ELS GRANS OBLIDATS DE LES EXPEDICIONS. ELS HABITANTS DEL PAÍS. PART 1

 

ELS TIBETANS. 1era Part.

Els records i les imatges d'unes expedicions al Tibet. 1983, 1985, 2007. 

Una part de la xerrada feta a l’Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú el divendres 4 de març de 2022.

 - Companys, donem pressa als portadors. Si seguim dos hores més avui, demà arribarem a Jhula Bridge i haurem estalviat un dia de la marxa d’aproximació.

En aquesta frase hi ha dos manques de respecte pels portadors locals de l'expedició. La primera és la desconsideració de creure que ells, que estan treballant per alimentar a la família, tenen el mateix interès que nosaltres en guanyar dies al temps. El segon és el desinterès per la seva llengua. Jhula o Txu-Lha en balti i en tibetà vol dir “Pas de l’aigua”. O sigui “Pont”. Que pensaríeu d’un turista que demanés pel “Bridge del Pont” o pel “Pont del Puente”? Diríeu que no s’entera, oi? Dir Jhula Bridge és una bestiesa i ells ho saben. Per cert, aquell riu es diu Dumordo. Per tant, d’aquell pas de riu per un pont de cordes n'hauríem de dir Dumordo Txu Lha.

Recordo que una vegada un grup de portadors, nepalesos d’ètnia i cultura tibetanes, ens van dir: 

 - No som helicòpters per anar tan de pressa ni iaks per anar tan carregats.

Quanta raó tenien aquells muntanyencs fent front a les presses i al control pressupostari occidental! Érem nosaltres els qui ens havíem d’adaptar a ells i no ells a nosaltres...

Podeu consultar aquestes entrades del bloc sobre el tema del respecte als portadors locals:

https://www.maldemuntanya.cat/2021/06/experiencies-amb-portadors-en.html

https://www.maldemuntanya.cat/2021/07/treball-infantil-en-expedicio.html

 

Però aquesta vegada prefereixo parlar, no dels portadors ni dels xerpes, sinó dels habitants del país que travessem. En aquest cas, i ja que el títol de la conferència era Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de 1985, parlarem dels tibetans. Un altre dia parlarem dels nepalesos, dels baltis o dels quítxues. Si voleu.

 

El trajecte fins al campament base. Enderiats en arribar aviat al campament base, els expedicionaris sovint no ens fixem en la magnificència del país i les muntanyes que travessem. L’altiplà del Tibet, espai infinit, muntanyes blanques llunyanes i llacs i cel ben blaus. L’immens Himàlaia el tanca pel sud. Deserts ardents de dia i glaçats de nit quan mires cap al nord.    

 

 

Aquests espais i els seus habitants ens ensenyen a prendre paciència. No desitgis res i no patiràs gaire. Recorda que la frustració i la infelicitat no venen pel que no tens sinó del que desitjaries tenir. Respira bé i sigues conscient del present perquè potser aquesta nit s’acabarà la teva estada al mon dels vius. La religió de la flexibilitat i de l’equilibri substitueix a les religions monoteistes en que l’home parla, interpel·la o interpreta a Deu. Els monjos budistes. El lamaisme tibetà. Cap severitat en el seu comportament; curiosos, tafaners, juganers i disposats al debat. Pels monjos (dawa) i les monges (ani) no hi ha temes prohibits; el tema del sexe els hi fa molta gràcia debatre’l i riure’s de nosaltres i de les nostres prevencions i obsessions sobre el tema.   

     

 

 

Però els tibetans són molt diversos. Aquí veieu a una ani d’un monestir de la religió bon, anterior a la introducció del budisme al Tibet al segle VIII. El budisme lamaista no es va consolidar com a sistema de govern al Tibet fins segles després. 

 

 

Un servidor no és expert en religions. Desconec les diferències entre els bon i els budistes més enllà dels hàbits de monges i monjos i de que peregrinen voltant el Kailas en sentit contrari. Els bon el volten deixant-lo sempre a l’esquerra i els budistes el deixen a la seva dreta. En tot cas i veient el respecte amb que es tracten entre ells no crec que siguin molt diferents en la filosofia profunda. Potser els bon conserven més aquelles creences màgiques en la naturalesa i els seus esperits, però no hi podria pujar de peus, perquè mai he tingut l’oportunitat de debatre amb cap bon. Religions de la flexibilitat i de l’equilibri. El Camí del Mig de Gautama Buddha. Ben diferents de les religions monoteistes occidentals que es mouen entre dos pols. O és Bo o és Dolent. Pecat o Perdó. Deu o el Dimoni. Halal o Haram. Permés o Prohibit. Glòria o Infern. Blanc o Negre. Allà tot son grisos i cadascú ha de saber cap a on tendeix sense més conflictes. Almenys per motius religiosos.

 

Els tibetans han desenvolupat una civilització original. El rei Songtsen Gampo, nascut al segle VII i coetani dels reis visigots, s’ensenyoria d’un imperi que arribava des de les muntanyes del Karakorum fins a les selves del Sichuan. Els baltis del Pakistan, o els ladakhis de la Índia, a l’extrem oest, encara parlen una llengua derivada del tibetà. A la regió d’Amdo, a l’extrem est, ben enfora de l’actual autonomia tibetana, la religió budista i la llengua tibetana son predominants.

 

L’alfabet tibetà. És un alfabet sil·làbic amb origen i similituds amb els alfabets bràmics i sànscrits de la Índia o del Nepal, que té poc a veure amb els ideogrames de l’escriptura xinesa. El trobareu a tots els passos de muntanya, esculpit a pedres o cranis de iak, proclamant als viatgers i al cel els mantres essencials. Om mani pedme hum. Intraduïble, excepte que facis tot un llibre. "Aprèn del lotus, que sura a l'aigua, i en la seva estabilitat i trobaràs el teu equilibri". Aquesta llengua i alfabet també el trobem, sovint junt amb el xinés i l’anglès als cartells turístics i comercials del país o a la porta dels hotels. En aquest alfabet, per difondre el seu missatge o els clàssics de la literatura els monjos fan còpies en petites empremtes manuals.

 

 

Petit vocabulari tibetà confeccionat durant l'expedició Everest 1983

 

A la segona part penjarem imatges i comentaris sobre la medicina i l'arquitectura tibetanes que hem pogut trobar durant les expedicions al Tibet. A la tercera, les imatges dels tibetans, dels seus trets ètnics, vestits i cultura.