Els més alts cims de l'humor. Entrega 2
dimecres, 8 de juny del 2022
A L'ASSALT DEL KHILI KHILI
CAPÍTOL II. EL NOSTRE PLA
Després de tres mesos de febrils preparatius, ens vam reunir a la capital la vigília de la partida per examinar junts per última vegada el nostre pla. Només en Gervasi Selves, Rodamon, que havia de instruir-nos sobre l'ús del material de ràdio i dels seus mètodes personals de navegació en muntanya, era absent de la reunió. Va telefonar per anunciar que s'havia equivocat d'autobús i que no sabia molt bé on es trobava, però que acabava de veure l'Estrella Polar i esperava reunir-se amb nosaltres de seguida.
En Robustià Fort, Catxes, encara que no estigués en la seva millor forma -em va confiar més tard que la vida a Londres el fatigava- ens va donar explicacions detallades sobre la forma com s’organitzaria el transport. L'objectiu de l'expedició era portar dos homes al cim del Khili-Khili. Per això calia establir un campament a tretze mil metres, amb quinze dies de queviures per a dos muntanyencs, a fi de que, en cas de condicions meteorològiques desfavorables, els dos membres de l'expedició poguessin esperar confortablement una millora del temps. L'equip d'aquest campament hauria de ser transportat des de la darrera estació del ferrocarril, a Chaikhosi, la ciutat del “Riu de té” pel color marró de les seves aigües. Això representava una distància de vuit-cents quilòmetres. Serien necessaris per això 5 portadors. Caldrien 2 portadors més per a transportar el proveïment dels seus 5 companys i un tercer s'encarregaria de l'abastiment d'aquests dos. Els queviures que tingués necessitat aquest últim serien portats per un nano, que transportaria a més el seu propi abastiment. Total 8 portadors i un xicot. El campament precedent seria instal·lat a dotze mil set-cents metres, amb queviures per quinze dies, el que exigia també 8 portadors i un altre xicotet. En total, per transportar les tendes de l'equip, els queviures, el material de ràdio, els instruments d'observació científica i el material de fotografia, a més dels nostres efectes personals, farien falta tres mil tres portadors i tres-cents setanta-cinc nanos.
En aquest precís moment de l'exposició, el telèfon va sonar. Era Rodamon, que semblava estar molt content. Ens va dir que ja sabia on es trobava: era a Criapolls. El vam felicitar i li vam dir que esperàvem tenir-lo entre nosaltres ben aviat.
Vam felicitar Catxes per la forma tan magistral amb la que havia resolt el problema del transport. En Desideri Portacreu, Setciències, però, va declarar que, segons ell, el pes previst per al material científic era escandalosament feble.
Ell volia portar, especialment, una pala de gel mecànica i un martell pneumàtic de geòleg que pesava unes 3 tones, però no va ser autoritzat a portar cap d'aquests dos elements que ell considerava del tot indispensables. Catxes es va mostrar molt ferm. Li va fer observar que desempallegar-se del gel amb la pala sobre el Khili-Khili i sobre el Mont Blanc eren dues operacions molt diferents, i que la rarificació de l'atmosfera faria, sens dubte, impossible l'ús del martell pneumàtic. Setciències va esclatar en sanglots i va amenaçar amb que se n'aniria a casa seva, ja que no se l’apreciava. Constanci Cavaller, Cicerone, amb el tacte que el caracteritza, va afirmar que segurament Catxes no havia volgut disminuir la importància del paper de Setciències en l'expedició, sinó que havia volgut dir que el material científic no tenia res a fer en una expedició que tenia per objecte dur dos homes al cim de l'Khili-Khili. Aquesta observació va provocar una intervenció de Hassel Vlad, Flaixos: ell lamentava infinitament, va declarar, veure el material científic tractat com un parent pobre. Un dels punts més importants dels nostres treballs consistiria en estudiar els efectes de rarificació de l'atmosfera sobre la televisió en colors a tres dimensions. En Iatros Genich, Malaltís, que patia un violent refredat, va murmurar alguna cosa que ningú va comprendre molt bé sobre "l'imbortància del baterial bèdic".
Sensible, com ha de ser un bon cap d’expedició, a aquests matisos, vaig percebre de seguida una sorda hostilitat entre els meus companys, i els vaig recordar simplement les paraules de A. Nem de Canto: "Un equip desunit podria aconseguir l'ascensió del Mont Blanc; mai la de l'Khili-Khili". Aquesta observació pacificadora va assolir l'efecte desitjat, recolzada, potser també, pel fet que Catxes, aclaparat per la fatiga, s'havia adormit. Setciències, que havia de compartir la tenda amb ell, es va mostrar desagradablement sorprès en descobrir que Catxes roncava pesadament; però Flaixos el va consolar recordant-li que, en raó de l'atenuació de les ones sonores en atmosfera rarificada, els roncs serien menys molestos a elevades altures.
En Setciències va esbossar llavors les grans línies del nostre programa científic. A més dels estudis sobre la fosiferació hipogràfica i topnológica de la regió, esperava recollir elements nous d'informació sobre l'efecte de la distratificació biocrónica de les pendícules geneosfèriques i sobre l'exègesi de les transversions de Warthon. Esperava igualment recollir una parella de totes les espècies vives que trobés a la muntanya, per tal d'estudiar la possibilitat de produir una raça de muntanyencs, humans o animals de carn o de llet, capaços de portar una vida normal a les grans altituds.
En Rodamon va telefonar de nou. No era a Criapolls, va explicar, sinó a Monriure. Havia vist "Criapolls", però és que l'autobús anava a Criapolls. Aquest error l’havia conduït a seguir una direcció equivocada, però esperava arribar d'un moment a l'altre.
En Flaixos ens va descriure llavors el material fotogràfic, l'essencial del qual estava constituït per una càmera per filmar en color a tres dimensions. Esperava poder filmar així la història de l'expedició des de tots els punts de vista. L’empresa que havia proveït l'aparell afegiria els elements d'una intriga sentimental i algunes seqüències d'accidents. Amb això i la introducció d'una cançó patriòtica i la reducció al mínim de les vistes de la muntanya pròpiament dites, s'obtindria un film que seria difós al món sencer com una epopeia de l'heroisme patriòtic. En cas que l'expedició tingués èxit, els dos membres de la mateixa que haguessin arribat al cim, sota condició que fossin fotogènics i que tinguessin menys de seixanta anys, es veurien obligats a subscriure un contracte de cine per un film titulat “Tarzán i els abominables homes de les neus”.
En aquell moment ens van portar un telegrama que declarava: “Riera dels Lladrucs a la vista; dinou hores amb trenta. Rumb: Oest-Nord-Oest. Arribada imminent. Temps fred, però molt bell. RODAMON”. El telegrama venia de Quissocoix.
En Catxes es va despertar amb un badall formidable, i va declarar que no era raonable embarassar una expedició a l'Himalaia que tenia l’objectiu portar dos homes al cim del Khili-Khili, amb tot un poti-poti de material científic. Segons ell, la ciència era més nosa que servei. Un savi en una expedició era encara més nosa que els instruments que portava, el que no era poc dir. Ens va explicar l'aventura del seu amic, el Dr. Gemegós, el científic que compartia la tenda amb ell a l'expedició de 1923 al Thara-Tatah. Com tots els savis, aquest era molt distret. Un dia va preparar, per distracció, el té utilitzant en lloc d'aigua una solució de sulfat de coure. Durant quinze dies el Dr. Gemegós i ell van ser de color blau i cecs als colors, incapaços particularment de distingir el blau del blanc. Aquest mateix savi va caure per un camp de neu, doncs havia pres el cel blau per la prolongació del tapís de neu. Només va ser salvat, després de molts esforços, gràcies a l'abnegació de Catxes, que havia tingut la mala sort d'estar lligat a ell per una corda. Catxes va afirmar que qualsevol altre hagués abandonat a aquest trist company a la seva sort. Setciències va replicar que no creia una sola paraula d'aquesta història. Ell mateix havia begut litres de té al sulfat de coure, sense patir la menor alteració. El color blau es devia a la cardiosíntesi del flux sanguini provocat per la rarificació de l'atmosfera. I negava això que tots els savis siguin distrets.
En aquell moment van trucar a la porta. Era un sergent de la comissaria del barri. Un policia de la comissaria de Cul·lasciu havia vist un estranger que rondava per la proximitat de la fàbrica de gas. Se l’havia trobat en possessió de mapes i d'instruments de navegació. Havia estat detingut com a espia. Havia declarat dir-se Jungles, o Boscos o una cosa similar i donat aquesta direcció com a referència. Vam tranquil·litzar al sergent i li vam pregar que transmetés a Rodamon un missatge dient que l’esperàvem impacient i incansablement.
En Cicerone ens va parlar del Yogistan, el país que hauríem de travessar abans d'arribar al peu de les muntanyes. Els indígenes -va dir- eren gent vigorosa, de caràcter independent; tenien un natural amable i una impertorbable dignitat, que no excloïa grans disposicions per a l'alegria. El seu dialecte, que ell havia estudiat especialment, era una branca de la llengua aneroido-megalítica. Aquest dialecte no comprenia verbs, i es pronunciava enterament amb l'estómac.
En Malaltís va argüir que això era absurd; si aquesta gent parlava amb l'estómac, hauria de patir una gastritis permanent. En Cicerone va respondre que aquesta era, en efecte, la malaltia nacional, ja que era endèmica en el noranta-cinc per cent de la població. Malaltís va dir llavors que, si això era exacte, no veia com podien ser alegres. Cicerone va replicar que això es devia a la seva força de caràcter. Va afegir que no estava acostumat a veure la seva paraula posada en dubte, i que si Malaltís persistia en aquesta actitud poc comprensiva, ell, Cicerone, es veuria obligat a dirigir-li un ultimàtum i deixar clar qui manava a cada lloc i sobre cada punt.
En Malaltís ens va parlar tot seguit del problema de mantenir la bona forma física que era indispensable per al nostre èxit. Ens va pregar que seguíssim a peu de la lletra els consells que havia elaborat sobre el tema per nosaltres, i ens va donar a cadascú unes quantes quartilles mecanografiades en caràcters petits i atapeïts. Ens va afirmar que, si seguíem els seus consells, podia garantir-nos que quedaríem a l'abric de la malaltia. En aquest moment del seu discurs es va veure interromput per un violent atac de tos, i va caldre donar-li uns cops a l'esquena. Va ser Cicerone qui li va administrar uns grans cops, que em va semblar que executava amb més vigor, potser, del que era necessari. Fos com fos, Malaltís, recuperat, li va retornar els cops.
Jo vaig aprofitar aquest moment per agrair a tothom la seva col·laboració; tenia la ferma convicció -vaig declarar- que aquestes petites divergències d'opinió que podien manifestar-se entre nosaltres no eren més que la prova de la lloable franquesa que havia de presidir les nostres relacions, i que esperava, per descomptat, que formaríem un equip unit i perfectament a l'altura de la seva tasca. Els vaig recordar les paraules de A. Nem de Canto: "En una expedició d'aquest gènere, els desitjos de l'individu han de ser subordinats a la causa comuna". Cicerone va dir amén, i sobre aquesta nota solemne, despertem a Catxes, que s'havia adormit de nou, i ens posem als darrers preparatius per a la partida de l'endemà.
L'endemà vam embarcar al port de Vilanova de les Tartanes al vaixell “Bogallunes”. En el moment en que jo pujava a bord, em van donar dos telegrames. L'un deia: “Els meus millors desitjos. Recordin que aquell rostoll no és el Mont Blanc. A. NEM DE CANTO”. L'altre deia: “Avaria a Aberowmsopanfach. Em reuniré amb vosaltres per avió. Envieu cent lliures. RODAMON”.
edit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.