BREUS REFLEXIONS SOBRE LA SEGURETAT A LA MUNTANYA 1

Cada setmana arriben notícies d’accidents a la muntanya. 

Que esperàvem? Fa cent anys hi havia 1.500 milions de persones al món i actualment ja som 8.000 milions d’ànimes ben atapeïdes. La sobreexplotació de les muntanyes i la freqüentació dels refugis segueix una línia paral·lela. Al Pirineu i a l’Himàlaia. Obviament, a més persones a la muntanya més accidents i més rescats. Crec que els bombers d’aixó en saben un niu.  

Imatge. Alpinistes, xerpes i turistes d’altitud baixant el graó Hillary vist des del cim de l’Everest l’any 2019.

Tot plegat m’ha portat a tres línies de reflexions. Una, la seguretat que donen els rescats. Fins on han d’arriscar els rescatadors? Dos l’equilibri entre la competició i la cooperació. La competitivitat complica la necessària solidaritat? En tercer lloc les competències que hauria de tenir qui s’endinsa a les muntanyes. Tothom pot anar on vulgui o s’ha de limitar l’accés segons el lloc i la persona?

Evidentment jo no tinc la sol·lució i no n’oferiré cap. Només ofereixo reflexions basades en situacions viscudes per mi o per altres metges muntanyencs. Parteixo de les anècdotes per intentar  arribar al concepte general. 

1.- SOBRE EL RISC I LA SEGURETAT DELS RESCATS.

Dos exemples per rumiar: Un metge rescatador als Alps, al fons d’una esquerda per atendre a un accidentat, va escriure:

- Aixeco el cap. Trenta metres per sobre de nosaltres, una de les vores de l’esquerda on som, sembla massa gran i inestable com per passar aquí gaires minuts superflus. El xicot és mort, això és un fet. Sortir d’aquí ara mateix, em dic. Uns quants fragments de gel dringuen sobre el meu casc i s’insinuen dins del coll. Mira que si aquest llavi de l’esquerda s’esfonsa ara... 

Difícil decisió per un metge. Cal arriscar la vida dels rescatadors per evacuar un mort? 

Als parcs nacionals de les magnífiques muntanyes d’Alaska els guardes avisen als alpinistes: 

“Signeu aquí que si entreu és la vostra responsabilitat i que accepteu els riscos. El país no gastarà ni un dòlar en el vostre rescat. Contracteu una assegurança, trucarem i la companyia ja s’encarregarà. Si fa bon temps”. 

O sigui que els rescats s’han de pagar per endavant. Cal afegir que assumir la pòlissa necessita unes butxaques de mida oceànica i no mediterrània. 

Fa pocs dies va arribar la notícia de que van morir uns excursionistes al Pirineu atrapats per una tempesta. L’helicòpter no podia volar i ningú sabia on eren. La hipotèrmia no els va perdonar. Acabada la tempesta, els rescatadors els van trobar però ja no hi van poder fer res.

Pregunta feta amb el cor: Si els rescatadors haguèssin actuat durant la tempesta els haurien salvat? 

Pregunta feta amb el cap: És lícit posar en perill la vida d’uns professionals amb família per uns excursionistes que no havien de ser allà aquell dia?

Avui 12 de maig de 2013 s’ha localitzat el cos d’un excursionista perdut a Montserrat l’any 2014 i mira que s’hi van dedicar esforços durant setmanes per trobar-lo. És clar que els Ecos de Montserrat és una de les zones més laberíntiques que tenim... 

Un bon sistema de rescat com el que afortunadament tenim no pot garantir, per si sol, la seguretat per tothom. Perqué no poden ser a tot arreu al mateix temps i perqué la seguretat dels rescatadors s’ha de prioritzar si es vol continuar amb els rescats. 

Més endavant escriurem sobre si el fet de tenir un sistema de rescat competent fa que molts freqüentadors de la muntanya baixin la guàrdia. Sento veus que diuen que es demanen rescats que es podrien evitar.

Potser si que cal pensar, per dolorós que pugui semblar, que cada persona ha d’assumir la seva responsabilitat, acceptar els seus riscos i sortir-se’n amb sentit comú i la solidaritat dels seus companys. I qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Pensem-ho i que cadascú trobi la seva resposta.

REFLEXIONS A MUNTANYA

REFLEXIONS D’UN METGE DE MUNTANYA

En bona part suggerides pel llibre del Dr. Pierre Pili “Chamonix Langtang”.

Hem vist les fotografies dels cims més alts del mon freqüentats per multituds de turistes en filera. Atapeïts com els qui ballen la conga en una festa. Grandíssim negoci que s’ha organitzat amb els qui tenen fascinació pels mites. Pujar cims llegendaris, l’Everest, el K2, el Manaslu o l’objectiu mític que cadascú esculli. Aixó si, conduit i protegit per guies professionals i xerpes amb el mínim d’aventura i de risc. Muntanyenc o turista?

Mentrestant, encara hi ha cims i parets on no hi ha pujat mai ningú i són pocs els alpinistes de cor que van als cims més remots en recerca de la soledat o de la seva il·lusió particular allà on les agències no ofereixen paquets turístics.

A mi m’ apareixen entre les neurones algunes preguntes. Començo amb aquesta:

Perqué anem a la muntanya? No ho sé. Només sé perqué hi vaig jo.

 

Imatges. Per aquest ordre: arribant als cims de l’Everest, el K2 i el Manaslu. En fila índia ben atapeïda, com una coreografia liderada per guies professionals, aprofitant els dies de bon temps. Alpinistes o turistes a la recerca d’una fotografia i una medalla?

Vaig a la muntanya per viure el meu esforç i per gaudir, per superar dificultats i per guanyar en confiança i contra la meva mandra, no hi vaig per batre cap marca atlètica ni trencar horaris. Sòc dels qui pensen que coneix millor el camí la tortuga que la llebre. Hi vaig per la bellesa del lloc i per la comunitat i amistat amb el company de corda, no hi vaig per tancar-me en un objectiu publicat a una guia, seguint un GPS o penjant d’una corda fixa. Hi vaig per descobrir un mon, no perqué m’hi portin. Com quan t’enamores, els arguments raonables en contra no serveixen de res; estàs enamorat i prou. Anar a la muntanya, per mí, ha estat una cosa similar, molt lluny d’esperits competitius. 

I si alguna cosa es torça o, pel que sigui no ho disfruto, cap recança en donar mitja volta. Seguint el que va escriure Rudyard Kipling que més o menys va dir que només si saps tractar a l’èxit i al fracàs com a dos impostors i mentiders podràs ser una persona madura allunyada de comportaments poc racionals. D’aquells que a la mili ens deien que s’havien de fer “al grito de por cojones”. Si no és per gaudir cap mania en canviar de plans.

Una anècdota que alguns ja coneixereu.

Una vegada, vaig passar una nit sense dormir, de tants roncs i atapeïment, en un refugi. Amb les primeres llums de l’albada remuntava els pendents cap al cim.

Jo anava sol o millor, volia anar sol, però el ramat humà era de dotzenes, sinó centenars. Alguns volien córrer i demanaven pas; altres s’aturaven a treure’s roba o acomodar el calçat. Uns pixaven o produïen emanacions intestinals alliberadores per qui les havia guardat fins allà. Altres fumaven o deixaven caure a terra l’embolcall de la barreta energètica. També hi havia qui cridava a ple pulmó i qui demanava contenció. Una multitud sorollosa. Un ramat descompensat. Una filera com la coreografia d’un ball.

Jo vaig considerar que no havia anat fins allà per participar en una processó ni estava disposat a seguir unes hores més veient un cul i uns peus movent-se devant meu. Vaig girar a l’esquerra. Gran esmorzar solitari a cavall d’una cresta amb panses, ametlles, aigua i un traguinyol de la bota de vi. Feia un dia esplèndid i ara si que no veia ningú.

Passar la cresta i avall per un barranc lateral.

Una rapinyaire cridava dalt del cel. 

- Perqué crida l’àguila? Que no veu que tots els ratolins la sentiran, s’amagaran i ella no esmorzarà?

L’animal volava alt sobre meu. Cercles al cel. Tenia temps i vaig seure a observar-la. Es va anar allunyant. Aleshores vaig veure les marmotes. Primer una, després tota la família. Com que jo era entre unes roques i bastant més amunt, crec que no m’havien vist. Procurant no espantar-les vaig acostar-m’hi entre les roques.

De cop la rapinyaire va tornar a xisclar i les marmotes van desaparèixer de cop. 

Conec les marmotes i ja sé que si no veuen perill, tornaran a sortir en uns minuts. Aprofitant que eren amagades vaig avançar uns metres.

Les podia observar jugant amb les marmotetes menudes i alimentant-se. L’àguila encara va cridar una altra vegada i es va repetir el joc. 

Aquesta vegada, quan la família va tornar a sortir jo ja era a la vora i em van veure. Quiet com un mussol i sense mirar-les, que el blanc dels ulls i la mirada directa espanten, vaig voler donar confiança. Ja tornaven a jugar, sense allunyar-se gaire del cau. M’hauria agradat oferir-els-hi unes ametlles, a veure que feien, però fa temps que he aprés que es millor no donar gaires confiances als animals salvatges. No tots els humans tindrien les bones intencions que tenia jo. Si no tenen confiança amb els bípedes humans tindran més possibilitats de sobreviure.

El sol anava baixant, l’àguila ja havia marxat i encara em quedava una estona per arribar fins al cotxe. No vaig pujar al cim, però va ser una d’aquelles excursions pel Pirineu que deixen un bon record gravat al cor. La muntanya, les marmotes, l’àguila i jo. 

I encara em pregunto, perqué feia aquells crits l’ocellot rapinyaire? Els caçadors no van cridant... A qui volia avisar i de qué?

M’agrada pensar que, encara que l’àguila segur que hauria estat encantada de cruspir-se un cadellet de marmota, la solidaritat de la vida salvatge la feia avisar:

- Iiiic! Marmotes, amagueu-vos que us està mirant un humà! Malfieu!

Repeteixo, sap més del camí la tortuga que la llebre... i per això he anat a la muntanya.