diumenge, 14 de maig de 2023
Cada setmana arriben notícies d’accidents a la muntanya.
Que esperàvem? Fa cent anys hi havia 1.500 milions de persones al món i actualment ja som 8.000 milions d’ànimes ben atapeïdes. La sobreexplotació de les muntanyes i la freqüentació dels refugis segueix una línia paral·lela. Al Pirineu i a l’Himàlaia. Obviament, a més persones a la muntanya més accidents i més rescats. Crec que els bombers d’aixó en saben un niu.
Imatge. Alpinistes, xerpes i turistes d’altitud baixant el graó Hillary vist des del cim de l’Everest l’any 2019.
Tot plegat m’ha portat a tres línies de reflexions. Una, la seguretat que donen els rescats. Fins on han d’arriscar els rescatadors? Dos l’equilibri entre la competició i la cooperació. La competitivitat complica la necessària solidaritat? En tercer lloc les competències que hauria de tenir qui s’endinsa a les muntanyes. Tothom pot anar on vulgui o s’ha de limitar l’accés segons el lloc i la persona?
Evidentment jo no tinc la sol·lució i no n’oferiré cap. Només ofereixo reflexions basades en situacions viscudes per mi o per altres metges muntanyencs. Parteixo de les anècdotes per intentar arribar al concepte general.
1.- SOBRE EL RISC I LA SEGURETAT DELS RESCATS.
Dos exemples per rumiar: Un metge rescatador als Alps, al fons d’una esquerda per atendre a un accidentat, va escriure:
- Aixeco el cap. Trenta metres per sobre de nosaltres, una de les vores de l’esquerda on som, sembla massa gran i inestable com per passar aquí gaires minuts superflus. El xicot és mort, això és un fet. Sortir d’aquí ara mateix, em dic. Uns quants fragments de gel dringuen sobre el meu casc i s’insinuen dins del coll. Mira que si aquest llavi de l’esquerda s’esfonsa ara...
Difícil decisió per un metge. Cal arriscar la vida dels rescatadors per evacuar un mort?
Als parcs nacionals de les magnífiques muntanyes d’Alaska els guardes avisen als alpinistes:
“Signeu aquí que si entreu és la vostra responsabilitat i que accepteu els riscos. El país no gastarà ni un dòlar en el vostre rescat. Contracteu una assegurança, trucarem i la companyia ja s’encarregarà. Si fa bon temps”.
O sigui que els rescats s’han de pagar per endavant. Cal afegir que assumir la pòlissa necessita unes butxaques de mida oceànica i no mediterrània.
Fa pocs dies va arribar la notícia de que van morir uns excursionistes al Pirineu atrapats per una tempesta. L’helicòpter no podia volar i ningú sabia on eren. La hipotèrmia no els va perdonar. Acabada la tempesta, els rescatadors els van trobar però ja no hi van poder fer res.
Pregunta feta amb el cor: Si els rescatadors haguèssin actuat durant la tempesta els haurien salvat?
Pregunta feta amb el cap: És lícit posar en perill la vida d’uns professionals amb família per uns excursionistes que no havien de ser allà aquell dia?
Avui 12 de maig de 2013 s’ha localitzat el cos d’un excursionista perdut a Montserrat l’any 2014 i mira que s’hi van dedicar esforços durant setmanes per trobar-lo. És clar que els Ecos de Montserrat és una de les zones més laberíntiques que tenim...
Un bon sistema de rescat com el que afortunadament tenim no pot garantir, per si sol, la seguretat per tothom. Perqué no poden ser a tot arreu al mateix temps i perqué la seguretat dels rescatadors s’ha de prioritzar si es vol continuar amb els rescats.
Més endavant escriurem sobre si el fet de tenir un sistema de rescat competent fa que molts freqüentadors de la muntanya baixin la guàrdia. Sento veus que diuen que es demanen rescats que es podrien evitar.
Potser si que cal pensar, per dolorós que pugui semblar, que cada persona ha d’assumir la seva responsabilitat, acceptar els seus riscos i sortir-se’n amb sentit comú i la solidaritat dels seus companys. I qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Pensem-ho i que cadascú trobi la seva resposta.