Translate

UN PISCOLABIS A KHAPLU

Un altre plat memorable. Per mi va ser molt exòtic. Vaig perdre més temps aprenent a menjar-lo que omplint la panxa.

Ho poso en context. Corria l’estiu de l’any 1988 èrem a la primera expedició catalana que volia pujar el K2. 

No hi ha film ni diaris d’aquella expedició, però podeu llegir el llibre que afegeixo. K 2. Massa Alt pels nostres somnis. Toni Arbonés. Cossetània Edicions. Relata amb pels i senyals tots els ets i els uts d’una expedició com aquella. Com que l’expedició en part era patrocinada per Catalunya Ràdio, en Toni Arbonés i en Joan Gelabert van muntar un estudi de ràdio al campament base. Hi havia connexió i programa diaris i es va gravar tota l’expedició. Ja té mèrit, en un temps, recordeu-ho, en que no hi havia encara telèfons mobils. Aquí podeu escoltar els audios, però ull viu! que no tots son per ànimes càndides.

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html

 
Com que l’expedició necessitava gairebé tres-cents portadors es van haver de recòrrer molts pobles de la vall per reclutar-los. Allà que vam anar en Fida Hussein, el sirdar, i un servidor de vostés, dalt d’un petit totterreny militar, conduint per l’esquerra i recorrent la vall. Al poble de Khaplu, a l’hora de més sol, vam parar a fer un mos i beure un té. Mès que un restaurant o fonda, cosa desconeguda aquells anys i aquell lloc remot, era la casa del capitost local. Només hi vam veure una dona, que les altres devien ser amagades. Quedi clar, però, que aquella matriarca era la que manava a la casa, fossis foraster o local. Ens va fer seure on ella volia i renyava a qui creia convenient amb total autoritat. Si parlava, tots els homes callaven.

 
Imatge. El sirdar Fida Hussein, veterà de moltes expedicions i de guerres entre Pakistà i la Índia i qui escriu aixó a Skardu.

El plat. Crec que en deien Marzan i és una massa de farina pastada posada al voltant d’un tassó ple d’un oli ben clar. Al costat hi posen un altre tassó o bol amb una salsa feta de iogur o llet agra amb menta, coriandre i altres herbes aromàtiques.

Es menja amb les mans. Sempre amb la mà dreta. S’agafa una porció de pasta de la farina, amb el dit gros s’hi deixa una imprempta com si fos una cullereta i s’omple de l’oli. Després es tanca el mos de forma que l’oli no regalimi i es suca a la salsa. Cap dins. Explosió de suculència. L’oli i l’àcid. Gustós i cremós.

Veieu les imatges. 

 


Però com va escriure el poeta mallorquí, cada record porta el seu corc. La memòria de vegades es debilita i de vegades ens juga males passades. El cert és que no sabria com repetir el plat.

Anem a pams. D’aquell oli en deien ghee, però no era el mateix ghee que es comprava a Skardu i que era la menja dels portadors. Em penso que allà deien ghee a l’oli vegetal, a la mantega i a la margarina. Pensava jo; segur que en balti, que és una llengua derivada del tibetà, tenen un nom de cada cosa, però per nosaltres i traduint a l’anglés, de tot greix per menjar en deien ghee. En Fida, veterà, veient que jo no ho veia clar, em va donar la clau: “Aquest oli el fan amb els pinyols dels albercocs”. Vet aquí perque era tan aromàtic, una mica amargant i tan diferent de l’oli dels portadors.

I la farina? Era farina d’ordi, de mill o alguna altra? Ells en deien buckwheat. És clar que això compromet a poc. Amb la varietat de farines que hi ha al Pakistà en general i a la zona del Baltistà en concret, ves tú a saber de que era feta o si era una barreja que feien al poble. Seguint penosament els camins de la vall, vam travessar camps i conreus. Molts èren de gra, farratge, cereals o gramínies. Vàrem veure mill, sorgho i fajol. Confesso que no sé de que era feta aquella farina, pastada espessa, de color fosc i gust lleugerament fumat.

 
Imatge. Camp de Mill. Aquest cereal es cultiva a Catalunya gairebé només per farratge del bestiar. No confondre amb el que anomenen millo a Galicia, que és el nostre blat de moro, moresc, panís o dacsa a València. Cada terra hi posa el nom que vol. Al Baltistà també passa.

        

Imatge. Camp de Sorgho vermell. La segona és al Nepal, vall del Buri Gandaki. No tinc notícia de que es cultivi a Catalunya.

 

Imatge. Camp de Fajol o Blat sarraí. A Girona s’en cultivava molt per farratge del bestiar. Actualment, pel baix contingut en gluten s’utilitza preferentment per la dieta de les persones intolerants al gluten.

La salsa amb llet fermentada i herbes aromàtiques. En deien tsemik i ho traduïen com Curd dip. Com si diguèssim iogurt per sucar. Era lleugerament àcida i molt cremosa. Les herbes eren menta, coriandre i alguna altra semblant a l’orenga o la sajolida.

Els albercocs. Camps d’albercocs i terrasses roges amb paneres d’albercocs sense pinyol esteses per assecar al sol a tota la vall del riu Braldo. Diré dos virtuts d’aquells albercocs, grossos com préssecs petits. En Fida Hussein, només començar la marxa em va regalar una bossa de roba amb un parell de kilos d’albercocs secs. “This is good for aclimatization, Dr. Sahib”. Evidentment tenia tota la raó. En les primeres fases de l’aclimatació la dieta recomanada és a base de sucres i àcids. En canvi de baixada, l’alegria de trobar un arbre carregat d’albercocs madurs i sucosos després de dos mesos sense fruita fresca, era un do i un plaer vinguts del cel.




   


FONT D’AIGUA PICANT AL KARAKORUM

Si un servidor estigués molt interessat en fer diners i poc interessat en la preservació de les muntanyes, la seva gent i el seu entorn, faria anys que hauria posat un negoci de balnearis al Karakorum. Com que no és el cas, com que han passat molts anys i com que ja ho sap tothom, ho puc explicar.

L’any 1980 una expedició de Barcelona va anar al Karakorum amb la dèria de pujar un vuit-mil. Va sortir bé i Pere Aymerich i Enric Font van fer cim al Gasherbrum II de 8035 m.

Es poden llegir els diaris i veure el film d’aquella expedició aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video2.html

Aquell any, els vehicles podien arribar fins al poble de Shigar. Allà començava la marxa a peu seguint la vall del riu Braldo i posteriorment la glacera de Baltoro.

Les etapes? Dassu, Chapko, Chango, Askole, que era i és el poblat més gran de la vall, Korophon, Dumordo jhula, travessar la glacera de Biafo, Paiju, travessar la glacera Baltoro, Liligo, Urdukas, Gore, Concordia Place, bivac a la glacera i Campament base del G-II al dotzé dia de marxa. Em diuen que actualment la carretera arriba fins mes amunt d’Askole, poble on actualment hi ha un parell d’hotels i de restaurants. Ja mai més serà com ho vam veure l’any 1980.

El cas és que prop de Chango i abans d’arribar a Askole hi ha unes piscines d’aigua sulfurosa calenta. La banyada per treure la pols i la suor de dos dies de pistes i caminades va ser memorable. Ni us explico com va ser el bany de la baixada després de cinc setmanes a la muntanya, sense rentar-nos ni el cap ni els peus ni el que hi havia al mig.

Veieu al diari de l’expedició, la descripció dels dies 4 de juliol i 13 d’agost sobre aquest tema:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

La veritat va ser que en aquella expedició, córre, corre que fem tard, no vaig tenir temps per explorar gaire. Només explico això per situar al mapa el que us diré ara.

Uns anys després, l’any 1988 una altra expedició catalana va tornar al Karakorum. L’objectiu era el K2. Dos dels sis membres de l’expedició al Gasherbrum II de 1980, repetíem en aquesta nova expedició i ja coneixíem el terreny.

Poques variacions en el trajecte de la marxa d’aproximació. Algun camí i algun pont havien millorat. Banys memorables de pujada i de baixada a les mateixes fonts i piscines naturals d’aigua termal. En aquella època, solitàries. Ni els naturals del país les freqüentaven.

A la marxa de baixada d’aquesta segona expedició vam tenir una estona de respir en acabar de passar el pont penjat del riu Dumordo. Feia un sol de justícia i les cantimplores eren buides.     




Imatges. Travessant el riu Dumordo per la tirolina l’any 1988, a pocs metres de la font que queda a l’esquena del fotògraf.

Mentre acabava de passar la resta de l’expedició, descansant a l’ombra d’unes roques, vaig veure sortir un raig d’aigua que omplia un toll entre unes penyes esquerdades i s’escolava cap al riu. L’aigua no sortia del riu, bruta i terrosa; venia directament del cor de la muntanya i era ben clara.

Cap allà, a omplir la cantimplora.

Uns portadors baltis em van avisar:

This water no good, doctor sahib”.

Vaja, que diuen aquests, ara. A veure? La vaig tastar, perqué si venia de dalt la muntanya no podia ser infectada. Heu tastat mai l’aigua de Vichy? Era una aigua amb bombolletes, lleugerament salada.

Vam omplir les cantimplores, amb gran alarma dels baltis, que van anar a explicar-li al sirdar. Vaig haver d’explicar que al nostre país fonts d’aigua com aquesta estaven molt ben valorades i els metges les recomanàvem pel mal de pedra dels ronyons. Es van quedar parats, però ens van deixar fer.

El cas és que vam anar tirant avall amb les cantimplores plenes d’aquella aigua i evidentment no ens va passar res dolent per beure d’aquella font d’aigua bicarbonatada i efervescent.

Recordeu. A la riba dreta orogràfica del riu Dumordo, prop de l’aiguabarreig amb el Braldo. La Font Picant del Karakorum!

Potser ara hi hagi una embotelladora...




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu