ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. ENTREGA X

 

CAPÍTOL X.  MÉS ALT QUE L'EVEREST

Després d'un dinar que més val no descriure, ens vam reunir en una de les tendes per discutir els nostres plans. La qüestió que es plantejava era: què faríem d’en Pong? Diverses solucions van ser examinades, però cap era alhora pràctica i humana. Setciències, amb la precisió que el caracteritza, va resumir la situació declarant que havíem de acceptar a Pong com un dels riscos de la muntanya i concebre els nostres plans en conseqüència.

Cicerone va dir que ell i jo havíem patit a Pong durant quatre dies i que ara li tocava a un altre. Setciències va respondre que, en principi, estava completament d'acord, però que hauríem de llavors reflexionar en els mitjans d'establir la fórmula pràctica. Calia partir de la hipòtesi -va dir- que quan ens separéssim, Pong seguiria a el grup més nombrós, per tal de causar el màxim estrall. Però n'hi hauria prou amb una estratagema ben senzilla per burlar els seus propòsits. Érem ara cinc. De matinada, dos de nosaltres partiríem junts per anar a establir el campament 3, i els altres tres es quedarien al campament 2. Pong romandria, naturalment, amb aquests últims. Però poc després un dels tres partiria al seu torn, sigui per anar al campament 3, sigui per baixar al campament 1. Pong, un cop més, es quedaria amb la majoria. després, els dos que romanguessin encara al campament 2 se separarien. D'aquesta manera, l'esfera d'influència de Pong es trobaria reduïda a un sol individu.

-No és això molt dur per a l'últim? -Vaig preguntar.

-No serà per molt temps -va assegurar Setciències-. Podem establir torns segons les circumstàncies. Estem d'acord en principi?

Cicerone i jo vam canviar una mirada vacil·lant. Però Flaixos i Rodamon van declarar que era una excel·lent organització, i van felicitar a Setciències pel seu talent estratègic.

-Molt bé -va seguir aquest-. Vegem: és ben evident que Llunes i Cicerone no estan en condicions de pujar al campament 3.

-I tant! -van dir Flaixos i Rodamon a cor.

-A dir veritat -va continuar Setciències-, és indispensable que es prenguin un dia de descans.

-Absolutament -van dir Flaixos i Rodamon.

-Per tant s’han de quedar aquí amb en Pong.

-Aquesta és l'única solució -van dir Flaixos i Rodamon.

-Quant a vosaltres dos -va prosseguir Setciències-, presumeixo que no voldreu fer equip l'un amb l'altre.

-Certament, no -van dir Flaixos i Rodamon.

Jo em vaig preguntar per què.

-Jo aniré llavors al campament 3 amb un de vosaltres. Quin?

-Rodamon -va dir Flaixos.

-Flaixos -va dir Rodamon.

-Farieu millor fent-ho a cara o creu.

-Cara -va dir Flaixos.

-És creu -va dir Rodamon.

-Felicitacions, xaval -va declarar Flaixos-. Seràs tu el primer a pujar més alt que l'Everest.

-Però si he guanyat! -Va protestar Rodamon.

-Naturalment. És el que perd el que es queda aquí.

-Però jo creia que era al contrari.

-Per què?

-I bé ... -va començar Rodamon.

-Bé, entès -va seguir Flaixos-, si creus que ho haig d’intentar jo...

Rodamon no deia res.

-Tu no tens confiança en mi.

Rodamon romania amb el cap baix.

-Després de tot el que he fet per tu...

Rodamon va adoptar un aire embarassat.

-Molt bé -va dir Flaixos-. Anem a retirar-ho tot. I a repetir-ho. Qui guanya, tria. Cara.

-Ha sortit cara -va anunciar Rodamon.

-A mi em toca, doncs, triar -va dir Flaixos-. No volia dir-ho, però no em sento molt bé. No m'atreveixo a córrer el risc de fer figa ara. Baixaré al campament 1.

Rodamon va semblar una mica desconcertat. Es va retirar de la conversa i va quedar una llarga estona, les celles frunzides, remugant. De tant en tant obria la boca, com si anés a dir alguna cosa; després callava. Per acabar, va llançar un profund sospir i es va immobilitzar, la mirada fixa en el buit, com algú que ha abandonat tota esperança i que espera plàcidament la mort. Jo vaig olorar alguna cosa estranya en la seva actitud, però estava massa cansat per inquietar-me per això. A més, tenia altres preocupacions: com podríem suportar Cicerone i jo un dia més a la mercè de les abominacions de Pong?

Vaig plantejar la qüestió a Setciències, i aquest mestre de l'estratègia va proposar una seductora solució. Algú havia de atraure Pong fora de la tenda on cuinava, de manera que algú altre pogués robar queviures, que es dissimularien als nostres sacs de dormir. L'endemà subsistiriem amb aquestes reserves, dient a Pong que no teníem necessitat de menjar. Tindriem així tot un dia per donar descans al nostre sistema digestiu. Setciències va aconsellar als que viatgessin amb Pong que no prenguessin més que els aliments més senzills, sobre els quals el seu negre talent tindria menor efecte.

Això va ser el convingut. Era dur renunciar a les llaminadures amb què ens cuidàvem des de feia tant de temps, però més valia això que veure-les reduïdes a les repugnants mixtures que Cicerone i jo havíem hagut d’ingurgitar.

Es va organitzar el raid sobre les reserves de queviures. Rodamon va anar a amagar-se darrere d'una roca; després Cicerone va cridar a Pong a la nostra tenda i va entaular conversa amb ell. Tot just havien canviat uns quants borborigmes gastroverbals, quan Pong va aixecar el cap, com si hagués sentit un lleuger sorollet. Un instant més tard es precipitava fora de la tenda i el vam sentir llançar rugits mentre corria a la cuina.

Vam córrer darrere d'ell per veure a Rodamon perdre’s lluny, perseguit per Pong.

Setciències, sempre ràpid d'enginy, va desaparèixer de seguida a la cuina i va emergir d'ella amb els braços carregats de queviures. Va córrer amb la seva càrrega fins a la nostra tenda; havia estat inspirat i just a temps, doncs Pong, abandonant sobtadament la seva persecució, va tornar a grans passos a la seva tenda i es va posar a la gatzoneta sobre el llindar, considerant-nos amb una maligna mirada.

Rodamon havia desaparegut dels nostres ulls, i l'opinió general era que no el veuríem mai més. No hi havia més que una solució: organitzar una batuda. Es va enviar als portadors en la seva cerca, mentre que nosaltres ens quedàvem allà, disposats a defensar els nostres aliments al preu de les nostres vides, si calia, contra un altre atac.

L'equip de socors va arribar a les dues hores, amb Rodamon a l'esquena d'un portador petit, però robust. Pong no va dir res, i vam tornar tranquil·lament a les nostres tendes.

Malgrat el meu esgotament, vaig considerar que era el meu deure informar-me de tot el que havia passat des de la nostra última reunió a la base avançada cinc dies abans. Durant els dos dies que havia passat al campament 1, Setciències havia fet fondre tretze quintars de gel i procedit a una nova instal·lació dels seus termòmetres. Flaixos havia rodat més de sis-cents metres de pel·lícula, i si no hagués estat perquè un lamentable accident havia exposat les bobines a la llum, hauriem tingut unes belles seqüències. Rodamon havia ajustat les seves brúixoles tan minuciosament com mai brúixola alguna hagi pogut ser ajustada. Les que havien sobreviscut a l'operació havien de ser considerades com exactes, amb un petit marge d'error, però, que ell era incapaç de determinar.

Fem una crida a Catxes per radiotelefonia i vam saber que es recuperava lentament, però que no estimava oportú encara deixar el campament 1.

Vaig preguntar, en fi, si ningú tenia fenòmens estranys que comunicar-me. Vaig obtenir respostes extremadament interessants. Setciències i Flaixos havien estat víctimes, tots dos, d'al·lucinacions de grans altures. Setciències havia vist equacions diferencials, tubs d'assaig i màquines de Wimshurst mentre que Flaixos havia tingut l'horrible visió d'una cambra fosca. Rodamon havia manifestat una certa tendència a errar quan no estava encordat als altres. Estava convençut també per moments que el seguia un Tafaner fugaç. Quan se li vam preguntar què era un Tafaner fugaç, es va embolicar en explicacions disperses. Setciències va dir: "Molt divertit, Rodamón", com si aquest Tafaner fugaç no fos més que el fruit de la imaginació de Rodamon, i tots es van posar a riure. He de dir que, per mi, la broma va ser perfectament hermètica.

Encantats de trobar-nos de nou reunits, vam anar a dormir, i, tot i el sopar preparat per Pong, vaig passar una nit relativament tranquil·la.

* * *

L'endemà, al matí, érem tots drets de ben d'horeta. Rodamon i Setciències van partir sense esmorzar, amb la intenció de detenir-se per menjar quan fossin fora de la vista de Pong. Es van dur amb ells els plats més saborosos, no deixant-nos més que les llenties i la carn seca; el seu caràcter naturalment poc apetitós els feia considerar com a susceptibles d'escapar als infernals manejos de Pong. Flaixos va partir poc després amb el seu portador, deixant-nos a Cicerone i a mi en companyia de El Soo, de El Too i de Pong. Ens vam ficar als nostres sacs de dormir, on vam passar tot el dia, alimentant-nos de conserves fredes i ocultant acuradament les restes dels nostres menjars. A la tarda vam rebre una trucada de Flaixos que havia arribat sense incidències al campament 1, on havia retrobat a Catxes. Catxes -va dir- estava completament recuperat i es considerava reaclimatat. La seva llarga permanència dins del sac de dormir l’havia, però, fatigat, i no es jutjava encara en estat de pujar.

Setciències va contactar poc després. Rodamon i ell havien tingut una jornada dura, però havien aconseguit establir el campament 3 a deu mil tres-cents metres. Havien disposat cordes en els passos difícils. Setciències havia vist altres equacions diferencials. Pel que fa a Rodamon, manifestava una estranya tendència a marxar a recules.

* * *

A l'endemà ens vam aixecar molt d'hora. Havíem esgotat les nostres reserves secretes de queviures i vam haver de prendre un esmorzar a base de llenties i carn seca a la manera de Pong. Cicerone va prendre un mos i es va posar pàl·lid com un mort.

-Ho sento, nano -em va dir-; però no puc suportar-ho. Em cal tornar al campament 1.

Era una notícia trista, però no sorprenent. Ens vam separar amb profund pesar; havíem conegut junts moltes proves i molt dures. Vaig afirmar a Cicerone que la viril forma amb que havia suportat els seus patiments seria per a mi un exemple perpetu i que conservaria un il·luminat record dels sis dies que havíem passat junts. Cicerone va dir que ell tampoc els oblidaria.

Cicerone es va endur a El Too, deixant-me a El Soo i a Pong. Vaig permetre a El Soo prendre el cap de corda, desitjós com estava d'economitzar la meva energia mental. Jo anava a l'aguait d'al·lucinacions de grans altures i de transversions de Wharton. Diverses vegades vaig creure veure’n una, però no era més que una al·lucinació. Diverses vegades també vaig creure veure una al·lucinació, però no es tractava de res més que d'una taca sobre els vidres de les meves ulleres. Un cop, però, vaig veure una taca sobre els vidres de les meves ulleres, però no era més que una transversió que es va revelar ser una al·lucinació. Per lluitar contra els meus mals de panxa havia pres un esmorzar lleuger, i estava una mica afeblit per la inanició. Em vaig alimentar de comprimits antidispéptics, que em van donar mal de cap. Estava, a més, inquiet de veure el meu somni haver-se realitzat gairebé del tot, el que semblava un sinistre auguri.

Tot això perjudicava el ritme, tan indispensable a la marxa en alta muntanya. Vaig decidir, doncs, oblidar tota la resta i concentrar-me sobre el ritme. Tant em vaig preocupar de concentrar-me, que vaig acabar per estar obsessionat. Vaig començar a témer perdre el control del meu destí.

Afortunadament, vam arribar al campament 3 abans que hagués arribat a aquest extrem tan penós. Encara amo del meu destí, vaig retrobar a Setciències i a Rodamon, que s'estaven prenent un dia de descans. Com esperaven l'arribada de Pong, havien ja sopat i guardat les seves provisions fora del seu malèfic abast. Vaig haver de sopar, doncs, només llenties i carn seca.

Estava esgotat, però em sentia feliç davant la idea de desembarassar-me molt aviat de Pong. Les coses, no sé per què, van ocórrer molt altrament. Recorrent a l'estratègia anti-Pong, que -va dir ell- havia donat tan bons resultats al campament 2, Setciències va decidir que un de nosaltres hauria de partir sol l'endemà, al matí, deixant a Pong amb la majoria, és a dir els altres dos. Una mica més tard, un d'aquests partiria al seu torn, deixant a Pong amb l'últim. Com jo tenia necessitat de repòs, jo hauria de ser aquest últim home.

Setciències es va mostrar encantador. Em va dir que jo gaudia de tota la seva simpatia. Em va afirmar que, per la seva banda, ell estava encara més molest que jo. Em va assegurar que només el seu estricte sentit del deure li impedia emportar-se a Pong amb ell. Va declarar que mai havia conegut un conflicte tan confucià entre els seus desitjos personals i l'interès de l'expedició. Estava segur que jo el comprendria.

Vaig contestar que el comprenia molt bé i que compartia la seva molèstia. Li vaig suplicar es mostrés animós davant aquesta penosa situació i deixés que el deure fos la seva única recompensa. Em va agrair dient que no oblidaria les meves paraules. Li vaig desitjar bona nit amb un sentiment profund d'humilitat i em vaig retirar a la meva tenda solitària.

A l'endemà, al matí, Setciències va partir el primer, escortat d'un sol portador, per tal d'establir el campament 4. Rodamon va declarar que no se sentia bé de el tot i que li calia, a tot preu, baixar a al campament 1 per refer-se. Mentre esperàvem que el sol s'elevés al cel per prodigar algun calor, vaig tractar de decidir-lo a parlar de si mateix; vaig començar, no sense delicadesa, per dir-li que, al que havia cregut entendre, ell no tenia promesa. Em va respondre que, en efecte, no la tenia, i jo vaig declarar que un home d'un temperament tan vagabund com ell no havia de, evidentment, estar disposat a deixar-se encadenar per llaços familiars. Em va sorprendre molt al respondre'm que, en canvi, experimentava vivament la necessitat d'una llar on l'esperaria l’escollida del seu cor. Em va recordar que tots els ocells tenen un niu i totes les expedicions una base. Ell mateix es trobava justament en la trista posició d'una expedició sense base, d'un ocell sense niu. Durant les seves carreres errants consolava el seu cor solitari somiant que aviat trobaria l'objecte del seu desig. Li agradava pensar que un dia, al peu d'un llunyà turó, trobaria la seva llar espiritual; en una vila modesta, però ben construïda, amb tot el confort modern, descobriria l'ànima germana que esperava fidelment a l'estimat amb el qual somiava en silenci des de feia tants anys. Els seus viatges de recorregut errant -va dir- el portaven sempre a algun lloc; però en quina direcció, era una cosa que no sabia; a això es devia que l’haguèssim vist tantes vegades perdre el camí. 

Li vaig dir que estava commogut d'aquesta confidència. Comprenia molt bé el que sentia, havent jo mateix errat molt en la meva joventut. Vaig preguntar a Rodamon si no havia trobat mai una jove que fos del seu gust. Em va respondre que sí; que n’havia trobat moltes; de fet, no parava de trobar-se-les. Desgraciadament -em va dir- les perdia tan ràpidament com les trobava. Ell tenia el costum de portar-les d'excursió el dissabte a la tarda i, gairebé invariablement, les perdia en el curs d'aquestes sortides. La primera vegada havien estat sorpresos per la boira, i Rodamon havia aconsellat a la seva companya que es quedés on era mentre ell anava a buscar ajuda. Havia posat el rumb al Nord fins arribar a una granja, després de les quals havia partit amb un equip de socors cap al Sud. Aquella petita idiota es devia haver mogut, doncs no havien pogut trobar-la. Li vaig preguntar si ella havia tornat a casa. Em va dir que no s'havia assabentat; una noia que es desplaçava així en la boira, malgrat les seves consignes, no mereixia tot just que s'ocupessin de la seva sort. La jove següent va desaparèixer mentre Rodamon arreglava la seva brúixola. La tercera es va irritar perquè Rodamon l'havia fet donar diverses voltes sobre el mateix lloc per inadvertència, i el va plantar allà mateix. Havia perdut altres vàries al "Metro", dues o tres a Waterloo Station i algunes al laberint de Hampton Court. 

Li vaig aconsellar amistosament que la propera vegada que trobés una jove del seu gust no la deixés anar i que evités tot vagabunderia inútil. Em va dir que havia adoptat sovint aquesta decisió, però que això no semblava entrar en el seu caràcter. Era -em va explicar- una víctima del Destí. El que li estava destinat era trobar sense parar l'objecte dels seus desitjos i perdre-de-la de seguida, errar sobre la superfície de la terra sempre sol, sempre sense arrels.

Aquesta era -li vaig dir- l'essència mateixa de la tragèdia. Això era tan poètic, que havia de ser veritat. Vaig suplicar a Rodamon que es considerés com un ésser promès a un noble i sever destí, romandre sord als desitjos sense glòria i respondre a la crida de la seva vocació.

M'ho va agrair i em va prometre seguir els meus consells. Em va dir que el seu consol sobre aquesta terra era el de tenir de vegades, ell, l'etern errant, el privilegi de guiar els altres.

En això estàvem quan Pong va portar el dinar, i Rodamon va partir precipitadament cap al campament 1 amb el seu portador.

Sol, em vaig esforçar a meditar sobre les responsabilitats de comandament; però tan febles eren les meves facultats de concentració, que no vaig poder pensar en res més que en la melmelada de prunes. El campament 1 estava massa allunyat perquè pogués comunicar per ràdio amb els meus companys, que es trobaven allà; però a la tarda vaig tenir una llarga conversa amb Setciències, que havia establert el campament 4 a onze mil metres. Aquesta era una bona notícia; em va posar tan content, que vaig aconseguir, sense el menor esforç, pensar en la melmelada. Vaig preguntar a Setciències si li agradava la melmelada de prunes. Es devia imaginar, crec jo, que havia parat boig.

UN PISCOLABIS A KHAPLU

Un altre plat memorable. Per mi va ser molt exòtic. Vaig perdre més temps aprenent a menjar-lo que omplint la panxa.

Ho poso en context. Corria l’estiu de l’any 1988 èrem a la primera expedició catalana que volia pujar el K2. 

No hi ha film ni diaris d’aquella expedició, però podeu llegir el llibre que afegeixo. K 2. Massa Alt pels nostres somnis. Toni Arbonés. Cossetània Edicions. Relata amb pels i senyals tots els ets i els uts d’una expedició com aquella. Com que l’expedició en part era patrocinada per Catalunya Ràdio, en Toni Arbonés i en Joan Gelabert van muntar un estudi de ràdio al campament base. Hi havia connexió i programa diaris i es va gravar tota l’expedició. Ja té mèrit, en un temps, recordeu-ho, en que no hi havia encara telèfons mobils. Aquí podeu escoltar els audios, però ull viu! que no tots son per ànimes càndides.

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html

 
Com que l’expedició necessitava gairebé tres-cents portadors es van haver de recòrrer molts pobles de la vall per reclutar-los. Allà que vam anar en Fida Hussein, el sirdar, i un servidor de vostés, dalt d’un petit totterreny militar, conduint per l’esquerra i recorrent la vall. Al poble de Khaplu, a l’hora de més sol, vam parar a fer un mos i beure un té. Mès que un restaurant o fonda, cosa desconeguda aquells anys i aquell lloc remot, era la casa del capitost local. Només hi vam veure una dona, que les altres devien ser amagades. Quedi clar, però, que aquella matriarca era la que manava a la casa, fossis foraster o local. Ens va fer seure on ella volia i renyava a qui creia convenient amb total autoritat. Si parlava, tots els homes callaven.

 
Imatge. El sirdar Fida Hussein, veterà de moltes expedicions i de guerres entre Pakistà i la Índia i qui escriu aixó a Skardu.

El plat. Crec que en deien Marzan i és una massa de farina pastada posada al voltant d’un tassó ple d’un oli ben clar. Al costat hi posen un altre tassó o bol amb una salsa feta de iogur o llet agra amb menta, coriandre i altres herbes aromàtiques.

Es menja amb les mans. Sempre amb la mà dreta. S’agafa una porció de pasta de la farina, amb el dit gros s’hi deixa una imprempta com si fos una cullereta i s’omple de l’oli. Després es tanca el mos de forma que l’oli no regalimi i es suca a la salsa. Cap dins. Explosió de suculència. L’oli i l’àcid. Gustós i cremós.

Veieu les imatges. 

 

Però com va escriure el poeta mallorquí, cada record porta el seu corc. La memòria de vegades es debilita i de vegades ens juga males passades. El cert és que no sabria com repetir el plat.

Anem a pams. D’aquell oli en deien ghee, però no era el mateix ghee que es comprava a Skardu i que era la menja dels portadors. Em penso que allà deien ghee a l’oli vegetal, a la mantega i a la margarina. Pensava jo; segur que en balti, que és una llengua derivada del tibetà, tenen un nom de cada cosa, però per nosaltres i traduint a l’anglés, de tot greix per menjar en deien ghee. En Fida, veterà, veient que jo no ho veia clar, em va donar la clau: “Aquest oli el fan amb els pinyols dels albercocs”. Vet aquí perque era tan aromàtic, una mica amargant i tan diferent de l’oli dels portadors.

I la farina? Era farina d’ordi, de mill o alguna altra? Ells en deien buckwheat. És clar que això compromet a poc. Amb la varietat de farines que hi ha al Pakistà en general i a la zona del Baltistà en concret, ves tú a saber de que era feta o si era una barreja que feien al poble. Seguint penosament els camins de la vall, vam travessar camps i conreus. Molts èren de gra, farratge, cereals o gramínies. Vàrem veure mill, sorgho i fajol. Confesso que no sé de que era feta aquella farina, pastada espessa, de color fosc i gust lleugerament fumat.

 
Imatge. Camp de Mill. Aquest cereal es cultiva a Catalunya gairebé només per farratge del bestiar. No confondre amb el que anomenen millo a Galicia, que és el nostre blat de moro, moresc, panís o dacsa a València. Cada terra hi posa el nom que vol. Al Baltistà també passa.

        

Imatge. Camp de Sorgho vermell. La segona és al Nepal, vall del Buri Gandaki. No tinc notícia de que es cultivi a Catalunya.

 

Imatge. Camp de Fajol o Blat sarraí. A Girona s’en cultivava molt per farratge del bestiar. Actualment, pel baix contingut en gluten s’utilitza preferentment per la dieta de les persones intolerants al gluten.

La salsa amb llet fermentada i herbes aromàtiques. En deien tsemik i ho traduïen com Curd dip. Com si diguèssim iogurt per sucar. Era lleugerament àcida i molt cremosa. Les herbes eren menta, coriandre i alguna altra semblant a l’orenga o la sajolida.

Els albercocs. Camps d’albercocs i terrasses roges amb paneres d’albercocs sense pinyol esteses per assecar al sol a tota la vall del riu Braldo. Diré dos virtuts d’aquells albercocs, grossos com préssecs petits. En Fida Hussein, només començar la marxa em va regalar una bossa de roba amb un parell de kilos d’albercocs secs. “This is good for aclimatization, Dr. Sahib”. Evidentment tenia tota la raó. En les primeres fases de l’aclimatació la dieta recomanada és a base de sucres i àcids. En canvi de baixada, l’alegria de trobar un arbre carregat d’albercocs madurs i sucosos després de dos mesos sense fruita fresca, era un do i un plaer vinguts del cel.