REVISIÓ PERIÒDICA DELS TRASTORNS FOCALS CEREBRALS TRANSITORIS EN ALTITUD

 

Nova revisió de 29 novembre de 2025

 
Thomas Holmes Ravenhill (1881-1952), un metge britànic que treballava a empreses mineres als Andes de Chile, va descriure l’any 1913 el “Mal de la Puna” o “Soroche”, el que ara en diem el “Mal Agut de Muntanya”, i les seves dos formes més greus: el “Soroche Cardíac” i el “Soroche Cerebral” que ara coneixem com l’Edema Pulmonar d’Altitud i l’Edema Cerebral d’Altitud. 
De tots els trastorns cerebrals que apareixen a les muntanyes, el més conegut és l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA o High Altitude Cerebral Edema- HACE). És un dels riscos més greus dels qui s’enfilen a l’altitud. És una lesió cerebral, localitzada al cos callós i la sustància blanca, que pot minvar molt les capacitats mentals i de coordinació. És un trastorn traidor que no avisa; qui el té, normalment, no n’és conscient. Sobretot al principi, i el que és molt més greu, si n’és conscient, no sap o no pot expresar-ho. Compromet la supervivència si altres companys no se’n adonen i ajuden a baixar a l’afectat. Segurament és el responsable de molts accidents no explicats en altitud.
A qui li interessi el tema de l’Edema Cerebral d’Altitud pot començar per aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2022/06/edema-cerebral-daltitud-novetats.html

 
L’ECA-HACE és el més conegut però no l’únic trastorn cerebral de l’altitud. Hi ha altres trastorns cerebrals que apareixen en altitud i que son diferents a l’ECA. S’han descrit casos de trombosis o hemorràgies cerebrals amb símptomes i pronòstics molt  diferents. Aixó queda per estudis posteriors, que encara no ho sabem tot. Ni molt menys. Ens falta saber com influeix en altitud la poliglobúlia, la hipercoagulabilitat, la viscositat sanguínia, la deshidratació o les llargues hores d’immobilitat en una tenda estreta quan es desferma el mal temps.
També es coneixen casos, alguns de primera mà, de trastorns de la consciència i de la conducta que son deguts a alcohol o altres drogues, però... com has de reconèixer en públic que t’has passat amb l’ampolla? Jo no conec cap Edema Cerebral d’Altitud que aparegui baixant al campament base, que faci fer bestieses durant la nit i que s’hagi curat sol al matí després de dormir la mona, deixant un bon mal de cap de record. Altres vegades, la intoxicació pot ser més greu i deixar seqüeles, com en aquest altre cas publicat:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/11/trastorns-visuals-i-altitud-aviso.html

Hi ha, però, un altre tema a estudiar sobre trastorns neurològics i altitud. Els trastorns focals autolimitats.
Trobem escrit al diari d’un metge d’expedició:
“Un company, veterà de moltes expedicions a qui vaig fer una anamnesi aprofundida, pel que ja sabia que patia d’un restrenyiment pertinaç, em va explicar que, després d’un esforç (cagar intensament, segons la seva pròpia expressió, penjant d’una corda a 8.000 metres), es va quedar durant una mitja hora sense poder fer-se entendre pel company de cordada. Aixó va ser en una altra expedició uns anys abans, pel que no puc aportar més dades que les que ell em va referir. Era un muntanyenc reconegut i confirmat i havia seguit fent expedicions a cims de vuitmil metres sense cap trastorn neurològic conegut. Per cert que, poques hores després de l’episodi que em va explicar, sense preocupar-se gaire ni notar cap altra minva de les seves capacitats físiques va arribar al cim del vuitmil que estava pujant. I va baixar sense problemes”.
Que li va passar i perqué?
A gran altitud s’han reportat trastorns d’algunes de les funcions cerebrals més importants com sòn: el control de la mobilitat, la comprensió del que es veu o la capacitat de comunicació. Sòn trastorns d’aquells que els metges anomenem trastorn neurològic focal; el que vol dir que afecta només a algun punt concret del cervell, no a la seva totalitat. Sòn trastorns potencialment greus depenent de quina funció afectin, que cada cervell és molt seu i no hi ha dos iguals. Aquests trastorns cerebrals que apareixen en l’altitud, solen ser de curta durada, milloren sense tractament en poques hores i no sembla que deixin seqüeles. 
Aprofundim aquests casos fent una mica d’història. 
L’any 1943, Eric Earle Shipton el gran alpinista i explorador britànic va publicar el llibre “Upon that Mountain”. Allà descriu el primer cas del que tenim noticia de trastorns de la comunicació verbal a gran altitud. (Pàgines 89-90. Upon That Mountain. VP. Vertebrate Publishing, Sheffield. www.v-publishing.co.uk 1943. 2019).

“Baixar del Coll Nord l'endemà ens va costar molt de temps. Només començar a baixar, McLean va emmalaltir. Amb prou feines podia caminar i se l’havia d’ajudar a baixar per aquells trencacolls. Quan vam arribar a la glacera vam trobar l’equip que havien enviat des del Camp III per acollir-nos amb te calent. Quan ens havíem reunit per beure’l, de sobte vaig descobrir que patia afàsia i que no podia articular correctament els mots. Per exemple si volia dir “dona'm una tassa de te” deia una cosa totalment diferent -potser: tramvia, cotxe, gat, posa-. Com en el meu parlar normal, encara em limitava a xiuxiuejar, pel que aquesta peculiaritat meva no va cridar l'atenció al principi. Però no vaig poder amagar-ho durant molt de temps i vaig haver de patir les mirades compassives dels meus companys que, evidentment, pensaven: “El pobre vell amic Eric, no hi és tot”. De fet, tenia el cap ben clar; fins i tot podia visualitzar les paraules que volia dir, però la meva llengua es negava a fer els moviments necessaris. Al cap d’una estona, per pura exasperació em vaig aixecar i vaig córrer avall per la glacera tan ràpid que vaig arribar al Camp III molt abans que els altres. Allí, però, el cas va ser encara pitjor, ja que tothom estava naturalment ansiós d'escoltar les notícies del nostre intent, mentre que l'única cosa que jo podia fer era parlar amb vehemència. El pobre Ruttledge estava ben preocupat per tenir un altre llunàtic al seu càrrec. La causa del meu trastorn es va atribuir a la insolació o a la tempesta. Jo crec que va ser una forma de migranya, una teoria que es recolza en l’encegador mal de cap que vaig patir durant aquella nit. No obstant això, al matí ja em trobava bé.”
Aquell va ser, que sapìguem nosaltres, el primer cas descrit, però no el darrer ni l’únic.

Al congrés de “Medicina y Socorro en Montaña” de Pamplona, l’any 1993 es va publicar aquest cas: 

Afasia transitoria a gran altitud. ¿Trombosis o vasoespasmo? E. Garrido Marín, J.L. Ventura Farré, A. Capdevila Cirera, F. A. Rodríguez Guisado. Medicina de Montaña. ED. Anaitasuna.  Gobierno de Navarra. 1994.  XI Jornadas de Medicina de Montaña y Socorro de la FEDME Pamplona / Belagoa 18 – 21 Marzo 1993 
El resum del relat que podeu trobar al llibre és aquest: 
“Se trata de un alpinista varón de 32 años, que tras un sobreesfuerzo escalando a 8.000 metros de altitud, presentó una alteración del habla, que no de la comprensión,  de 15 minutos de duración que desapareció con el reposo y el descenso. El cuadro no se acompañó de otras disfunciones neurológicas”.
“A los 40 días se realiza una exploración física neurològica y una resonància magnètica (RMI) craneal mostrando, esta última, pequeñas imágenes compatibles con anòxia cerebral aguda o subaguda, situándose una de ellas sobre el territorio eferente del àrea de Broca del hemisferio no dominante”.  
Els autors discuteixen les causes possibles d’aquest trastorn. Suggereixen el vasoespasme cerebral relacionat amb amb l’altitud, hipòxia, hiperventilació, alcalosi respiratòria i hipocàpnia. Hipòtesi plausible.
Naturalment, com que no hi havia RMI prèvia no poden afirmar categòricament que les imatges trobades posteriorment corresponguin a aquells problemes; potser es podrien relacionar amb les lesions trobades a RMI a diversos vuitmilistes, de les que no sabem ni el significat que tenen ni la seva possible repercussió o efecte a llarg termini.

A la Revista Clínica Española, el mateix any, es va publicar aquest altre cas:

Afasia motora transitoria a gran altitud. Botella de Maglia J, Garrido Marín E, Català Barceló J. Revista Clínica Española 1993; 193:296-298.
El subjecte, metge i pacient a la vegada, refereix així l’episodi al seu llibre: 
“Poco antes de llegar al Denali Pass yo noté que no podía hablar. Entendía lo que me decía mi compañero pero, al intentar contestarle balbuceaba sólo sonidos sin sentido. Me encontraba lo suficientemente lúcido como para darme cuenta de que mi incapacidad para hablar no consistía en que no pudiera pronunciar bien (que eso pasa a veces cuando hace mucho frío), sino que mi mente no lograba expresar mis pensamientos en palabras. Así pues, no se trataba de una disartria sino de una afasia. Como médico yo sabía que la afasia suele darse en las personas que sufren accidentes vasculares cerebrales, sean éstos isquémicos o hemorrágicos. Así pues, la cosa podía ser muy grave. Sin embargo, lo sorprendente es que no me asusté y seguí subiendo por aquella pendiente detrás de Enrique.
Cuando, poco después,  empecé a recuperar el habla, quise explicar a mi compañero lo que había ocurrido. Mis palabras fluían todavía con dificultad:
-    Vamos a ver Enrique: me llamo Javier, tengo setenta y nueve años, soy padre de dos hijos, soy médico…
Enrique, que hasta entonces no se había percatado de nada, se asustó.
-    Estás muy mal Javier! Has dicho que tienes setenta y nueve años.
El haber dicho “setenta y nueve” en lugar de “veintinueve” era una parafasia; por lo tanto confirmaba que se trataba de una alteración del lenguaje y no de la pronunciación.
Poco después hicimos una parada, al final de la cual el habla ya era completamente normal. La afasia había durado menos de una hora.
Seguimos subiendo. A las 21 horas llegamos Enrique y yo a la cumbre del Monte McKinley”. 
El cas és molt similar als dos anteriors. A l’article de la Revista Clínica Española també es proposa com a causa més probable el vasoespasme cerebral relacionat amb la hiperventilació. 

Un altre cas:

High Altitude Medicine & BiologyVol. 21, No. 1. Case Report. Published Online: 17 March 2020
Transient Cerebral Ischemia at High Altitude and Hyper-Responsiveness to Hypoxia
Jean-Paul Richalet richalet@univ-paris13.fr, Philippe Larmignat, and Patricia Poignard
https://doi.org/10.1089/ham.2019.0100
"Abstract: A 36-year-old woman with no medical history participated in a trekking in Ladakh up to 5300 m of altitude. She was well acclimatized and presented no previous sign of acute mountain sickness, high altitude pulmonary edema or high altitude cerebral edema. After an intense effort to catch up with her group, she became breathless and complained of visual disturbances, fatigue, dizziness, and confusion. During her descent to a lower altitude (4800 m), with the help of companions, she lost consciousness several times. After a 14-hour sleep, she recovered and all symptoms disappeared so that she was able to walk along with the group for 20 km. On returning home, she went through a battery of examinations that were all normal: cerebral magnetic resonance imaging, Doppler of supra-aortic arteries, 24 hours Holter, and cardiac transthoracic and transesophageal echography. A hypoxia exercise test revealed a hyper-response to hypoxia with severe hypocapnia. The etiology of this neurological episode is discussed (transient embolic ischemic attack, migraine, cerebral edema, and global amnesia). The patchy distribution of neurological symptoms is not in favor of a thrombotic event. The most probable diagnosis proposed is a transient cerebral ischemia due to local cerebral vasoconstriction related to hyperventilation-induced hypocapnia in a context of acute severe exercise. Special attention should be given to subjects who show a hyper-responsiveness to hypoxia before a sojourn at high altitude: they should avoid unnecessary hyperventilation due to any kind of stress, emotion, or exhaustive exercise."
 

A més a més podeu trobar aquesta carta al British Journal of Sports Medicine 1996;30:364-365 que es refereix a un del casos descrits anteriorment,
Extreme altitude transient aphasia. Eduardo Garrido, Casimiro Javierre. Department of Physiological Sciences, Medical School, University of Barcelona, Spain 

 
El Dr. Peter Hackett va publicar una serie de sis casos de ceguesa cortical a gran altitud. Es pot trobar en aquest llibre que ha costat tant de trobar: 
Cortical blindness in high altitude climbers and trekkers. A report of six cases. Hackett P, Hollingsmead K, Roach R, Schoene R, Mills W. In: Sutton J, Houston C, Coates G, eds. Hypoxia and cold. New York: Praeger Press, 1987: 536.
  
 
Casos de ceguesa autolimitada que també van aparèixer en altitud i que l’autor de la comunicació atribueix a isquèmia focal cerebral per alcalosi respiratòria i vasoconstricció cerebral hipocàpnica. 

Per acabar, per avui, la recerca de casos, la darrera entrega de la revista High Altitude Medicine & Biology (HAMB) aporta un cas de trastorn neurològic focal en altitud que es va recuperar espontàniament en algunes hores: 

Transient central facial palsy at high altitude: a case report. Allado Edem, Bruno Chenuel, Jean-Charles Vauthier, Oriane Hily, Sébastien Richard, and Mathias Poussel. High Alt Med Biol. 25:100–102, 2024.
“High altitude cerebral edema (HACE) is a severe form of acute mountain sickness (AMS). Besides this life-threatening condition, other neurological disorders may develop at high altitude, even if the precise pathophysiological mechanisms generally remain undetermined and are often debated. We report the case of a 34-year-old woman presenting with moderate AMS during an ascent of Mount Kilimanjaro. While descending from the summit, she suddenly experienced focal neurological symptoms of visual blurring, tinnitus, lightheadedness, and the findings of left-sided central facial palsy (flattened nasolabial fold, fall of labial commissure, dysarthria, difficulty in whistling, and facial dysesthesia). These symptoms and signs were confirmed in the field by a physician. Her symptoms regressed spontaneously and completely while continuing to descend. The etiology of this neurological episode at high altitude is discussed. The most probable diagnosis is a transient ischemic attack based on personal and familial vascular history, confirmed unilateral transient central facial palsy and normal results on standard blood work and cerebral magnetic resonance imaging. In this case, migraine should also be considered based on association of headache and transient focal neurological impairment. Overall, special attention should be given to mountaineers presenting with neurological conditions at altitude. Not only HACE should be considered but also the wide spectrum of other neurological conditions that fall outside the usual definition of altitude sickness.”
Llegida la descripció clínica i l’evolució es tracta d’una paràlisi del nervi facial central, no per una lesió del nervi o periférica. No hi pot a ver cap cas de paràlisi facial perifèrica que es recuperi espontàniament en poques hores. Com a causa del trastorn els autors proposen l’arterioesclerosi (referint-se a malalties circulatòries de la familia de la pacient) sense descartar la migranya, que també és una causa coneguda de focalitats neurològiques. L’aparició en altitud d’un trastorn neurològic focal i reversible és la característica que fa que sigui similar a altres casos descrits. En aquest cas, els autors no es plantegen la possibilitat de vasoespasme per hiperventilació/hipocàpnia.
En resum, están descrits uns quant casos de diferents focalitats neurològiques durant exercici en altitud; una recerca més fina, segurament en podría aportar alguns més. 

Aquests trastorns tenen en comú: 

1.- Apareixen durant exercici en altitud. 

2.- Sòn reversibles sense tractament. 

3.- No s’acompanyen d’altres trastorns, de sensació de gravetat ni de disminucío de les capacitats físiques. 

4.- No deixen cap seqüela ni lesió posterior reconeixible clínicament.

Localització? Un cas al nucli del 7é parell cranial nervi facial a la part posterior de la protuberància. Els casos de ceguesa sòn més indeterminats. Els d’afàsia a l’àrea de Broca al lòbul frontal (Nota: consta que totes i tots els pacients eren dretans). 
Sabent que la PCO2 sangínia és de 40 mmHg a nivell del mar, però que a 8000 metres d’altitud és al voltant de 10 mmHg, i que el descens de la PCO2 sangínia és un potent vasoconstrictor cerebral, la hipòtesi més acceptada és que el vasoespasme cerebral sigui la causa principal. La seqüència fisiopatològica és: 
Hipòxia + Esforç = Hiperventilació → Hipocàpnia → Vasoconstricció → Isquèmia Cerebral.
Si trobem més casos descrits, ja anirem posant al día la revisió dels trastorns cerebrals transitoris focals en altitud. 

Tornem-hi amb el xenó

 

Portada del High Altitude Medicine & Biology, amb la cara sud del Lhotse, quan encara es publicava en paper i el rebíem a casa els metges de muntanya. Ara ja només és on line.
Encara s’en parla del xenó en l’aclimatació als fòrums interessats en la medicina de muntanya. Fa pocs dies el “High Altitude Medicine & Biology” publicava un article indicant que no hi ha cap evidència de la seva utilitat a gran altitud.
L’article diu el mateix que ja es va publicar en aquest bloc el 15 de juliol d’enguany, ja fa unes setmanes; és a dir que no hi ha cap evidència de que inhalar xenó, per si sol, funcioni en altitud.
https://www.maldemuntanya.cat/2025/06/lexpedicio-del-xeno.html
Afegim la referència bibliogràfica i el resum de l’article, traduït al català, per si algú està interessat en aprofundir en aquest tema.

 
Conclusions 
L'ús de xenó prèviament a una expedició a l'Everest l’any 2025 per part de quatre escaladors ha cridat molt l'atenció, com es fa evident pel gran volum d'articles a la premsa i la discussió a les xarxes socials abans i després de l'expedició. Aquesta atenció, però, contrasta amb la manca d'evidència de que realment el xenó ajudés aquells escaladors en l’ascensió a l’Everest. Apart del fet conegut de que la inhalació de xenó augmenta les concentracions sèriques d'EPO (Eritropoetina), no hi ha evidència de que millori la capacitat d'aclimatació o d’exercici, impedeixi AMS (Acute Mountain Sickness - Mal agut de muntanya), HACE (High Altitude Cerebral Edema – Edema cerebral d’altitud) o HAPE (High Altitude Pulmonar Edema – Edema pulmonar d’altitud), ni que interactui amb la fisiopatologia d'aquestes malalties d'una manera clara i significativa, ni que protegeixi contra la lesió hipòxica en humans. 
Per altra banda hi ha prou evidència que suggereix que altres pràctiques per part dels escaladors, com dormir en tendes hipòxiques abans de l'expedició i inhalar oxigen suplementari a fluxos elevats des del principi durant l'expedició, probablement va jugar un paper més rellevant per assegurar el seu èxit en la velocitat de l’ascensió que la inhalació de xenó per se. 
Quan aquestes qüestions es valoren conjuntament amb la despesa del procediment i els riscos associats a l'ús de xenó fora d’un entorn mèdic altament controlat, actualment no hi ha cap base per recomanar una generalització d’aquesta pràctica,  una conclusió que és recolzada per diverses publicacions recents sobre aquest tema (Burtscher, 2025; Hilty et al., 2025). 
Les experiències del guia principal d'aquesta empresa, el 2024, i dels quatre escaladors de 2025 son certament intrigants, però són més aviat simples anècdotes que clara evidència de benefici. L’experiència demostra que l'administració de xenó és factible i segura quan s'administra en un entorn altament controlat per persones ben formades, però anar més enllà necessita més investigació sobre la seguretat i l'eficàcia d'aquesta intervenció abans que el xenó s'utilitzi per donar suport a l'escalada en extrema altitud.

 

 

UNA EXPEDICIÓ AL KARAKORUM L'ANY 1939

Cuadernos Meridiano. Editorial Saso. Madrid. Any 1947

Un petit llibre de lectura apassionant pels devots de la literatura de viatges. 

Son 95 pàgines on set autors fan un relat del seu gran viatge personal per Àsia als anys 30 i 40 del segle XX. El lector s’assabenta de coses tan sorprenents com que durant la segona guerra mundial es va establir una ruta regular, aèria i marítima entre Alaska i Sibèria. Els Estats Units i Rússia eren aliats contra les forces de l’Eix (Alemanya, Italia i Japó. L’eix Roberto; per Roma, Berlin, Tokio). Això va obligar a diversos oficials d’intendència americans a viatjar per Sibèria custodiant suministres militars i d’aquí els relats dels viatges. O, per exemple que a la Indoxina sota administració francesa hi havia un emperador, anomenat Fill del Cel, rodejat d’una cort de molta pompa i circumstància a qui els seus súbdits no podien mirar directament. Hi havia un emperador diví, però manaven els oficials colonials francesos, és clar. 

Però el relat que més s’escau en aquest bloc és el quart capítol que escriu Peter Mott.
Peter Mott va formar part de l’expedició científica i geogràfica que va recórrer el Karakorum els anys 1939-1940, liderada pel conegut alpinista, explorador i escriptor Eric Shipton (1907 – 1977). 
Nota apart. Qui era, quan va néixer i quan va morir Peter Mott? No he trobat gaire informació, excepte que hi va haver un Peter Mott, topògraf britànic, que va anar en aquella expedició al Karakorum i d’altres a Groenlàndia, les illes Malvines / Falkland i l’Antàrtida en aquells anys 1940-1950. Penso que devia ser el mateix home. 
Avís. No s’ha de confondre aquest Peter Mott amb el Peter Mott (1810-1882) afroamericà nascut esclau que va fugir, es va establir a New Jersey com pagès i predicador i és considerat un heroi de l’antiesclavisme. Té un museu dedicat al seu record. Es diu que va inspirar la novel·la “La Cabana de l’oncle Tom” (Uncle’s Tom Cabin. De Harriet B. Stowe, publicada l’any 1852).

El Karakorum és una serralada situada al nord del trajecte del riu Indus, que neix als altiplans tibetans prop del Kailas i desemboca a l’oceà Índic al Pakistà descrivint una gran corba.  

 

Imatge. Gravat indi que mostra el gran riu Indus amb el Karakorum al nord i l’Himàlaia al sud. Molt esquemàtic però revelador.
 

Imatge. Mapa de la conca hidrogràfica de l’Indus. Majoritàriament pakistanesa, inclou grans zones de l’Índia i també afluents provinents del Tibet i d’Afganistà. Moltes zones estan encara sota disputa amb fronteres mal definides.

 

Aquest és un relat de quan les expedicions duraven mesos o anys i es feien per motius científics i geogràfics. L’exploració era el més important. Era el que movia més aquells homes; més que l’interés purament alpinístic. 
El relat de l’expedició comença amb els antecedents de les exploracions d’aquella àrea tan remota als confins de l’imperi britànic. Des de les primeres descobertes del segle XIX per Martin Conway fins les posteriors pel mateix Shipton l’any 1937 ja es sabia que remuntant la glacera d’Hispar es trobava una gran extensió de gel que anomenaven el gran llac nevat. I també sabien que d’allà neixien altres glaceres, com la de Biafo, però es dubtava d’on anaven a parar. Es tractava de recórrer i demostrar que durant l’estiu es podia passar de la vall de Hunza fins a la de l’Indus, passant per les glaceres d’Hispar i de Biafo fins la vall de Baltoro i l’Indus. I, a més a més, durant l’hivern següent, passar els rius glaçats, remuntar el riu Shaksgam per explorar les valls del nord del Karakorum per arribar a la primavera fins al Ladakh. De fet un circuit circular al voltant del Karakorum. Tremendíssima expedició.

L'expedició es va reunir a Srinagar a finals de maig. Estava formada per Eric Shipton, cap de l’expedició, R. Scott Russell, botànic, Dr. E. C. Fountaine, oficial mèdic i Peter Mott,  topògraf. El Servei Geogràfic de l’Índia va mostrar un interés considerable en aquella expedició. Va ajudar-la amb consells molt sòlids, una subvenció substanciosa i va aportar també dos dels seus topògrafs més experimentats, Fazal Ellahi i Inayat Khan, durant la temporada d'estiu. Finalment, i no menys important, nou portadors xerpes, encapçalats per l’incansable Ang Tharkay que el 1933 havia arribat als 8.300 metres a l'Everest. Sobre els xerpes, l’autor comenta que amb les seves condicions físiques, el seu bon humor i la seva inquebrantable lleialtat van contribuir més que qualsevol altre motiu a l’exit de l’empresa.

 

Imatge. Aquest és el mapa que va publicar l’expedició amb el trajecte que van seguir per comunicar la glacera d’Hispar amb la de Biafo, el sistema glacial més llarg del món fora dels cercles polars. Una mica al nord de les dos glaceres s’indica el gran espai blanc del Snow Lake.

Dividits en grups per abastar més terreny, van anar  fent la feina. Els dies passats amb els xerpes, estirats dins d’una tenda sobre pells d’ovella, esperant que s’aclarís la tempesta. La deserció dels portadors locals, mai dels xerpes, per no haver de travessar un coll gelat. Travessar els rius de la glacera que barraven el pas, escalant en gel i roca amb aquells xerpes entusiastes. L’alegria, al final de la glacera d’Hispar, de trobar el pas cap a la glacera de Biafo i la no menor alegria d’arribar a la vall de Baltoro i al poblet d’Askole per poder reconstituir els ja escassos queviures. Aventures i misèries a cor que vols.
Pels interessats en la història de les expedicions: es pot trobar el relat, del mateix autor, publicat a l’Himalayan Journal en aquest enllaç. 

https://www.himalayanclub.org/hj/13/1/1939-karakoram-expedition/  

Aquest relat, en anglés i molt més llarg, inclou mapes i fotografies del paisatge i de les persones. Com es diu sovint, les imatges expliquen millor que les paraules el que volia dir l’autor quan va escriure: 

-    Vam creuar el congost el 13 d’agost sense cap dificultat i vam acampar a la sortida, dominant un dels més bells paisatges que es poden imaginar. Als nostres peus s’estenia l’Snow Lake, un enlluernador amfiteatre blanc dominat al sud pel majestuós “Ogre” de Conway i rodejat per una sèrie inacabable d’extensions nevades que es perdien a núvols llunyans. Hi havia un sentit d’enorme llunyania i de pau trascendent que deixava corprès a l’espectador. Poques vegades havia presenciat una cosa tan bella, si és que ho havia presenciat alguna vegada.

 
 
 

Imatges. Portadors a la glacera Baltoro passant al peu de la Biaho Tower i del Paiju Peak. Al sud del Snow Lake i no lluny del final de la confluència de les glaceres de Biafo i Baltoro. Fotografies Expedició Catalana Karakorum 1980. Com exemple de la magnificència d’aquelles muntanyes.