VIATGE INICIÀTIC A PEU PER L'HIMÀLAIA

 

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuitmil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”

Si, a més a més, és capaç de copsar i dibuixar els paisatges, la llum i les mirades dels nens com fan en aquest llibre la Cristina Curto Teixidó i en Ferran Font Pujol, l’intensitat de la vivència arriba fins al lector.

 

Imatge. Cristina Curto prenent apunts a muntanya.

Comencem la història pel principi. Posem context per entendre perqué aquell va ser un viatge de retrobament amb les arrels i d’iniciació a un mon amb més passió i màgia que sentit comú.

L’any 1982, una expedició barcelonina va marxar al Nepal amb la dèria de pujar el Manaslu de 8.163 metres, la muntanya dels esperits segons el seu nom sànscrit. El Manaslu és la vuitena muntanya més alta del mon. 

 

Imatge. L’equip expedicionari al campament base amb el Manaslu senyorejant la vall. 

 

 

Imatges. El cartell de l’expedició i l’Enric Font i en Pere Aymerich

Molta il·lusió i pocs diners. Com sempre, com més lleugera és una expedició, més carregat va cadascú. Motxilles pesades, obrir traça amb neu fins a mitja cama. Suor. Viatges i més viatges per equipar els campaments. Cel gris, fred i humitat. Guanyar altitud poc a poc, cansament, obrir traça amb neu més amunt del genoll. Neu i neu. Allaus cada pocs minuts. Fer torns de nit amb les pales no fos cas que la tenda quedés coberta per la neu i s’ofeguèssin. Son i cansament. Feina inútil. Carregaments de menjar i material perduts sota la neu. Gana i més neu. Amagats dins d’un iglú que aviat va ser un soterrani. Metre i mig de neu en una nit. Fred, cansament, més gana. Allaus en estereofònic. Pèrdua de la comunicació entre els campaments. Voler fugir i no poder; neu fins les cuixes els qui anaven amb esquís i fins el pit els qui els seguíen la traça a peu. Tornar desesperats a l’iglú. Darrer sobre de sopa i darrer cartutx de butà per fer aigua. Per fi, un matí va sortir el sol. Tots els campaments desapareguts sota la neu i les allaus. Afamats van abandonar tendes, cordes i material. Descarregats i sense encordar, van tirar avall. Avall, avall, qui arribi, arriba i que ningú caigui en cap esquerda. Al vespre van arribar al camp base els qui eren al campament 2. Enric Font, cap de l’expedició i Pere Aymerich, sotscap, van quedar al campament 4 per sempre. Fugir, amb més gana que menjar, amb més llàgrimes que passes. Caminar en vuit dies el que havia costat quinze per arribar. Dolor tatuat al cor per tota la vida pels amics perduts. 

Naturalment en Ferran Font i la Cristina Curto coneixien bé l’història del seu pare i sogre.

 

I aquest és el context que va motivar, i en el que es va gestar, aquest llarg viatge a peu per veure totes les cares del Manaslu gairebé trenta anys després.

El viatge a peu. Kathmandu, vall del Buri Gandaki amunt començant a caminar a Arughat Bazar. Jagat, Nyak i Lhogaon. Primera visió del Manaslu des del sud.  Samagaon, el poblet, de cultura tibetana, més proper al campament base del Manaslu. El coll de Larkya La a 5135 metres d’altitud, fronterer amb el Tibet, amb l’impressionant visió del Manaslu des del nord. Baixar a la gran vall del Margshyandi Khola al peu de les parets nord dels Annapurnes. Chame, Pisang i Manang on hi ha el petit hospital de la Himalayan Rescue Association. L’ascensió al coll de Thorong La de 5416 metres d’altitud. Les envistes del Dhaulagiri, el tercer vuitmil del recorregut i el descens a la vall del Khali Gandaki. El santuari de Muktinath amb la seva flama de foc etern. Kagbeni a tocar del mític regne tibetà del Mustang i, per fi, Jomosom, amb la seva petita pista per avionetes. Tornar a Kathmandu, volant a tres mil metres d’altitud per la vall del Khali Gandaki, seguint el curs de les valls, entre els Annapurnes i el Dhaulagiri de més vuitmil metres, el congost més profund del món.  

Un viatge somiat tantes vegades... Al platet d’una balança podem posar que és un camí llarg i dur per les distàncies, per les jornades interminables, per l’altitud de dos colls de més de cincmil metres, pel fred, per la calor, per la monotonia del menjar i la manca de comoditats. A l’altre platet de la balança hi posem l’extraordinària possibilitat de veure seqüencialment tres massissos de vuitmil metres, de visitar valls remotes de l’Himàlaia, passar dels paisatges selvàtics de les valls frondoses a les àrides muntanyes de les capçaleres de les valls i els colls, la convivència amb els habitants d’aquelles valls remotes, i els somriures dels nens, veure la transició de la cultura nepalesa hinduïsta a la cultura budista tibetana. Quin platet pesa més? Cap on es decanta la balança?

Si sou dels qui penseu que tot allò que val la pena aprendre, saber i gravar per sempre a la memòria de les emocions costa un esforç, ja sabreu quin platet de la balança pesa més per vosaltres.

 

El llibre el podeu trobar a Internet o demanar-lo a la vostra llibretera de confiança. Us transportarà al Nepal de fa uns anys. I despertarà a molts el desig d’anar-ho a veure, viure, conviure o reviure.