Relat. La visió d'en Conrad Blanch

Hem rebut una carta d’en Conrad Blanch.

En Conrad Blanch no necessita presentació. Va ser un dels membres que va fer cim d’aquella expedició a l’Hindu Kush de 1977 i, posteriorment va ser el cap de la primera expedició catalana al Karakorum (Gasherbrum II, 8.036m, l’any 1980) i de les expedicions Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983 i 1985. I moltes altres.

I com que sempre és positiu escoltar les diverses maneres que hi ha de viure uns mateixos fets incloem la seva carta. Tant de bo fos possible saber com ho van viure els altres membres de l’expedició, especialment els qui ja no son entre nosaltres.

Moltes gràcies Conrad per les teves reflexions. 

  

 

Imatges. 1.- Conrad Blanch al peu de la paret del Txang La o Coll Nord a l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983. 2.- Pere Aymerich, Conrad Blanch i un servidor al camp 1 del Noshaq.

 

La carta d’en Conrad:

Apreciat Ton.

He llegit amb interès, i també t'he de dir amb una certa sorpresa, la teva darrera entrada al blog referent a  l'expedició a l’Hindu Kush de l'any 1977 en la qual també vaig participar.

Dic amb sorpresa perquè recordar, quan ara fa quasi 50 anys, aquella experiència en un context que no té res a veure amb l´actual pot portar a valoracions i afirmacions molt respectables, però que m'obliguen a contrastar-les en funció de l'experiència viscuda, en el meu cas en alçada.

Del meu diari de l´expedició: La matinada del 9 d'Agost el company que ha dormit amb l'Onofre ens diu que aquest ha passat mala nit i que prefereix esperar al C-III a 6.800m. Sense una greu preocupació pel seu estat, seguim fins el cim i ja de retorn, 6 hores més tard, trobem el company amb símptomes preocupants de mal d'alçada. A partir d'aquest moment l´única prioritat és efectuar el rescat i salvar la vida de l'Onofre. No perdem temps, l'encordem i comencem el difícil descens per la paret equipada amb cordes fixes. Cada pas ha de ser estudiat, ja que l'Onofre és incapaç de fer-ho i es deixa a les nostres mans. En aquesta baixada ens ajuden uns membres de l’expedició austríaca. Arribem  a un punt on cal decidir què fem ja que aviat serà fosc. En Laureà, que s'ha incorporat al grup, es quedarà amb l'Onofre i la resta,  tres companys, continuarem fins a 6.300m on farem nit en el camp d'una expedició iugoslava.

L'endemà 10 d'agost, encara de nit, un de nosaltres baixa fins el C-II a 6.000m per recuperar medecines, combustible i provisions i reemprendre la pujada mentre els altres dos remunten fins a trobar-se amb l'Onofre i Laureà. Abans del migdia està el grup reunit en alçada. Reiniciem el descens sense en Laureà que, havent-t'ho parlat, continua amunt per intentar el cim. En aquest punt coincidim amb el metge de l'expedició iugoslava, el qual, subministra una primera dosi de la medicació que acabem de recuperar del C-II. Més avall trobem una parella txecoslovaca que puja a ajudar-nos. Tots cinc (els dos txecoslovacs i tres de nosaltres) anirem superant amb dificultat els obstacles fins arribar al Camp II a les 5 de la tarda. Alemanys, polonesos i austríacs es preocupen per l'estat del nostre company. En aquest camp disposem de  més medecines que ens havíeu enviat des dels camps inferiors i que gràcies també a un metge polonès subministrem una nova dosi a l'Onofre.

L'11 d'agost, iniciem de nou el descens amb la bona notícia que l'Onofre ha millorat força. A  les 13h et trobarem i òbviament això és un nou estímul per a l'Onofre per continuar el descens fins el C-I a 5300 m, després que li facis un primer reconeixement.

El 12 d'agost després d'un llarg descens -unes 6h-  arribem al camp Base on ens reunirem tot l'equip ja que en Laureà ha arribat després de fer el cim ahir. Ens trobem que els portadors, avisats per la urgència del rescat, ja han arribat i ens apressen a desfer el Campament. Tres de nosaltres amb 10 portadors iniciaran el retorn aquest mateix dia.

El 13 d'agost la resta de l'equip deixa el Camp Base. Disposem de 4 portadors que, un cop amb les càrregues fetes, ens abandonen a tota velocitat. Dos de nosaltres els intentem seguir però no els podrem aturar fins passat el lloc més complicat i perillós del riu Mandaras. L'Onofre, en Laureà, en Colom i tu us quedeu a l'altre costat del pas sense l'aprovisionament previst ja que amb la crescuda del riu i la foscor és impossible passar-hi ara. Aquí Ton, et dono tota la raó en expressar la teva esbroncada i enuig  per trobar-vos en aquesta situació. Crec que el respecte hi era, però no ens va ser possible aturar a temps els portadors. Una falta seriosa de previsió.

L'endemà amb l'ajuda dels portadors i ben encordats es va creuar el pas.

Fins aquí la meva experiència directa de com es van produir els fets. En base a aquesta experiència voldria donar el meu punt de vista en referència al teu relat sobre el que va passar aquells dies a la muntanya, relat que, pel que he llegit, també l'ha tingut en compte l'amic Òscar Cadiach en l'escrit que ha compartit en aquest blog.

Primera reflexió:

Coincideixo amb tu que l'Onofre no va fer cas de les teves recomanacions, les quals, aconsellaven que renunciés a l'intent de cim. Ell se sentí lliure de prendre una decisió que va comprometre  tot el grup. Quan el deixàrem a la matinada del dia 9 d'agost no ens pensàvem que fos tan seriós. Només havia dit que es quedava a descansar. Vam ser ximples? Jo diria que inexperts, ja que descansar a 6.800m no és gens fàcil. Però també és cert que hi ha situacions, com la que tu i jo hem viscut estant 30 dies seguits a l'Everest entre 6.500 i 7.000m fent activitats, en què això ha estat possible. Sí que amb l'experiència que em donen els anys, ara, hagués sospitat d'un mal major i la decisió potser hagués estat diferent

Segona reflexió

En Laureà després de col·laborar en el descens des de sota el  C-III va passar la nit del 9 d'agost amb l'Onofre fent bivac i va continuar l'endemà cap al cim perquè així ho vam convenir. Quedàvem tres de nosaltres que vam considerar que érem suficients per fer el rescat. I si vam baixar aquella nit fins el Camp iugoslau a 6.300m i l'endemà de matinada fins al C-II era per recuperar combustible, provisions i medecines que van ser importants  per subministrar una primera dosi a l'Onofre i també facilitar-li la ingesta de líquids.

Dius que tu no ets ningú per jutjar però amb el teu relat, sense que potser no ho pretenguis, pots induir a una valoració dels fets que podrien considerar-se com una falta de solidaritat dels companys amb l'Onofre, quan, en realitat, vam esmerçar tots els nostres esforços per salvar-li la vida des del moment que vam comprendre la gravetat de la seva situació.

I parlant de solidaritat t'he de dir que la que van demostrar austríacs alemanys, iugoslaus i polonesos va ser d'una gran ajuda física i moral. Es va constatar un cop més que per l'ajuda i la cooperació no hi ha barreres ni fronteres.

Tercera reflexió:

Sí, accepto que en una primera expedició d’envergadura en un país, L’Afganistan, inhòspit l´any 1977 tots vam pecar d'inexperts. Cadascú amb la seva dosi de responsabilitat. Nosaltres no valorant prou l'estat de l'Onofre i deixant- nos una farmaciola en un camp inferior i tu sortint del Camp Base la tarda del 9 d'agost sense aigua, menjar ni grampons. També va ser molt lamentable la falta de previsió en la baixada del 13 d'agost

També és  cert que el metge en una expedició té una autoritat professional indubtable, però és també cert que, quan una vida està en joc i en situacions difícils, la responsabilitat és compatida a tots nivells, especialment pels que estan al costat d'on es produeixen els fets.

Quarta reflexió

Parles que davant certs fets només tens la resposta ètica, que suposo que era la que esperaves per part nostra, i sento que et decebéssim. Però també sento que després de quasi 50 anys encetis un debat que afecta dos estimats alpinistes i amics que avui, malauradament, no hi són per poder expressar el que van viure en aquella expedició.

Amb els anys hem repetit expedicions junts i n'hem vistes de tots colors. Jo hi he trobat companyia, respecte i amistat. Espero que tu també ja que això és el que veritablement perdura.

Una abraçada

Conrad

 

Per qui vulgui llegir el relat original:

https://www.maldemuntanya.cat/2025/11/aventures-i-desventures-dun-metge.html

Per qui vulgui veure el film de l’Expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Per qui vulgui llegir el dietari de l’expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html