Trastorns de la conducta en altitud. Decisions inadequades?

Una de les darreres consultes rebudes ens demanava si coneixíem trastorns de la conducta en altitud. Tots els veterans en coneixem alguna. Que es puguin atribuir a trastorn psiquiàtric, a drogues, a manca de glucosa en sang o a altres factors és un altre tema.

Ja ho sabeu, si coneixeu casos, us puc posar en contacte amb l’investigador.

El tema comença amb la publicació d’un article:

Isolated psychosis during exposure to very high and extreme altitude – characterisation of a new medical entity. Katharina Hüfner, Hermann Brugger, Eva Kuster, Franziska Dünser. Psychological Medicine.

Com que l’article és en règim obert poso l’enllaç per qui el vulgui repassar.

https://www.cambridge.org/core/journals/psychological-medicine/article/isolated-psychosis-during-exposure-to-very-high-and-extreme-altitude-characterisation-of-a-new-medical-entity/C2BCDEDCB0C6415B16531008857D730C

El tema dels trastorns de la conducta en altitud és molt vell. És tan vell que ja en parlaven els alpinistes, abans de que hi hagués metges dedicats a la Medicina de Muntanya. Tots els veterans, metges o no, hem viscut algun episodi de trastorn de la conducta.

Està bé que un equip d'especialistes intentin avançar en la racionalització del problema perfilant els factors associats. És un pas. Encara més amb el prestigi del Dr. Brugger, antic president del MedCom de la UIAA.

Un servidor sempre ha estat un metge tècnic que creu poc en la psiquiatria teòrica i bastant més en la fisiologia que ho explica. Però, és clar, quan la ciència no coneix bé la fisiologia de la conducta per algun lloc has de començar a racionalitzar i els plantejaments clínics psiquiàtrics poden ser una porta.

L'estudi té algunes limitacions i els autors ja les saben. 

La primera és la del métode d'enquestes sobre experiències viscudes. No s’hi poden afegir dades noves a les que es van recollir inicialment. La recollida de dades tenia uns objectius diferents dels de l’estudi actual ja que li interessaven unes dades concretes i no unes altres. No van recollir qui prenia drogues, ni si hi havia diabètics, ni qui tenia altres malalties. No es va fer cap escanner ni ressonància magnètica cerebral als afectats. No era aquest l'objectiu inicial de les dades recollides.

La segona, derivada de la primera, és que, és clar, en els casos estudiats no es descarta que hi pogués haver lesions cerebrals, ingesta de drogues o trastorns metabòlics que expliquessin la disfunció cerebral. 

Per exemple: hi ha comportaments anormals, que es podrien catalogar de trastorn psicòtic en pacients diabètics amb hipoglicèmia, sense cap altre símptoma d'hipoglicèmia. Si aixó pot passar a nivell del mar, perqué no pot passar a gran altitud? Encara més si els autors troben que els trastorns psicòtics es relacionen sovint amb insuficiència en la ingesta.

Altre exemple: la psicosi farmacològica és una reacció coneguda en els tractaments amb corticoesteroides. I molts muntanyencs prenen dexametasona, un dels corticoesteriodes més potents. Mireu aquest estudi: 

Medication Use Among Mount Everest Climbers: Practice and Attitudes. Andrew M. Luks, Colin Grissom, Luanne Freer, Peter Hackett. High Altitude Medicine & Biology. Volume 17, Number 4, 2016.

En aquest treball els autors troben que més de la meitat dels qui intenten enfilar-se fins al capdamunt de l’Everest prenen medicaments. Entre ells, el 5% prenen dexametasona. I parlem de medicaments, que sòn legals i no drogues inconfessables, com cocaïna, amfetamines o altres estimulants, que també sòn facilitadores de trastorns psicòtics. És clar, però, que això pocs, o ningú, ho confessa.

En aquest aspecte, ha de ser benvingut el document de consens dels experts del Comité Mèdic de l’Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA) sobre aquest tema, que ja era tota una veu d’alarma:

Enrico Donegani, Peter Paal, Thomas Küpper, Urs Hefti, Buddha Basnyat, Anna Carceller, Pierre Bouzat, Rianne van der Speck, and David Hillebrandt. Drug use and Misuse in the Mountains: A UIAA MedCom Consensus Guide for Medical Professionals. High Altitude Medicine & Biology. Volume 17, Number 3:157-184. 2016.

Benvinguda sigui la veu d’alarma i també l’intent de racionalitzar els trastorns de la conducta en altitud. Són meritoris passos endavant en el coneixement dels problemes en altitud.