L’ANIVERSARI DE LA PRIMERA ASCENSIÓ CATALANA A L’EVEREST

     

UN ARTICLE UNA MICA ANTIPÀTIC

 

 

 

Els mitjans de comunicació han anat plens del tema dels 40 anys de la primera ascensió catalana a l’Everest. Està bé si així us agrada, tot i que un servidor és més partidari de la modèstia i de la discreció. Més aviat em fan certa nosa els focus mediàtics. M’entristeix el circ mediàtic i turístic en que s’ha convertit l’Everest; i penso que alguna responsabilitat hem tingut. 
Com deia el savi romà, som humans i res del que sigui humà ens es estrany i de tot el que sigui humà algun trosset de responsabilitat tenim.
El cas és que, llegint i veient les imatges publicades, apart de la inevitable nostàlgia de la meva joventut també he sentit una mica de peneta i vergonyeta. Aquesta petita revisió del que s’ha publicat, reconec que és políticament incorrecta i fins i tot antipàtica, perqué incideix en aquelles afirmacions que, o son mal informades o directament errònies. 

Una frase repetida és: Enguany ha fet 40 anys de la primera ascensió catalana a l’Everest, que també va ser la primera ascensió occidental per l’aresta nordest. I també la primera durant el monsó per aquesta ruta. 
Respecte de que va ser la primera ascensió durant el monsó, es pot argumentar que Reinhold Messner també va pujar en solitari durant el monsó, però va ser pel couloir Norton. El que passa que el govern xinés mai no ha validat aquella ascensió. Cadascú pensi el que vulgui i a veure qui demostra que.

Però ara no em referia a aquestes polèmiques. Em volia referir més modestament a la poca cura i escàs rigor amb que molts informadors han recordat l’efemèride de la primera ascensió catalana. Ja sabem que un periodista no té la obligació de saber de tot, però si que és responsable del que signa. Si el que signa és una informació errònia demostra poc interés en documentar-se i poca professionalitat. O no és així?

A diversos mitjans de comunicació han confós les fotografies de grup al campament base de les expedicions de 1983, que no va fer cim i on només ha ha els 11 expedicionaris, i la de l’any 1985 amb el personal xinés del camp base, els xerpes i tres expedicionaris més que no hi eren a l’anterior. No costava gaire preguntar quina era la correcta.
Per cert, que tothom diu “els xerpes” però només tres, dels cinc, eren xerpes. Sombu Tamang i Narayan Shestra, com els seus noms indiquen, eren respectivament tamang i newar. Kharma Sherpa, Nima Dorje i Nawang Yonden si que eren xerpes. És clar que, si li diem xerpa a tot nepalés amb una motxilla... poc informats estem.
Servidor de vostés és català, no francés, i el meu nom és Antoni Ricart i no Antoni Ricard. Però vaja, aquesta lletra canviada és pecata minuta, comparada amb la llista dels expedicionaris, en que consta un Miquel Macià. Puc afirmar que en tota l’expedició no em vaig trobar amb el Sr. Macià. En canvi si que vaig veure sovint, i col·laborar, amb en Miquel Sànchez que no és a la llista dels valents expedicionaris, però que va jugar un paper decisiu en l’èxit de l’expedició carregant fins el camp VI els suministres de la cordada d’atac final. Aixó ho hem vist a 3Cat/TV3. Mira que és fàcil consultar la llista dels noms dels expedicionaris.
Hi ha diversos relats del descens del cim del dia 28 d’agost i l’exigent bivac a 8.600 metres d’altitud. Afortunadament, i amb molt d’esforç, sobretot per part seva, es van poder recuperar aquells homes esgotats. El relat de 3Cat diu que el dia 29 d’agost a les 4 de la tarda van arribar al camp base. Aixó és erroni del tot.
Com va anar? Després del bivac, amb la primera llum de l’alba, dos homes van començar el descens i van treure de la neu l’ampolla d’oxígen que els Jordis, Camprubí i Canals havien deixat a 8.550 m en un anterior intent. Toni Sors va continuar obrint traça avall i Narayan va remuntar amb l’ampolla d’oxigen per anar a trobar a l’Òscar Cadiach i en Carles Vallés que anaven més lents. Es van adormir una estona, respirant oxígen. Cap a les 16 hores del dia 29 van arribar, sense menjar, sense aigua i sense bateries a la ràdio al campament d’altitud nº VI a 8.450 metres. Ni pensaments en els somnis més humits d’arribar aquell dia al camp base, que és a uns 20 kilòmetres i unes quantes glaceres i rius més avall. El dia 30 ens reuníem tota l’expedició, sans i estalvis, al campament III a 6.500 m. Fins el dia 1 de setembre al capvespre no va ser tota l’expedició al campament base, sobre la glacera de Rongbuk, a 5.200 metres d’altitud. El descens des del cim fins al campament base havia costar 5 dies.

A la imatge següent es veuen les tendes del camp VI, alguna mig colgada de neu. Dret, mirant al cim, en Toni Sors. Al darrera, el primer, el segon i el tercer graons, passos de roca que la neu del monsó havia mig cobert. Al fons, ho senyoreja tot, el cim de l’Everest. 
Sortint del campament el dia 28 de matinada, es va fer cim passades les 18 hores. Unes 18 hores d’ascensió. I no es va tornar al campament VI fins les 16 hores del dia 29 el que representa unes 40 hores entre pujar i baixar. I a la fotografia sembla que el cim hagi de ser allà mateix, oi?
 

Aquest és el relat. Naturalment ningú té la obligació de conèixer la diferència entre un campament base i un campament d’altitud. Però un informador / redactor que escriu un article si que està obligat a saber sobre el que escriu i signa. Si informa sobre expedicions ha de saber que el campament base és on es descansa i es recuperen els alpinistes i que sempre és a més baixa altitud, i que els campaments d’altitud son per refugiar-se i descansar quan cal i que no tenen altra comoditat que intentar que siguin en un lloc segur. En la meva opinió, confondre camp base i camp VI demostra ignorància sobre el tema que informa.

Continuem. A la televisió espanyola, RTVENoticias, també van donar informació de l’aniversari. Es pot trobar a internet. Il·lustren l’article amb la següent imatge i el peu de la fotografia diu que és en Toni Sors al cim de l’Everest.
 

El protagonista de la fotografia si que és en Toni Sors, però deu any més jove, quan va anar a l’Hindu Kush l’any 1975. Qualsevol expedicionari veterà sap que ni per la vestimenta ni per les glaceres del fons, aquesta muntanya pot ser un vuitmil i menys l’Everest. La fotografia és al cim del Noshaq i al fons es veu el Tirich Mir, que és més alt, cosa que no pot ser amb l'Everest. 
Afegim unes fotografies del cim de l’Everest amb els nepalesos i el mateix Toni Sors i la seva famosa cigarreta més alta del mon aquell 28 d’agost de 1985. Aquestes si que son les reals.

 

 
Que poquet costava informar-se bé i no posar la primera foto trobada a internet...
I ja per acabar, que no em vull fer gaire pesat, la fotografia que han penjat a l’informatiu de 3Cat sobre aquella efemèride. És aquesta i està posada a l’inrevés.

 
     
Com ja es veu a la fotografia anterior del camp VI, el cim quedava al sudoest del campament i, per tant, durant l’ascensió els alpinistes el tenien a la seva dreta, no a mà esquerra. La fotografia de l’esquerra està girada, la de la dreta és com toca. Coses de la tecnologia digital. Tampoc costava gaire fer-ho bé.

Acabo aquí, però podria no acabar. Segur que hi ha més lapsus o informacions errònies. Com que no penso que jo tingui la veritat absoluta, en cas de que existeixi tal cosa, deixo obert el tema per que tothom pugui dir-hi la seva i corregir-me si m’he equivocat.

Pels qui ho vulguin aprofundir, ara que els podcasts estan a l’ordre del dia, afegeixo els àudios gravats durant l’expedició i que Radio 4 va recopilar en un programa de 10 capítols. Els podeu escoltar aquí:  https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio.html
 

Lamentablement només hi entenc una mica en dos temes. Medicina i Alpinisme. Si tot el que es publica en temes que jo no conec gaire, té el mateix rigor i verosimilitud que això que hem comentat, i que conec bé perqué jo hi era, sospito que ens aixequen la camisa sovint. 

Metges de Muntanya. Antoni Veres

A la llista dels metges rellevants en Medicina de Muntanya que hem publicat, en falten molts.  Avui és una bona ocasió per parlar d’un altre col·lega. El doctor Antoni Veres Gòmez, cirurgià que va ser de l’Hospital Mútua de Terrassa i posteriorment de l’Hospital Transfonterer de la Cerdanya, que ha publicat un article en relació a la supervivència en condicions extremes a la muntanya a una de les revistes més serioses i més prestigioses en medicina: The Lancet. 
Una notícia excel·lent, tot i que surt d’una vella tragèdia. Els qui tenim l’edat adequada recordem l’accident d’un avió als Andes l’octubre de 1972 i com 16 persones van sobreviure en les pitjors condicions durant 72 dies abans de ser rescatats. I el més gros de tot, al meu entendre, és que van ser alguns d’aquests supervivents, ells mateixos, els qui van trobar la manera de donar l’avís a les autoritats xilenes per organitzar el rescat de la resta.
Després us poso el resum de l’article en qüestió. Tinc l’article sencer, però com que no vull conflictes amb l’editor, només poso el resum, que es pot trobar en obert a Internet.
Parlem del Dr. Veres:

            

  
Imatges. El Dr Veres en un tresc de prospecció a la Sierra Vilcanota al voltant de l’Ausangate (6372m) a l’any 1996. A la primera ell mateix a la marxa.  A la segona decidint l’itinerari sobre el mapa amb un servidor. La tercera amb una de les truites salmó que vam pescar al llac Pucacocha, al peu de l’Abra Apacheta.  I la darrera treient-nos la pols dels camins a les piscines d’aigua calenta natural de Pacchanta, al peu de la pared nord de l’Ausangate. 

 
Per a qui li interessi la descripció d’aquella pesca i d’aquell sopar fresc memorable el podeu trobar aquí: 
https://www.maldemuntanya.cat/2022/09/coses-que-mai-mes-tornarem-menjar.html

Ara si, anem a l'article:

Com que la fotografia no es pot llegir, afegeixo el text en condicions. 
 

The Lancet
Medical lessons from the 1972 Andes plane crash: A case series on extreme survival, trauma and adaptation
 

Manuscript Number: THELANCET-D-25-04711
Keywords: Tragedy; Andes; Survivors; Plane Crash; Antropophagy; Avalanche
Corresponding Author: Carla Crous. Hospital Universitari Mútua Terrassa. Terrassa, Barcelona, SPAIN
First Author: Carla Crous, M.D.
 

Order of Authors: 

1. Carla Crous, M.D.
2. Sara Fuentes, M.D., Ph.D.
3. Conrado J. Estol, M.D., Ph.D.
4. Montse Ibarra, B.Sc.
5. Alexandre González-Rodríguez, M.D., Ph.D.
6. Luis Renter, M.D.
7. Toni Veres, M.D
8. Roberto Canessa, M.D.

Manuscript Region of Origin: SPAIN

Abstract: Background

In October 1972, a chartered plane carrying mostly Uruguayan rugby players crashed in a remote region of the Andes Mountains, leaving 32 survivors in an unforgiving environment. Over the course of 72 days in extreme conditions, only 16 of those individuals survived extreme cold, high altitude, malnutrition, dehydration, and psychological trauma. Remarkably, two survivors overcame extreme challenges by scaling a 16,000-foot peak  and embarking on a 10-day trek without adequate equipment and extreme malnutrition. The extraordinary story of their survival has gained international attention. Despite the attention to their ordeal, many of the medical dimensions of this survival saga remain underexplored.
Methods
We conducted a retrospective, descriptive study of the medical events associated with the survival of the 16 individuals. Data were collected through interviews with survivors, conducted Roberto Canessa, a cardiologist and crash survivor, with Willma Coch, the nurse who provided immediate post-rescue care, and reviewing clinical records when available. Medical conditions were categorized into four domains: trauma triage and polytrauma, pathologies associated with extreme conditions in high mountain environments (hypothermia, ocular injuries, altitude-related pathologies and asphyxia due to an avalanche), malnutrition and dehydration, and mental health sequelae. 
Cases were analyzed and compared against current standards in trauma and critical care medicine.
Results
The survival of these individuals involved spontaneous and empirical implementation of rudimentary care strategies including field triage, conservative management of penetrating trauma, immobilization of fractures, and innovative strategies to combat hypothermia and dehydration. High-altitude illnesses and extreme malnutrition were present in nearly all cases. One case of refeeding syndrome occurred during initial recovery. One case of traumatic brain injury showed potential benefit from accidental hypothermia, cranial decompression, dehydration and coma paralleling modern neurocritical care practices. Despite prolonged exposure to psychological stress, none of the survivors developed post-traumatic stress disorder (PTSD) by DSM-5 criteria, possibly due to protective group dynamics and a low average age of 22.
Conclusions
This case underscores the interplay of human resilience, physiologic adaptation, and the capacity for survival under extreme conditions. By analyzing the medical aspects of the Andes tragedy, we gain insights into trauma, environmental exposure, and adaptive behaviors in unprecedented scenarios. Although rare, these extraordinary cases provide valuable lessons that contribute to our understanding of survival medicine and human endurance in extreme environments. 

L'article és rellevant i aclaridor de que sovint, i si volem, els humans som i podem més del que sembla.

  

Imatges del Màster de Medicina de Muntanya que fèiem a l’Institut d’estudis de Medicina de Muntanya (IEMM) conjuntamente amb la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona als anys 90. Era l’examen pràctic pels alumnes: A la primera imatge, el Dr. Veres fent de ferit politraumatitzat. Tot i que pot ser un bon actor, veient que s’acostava la fotografia se li va escapar un somriure que feia posar en dubte el seu dolor de polifracturat. A la segona imatge fent d’avaluador en un altre cas, amb un altre col·lega fent de fracturat de fèmur greu com s'aprecia a la fotografia i un alumne atabalat. Que, per cert va aprovar amb nota. Totes dues imatges son fetes a Núria.

De poques coses ens podem felicitar els metges de muntanya, però quan n’hi ha una, és just tenir-li un reconeixement. Un article publicat al Lancet pocs metges s'el guanyen.