diumenge, 1 d’octubre de 2023
POTABILITZACIÓ DE L'AIGUA
Sentim a dir o llegim que l’aigua serà el nou petroli. Els qui tinguin aigua suficient podran quedar-se al seu poble i els qui no en tinguin hauran d’emigrar. Hi ha hagut guerres i en venen d’altres només per l’aigua. De fet els conflictes de l’emigració africana a Europa i els conflictes entre la Xina, l’Índia i el Tibet tenen en la manca o en el control de l’aigua una de les explicacions.
A més a més, poca de l’aigua natural és apta pel consum humà sense tractament. Potabilitzar l’aigua és un coneixement essencial per evitar malalties i epidèmies.
A les activitats de muntanya sovint és obligat beure aigua sense garanties de potabilitat. La major part dels muntanyencs prefereixen, amb sentit comú, arriscar una diarrea que deshidratar-se que és molt més greu. Com més aïllat sigui el lloc on anem, més sovint passarà. A la majoria dels països on hi ha les grans muntanyes del mon l’aigua és via de transmissió de diverses malalties i no té controls de potabilitat ni a les capitals.
L’objectiu de la potabilització de l’aigua és l’eliminació de tot allò que pot fer mal. Les aigües malsanes poden produir un munt de malalties i trastorns.
En primer lloc les intoxicacions per aigües contaminades. Per exemple les properes a explotacions mineres de metalls pesants, les afectades per vessaments de purins o d’indústries poc curoses. En general aquestes intoxicacions son produïdes per l’activitat humana i no acostumen a ser un problema a la muntanya de manera que no en parlarem més.
En segon lloc les malalties infeccioses i parasitàries. Poden tan banals com una simple diarrea vírica o tan greus com una epidèmia de cólera o una disenteria amebiàsica. En aquest capítol tractarem de la potabilització per eliminar els microorganismes capaços de produir malalties humanes: virus, bacteris, protozous i helmints. La forma helmints només és la forma culta i elegant de dir cucs, que son responsables de les helmintiasis. Algunes malalties per cucs tropicals poden ser molt greus.
També parlarem dels microcristalls de l’aigua de glacera. Sovint son tan petits que no sedimenten a l’aigua, produeixen la sensació de mastegar sorra i poden produir lesions intestinals amb la corresponent gastroenteritis.
Les característiques que busquem en els sistemes de purificació de l’aigua son seguretat, rapidesa, comoditat, senzillesa d’us, lleugeresa i mides reduïdes.
Seguint la nostra política habitual sobre marques comercials, intentarem parlar-ne el mínim i no fer publicitat.
EBULLICIÓ
Tot i que la temperatura a la que bull l'aigua a la muntanya sigui inferior que a nivell del mar normalment
l'ebullició és suficient per eliminar els gèrmens patògens. La temperatura de pasteurització de la llet és
de 71ºC i la d'ebullició de l'aigua a diferents altituds és:
0 m.............................100ºC
3000 m........................ 90ºC
5500 m........................ 82ºC
8000 m........................ 71ºC
És suficient bullir l’aigua durant 10 minuts per qué sigui apta pel consum.
Tot i que l’ebullició de l’aigua és un procediment, senzill i segur, és un procés lent, car i incòmode. Lent perqué l’aigua ha de passar molts minuts al foc i més minuts com més fred i vent faci. És car perqué cal comprar i carregar a la motxilla o pagar portadors per tenir combustible. Alló de recollir llenya i fer un foc, avui dia ja us ho podeu treure del cap gairebé a tot arreu. Incòmode perqué dins d’una tenda i d’un sac de dormir de roba inflamable, cansats i, potser amb mal temps, no és el lloc ni la situació ideal per encendre un fogonet.
Si la situació ho permet, és el millor sistema per esterilitzar l’aigua de beure.
El darrer problema de la potabilització per ebullició és que no elimina els microcristalls de glacera, que poden ser responsables de diarrees no infeccioses. En parlem més endavant.
FILTRACIÓ
És important utilitzar filtres de qualitat amb les especificacions clares. No es pot confiar en tots els filtres que es troben al mercat. Cal informar-se molt bé. Les mides dels porus del filtre son determinants per la seva eficàcia segons els gèrmens o cristalls que vulguem filtrar. Els virus són molt petits i necessiten filtres específics, en canvi el cuc responsable de la dracunculosi s’elimina només passant l’aigua per una roba fina. Posem exemples de les mides dels gèrmens per saber quin filtre convé utilitzar segons el lloc on siguem i quines infeccions son més freqüents:
GERMEN MIDA DEL PORUS DEL FILTRE
Virus 0,004 micres
Bacteris 0,2 micres
Protozous. Giardia. Amebes 5 micres
Helmintes. Ous de cucs 20 micres
Al mercat es troben models de filtres d’aigua per avorrir però pocs poden tenir utilitat a la muntanya. Alguns poden ser útils per refugis o campaments estables.
Alguns models de les marques Filopur® i Katadyn® s’han fet servir en algunes expedicions que coneixem. Amb aquesta experiència es poden fer unes observacions:
• Son filtres amb una bomba manual que serveixen per omplir les cantimplores d’una en una, però no per obtenir una gran quantitat d’aigua en poc temps.
• La capacitat de neteja de l’aigua és excel·lent, tot i que no es garanteixen contra els virus. Per pal·liar aquest problema el fabricant afegeix sals de plata al filtre. Sals de plata que actuen com antimicrobians.
• Els filtres de ceràmica són més pesats i fràgils com per dur-los sempre a la motxilla. Un cop o una esquerda els pot inutilitzar. Si no es trenquen poden durar molt temps, però quan es colmaten s’han de netejar amb aigua potabilitzada; si l’aigua de netejar està infectada desapareix la capacitat de desinfecció. Altre problema és que la bomba manual té juntes i altres mecanismes que es gasten sovint i s’han de dur recanvis.
• Altres filtres, molt més lleugers, fets de resines sintètiques, cel·lulosa i carbó vegetal són molt més lleugers i resistents als cops. En canvi, no es poden netejar i s’ha de canviar el cartutx de filtre sovint quan es tapen tots el porus. Si l’aigua és bruta de fang o algues s’ha de dur un bidó de recanvis perqué amb pocs litres el cartutx es pot colmatar.
• Els filtres de resines d’intercanvi iònic triiodades fan passar l’aigua per uns porus relativament grans (2 micres) retenint paràsits quistes i ous d’helmints, però no bacteris ni virus. En teoria aquests microorganismes s’eliminen per l’exposició al iode del filtre que passa a l’aigua en una quantitat tan petita que no altera el seu sabor. Hi ha models petits per omplir una cantimplora o grans per purificar l’aigua d’un campament. Els avantatges son que sòn resistents als cops i que no es gelen i que es poden combinar amb altres filtres de carboni per eliminar pesticides, metalls pesants i altres tòxics. El desavantatge està en saber quan la resina deixa de ser activa. Encara que els fabricants donen una xifra de l’aigua que es pot filtrar amb garanties, això pot dependre molt de si les aigües tenen algues, sorra, sòn tèrboles, clares o infectades. En tot cas tornem a la qüestió de necessitar una bona quantitat de recanvis del filtre.
En tot cas, les tècniques evolucionen molt ràpid i és millor revisar les novetats sovint.
CLORACIÓ
El clor, a les concentracions habituals a les nostres ciutats destrueix bacteris i virus. Aquesta aigua potable dels suministres urbans té el clor monitoritzat i l’aigua està prèviament sanejada sense residus orgànics. Els protozous i els ous d’helmints que es troben a les aigües de diversos països tropicals necessitarien dosis molt més elevades de clor pel que aquests microorganismes es consideren resistents a la cloració. Sobretot perquè en aigües tèrboles amb residus orgànics, el clor s’uneix amb altres radicals químics reduïnt la concentració antimicrobiana eficaç.
Cal tenir present que la desinfecció per clor necessita tres vegades més temps que la desinfecció per iode. A més a més, el clor s’evapora si sacsegem el recipient (cantimplora a la motxilla, per exemple), reduïnt la concentració.
Per desinfectar amb clor:
Cloració 1.- Lleixiu comercial (Hipoclorit sòdic)
Ull viu si volem potabilitzar l’aigua amb lleixiu! Una ampolla mal tapada pot fer malbé roba, menjar, tendes, etc. Millor portar diverses ampolletes petites amb comptagotes i ben repartides.
Per potabilitzar l’aigua posarem més o menys gotes segons la concentració de l’ampolla de lleixiu comercial de que disposem.
Concentració del lleixiu Quantitat per litre d’aigua
20 g/l 4 gotes
40 g/l 2 gotes
80 g/l 1 gota
100 g/l 1 gota
Si no és per beure, sinó per rentar fruites, hortalisses o amanides:
Concentració del lleixiu Quantitat per litre d’aigua
20 g/l 10 gotes
40 g/l 5 gotes
80 g/l 3 gotes
100 g/l 2 gotes
Cloració 2.- Àcid p-diclorosulfamilbenzoic (Halazone®)
Va ser usat àmpliament fa anys, però va donar uns resultats poc satisfactoris i es va retirar del mercat. Sota el mateix nom comercial, i molts altres noms, encara es comercialitzen comprimits d’hipoclorit sòdic que funcionen igual que el lleixiu. Només cal llegir les instruccions del fabricant.
Cloració 3.- Hipoclorit càlcic. Mètode de la supercloració
• Afegir 50 grams d’hipoclorit càlcic per 10 litres d’aigua. Esperar entre 10 i 45 minuts depenent de la temperatura de l’aigua – A menys temperatura, esperar més temps – fins l’esterilització de tots els microorganismes. L’aigua tindrà una molesta olor de clor en pocs minuts.
• Passat el temps de desinfecció afegir peròxid d’hidrògen (Aigua oxigenada), quinze gotes per cada 10 litres d’aigua per eliminar l’excés de clor.
Sistema eficaç i lleuger, però d’aplicació complexa i que precisa d’un mètode i de dos components químics. Pot ser útil per potabilitzar molta aigua en refugis o campaments estables. Cal tenir present que la supercloració no es recomanable en alpinisme d’altura perquè la baixa pressió atmosfèrica evapora l’oxígen de l’aigua oxigenada i queda només l’aigua.
IODACIÓ
El iode és un desinfectant eficaç si s’utilitza a la concentració adequada i amb un temps d’exposició suficient. El producte d’aquestes dos variables (Concentració x Temps) dona una constant que s’anomena Ct. Cada microbi té una Ct necessària per la seva eliminació a una determinada temperatura. Per mantenir la Ct fixa si volem baixar la concentració a la meitat haurem de doblar el temps d’exposició i viceversa.
Per l’eliminació dels protozous (Amebes, Giardies) es requereixen Ct altes (o dosis elevades o molt temps d’exposició). Els ous dels helmints (tènies, oxiürs, àscaris) no es destrueixen si no és amb Ct altíssimes, pel que, a la pràctica aquests cucs es consideren resistents al iode.
Respecte del clor, el iode és més ràpid, no s’inactiva tant amb els residus orgànics i els canvis en l’acidesa de l’aigua afecten menys la seva activitat.
En aigua clara els virus, bacteris i protozous s’inactiven amb 8 mg de iode per litre d’aigua a 23ºC durant 10 minuts. Si l’aigua és tèrbola hem de doblar o la dosi o el temps. L’efectivitat de la desinfecció depèn també de la temperatura. La Ct dels microorganismes es duplica si la temperatura baixa 10ºC pel si l’aigua és freda caldrà doblar la dosi o el temps d’exposició.
El gran inconvenient de la desinfecció amb iode és el mal gust que dona a l’aigua, pel que és recomanable desinfectar l’aigua amb la dosi justa i deixar llarg temps d’exposició.
Una recomanació. Aquelles persones amb excessiva activitat tiroidea (hipertiroïdisme) han de vigilar molt amb iodar l’aigua perqué poden empitjorar els seus símptomes. En persones normals no han aparegut problemes encara que s’utilitzi la iodació de l’aigua durant anys.
I una altra recomanació. Els pots amb comprimits o disol·lucions amb iode han ser ben tapats, perqué el iode, com el clor, s’evapora, perdent eficàcia.
Sistemes de iodació:
1.- Tetraglicina hiperiodada. Hi ha diverses marques al mercat. Es tracta de tenir una concentració de 8 mg per litre d’aigua i esperar alguns minuts depenent del fabricant i de si l’aigua és més o menys sospitosa. És un mètode senzill, barat i segur, els pots amb comprimits ocupen poc espai i es poden guardar, segellats, durant setmanes. L’inconvenient és la pèrdua de iode dels comprimits exposats a l’aire humit una vegada s’ha obert el pot o si no és ben tapat.
2.- Métode de Kahn-Visscher. Sol·lució d’aigua saturada de iode. Afegint 15 mililitres (mL) d’aigua saturada de iode a un litre d’aigua a 20ºC de temperatura en teoria es pot obtenir una concentració de 9 mg de iode a l’aigua. Suficient per esterilitzar-la en poca estona. Malgrat tot, hi ha qui ha trobat concentracions inferiors a 3 mg de iode per litre d’aigua esterilitzada, el que obligaria a augmentar el temps d’exposició. Els cristalls de iode sòn fàcils d’obtenir. Posant en una ampolleta d’aigua una quantitat suficient de cristalls de iode es pot obtenir aigua saturada de iode. S’ha de tenir present que sempre han de quedar cristalls de iode al fons, que si es dissolen del tot l’aigua no serà saturada. Si s’acaba l’aigua es pot anar afegint més mentre hi hagi iode sense dissoldre. El sistema és barat, petit, lleuger i segur si tenim present que:
• La concentració de la dissolució saturada de iode depèn molt de la temperatura. Amb temperatures baixes la concentració de iode pot no ser suficient. No es coneix la Ct per cada microbi, però si que sabem que la Ct augmenta el doble per cada 10ºC que disminueix la temperatura de l’aigua a desinfectar, pel que es recomanable augmentar el temps d’espera com més freda sigui l’aigua.
• A les muntanyes extraeuropees on hi pot haver protozous (Amebes, Giardia) es necessitarà posar 15 mL de sol·lució saturada i esperar unes hores. A les muntanyes europees on només ens enfrontem a virus i bacteris amb 1 mL i esperar 20 minuts n’hi haurà suficient. L’ingesta accidental d’alguns cristalls de iode o contacte amb les mucoses pot ser irritant però no s’ha descrit cap mena d’intoxicació.
3.- Sol·lució hidroalcohólica de iode. Alcohol iodat a 1% que es pot trobar a les farmàcies. Es fa afegint 8 grams de Iode a 100 mL d’etanol. Posar 2 gotes per litre d’aigua es suficient per eliminar virus i bacteris. Si som a països amb protozous, haurem d’augmentar al doble la dosi o el temps d’espera.
És un sistema senzill, barat, lleuger i segur si portem unes petites ampolletes amb comptagotes. Altre avantatge és que l’acohol mai no es congelarà per fred que faci.
Els punts negatius de la iodació son que l’alcohol s’evapora fàcilment, per tant com més vegades obrim l’ampolleta, major serà la concentració de iode. Per això es recomana portar diverses ampolletes petites amb comptagotes ben tapades que es buidin aviat una vegada s’han encetat. El punt negatiu, ho repetim, és el mal gust que dona a l’aigua.
És un sistema senzill, barat, lleuger i segur si portem unes petites ampolletes amb comptagotes. Altre avantatge és que l’acohol mai no es congelarà per fred que faci.
Els punts negatius de la iodació son que l’alcohol s’evapora fàcilment, per tant com més vegades obrim l’ampolleta, major serà la concentració de iode. Per això es recomana portar diverses ampolletes petites amb comptagotes ben tapades que es buidin aviat una vegada s’han encetat. El punt negatiu, ho repetim, és el mal gust que dona a l’aigua.
AIGUA DE GLACERA
Les aigües dels torrents i de les glaceres de les grans muntanyes a vegades baixen molt tèrboles. No és que siguin brutes ni infectades, és que arrosseguen sorra. Sorreta molt fina procedent de l’erosió del granit. Sorreta molt fina que fa platgetes de pols als revolts dels torrents, però que no sedimenta al fons de l’olla. Tot moviment per obtenir aigua neta aixeca núvols de pols fina que fa l’aigua no apta pel consum.
Anècdota. El setembre de l’any 1988 tornàvem a casa des del K2. A la marxa de tornada tot ens havia anat en contra i passàvem gana. Hi ha via hagut un cop d’estat al Pakistà, l’oficial d’enllaç, que era militar, va abandonar l’expedició per incorporar-se a la seva caserna, uns companys van anar a pujar un altre cim pel que no teníem permís i a algun funcionari pakistanès no li va semblar bé, el nostre cap d’expedició, per suavitzar conflictes i avançar les gestions, havia marxat uns dies abans del campament base. Quan van arribar els portadors, l’expedició va tirar avall. Deu dies de marxa per la vall de Baltoro. Des del punt de vista de la nutrició la marxa va ser un desgavell. Després de vuit o deu hores de marxa hi havia una llauneta de vegetals sense amanir per cada dos homes. Molta gana. Sort que els portadors, que em coneixien d’expedicions anteriors, en passar pels seus pobles m’obsequiaven amb un grapat de pèsols crus o uns albercocs secs deliciosos. Al desé dia, arribats a la carretera, vam fer nit en un sorral per esperar el camió de l’endemà. Al poble proper havíem obtingut un saquet d’arrós. Arrós bullit amb l’aigua del torrent que baixava en furiosa cascada de les glaceres de més amunt. Arrós amb sorra, desagradable a les dents, a la gola i, en poca estona, a l’estómac i al budell. Gens recomanable. Afortunadament, l’endemà a migdia arribàvem al Motel K2 de la ciutat de Skardu, capital del Baltistan. Alló si que és molt recomanable.
Imatges. L’aigua de les glaceres i torrents de les grans muntanyes sovint baixa carregada de sorra fina que no es bona de païr.
Evidentment, els microcristalls de la sorra no s’eliminen ni amb l’ebullició, ni clorant, ni iodant l’aigua. Només es poden eliminar amb filtració. Ja hem esmentat les dificultats que presenten els filtres per obtenir aigua clara de forma abundant a muntanyes llunyanes. Els de ceràmica són fràgils, pesants i precisen de bomba manual i de juntes que es gasten aviat. Els de resines, cel·lulosa i carbó vegetal no es poden netejar i s’ha de canviar el cartutx de filtre sovint. En el cas de l’aigua amb microcristalls al Karakorum es van haver de canviar el cartutx de filtre cada 8 ò 10 litres. No es poden portar tants recanvis del filtre.
Proposo un sistema que ha funcionat bé, amb les seves limitacions, a diverses expedicions al Karakorum i a l’Hindu Kush. Es tracta de fer un filtre amb paper higiènic.
S’agafa una llauna buida, com més gran millor. Amb un cop de piolet o similar es fa un forat al cul i s’omple fins a la meitat amb diverses capes de paper higiènic. Penjada en alt, s’omple d’aigua del torrent. L’aigua sense microcristalls va degotant i omplint la cantimplora o el cassó per fer el cafè o la sopa. Nosaltres fèiem aquest filtre amb un cartutx de càmping gas buit al que trèiem el fons amb un ganivet o un obrellaunes. Si es vol professionalitzar una mica més, també es pot fer amb un bidó que tingui aixeta. Serà més còmode i podrà obtenir-se més aigua que amb un cartutx de butà. La pega és que quan toqui buidar el bidó del paper ple de sorra serà més complicat.
