dimecres, 11 d’octubre del 2023
Si? Doncs hauries hagut de ser més viu! O més pràctic.
Un relat. A veure si sé explicar com vaig passar gana per badar. O per incompetent. El sofert lector veurà més endavant perqué explico aquest error. Bàsicament perqué no torni a passar.
Situem-ho.
Pakistà, agost de l’any 1988. El general Zia Ul Haq, que era el president del país desde 1977 per un sagnant cop d’estat, mor en un accident d’avió que l’opinió més estesa va considerar un atemptat.
Aquells dies, per primera vegada, una expedició catalana s’estava enfilant al K2. Feina dura i complicada. Després d’uns bivacs en una cova de gel a 8200 metres i sota un torb de vent i neu, l’expedició es va reunir al campament base per recuperar forces. Era agost avançat.
Aquells dies van passar tres coses. La primera va ser l’atemptat i la mort del dictador pakistanés. El nostre oficial d’enllaç, que era militar, va abandonar l’expedició per incorporar-se a la seva unitat. Curiosament va marxar del campament base tres dies abans de que la ràdio donés la notícia, cosa que en la meva opinió reforça la idea d’atemptat previst. La segona va ser que alguns membres de l’expedició van decidir pujar al proper Broad Peak, ascensió per la qual no teníem permís. Aixó feia molt probable una sanció. La tercera va ser que el cap de l’expedició va decidir marxar a Islamabad per posar en ordre tots els papers i intentar garantir que no hi hagués conflictes ni dificultats si tot plegat s’embolicava.
Uns dies després, arribats al campament base els portadors el dia previst, el gruix de l’expedició començava la marxa de descens.
Menjar no en faltava, però enderiats en baixar ràpid i com que els portadors eren els que eren i no podíem baixar-ho tot vam prescindir de fogons, cassoles i altre material. Vam regalar alguna tenda i lones a altres expedicions o als portadors, vam deixar un dipòsit de material per si a algú li fes falta més endavant i vam repartir una caixa de llaunes de sardines entre els portadors, que, per cert, no els hi van agradar gaire i les anàvem trobant obertes i sense menjar.
Jo, atrafegat per posar la farmaciola a punt i pensant en les típiques pupes de la desaclimatació, no em vaig preocupar del menjar. Els companys responsables de l’alimentació ja s’en ocuparien. Error greu!
Resulta que jo era el segon cap de l’expedició i quan va marxar el líder, en teoria jo era el responsable de pendre les decisions i de que no li faltés res a cap dels companys. La meva reconeguda insolvència pel lideratge i la gestió em va jugar una mala passada. El meu bidó i la meva motxilla no contenien cap reserva nutritiva pels dies propers.
Avall, que fa baixada! Ja agafarem el que calgui del bidó de menjar... Un grapat de fruits secs a la butxaca i a caminar. Uns 10 dies de marxa per arribar a la primera carretera.
Si, si...
Arribat el primer capvespre i organitzat el bivac ja vaig veure que el sopar i el suministre de la marxa de l’endemà no estaven previstos.
Un bidó amb conserves sobreres del campament base. Algunes bosses de fruits secs, les galetes que ningú havia menjat, que les que eren bones van durar poc. Trossos de formatge o d’embotits escadussers. Com que no hi havia fogons, tampoc hi havia patates ni arròs ni pasta per coure. Una llauneta d’amanida de pastanaga, patata i blat de moro per barba. Sense oli ni cap amaniment. Sense proteïnes. Sort que algun company, en veure la meva decepció i la gana que tenia em va passar alguna de les llaunes de sardines que havíem donat als portadors i que van acabar llençades. N’havia salvat algunes i les portava a la motxilla. Gràcies. A dormir, que la jornada havia estat llarga.
Com ho farem? Potser que racionem el que queda al bidó... Si però els més espavilats portaven menjar al seu bidó personal i a veure qui revisa tots els bidons...
Algú va dir: farem etapa i mitja cada dia. Corre, corre que s’acaba el temps i el menjar! Si, si... Si només hi ha aigua on hi ha aigua (Urdukas, Liligo, Paiju, Bardumal) ja em diràs on podem fer bivac si no és precisament en aquests punts. De manera que tira avall i aguanta.
A més a més, els portadors no estaven disposats a asmar-se per nosaltres. Si anàvem curts de tiberi, haver-ho previst, que els rics que pagàvem érem nosaltres. Ells només eren honrats treballadors que carregaven un pes determinat durant unes jornades concretes per un contracte.
Un dia darrera de l’altre, llevar-se amb el primer sol, unes galetes, una presa de xocolata amb aigua de la glacera i a caminar. Al vespre un dels bols enllaunats d’amanida vegetal.
Encara sort que, potser pel meu paper de metge que havia cuidat les ferides de molts portadors o les malalties de les seves famílies, potser em tenien un respecte. Un dia, esperant passar el riu pel pont penjat, els portadors menjaven el seu txapati. Jo m’esperava per passar el darrer. Un del portadors va partir el seu tros de pa i em va donar la meitat. Després ho va fer un altre. Espero que veiessin l’agraïment a la meva mirada. Un altre dia, passant pel poble de Chapko, un dels portadors que caminava al meu costat em va dir: “Aquest camp de pèsols és meu, en vols uns quants?”. Va entrar al camp, va collir un grapat generós de beines de pèsols i m’els va donar. Vaig treure el ventre de pena amb aquells pèsols crus, els més gustosos que he menjat mai.
Al desé dia érem a la carretera. Al poble de Dasso vam poder comprar un saquet d’arrós i fer foc amb llenya seca. Arrós bullit amb sorra per sopar; ja ho he explicat en un altre capítol.
Aquesta història, us preguntareu, a que vé? Que tenen a veure les aventuretes de passar gana en una expedició mal planificada amb la nutrició?
Doncs que menjar en condicions a la muntanya només es podrà fer si s’ha pensat, organitzat i carregat el menjar. S’han de conèixer les necessitats i les capacitats de cadascú i de cada situació. Però a més a més, també utilitzar aquest coneixement per triar la dieta i organitzar els suministres en cada situació.
Cosa que, de vegades, és molt difícil.
