigui elèctrica o de combustible fòssil. Al campament base ja s’ha organitzat un servei per transportar totes les deposicions humanes per fertilitzar els camps de cultiu dels pobles xerpes, i està multat pixar fora del test. Aquest servei, però, encara no arriba als camps de major altitud. Es calcula que els habitants d’aquesta ciutat sense clavegueres produeixen uns sismil litres diaris d’orina. L’orina no és més que aigua amb sals de rebuig concentrades i té el mateix efecte que posar sal a les carreteres per evitar que es gelin.
O sigui que la glacera va minvant i, a sobre, els humans ens hi pixem a sobre l’escalfem i la fonem més.
Les autoritats estan estudiant canviar la localització del campament base fora de la glacera. Per exemple a prop del Kala Pattar o del llogarret de Gorak Shep. Allà hi ha terreny estable fora de les glaceres, tot i que, dic jo, no és gaire ampli.
Fins aquí el que he llegit. Ara les reflexions que se li han ocorregut a un expedicionari veterà.

 
Imatge. Campament base de l’expedició Everest 1983. Nou tendes sobre les pedres de la morrena. Ningú més a la muntanya. Aproximadament calculem 33 litres d’orina i 6 kg de deposicions sólides  per dia. Lluny de la glacera però prop del riu...
  

Imatges. Diferents vistes de l’actual campament base de l’Everest a la glacera del Khumbu
 

 Imatges. Aglomeracions de turistes d’altitud a la cascada de gel i ascendint al camp IV de la via del Khumbu a l’Everest.

 La cosa no és per riure, però abans de plorar, una mica d’humor crític...
 
 
Imatges. Campament base i dos dotzenes d’alpinistes arribant al cim del Manaslu (8.160m) l’any 2024. L’any 1982, al Manaslu, només hi havia una expedició catalana de sis persones. Ningú més a la muntanya. Tot canvia, no només la glacera de l’Everest.
 

Reflexions i preguntes.

• Gorak Shep és a unes 3 hores de marxa, caminant entre els 5.000 i els 5.300 metres d’altura, de l’actual campament base (CB). Pels ascensionistes:  cal que comptin que el trajecte CB-Cim-CB s’allargarà. Potser alguns hauran de fer nit a l’actual CB per començar la cascada de glaç a primera hora, abans de que hi toqui el sol i comenci el desglaç. Si cal fer nit a la glacera, les coses potser no canviaran tant com es voldria.
• A Gorak Shep, fa 40 anys, només hi havia quatre cabanes de pastor on aixoplugar-se abans de començar l’ascensió al Kala Pattar. Avui dia hi ha mitja dotzena d’hotels que pels muntanyencs d’aleshores semblarien luxe asiàtic. Es tracta de fer l’estada en aquests hotels, o altres nous, i no de passar el temps d’aclimatació en tendes al Camp Base? En aquest cas, seria l’estada més comfortable, però la despesa de calefacció, dutxes, comunicacions, etc, no canviaria gaire.
• La punta de sorra entre glaceres on és Gorak Shep, al peu del Kala Pattar, no és pròpiament la glacera, però és una morrena sorrenca lateral que ha nascut a la confluència de les glaceres de Khumbu i de Gokyo. Forma part de la mateixa conca hidrogràfica. El que allà es pixi també acabarà al riu Dudh Khosi, després al Sun Khosi i arribarà a la India pel Ganges, riu sagrat. 
• A més a més, Gorak Shep és al costat d’un petit llac glaciar; és ben sec bona part de l’any, però quan plou o desglaça s’hi acumula l’aigua. O sigui que no és un bon lloc per plantar-hi unes tendes o construir allotjaments. L’espai real és escàs i, o bé ja és ocupat o bé caldrà fer terrasses amunt cap al  Kala Pattar. Tal i com és ara, allà no hi caben milers de persones.
• Voleu dir que traslladar el campament base a una altra banda no és com canviar el problema de lloc sense fer front al problema principal? 
• I si el problema principal no és que s’escalfi la glacera sinó la superpoblació? Sovint, quan es vol protegir l’entorn dels paratges naturals cal restringir la freqüentació dels humans, que, com sabem, som els majors depredadors del planeta.

 
 
 

Imatge. Gorak Shep en l’actualitat des del camí cap al Kala Pattar.
Soc conscient de que parlar de restringir el nombre de visitants al Sagarmatha National Park, que és l’àrea de l’Everest, és com esmentar protegir el llop a casa del pastor. Al Nepal és un tema tabú, excepte per ecologistes i naturalistes, unes minories a les universitats. En realitat l’actual prosperitat del poble xerpa es deu de forma majoritària als visitants, siguin alpinistes, trescadors, fotògrafs, cooperants, informadors o turistes.  He escrit dels xerpes, però ho podríem dir de tot el Nepal. El turisme els permet fer diners, construir hotels i enviar els fills a estudiar a l’estranger. Tota regulació, si no vol trobar oposició frontal haurà de ser lenta, progressiva, cautelosa i consensuada.

Però, hi ha alternativa?

Si volem que hi hagi peix a la Mediterrània, no regulem la pesca? Les ciutats turístiques, es diguin Barcelona o Venezia, no regulen i encareixen l’aforament de visitants? No es tanquen els parcs naturals a l’acampada lliure o en zones de nidificació o quan hi ha riscos d’incendi o d’inundació? No sempre es fa bé, és clar, però es tracta de fer el que cal fer. 
I potser, a la llarga  no hi haurà alternativa a limitar l’accés. 

EXPEDICIÓ FRANCESA AL KARAKORUM DE 1936

EL RELAT, EL LLIBRE I EL FILM I LES SEVES COMPARACIONS

Aquest llibre, de 1937,  és quasi impossible de trobar, de manera que el guardarem al Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell. Allà estarà ben conservat. I com que no és fàcil que tingui gaires lectors nous, he dubtat de si fer un comentari o callar; que no està bé posar la mel als llavis i no poder-la tastar. Però aquella expedició va publicar un llibre i també un film. Si no us funciona el link que he posat, podeu trobar fàcilment el fim a internet en territori de domini públic. Només cal posar Karakoram i Marcel Ichac. De manera que, entre una cosa i l’altra es pot disfrutar del relat d’aquella expedició de fa 90 anys.

 

El relat, tant del llibre com del film, documenta la primera expedició oficial francesa a l’Himàlaia, realitzada l’any 1936.  Almenys, la primera de la que tenim notícia. L’objectiu del grup era conquerir el cim del Gasherbrum 1 (o Hidden Peak) de 8.068 metres, per primera vegada. És l’onzena muntanya més alta del món i està situada a la serralada del Karakorum. Em permetré, una llicència literària, fer comparacions amb la primera expedició catalana al Karakorum de 1980, que va escalar el Gasherbrum II (també anomenat K4) de 8.035 metres i amb alguns altres records si és que ve a tomb.
El primer capítol del llibre ja és memorable. La recerca de la financiació i de l’objectiu, repassant amb ingenuïtat tots els vuimils, els avantatges i els inconvenients de cada un. Recordem que en aquells anys, mai s’havia pujat encara un vuitmil, que els viatges eren atzarosos i que el Tibet i el Nepal eren tancats als forasters, el que limitava molt la tria.
L’expedició, liderada per Henry de Sègogne (1901-1974), tenia entre els seus membres Marcel Ichac (1906- 1994), cineasta que anys després va filmar el premiadíssim film “Les ètoiles de midi” i també “Les conquerants de l’inutile”, tots dos en col·laboració amb el gran Lionel Terray. Com a cap dels escaladors el veterà  i mític alpinista Pierre Allain (1904-2000), primer ascensionista de la cara nord del Dru. El metge Jean Arlaud (1896-1938) bon coneixedor dels Pirineus, que va fer la primera escalada als Mallos de Riglos i a la Dent d’Orlu, si no estic mal informat, i que va morir escalant a la cresta del pic de Gorgs Blancs. El pic Jean Arlaud, entre el Posets i el Perdiguero, al Pirineu d’Osca, es diu així en honor seu. També hi anaven sis expedicionaris més dels que no tinc gaires referències, tot i que les podríem buscar. 
Podeu veure “Les ètoiles de midi” en aquests links: 
https://www.maldemuntanya.cat/2021/04/cinema-de-muntanya-les-etoiles-de-midi.html
https://www.youtube.com/watch?v=vChHCJN698Y
 
“Karakoram” és un aclamat documental francès de 39 minuts estrenat el 1937, dirigit pel cineasta i muntanyenc Marcel Ichac en col·laboració amb Henri de Segogne.
Per moltes persones és igual Himàlaia que Karakorum i no saben res del Pamir ni de l’ Hindu Kush. Geògrafs i muntanyencs saben diferenciar les quatre grans serralades, que sòn ben distintes, separades per grans valls i grans rius. Aixó si, totes son a Àsia i en aquestes quatre serralades hi ha totes les muntanyes del mòn superiors als setmil metres d’altitud. Ni Europa, ni Àfrica, ni Amèrica tenen cap setmil. Menys encara Oceania o l’Antàrtida. L’Himàlaia amb 10 cims i Karakorum amb 4 més,  completen els 14 vuitmils. Descomptant els vuitmils, hi ha un centenar ben llarg de pics que superen els setmil metres.
Disfruto dels reportatges de velles expedicions; les comparo amb el que jo he vist i em permet veure l’evolució amb el que tenim ara. Un segle d’evolució. 
Aquell any de 1936 sortia un vaixell de Marsella el 19 de març. No esmentaré els detalls de novel·lista de viatges d’aventures com navegar pel canal de Suez, desembarcar a Bombay i travessar tota la India en tren, camió i cavall fins Srinagar, capital del Kashmir, on arribaven un 17 d’abril. Novament a peu i a cavall fins Skardu, capital del Baltistan. Descans i contractació de portadors a Skardu entre el dies 5 i 9 de Maig. Novament caravana en marxa fins establir el campament base a 5.000 metres d’altitud el dia 26 de Maig. Van ser 68 dies de viatges i marxes només per arribar al campament base des d’Europa. Sense comptar el que li costés a cadascú arribar fins Marsella. El dia 2 de Juliol marxaven del campament base, aclaparats pel mal temps i tornaven a posar els peus a França un mes d’agost. Una expedició de cinc mesos. Quina enveja que fan: poder viatjar durant cinc mesos... ara que algunes agències ja ofereixen l’expedició Londres-cim de l’Everest-Londres en una setmana pels qui no tenen temps per aclimatar-se a muntanya. És clar que abans cal aclimatar-se amb xenó durant una temporada al seu xiringuito.
Compareu. Quaranta set any després, una altra expedició establia el Camp Base al mateix lloc, exactament el mateix lloc. L’any 1980, la primera expedició catalana que anava al Karakorum va sortir de Barcelona un 20 de Juny; el 29 ja éren a Skardu i el dia11 de Juliol establien el Camp Base. Van fer cim el dia 2 d’agost. Reunits al Camp Base el 8 d’agost i arribats a Barcelona el 23 del mateix mes. Total 64 dies d’expedició, menys del que els hi va costar l’any 1936, només arribar al Camp Base. 

Els diaris d'aquella expedició aquí:
https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html
   

     
 

Imatges expedició de 1980. 1.- Portadors a la Glacera Baltoro passant pel devant de la Torre de Biafo. 2.- El cartell de l’expedició finançat per Bru Sports, que va aportar motxilles i bosses de transport de gran qualitat i magnífic resultat. 3 i 4.- El Hidden Peak a la posta del sol i al migdia des del campament base. 5.- Composició panoràmica des del camp base amb el Hidden Peak al mig i la glacera del Gasherbrum II, objectiu de l’expedició, cap a l’esquerra. A la dreta l’esperó rocós que van atacar els francesos. Fotografies Expedició Barcelona Karakorum 1980.

És clar que hi ha molts relats novel·lescos i imatges sucoses. Per exemple els expedicionaris amb el típic casc colonial francès, que en dèiem salacot i que ha caigut en desús. Per cert que encara guardo un salacot militar nepalès, d’estil britànic, comprat de segona mà a Kathmandu fa més de 40 anys.

 

Els sahibs, especialment el bhara sahib, que era, i encara és, el cap d’expedició, feien el trajecte a cavall, mentre que els portadors transitaven a peu i ben carregats. Però no us pensèssiu pas que això era un privilegi. El cavall era el signe del seu estatus, però requereix una forma física i un esforç més gran que anar a peu. Fixeu-vos, al film, que els genets son de mida europea i els cavallets, de mida asiàtica, els hi venen un parell de números petits.
Una vegada vam provar de pujar a un campament a 4.800 m a cavall en una zona del Nepal de cultura tibetana. Amb aquells cavallets tibetans els dos alpinistes arrossegàvem les botes per terra i havíem d’anar amb les cames ben encongides. Ja fins al capdamunt de cavalcar tan incòmodes, vam decidir, en benefici dels cavalls i nostre, que els animals carreguèssin tenda i motxilles i els dos alpinistes vam pujar a peu. Cavalls i nosaltres, ben contents. D’aixó fa 48 anys i va ser el nostre primer sismil, el Pisang Tse (6.111m). Vells records que es desperten veient aquest reportatge, deliciosament casolà pels estandards fílmics actuals.

 

Per cert, parlant d’estatus, us heu fixat en aquesta fotografia i en les expressions dels membres de l’expedició? De vegades, les velles fotografies parlen de com era el mon. Només el cap d’expedició porta el salacot; els altres van amb el cap descobert o amb boina. Tres expedicionaris fumen en pipa, cosa molt comuna aleshores però una raresa avui en dia. Un altre signe d’estatus: el cap d’expedició, al mig, assegut. A la seva dreta el metge i a l’esquerra el cap dels alpinistes. Aquest darrer, amb cara de circumstàncies, no mira a càmera; mira al terra. Probablement aclaparat per l’espontaneitat invasiva del cineasta que, a més a més adelanta el cap deixant-lo enrere. Com sempre, queda clar l’estatus, ara potser en dirien “aura”, de cadascú i com cadascú o l’assumeix o es rebel·la. Qui s’esforça en ser protagonista i qui l’importa un rave ser o no ser protagonista.
Es fa evident que els costums, el material i la manera d’afrontar un vuimil han canviat molt en aquests 90 anys, però la marxa dels portadors amb el seu fardell lligat a l’esquena, els seus bastons en forma de T majúscula i, sobretot, l’enormitat del paisatge del Karakorum, la catedral dels muntanyencs de tot el mon, són inmutables. En això el film mostra el mateix que es pot viure i veure avui en dia. Tot i que, a l’Himàlaia ja comença a haver-hi qui fa servir drons per portar les càrregues amunt i avall. Hi haurà portadors sense feina.
Els capítols del llibre, a càrrec dels expedicionaris, relaten els esforços per anar guanyant metres a la muntanya per l’esperò rocós de l’aresta Sud, arribant a muntar el campament 5é a 7.000 metres. La paciència necessària i la desesperança dels dies tancats a les tendes suportant el mal temps. L’expedició es va retirar els primers dies de juliol pel mal temps i pel temor de l’arribada del monsó. De fet, avui dia sabem que el monsó no acostuma a arribar fins el Karakorum. En aquesta serralada, a diferència de l’Himàlaia, la major part de les ascensions es fan a l’estiu.
Les seqüències del film que mostren al cap d’expedició ordenant de forma imperiosa tornar al camp base, l’allau que s’emporta a dos xerpes, i el seu rescat son memorables. 
Cal destacar que, curiosament, el director de la pel·lícula comenta que el final de l’expedició va coincidir amb l’arribada de les  noticies de l’inici de la guerra incivil espanyola i que davant d’esdeveniments que canvien el destí de tantes persones que poquet que valen els banals esforços per pujar una muntanya. 
Ha passat molt de temps, però sempre s’en pot aprendre dels veterans. I recordeu que, com va dir Isaac Newton, "Si hem arribat tan amunt és perqué ens hem enfilat a l'esquena dels gegants que ens han precedit".