dilluns, 13 de gener del 2025
La comunicació:
• “Si no pots millorar aquest silenci, no parlis gaire”. Campament 1 a 5800 metres. Posta de sol de colors i ball de llums i de núvols sobre les valls del Nepal. Al davant de l’Ama Dablam. Paret sud del Lhotse 1984.
• El telèfon al camp base. “Desapareix la soledat i s’escurça molt l’esperit d’aventura. Potser aixó només és important per aquells expedicionaris que senten l’aventura en el fons dels seus desitjos. Els qui volen presumir de viatges i d’ascensions, encara que bona part del mèrit sigui dels guies i de les agencies que els han pujat, no ho veuran així. Per ells l’important es que tothom sàpiga el que han fet i, per tant, benvingut sigui el telèfon.” Miquel Molina. L’Everest a l’hora punta.
El sentit comú o la passió? El seny o la rauxa?:
• Vaig sentir a un conegut guia de Chamonix que deia: “Els escaladors no acostumen a ser persones ni equilibrades ni raonables... més aviat al contrari”. Més rauxa que seny?
• Aquí s’escau una sentencia de Mario Pozzi: “Les muntanyes són mestres silenciosos que tenen alumnes reflexius”. Molt bonic però potser contradiu la opinió del guia de Chamonix, oi? Vol dir en Pozzi que hi ha més seny que rauxa?
• Un catedràtic volia convèncer a uns expedicionaris que fessin una tediosa estada en una cambra hipobàrica per fer uns estudis d’aclimatació. Com que era una cosa molt avorrida, els arguments de que la cambra hipobàrica era segura i sense riscos, no motivaven gaire als futurs expedicionaris. Un altre científic, amb experiència en expedicions els va reptar: “A veure si hi ha pebrots de pujar a 5000m en deu minuts, fer la feina, i tornar a baixar més ràpid que si us tirèssiu des del cim en parapent”. Aquest argument els va convèncer i l’estudi es va fer. Potser el repte (rauxa) els va fer vèncer l’avorriment... Cambra hipobàrica del Departament de Fisiologia de la Universitat de Barcelona, 1995.
Motius per fugir del mon cap a una expedició llunyana:
• “De vegades, quan el fum de les fàbriques, el brogit de les ciutats, la severitat dels totpoderosos horaris fan que ens atipem de veure mils de cares anònimes de mirada grisa que totes semblen la mateixa”.... Gaston Rebuffat.
• Biògraf de l’Almirall de Sequeira (Portugal segle XVI): “Hi ha qui, quan s’embarca té mal de mar, el conegut mareig. El nostre almirall no té mal de mar. Ell té el mal de terra i quan porta massa temps a casa enyora el mar i les onades”. (Murale Pillai. Once Upon a Time in Malaysia. Petaling Jaya Malaysia. 2022). Alguna cosa similar es pot dir dels veterans de l’altitud. Quan porten gaires mesos a baixa altitud senten la necessitat de l’aire pur i net i de sentir com de bé respira un cos ben aclimatat a gran altitud. És clar que tenen Mal d’Altitud quan pugen, però més mal els hi fa el Mal de Baixa Altitud quan baixen. Conversa entre veterans tornant d’expedició i pensant en la següent.
La identitat de cadascú:
• El mirall. “Com es pot saber el que hi a l’altre banda del mirall sense trencar-lo? I, si el trenques, no hauràs matat a la gallina dels ous d’or i et quedes sense imatge i sense l’altre banda del mirall? Remena i cerca dins teu, però no trenquis res del que trobis perquè ho recomani un suposat “savi” o una religió. Ho pots necessitar més endavant”. Reflexions i comentaris de l’any 1983 devant les runes del monestir de Rongbuk, destruït pels “guàrdies rojos” xinesos uns anys abans i abandonat.
L’eterna enyorança pel que deixes. O pel que no has triat:
• “Quer ficar e ter que partir, quer partir e ter que ficar”. Sentit a Cabo Verde, illa de Fogo, pujant al Pico Novo (2838m). Voler-te quedar i haver de marxar, voler marxar i haver-te de quedar. Voler i doler. Tot alhora.
La muntanya, les allaus i l’actitud front a l’adversitat:
• “Com més fred, llarg i fosc és un túnel, més probable serà que la llum que veus al final, no sigui la sortida sinó el far d’un tren que ve”. Corolari de la llei de Murphy. Si les coses van mal dades, mai baixis la guàrdia quan sembla que comencen a millorar. Consell especialment important pels muntanyencs, que sabem que bona part dels accidents, apareixen de baixada...
• “Quan baixi una allau, fes servir els coneixements de l’escola de guies per sortir-t’en. Si no t’en surts, una abraçada i adéu, company. Però si t’en surts, sàpigues que no havies de ser allà. Pensa’t-ho molt abans de fer un pas darrera de l’altre, mira amunt i escolta bé el soroll de la neu sota les botes!”. Patrick Vallençant, alpinista francès. Expedició al Gasherbrum II, 1980.
Objectius del metge d’una expedició:
• Primer objectiu: tornar tots, a poder ser sense desperfectes greus. Segon objectiu: tornar tots amics, el que prepararà la següent expedició amb més seguretat. Tercer objectiu: si, a sobre, pots col·laborar a que algú coroni el cim, ja és la rehòstia. Tres objectius per aquest ordre. El primer passa al davant dels altres. Un servidor, no sempre els ha pogut complir.
L’alimentació en una expedició:
• “Quan vagis pujant recorda hidratar-te però no menjar gaire. El que mengis que sigui a base d’hidrats de carboni (sucres, fruites, arròs, patates, pasta). Estalvia’t els olis, les llaunes de tonyina, els ous, les proteïnes i els greixos en general que faran que et trobis malament. Quan estiguis aclimatat, ja podràs, i voldràs, menjar de tot. Escolta el teu cos que ja t’ho dirà. I recorda sempre que és millor menjar alguna cosa, encara que no sigui el millor, que no menjar res. Quan, ben aclimatat vagis baixant de l’altitud, serà a l’inrevés. Tira de carn, formatge, llaunes de sardines i de paté. Proteïnes. En desaclimatació et sobrarà energia, però has de recuperar la musculatura que es perd en altitu”. Charles Clarke, metge de l’expedició Bonington a la cara sudoest de l’Everest, 1975. Conversa entre metges d’expedició al congrés de International de Medicine de Montagne. Chamonix 1980-1981.