Translate content

ANNEX MANASLU 1982. Himne. Obituari. Recull premsa.

Aquesta és la desena i darrera entrega dels relats de l'Expedició Catalana al Manaslu de 1982

Vells papers i recerques de 2017

A.- L’HIMNE DE L’EXPEDICIÓ
Evangelos Odyseas Papathanassiou, de nom artístic, Vangelis.
Escolteu l’Hymne de l’Opera Sauvage imaginant que sou en una tenda metre i mig sota la neu, pelats de fred i de gana, i que el cor us diu que no podreu escapar. Només us queda pa i aigua per dos dies. Pell de gallina, encara, quan l’escolto. 
Aquest era el cassette que teníem. El podeu trobar fàcilment al YouTube, per exemple.


B.- OBITUARI. 1988
Afegeixo el recordatori publicat per Miss Elisabeth Hawley a l’Himalayan Journal sobre la mort d’en Mike Cheney. La meva sorpresa va ser grossa quan vaig saber que l’any 1979, quan el vaig conèixer, només tenia 50 anys. La fotografia és de l’any 1968 als 41 anys.



IN MEMORIAM MICHAEL J. CHENEY (1928-1988)

ONE OF NEPAL'S best known expatriate Britons and a leader in its trekking and mountaineering scene, Michael John Cheney, known as Mike to all his acquaintances, died in his sleep at his home in Kathmandu in the early hours of the morning of 20 February 1988 apparently from heart failure. He had been ill for the previous week or two after having had what doctors suspected was a stroke. He had also broken his left arm close to the shoulder at about the same time while on a trip in one of the more remote areas of western Nepal.
                                                 
Mike was only 59 years old but had had several episodes of serious illness during the past two decades which had taken a severe toll of his strength. He actually should have died years before, but his fierce will to carry on the work he found all-absorbing kept him going against great odds. But finally his strength gave out. He was buried in the hillside cemetery maintained by the British Embassy in Kathmandu with about 200 Nepalese and expatriate mourners at the graveside.
Although he kept his ties to his family back in England and considered Beckford Grange, Tewkesbury, Gloucestershire, one of his homes, it was his wish to live and die in Nepal, where he spent the last 22 years of his life. He never married - women seemed to terrify him - but he was generous with his kindness to Nepalese children as well as to adults in distress.
After obtaining his school certificate, Mike served in the British Army from 1946 to 1957 in the Royal Armoured Corps and the 10th Gurkha Rifles. During these years, he saw active service in Korea, Kenya and Malaya and rose to the rank of Captain. He then became a tea-estate manager in the Darjeeling area of northeastern India. In 1965 he moved to Nepal and spent two years in tea there before ill health forced him to stop working for two years.
When he was able to resume work, Mike returned to Nepal and took a job in the fledgling trekking industry with the world's first trekking agency, Lt Col Jimmy Roberts' 'Mountain Travel', which had begun sending mountain lovers on treks in the northern regions of Nepal just four years previously. He remained in trekking till the last day of his life, although he left 'Mountain Travel' in 1976 and was an executive of three successive other agencies. His last post as General Manager of 'Rover Treks & Expeditions (P) Ltd.'
Mike was a champion of the poorly paid porters who carry heavy loads under difficult conditions for expeditions and trekking groups and he actively promoted the employment, as trek leaders and mountain climbers, of men who belong to tribes other than the Sherpa clan. He was certainly no desk-bound trekking organiser. He spent many weeks each year out in the hills scouting new trekking routes in central and eastern Nepal for clients who wanted to travel away from the paths that have become greatly overcrowded in the Everest and Annapurna areas. And he some-limes went with the mountaineering expeditions whose logistics he helped to arrange, most notably as a member of Chris Bonington's 1975 British Southwest Face Everest Expedition, which he served as base-camp manager. He was very proud of having been an actual member of that historically successful team.
Mike was an active member of the Trekking Agents Association of Nepal and of the Himalayan Rescue Association in Kathmandu, the Local Hon. Secretary of the Himalayan Club, a fellow of the Royal Geographical Society and a member of The Alpine Club. He followed the mountaineering scene in Nepal closely and was correspondent for several alpine journals and mountaineering magazines in Europe and the United States.

Elizabeth Hawley

C.- ACTUALITZACIÓ DE MEDICINA DE MUNTANYA

Durant l’expedició, aquest metge va enviar al campament base un expedicionari per uns dolors als peus que empitjoraven dins del sac i amb l’escalfor, tot i que no era capaç de veure cap lesió que ho expliqués. Pensava que era alguna congelació que encara no donava la cara. Error. Diverses expedicions després i viscuts uns quants casos més es va veure clar que es tracta d’na lesió dels nervis més allunyats (els dels peus) i de fibra més petita (els del dolor, el fred i la calor).
L’any 2002, després d’estudiar en profunditat uns quants casos, amb l’equip de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge vam publicar el següent article: 

NEUROPATHIC PAIN AND DYSESTHESIA OF FEET AFTER HIMALAYAN EXPEDITIONS
High Altitude Medicine & Biology. 2002 Fall;3(4):395-9. 
Autors: Antoni Ricart de Mesones, Janina Turón Sans, Mercedes Misiego, Hisao Onaga Pueyo, Rosa Real Soriano, and Javier Botella de Maglia.

Com que el Copyright no em permet posar l’article encara que en sigui l’autor del text, us poso el resum / abstract que és d’accés lliure.

Abstract
High-altitude peripheral nerve disease secondary to frostbite or trauma is a well-recognized medical problem during mountaineering expeditions. However, in our experience of medical professionals on 19 expeditions to the Himalayas in the years 1977–2000, an unusual syndrome of neuropathic pain and/or dysesthesia in both feet apparently unrelated to frostbite or trench foot was observed in 8 (4.8%) of 165 European mountaineers. Mountaineers complained of persistent and continuous pain, which was consistently described as a ‘corky’ sensation in their feet, associated with severe lancinating exacerbations. Pain improved with cold and worsened with heat and gentle pressure. Symptoms were incapacitating in a third of cases. Treatment with carbamazepine was effective and the disorder evolved to total resolution in 4–8 weeks. We present the case of a patient who had this syndrome and in whom complete work-up studies done on his arrival home, 14 days after its presentation, were unrevealing. The paucity of information regarding this particular variety of neuropathic pain of the feet may be due to lack of clinical suspicion in the field, favorable outcome, and difficulties for further study and evaluation.


D.- RECULL DE PREMSA. 


El Mundo Deportivo. Barcelona. Dimecres 11 Novembre 1981


El Correo Catalàn. Barcelona. 24 de Març de 1982


Avui. Barcelona. Divendres 22 i Dissabte 24 d’Abril de 1982

Avui. Diumenge 11 d'Abril de 1982

The Rising Nepal. May 25yh. 1982
The Motherland. Kathmandu. May 25yh. 1982

La Vanguardia. Barcelona. Divendres 28 de Maig de 1982

El Alcázar. El País. Madrid. 23 de Maig de 1982. Avui. El Periódico. Barcelona. 25 i 28 de Maig de 1982. Noteu que alguns diaris van publicar la noticía el dia 23, el que implica al Ministery of Tourism del Nepal i a l’ambaixada espanyola de New Delhi. Nosaltres no vàrem enviar el primer telegrama a New Delhi i Barcelona fins el dia 24.

La Vanguardia. Barcelona. Diumenge 23 de Maig de 1982. Avui. Barcelona. 28 de Maig de 1982. 

El Correo Catalán. Diumenge 23 de Maig de 1982.
    
El Mundo Deportivo. Divendres 28 de maig de 1982
     
La Vanguàrdia. Divendres 28 desembre de 1982
Avui 23 de Maig de 1982. 
El Correo Catalán 28 de maig 1982.
El Mon. 28 de Maig de 1982

Diario 16. 2 de junio 1982.


El Correo Catalán, dimarts 28 de Desembre de 1982


 El Correo Catalán. Dilluns 3 de Gener de 1983.
Un últim detall dolorós.
La nostra expedició al Manaslu va ser a la primavera de 1982, el període premonsó. 
El permís per la següent expedició, al postmonsó o tardor del mateix any, va ser per una expedició francesa liderada pel veterà Louis Audoubert. En tornar, el seu relat incloïa la troballa d’una tenda esclafada i dos sacs de dormir buits a més de 7000 metres a la via normal. Sobre les roques ventades del coll Nord; si hagués estat sobre la neu, hauria estat molts metres a sota.
En la seva secció setmanal dels dimecres al “El Mundo Deportivo” dedicada als esports de muntanya, en Manuel Cabanillas posava en dubte la nostra versió dels fets. Sense preguntar-nos a nosaltres ni a en Louis Audoubert, sense informar-se ni assessorar-se, ens tractava de mentiders. Afegim la pàgina perquè cadascú es pugui fer una idea del rigor periodístic.  




Després d’una entranyable reunió amb mossèn Louis Audoubert a casa seva escrivíem aquesta rèplica a “El Mundo Deportivo”. Mai es va publicar la rectificació. Van ser fidels a la coneguda màxima “No deixis que la veritat et faci malbé un bon relat”.





Les comparacions són sempre odioses?

DEL 28 D’AGOST DE 1985 AL 28 D’AGOST DE 2019
Els records i les comparacions d’un fòssil.

L’EFEMÈRIDE:
Avui, 28 d’Agost de 2019, és una efemèride grossa pels meus companys, per mi i per alguns nostàlgics més. 
El 28 d’agost de 1985, Òscar Cadiach, Kharma Sherpa, Narayan Shestra, Antoni Sors, Shambu Tamang i Carles Vallés arribaven al cim de l’Everest per l’aresta nordest. L’alfabet m’ha ajudat a escriure’ls tots per ordre. 
No èrem els primers catalans que ho intentàvem. Aquella va ser la tercera expedició del país que s’encarava a l’Everest.
La primera va ser l’any 1982. L’Expedició Catalana al Sagarmatha va ser liderada per Lluís Belvis i ho va intentar per l’aresta nordoest.
La segona, Caixa de Barcelona a l’Everest, al postmonsó de l’any 1983, liderada per Conrad Blanch, ho va intentar des del Tibet, per l’aresta nordest. 
A la tercera, la vençuda, érem el mateix equip de 1983.
Aprofitant que l’Everest ha estat notícia aquest any, escric aquest article per comparar les imatges publicades amb el que vàrem viure i veure fa més de trenta anys. 

LES EXPLICACIONS: 
No m’interessa gaire l’ordre en el que van arribar. Al film ja es veu el ritme al que hi arriben (ho podeu veure a https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page.html). 
Com que sòc més cooperatiu que competitiu, sé que hi van poder arribar perqué altres companys es van sacrificar carregant el menjar, les tendes i el combustible que necessitàven. Va ser així tota l’expedició. A l’atac definitiu, però, avançant a la neu fonda amb un equip potent de vuit muntanyencs, dos companys, en Jordi Canals i en Miquel Sànchez, van pujar carregats fins al camp VI, a 8450 metres. Com que allà només hi cabíen, ben atapeïts i racionats, sis homes, els dos companys van tornar a baixar per no consumir els escassos recursos. Repartim el mèrit.
Aquella va ser la primera ascensió catalana a l’Everest i la primera expedició occidental en arribar al cim per l’aresta nordest. Fins aquell moment només xinotibetans i japonesos havien pujat per l’aresta nordest. Amb la dificultat afegida de que es va pujar durant el monsó. Per tot plegat el govern xinés va condecorar als membres de l’expedició. Va ser un acte (i un dinar de 80 plats) memorable al palau imperial de la Ciutat Prohibida de Pekin.
Eren temps en que petits grups amb petits recursos però amb gran il·lusió s’enfrontaven a grans cims. No hi havia Internet, ni telèfons mòbils, ni grans agències que organitzèssin les coses gaire més enllà del permís i del viatge al campament base. A partir del campament base érem ben sols; nosaltres i la gran muntanya. 

L’ACTUALITAT:
Aquest any, s’han fet virals unes imatges que mostren el cim de l’Everest ben atapeït. Potser aviat s’haurà d’agafar número i fer cua. Aixó si no es resol a cops de colze. Ja hi ha hagut bufetades quan algun muntanyenc que vol anar per lliure no vol pagar el peatge de les escales i les cordes fixes a la Vall del Silenci o al Cwm Occidental.
Sembla que en trenta anys les coses han canviat.
Fa trenta anys s’organitzava una expedició al llarg de dos o tres anys. Es necessitaven moltes cartes i algun tèlex. Ara s’arriba amb uns quants clicks a l’ordinador i tot ho organitza una agència en poques setmanes si es tenen els dòlars que calen. On calien dos setmanes de marxa a peu, ara potser hi arriba una carretera. On havies de muntar un campament, ara es contracta ja muntat i t’estalvies portar tendes. On havies de treballar dos setmanes per posar unes cordes fixes, ara les contractes des de casa. I si convé tenir menjar suficient al camp 4rt a 7000 metres, no cal esllomar-se carregant-lo durant dies i dies. Les agències, pagant el que calgui, ja t’ho transporten.
Potser es continuen anomenant Expedicions, però no sòn iguals.

Que sòc un fòssil? Que em faig vell? I doncs, obviament! Però reivindico el que he fet tota la vida, sense gaire esperit de competició. El gust per l’aventura i el desconegut pesava més.

Que nosaltres també hi hem contribuït? Evidentment tots els qui hem anat a l’Himàlaia en general i a l’Everest en concret, una bona part de responsabilitat tenim. I en George Mallory, l’Andrew Irvine, en Tenzing Norgay i Edmund Hillary també. I tants altres.

Però aixó no vol dir que m’agradi veure la muntanya convertida en un estadi on competir ni en una aglomeració turística. 
Encara hi ha moltes muntanyes verges, crestes i parets on només hi van els alpinistes de debó. Encara hi ha cims de més sis mil metres on no ha pujat mai ningú. 
On és aquell l'esperit d’exploració, de conquesta, de companyonia, de goig per la soledat i l’orgull de sentir-se autosuficient? Anar on volem anar i no on trobem algú que ens porti. 
De tres mil turistes que arriben al Kirghizstan cada any, dos mil cinc-cents van a atapeïr els mateixos campaments els mesos de juliol i agost. La resta de l'any i la resta de les valls i de les muntanyes del Pamir són ben solitàries. Mireu el diari Expedició ISLET al Pic Lenin de 2005 on es compara aquell campament base amb un camp de concentració. 
https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html.

Us proposo una comparació. Unes fotografies de la vall i el monestir de Rongbuk, de la cara nord de l’Everest, del campament base i del campament III o base avançat. Totes han estat publicades o són de companys que hi han anat entre els anys 2017 i 2019. Compareu-les amb les meves fotografies d’aquelles runes i d’aquells campaments de fa 36 anys. Sospeseu-les. I treieu les vostres pròpies conclusions sobre els avantatges (reconstrucció del monestir de Rongbuk, per exemple) i els inconvenients d’aquesta evolució.

Un dia de bon temps a l’aresta sud de l’Everest. Una cua de turistes demanant tanda per arribar al cim.


L’expedició catalana de 1983 al campament base.

Andrew Irvine i Georges Mallory a l’expedició britànica a l’Everest l’any 1924. En aquella expedició van desaparèixer prop del cim. A l’altre fotografia els expedicionars travessant a peu el riu Rongbuk abans d’arribar al campament base.    


El monestir de Rongbuk en l’actualitat amb la cara nord de l’Everest, o Qomolangma, al fons de la vall. 
Podeu veure aquests videos actuals del monestir:

https://www.youtube.com/watch?reload=9&v=1SgFEKsVeUY

https://www.youtube.com/watch?v=otseQlbkGRE






Les runes del monestir, sense cap sostre sencer, a l’agost de 1983. Tal i com les vàrem trobar nosaltres. Les pintures fent-se malbé sota el sol i la neu. Totes les fotografies sòn meves. N’hi ha moltes més i amb més detall. Imatges i pintures destrossades a cops de mall.
            
    
La cripta amagada sota de les ruïnes, amb les llànties de mantega de iak enceses, on els tibetans veneraven les imatges que havien salvat de la destrucció. Veieu el relat de l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest 1983:




Els hotels, amb wifi, i els aparcaments, ben atapeïts, a tocar del monestir.  També hi ha pista d’aterratge, heliport, oficina de telecomunicacions i botigues per turistes.



La carretera asfaltada arribant a Rongbuk. El monestir a l’esquerra, un dels hotels a la dreta, el Qomolangma al fons.

L’arribada amb el camió al monestir de Rongbuk l’any 1983. Des de 1966, el temps de la Revolució Cultural xinesa, tot era ruïna i desolació. Només uns pastors tibetans, amagats de tothom, mantenien la cripta amb les llànties enceses preservant el culte de les imatges supervivents.

Diverses vistes dels campaments base a l’actualitat. Tot és ben ordenat i organitzat, esperant als alpinistes o als turistes. Des del monestir (4980 m) al campament base (5150 m) hi ha uns 7 km, uns 90 minuts de camí. Potser hi hagi també un taxi llançadora.


El Campament Base de l’expedició catalana l’any 1983, al costat d'un petit estany glaciar.

Circ de la glacera oriental de Rongbuk. El Campament Base Avançat, a l’actualitat, a 6500 metres. Al mateix lloc on era el nostre Campament 3. Al peu del Txang La o Coll Nord. A la primera fotografia el campament des de les roques que el dominen i, al fons, la glacera. A la de sota el Coll Nord i l’aresta nordest cap al cim de l’Everest cap a l’esquerra. Les altres dos, mirant cap al Rapiu La, la glacera oriental de Rongbuk i el camí cap al campament base.

1983. El nostre Campament III a 6500 metres, al mateix lloc de les fotografies anteriors. Cinc tendes i un cobert pel material. Ben sols.




    









 




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta o rebre per correu les noves entrades?

Envia'm un correu a: maldemuntanya@gmail.com