Relat. La visió d'en Conrad Blanch

Hem rebut una carta d’en Conrad Blanch.

En Conrad Blanch no necessita presentació. Va ser un dels membres que va fer cim d’aquella expedició a l’Hindu Kush de 1977 i, posteriorment va ser el cap de la primera expedició catalana al Karakorum (Gasherbrum II, 8.036m, l’any 1980) i de les expedicions Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983 i 1985. I moltes altres.

I com que sempre és positiu escoltar les diverses maneres que hi ha de viure uns mateixos fets incloem la seva carta. Tant de bo fos possible saber com ho van viure els altres membres de l’expedició, especialment els qui ja no son entre nosaltres.

Moltes gràcies Conrad per les teves reflexions. 

  

 

Imatges. 1.- Conrad Blanch al peu de la paret del Txang La o Coll Nord a l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983. 2.- Pere Aymerich, Conrad Blanch i un servidor al camp 1 del Noshaq.

 

La carta d’en Conrad:

Apreciat Ton.

He llegit amb interès, i també t'he de dir amb una certa sorpresa, la teva darrera entrada al blog referent a  l'expedició a l’Hindu Kush de l'any 1977 en la qual també vaig participar.

Dic amb sorpresa perquè recordar, quan ara fa quasi 50 anys, aquella experiència en un context que no té res a veure amb l´actual pot portar a valoracions i afirmacions molt respectables, però que m'obliguen a contrastar-les en funció de l'experiència viscuda, en el meu cas en alçada.

Del meu diari de l´expedició: La matinada del 9 d'Agost el company que ha dormit amb l'Onofre ens diu que aquest ha passat mala nit i que prefereix esperar al C-III a 6.800m. Sense una greu preocupació pel seu estat, seguim fins el cim i ja de retorn, 6 hores més tard, trobem el company amb símptomes preocupants de mal d'alçada. A partir d'aquest moment l´única prioritat és efectuar el rescat i salvar la vida de l'Onofre. No perdem temps, l'encordem i comencem el difícil descens per la paret equipada amb cordes fixes. Cada pas ha de ser estudiat, ja que l'Onofre és incapaç de fer-ho i es deixa a les nostres mans. En aquesta baixada ens ajuden uns membres de l’expedició austríaca. Arribem  a un punt on cal decidir què fem ja que aviat serà fosc. En Laureà, que s'ha incorporat al grup, es quedarà amb l'Onofre i la resta,  tres companys, continuarem fins a 6.300m on farem nit en el camp d'una expedició iugoslava.

L'endemà 10 d'agost, encara de nit, un de nosaltres baixa fins el C-II a 6.000m per recuperar medecines, combustible i provisions i reemprendre la pujada mentre els altres dos remunten fins a trobar-se amb l'Onofre i Laureà. Abans del migdia està el grup reunit en alçada. Reiniciem el descens sense en Laureà que, havent-t'ho parlat, continua amunt per intentar el cim. En aquest punt coincidim amb el metge de l'expedició iugoslava, el qual, subministra una primera dosi de la medicació que acabem de recuperar del C-II. Més avall trobem una parella txecoslovaca que puja a ajudar-nos. Tots cinc (els dos txecoslovacs i tres de nosaltres) anirem superant amb dificultat els obstacles fins arribar al Camp II a les 5 de la tarda. Alemanys, polonesos i austríacs es preocupen per l'estat del nostre company. En aquest camp disposem de  més medecines que ens havíeu enviat des dels camps inferiors i que gràcies també a un metge polonès subministrem una nova dosi a l'Onofre.

L'11 d'agost, iniciem de nou el descens amb la bona notícia que l'Onofre ha millorat força. A  les 13h et trobarem i òbviament això és un nou estímul per a l'Onofre per continuar el descens fins el C-I a 5300 m, després que li facis un primer reconeixement.

El 12 d'agost després d'un llarg descens -unes 6h-  arribem al camp Base on ens reunirem tot l'equip ja que en Laureà ha arribat després de fer el cim ahir. Ens trobem que els portadors, avisats per la urgència del rescat, ja han arribat i ens apressen a desfer el Campament. Tres de nosaltres amb 10 portadors iniciaran el retorn aquest mateix dia.

El 13 d'agost la resta de l'equip deixa el Camp Base. Disposem de 4 portadors que, un cop amb les càrregues fetes, ens abandonen a tota velocitat. Dos de nosaltres els intentem seguir però no els podrem aturar fins passat el lloc més complicat i perillós del riu Mandaras. L'Onofre, en Laureà, en Colom i tu us quedeu a l'altre costat del pas sense l'aprovisionament previst ja que amb la crescuda del riu i la foscor és impossible passar-hi ara. Aquí Ton, et dono tota la raó en expressar la teva esbroncada i enuig  per trobar-vos en aquesta situació. Crec que el respecte hi era, però no ens va ser possible aturar a temps els portadors. Una falta seriosa de previsió.

L'endemà amb l'ajuda dels portadors i ben encordats es va creuar el pas.

Fins aquí la meva experiència directa de com es van produir els fets. En base a aquesta experiència voldria donar el meu punt de vista en referència al teu relat sobre el que va passar aquells dies a la muntanya, relat que, pel que he llegit, també l'ha tingut en compte l'amic Òscar Cadiach en l'escrit que ha compartit en aquest blog.

Primera reflexió:

Coincideixo amb tu que l'Onofre no va fer cas de les teves recomanacions, les quals, aconsellaven que renunciés a l'intent de cim. Ell se sentí lliure de prendre una decisió que va comprometre  tot el grup. Quan el deixàrem a la matinada del dia 9 d'agost no ens pensàvem que fos tan seriós. Només havia dit que es quedava a descansar. Vam ser ximples? Jo diria que inexperts, ja que descansar a 6.800m no és gens fàcil. Però també és cert que hi ha situacions, com la que tu i jo hem viscut estant 30 dies seguits a l'Everest entre 6.500 i 7.000m fent activitats, en què això ha estat possible. Sí que amb l'experiència que em donen els anys, ara, hagués sospitat d'un mal major i la decisió potser hagués estat diferent

Segona reflexió

En Laureà després de col·laborar en el descens des de sota el  C-III va passar la nit del 9 d'agost amb l'Onofre fent bivac i va continuar l'endemà cap al cim perquè així ho vam convenir. Quedàvem tres de nosaltres que vam considerar que érem suficients per fer el rescat. I si vam baixar aquella nit fins el Camp iugoslau a 6.300m i l'endemà de matinada fins al C-II era per recuperar combustible, provisions i medecines que van ser importants  per subministrar una primera dosi a l'Onofre i també facilitar-li la ingesta de líquids.

Dius que tu no ets ningú per jutjar però amb el teu relat, sense que potser no ho pretenguis, pots induir a una valoració dels fets que podrien considerar-se com una falta de solidaritat dels companys amb l'Onofre, quan, en realitat, vam esmerçar tots els nostres esforços per salvar-li la vida des del moment que vam comprendre la gravetat de la seva situació.

I parlant de solidaritat t'he de dir que la que van demostrar austríacs alemanys, iugoslaus i polonesos va ser d'una gran ajuda física i moral. Es va constatar un cop més que per l'ajuda i la cooperació no hi ha barreres ni fronteres.

Tercera reflexió:

Sí, accepto que en una primera expedició d’envergadura en un país, L’Afganistan, inhòspit l´any 1977 tots vam pecar d'inexperts. Cadascú amb la seva dosi de responsabilitat. Nosaltres no valorant prou l'estat de l'Onofre i deixant- nos una farmaciola en un camp inferior i tu sortint del Camp Base la tarda del 9 d'agost sense aigua, menjar ni grampons. També va ser molt lamentable la falta de previsió en la baixada del 13 d'agost

També és  cert que el metge en una expedició té una autoritat professional indubtable, però és també cert que, quan una vida està en joc i en situacions difícils, la responsabilitat és compatida a tots nivells, especialment pels que estan al costat d'on es produeixen els fets.

Quarta reflexió

Parles que davant certs fets només tens la resposta ètica, que suposo que era la que esperaves per part nostra, i sento que et decebéssim. Però també sento que després de quasi 50 anys encetis un debat que afecta dos estimats alpinistes i amics que avui, malauradament, no hi són per poder expressar el que van viure en aquella expedició.

Amb els anys hem repetit expedicions junts i n'hem vistes de tots colors. Jo hi he trobat companyia, respecte i amistat. Espero que tu també ja que això és el que veritablement perdura.

Una abraçada

Conrad

 

Per qui vulgui llegir el relat original:

https://www.maldemuntanya.cat/2025/11/aventures-i-desventures-dun-metge.html

Per qui vulgui veure el film de l’Expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Per qui vulgui llegir el dietari de l’expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

 

 

TRASTORNS DE LA CONDUCTA EN ALTITUD

UN ALTRE Trastorn de la conducta al Nevado Ojos del Salado

Els trastorns del comportament, les al·lucinacions i altres disfuncions del sistema cerebral son freqüents en altitud. No sempre és com el clàssic Edema Cerebral d’Altitud.

En aquest cas viscut a 6.200 metres als Andes es va haver d’obligar a baixar a una persona ben desorientada pel mètode d’agafar-li la motxilla i anar tirant avall. Ens va haver de seguir, esclar, si volia menjar i tenir el seu sac de dormir i la seva cantimplora.

L’any 1.997 una expedició de 14 persones i dos vehicles va establir el que aleshores va ser rècord mundial d’altitud en vehicle als 6.200 metres del Volcán Nevado Ojos del Salado, al desert d’Atacama, fronterer entre Xile i Argentina.

 

El Volcàn Nevado Ojos del Salado (6.893 metres sobre el nivell del mar ), la segona muntanya més alta d’Amèrica, vist des d’on teníem el campament base a 4.537m.

Aquella expedició la composaven en Ramon Franquesa, l’ànima i patrocinador del projecte, el mecànic dels cotxes, la cuinera encarregada de la nutrició, tres alpinistes confirmats, sis persones amigues i col·laboradores en tasques diverses, un xofer xilé pel camió de transport i un servidor de vostès, que era el metge d’aquella expedició. Es va establir el campament base a una antiga caserna abandonada dels carrabiners xilens a 4.537 metres. Actualment crec que l’edifici està restaurat i es diu refugio Claudio Lucero. És a tocar de les runes de l’antiga Hosteria Murray.

 

El Refugio Claudio Lucero en l’actualitat. Aleshores, quan va ser el nostre campament base, era abandonat, brut, ben atrotinat i sense cap porta ni finestra que tanqués bé. Al fons, el cim del Volcán Nevado Ojos del Salado. El nom li ve perquè es considera la font del riu Salado, que baixa cap a l’Argentina, desemboca al Paranà i surt a l’Atlàntic. Parlant de noms, és igual que Ull de Ter, que vol dir la font del Ter.   

 

 

Un dels vehicles – aranya de tremenda potència i aport d'oxigen extra al  carburador.

 

La major part de l’equip dins de la cambra hipobàrica de l’INEFC de Barcelona on es va fer un estudi sobre l’aclimatació.

 

Instal·lats al campament base, els més fredolics a l’interior de l’edifici i els més veterans en tendes, que quan no estàs ben aclimatat sempre és millor respirar aire pur, encara que sigui fred, que l’aire viciat amb la respiració de moltes persones en un lloc tancat. Era el dia 30 de desembre de 1.997.

En el tragí de trobar un bon camí per fer guanyar altitud als vehicles, d’evacuar a Copiapó a una persona amb Mal Agut de Muntanya i altres afanys van anar passant uns dies. Ens vam anar aclimatant.

Una anècdota d’aquells dies per si voleu riure una mica. Una truita de vuitanta ous:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/02/nutricio.html

Quinze dies després amb temps lliure i estable, quatre persones pernoctàvem al Refugio Tejos, a 5.850m. La intenció era pujar, tranquil·lament, al cim l’endemà.

El Refugio Tejos és un contenidor de transport marítim, de fet dos contenidors acoblats, condicionats succintament per fer d’aixopluc a les ascensions al Ojos del Salado. El que recordo és que, aquell mes de gener, era un lloc gèlid amb unes corrents d’aire que arribaven a qualsevol racó i que dificultaven passar una nit confortable. Això si, ni plovia ni nevava; era un cel clar i estelat...

 

Imatge. El Volcán Nevado Ojos del Salado amb el trajecte entre el Refugio Claudio Lucero, el Refugio Atacama i el Refugio Tejos.

 

Imatge. El Refugio Tejos i la ruta d’ascensió al Nevado Volcán Ojos del Salado.

 A trenc d’alba, a molts graus sota zero, després una beguda ben calenta i espessa amb cafè, cacau, sucre i llet en pols va començar l’ascensió.

Clarejava i embocàvem la zona denominada “La Caldera”, una zona on el camí fa moltes esses. En Pep anava molt lent. L'havíem d’esperar sovint. Per descansar s’estirava a la neu, sense dir res. No contestava quan preguntàvem: Com vas? No seguia fins que veia que nosaltres tiràvem amunt. Si que contestava negant amb violents cops de cap si la pregunta era: Vols que tornem al refugi, que estàs molt cansat? Vols que et porti jo la motxilla i aniràs més lleuger?

En una d’aquestes aturades, ja érem a 6.250m, vèiem clar que en Pep pujava caminant fent tentines i que, tot i que el camí, costerut, però gens vertical, era un munt de rocs atarterats, sovint havia de posar les mans a terra per mantenir l’equilibri.

Els tres ens vam mirar i la decisió va ser automàtica. Hem de baixar-lo com sigui. Al cim que li donin molt pel sac. Hem de baixar-lo ni que sigui a bufetades.

Calma.

-      Pep, descansem una estona? Té, un glop de cacau ensucrat i calent del termo, però deixa la motxilla a terra. Descansa i respira a fons.

Així va ser. De moment. Per sort ja tocava el sol i la temperatura havia pujat. Als dos minuts, en Pep s’endormiscava amb el cap sobre la meva motxilla, posada on calia ben a prop del termo. Vam carregar-nos la seva motxilla i despertar-lo.

-          Pep anem avall. Vine amb nosaltres que no ens trobem gaire bé.

 Mentida pietosa, però necessària.

-          La motxilla, m’heu pres la motxilla! On aneu?

-          Avall, al Camp Base. No estem gaire bons...

-          Espereu, espereu, però torna’m la motxilla!

-          Si m’atrapes... avall, que fa baixada...

En cap moment, en Pep es va posar agressiu. Més aviat era com si li féssim por; es mantenia allunyat i ens mirava malfiat, però ens anava seguint. Només si ens aturàvem un moment per un pas difícil o pel que fos, cridava.

-          M’has pres la motxilla!

Avall, avall. Un altre glop calent al refugi Tejos i avall, avall cap al refugi Atacama on teníem el 4x4. Va entrar al cotxe sense discussions. Passat migdia arribàvem al campament base, la caserna abandonada dels carabineros.

Allà, la seva dona i els altres companys van veure que caminava fent tentines i que estava obsessionat.

-          M’han pres la motxilla, m’han pres la motxilla!

Tot seguit el van aconduir, agombolar i rehidratar. Confesso que nosaltres estàvem esgotats i una mica decebuts. Però, en fi, tot va acabar bé. Vam renunciar al cim però el company va poder baixar i es va anar recuperant.

Durant uns quants dies es va comportar de forma obsessiva, hiperactiva i compulsiva. S’entestava en tapar amb cartrons enganxats amb paper mastegat els forats de les parets de fusta de la runa que era aquell refugi i en no voler menjar res si no li portava la seva dona. Malfiat. En cap moment va reconèixer que en altitud no es trobava bé. Per ell havia hagut de baixar del cim perquè li havíem robat la motxilla.  

Una altra renúncia. Un cim menys, que hi farem. Feliç perquè un altre company va arribar al campament base sa i estalvi. Però mira que costa que t’ho reconeguin...

Bé, si el company va arribar sa i estalvi, no ho sé. Potser s’havia perdut alguna cosa... mai no saps que és el que hi ha en un cervell, que va ser el que es va alterar, el que ha tornat a ser com abans i el que ja no serà mai igual. 

I aquí arribem al tema important.

Un metge expert en malalties d’altitud, amb ironia britànica, explicava que el Mal Agut de Muntanya rarament era mortal, però que feia patir tant que qui el tenia arribava a desitjar que ho fos per acabar d’una vegada. És el que passa normalment. Qui no es troba bé prou que ho sap i ho pateix.

Però aquest no és el cas en aquests trastorns cerebrals o en l’Edema Cerebral d’Altitud, en els que qui ho pateix no se'n adona.

Per tant, indefens, la seva vida depèn dels demés.

Les preguntes per fer pensar: que és primer, el teu objectiu o la vida d’algú que potser no coneixes? Que pesa més la competició o la cooperació?

Els humans tenim impulsos i potencial per la competició i per la cooperació. Si no fóssim competitius no ens haurien afligit tantes guerres però encara cap europeu hauria navegat fins Amèrica ni pujat a les muntanyes més altes. I si no fóssim cooperatius no hauríem sobreviscut als mamuts ni als tigres de dents de sabre i tampoc hauríem construït ciutats amb clavegueram ni xarxa d’aigua potable.

La solidaritat i la cooperació entre els muntanyencs és la base de la seguretat a la muntanya. Lamentablement, com més professional i més competitiva és la pràctica d’aquest esport es converteix en un esport de competició i no de cooperació. Cadascú tria el seu camí tot i que això sovint el fa baixar uns graons en la seva humanitat.