Translate content

ALLAUS

Enguany estem tenint un hivern amb molta neu. Està nevant a pleret i s’acumulen metres de neu al Pirineu...

Benvinguda sigui l’aigua i la neu, tot i que un servidor té moltes reticències en convertir la Natura en general, i les muntanyes en particular, en un camp d’esports i de competició. Però deixem estar aquest debat, per ara.

El cas és que a principis de febrer de 2026 ja portem set accidents mortals per allaus de neu al Pirineu. Aixó si no m’he descomptat. Em puc imaginar com serà quan avanci la primavera, comenci el desglaç i vinguin les allaus més monumentals.  

A més a més s’han complert els 25 anys de la turbonada del Balandrau i de Coma de Vaca, on van morir una colla de muntanyencs.

Els periodistes del diari ARA, sempre sensibles al que passa i a les efemèrides, han publicat un reportatge al dominical, que signa el periodista esportiu Toni Padilla: “Els vigilants de la neu. Escoltar la neu per poder predir allaus”. Ens explica la meritòria feina del Centre de Lauegi d’Aran i com es pot consultar on line el risc d’allaus a la val d’Aran. El Centre de Lauegi va néixer a principis de segle gràcies a l’entusiasme i la feina d’uns professionals dedicats.

Sitio web

El contenido generado por IA puede ser incorrecto.

Es fa una mica d’història de les allaus al Pirineu, en relació, o no, amb els esports de muntanya, des del cas de l’allau d’Àrreu del dia de Nadal de 1803 on van morir 17 persones fins al cas de l’esquiador italià a la Tossa d’Alp de 1930. S’esmenten la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona i el Servei Geològic de Catalunya i els professionals que van ser els impulsors del “Butlletí del perill d’allaus” en consonància amb els que es publiquen als Alps, fins arribar a l’actual Centre de Lauegi d’Aran.


https://lauegi.report/bulletin/latest

Benvinguda sigui la seva feina i tant de bo els seus pronòstics serveixin als interessats. Tot i això, sospito que un manual d’educació per qui no vol llegir no serveix de gaire.

 

  

Un servidor de vostès, muntanyenc veterà, que ha viscut allaus al Pirineu, als Picos de Europa i a l’Himàlaia i que hi ha perdut alguns companys per aquest motiu, ja havia aprés a olorar-los només pel lloc on érem, pel grinyolar dels crampons en clavar-se a la neu i també sabia on no s’havia de ser a segons quina hora. I ja coneixia els llibres dels experts en el tema (lamentablement no s’esmenten en aquest reportatge), llibres que es publiquen en diverses edicions des dels anys 90 de la passada centúria. Amb pròlegs del Dr. August Castelló Roca que era el vicepresident de l’International Society of Mountain Medicine i el Dr. Rafael Battesttini Pons, primer president del Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya. Pels interessats: Autor Pere Rodés i Muñoz. Ediciones Ergon

  • Ergon Madrid: c/ José Echegaray 8, Edificio1, 28232 Las Rozas. Madrid.
  • Tel. +34 91.636.29.30. Fax. +34 91.636.29.31.  E.mail. info@ergon.es
  • Ergon Barcelona c/ Berruguete 50,  08035 Barcelona
  • Tel. +34 93.274.94.04. Tel. +34 93.634.82.61. E.mail. info@ergon.es

Llibre, concís i pràctic editat l’any 1995 per la Federación Aragonesa de Montañismo, el Gobierno de Aragón i Protección Civil. Del tot recomanable, inclou una guia amb els telèfons i llocs on demanar ajuda.

És clar que els savis veterans, quan jo començava, ja em deien que coneix millor el camí la tortuga que la llebre. La pressa és mala consellera, tant a la muntanya com per publicar un article sense documentar-se gaire. Per això afegim aquesta informació.

Una reflexió:

L’any 1688 un jove escriptor anglés, John Dennis, travessava el Alps per visitar els monuments romans. Travessant un dels passos de muntanya va escriure:

“Caminàvem al caire, en sentit literal, de la destrucció; una ensopegada i, tant la vida com el cos acabarien destrossats a l’instant. La sensació de tot plegat va despertar diferents emocions dins meu; dit d’una altra manera , un terror deliciós, una joia aterridora i, al mateix temps, un plaer infinit mentre tremolava”.

Ja veieu, por i plaer. Aquells que tenen aquell tarannà aventurer a qui estimula més el risc que la informació seguiran flirtejant amb el perill. Aquell tarannà que és al fons de l’ànima de molts muntanyencs d’acceptació i plaer pel risc. Per molta informació de que disposin, faran el que els hi surti de l'ànima. Cadascú la seva tria.

 

 

Etiquetes: , ,
edit

AL·LUCINACIONS EN ALTITUD

EXPERIÈNCIES D’UN VUITMILISTA.

Somiar truites o convertir els desitjos (i les necessitats) en realitats irreals.

Un dels darrers articles d’aquesta web explorava les presències irreals sentides per alpinistes en altitud i es comentava que aquestes presències, etiquetades per molts metges de trastorns psiquiàtrics o de brots psicòtics, potser s’havien de valorar més com un somni o desig, que com una malaltia o trastorn. Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Debat obert.

https://www.maldemuntanya.cat/2026/01/presencies-irreals-en-altitud.html

Com que també es parlava de l’espectre de Brocken l’Òscar Cadiach ens envia una fotografia seva feta en un campament d’altitud a l’Ama Dablam amb l’espectre de Brocken ben visible.

També ens envia algunes de les seves vivències en expedicions sobre el tema.

 

Escriu l’Òscar:

Anton totalment d’acord! 

La presència irreal dona un estat de serenor, de calma, de benevolença. Tal com dius. En el cas de l’episodi del Nanga Parbat de 1984, res de patiment al límit; només el patiment físic, d’estar arribant al cim, que ja es bastant. La presència no agreujava aquella situació, sinó que alleugeria el cervell, immers en l’esforç, la hipoxia, la càrrega mental de pujar i després haver de baixar, la manca d’oxigen… Tot aixó existia igualment, pero aportava pau, seguretat i benestar en un entorn d’incertesa. Poc després en arribar al cim van desaparèixer les sensacions. Potser, el que abans em semblava impossible i inimaginable, en fer-se realitat, aquelles sensacions ja no eren necessàries. Tot i que quedava la baixada va desaparèixer aquest brot “psicótic” com dieu. 

He tingut altres episodis d’al·lucinacions no de presència d’una figura pero si d’afectacions del meu cervell. 

A veure si m’explico bé. L’any 2009, immers en un intent en solitari de 7 dies al Kangchejunga, de 8.586 metres d’altitud, al C3 a 7.300m vaig tenir aquesta afectació que explico: 

Comencem pel context. Va ser produida per manca de ventilació de la tenda? O per hidratació i alimentació insuficients? O per estar ajagut, dins la tenda, on s’havia format un iglú per fora i un taüt per dins, sense posibilitat de sortir i baixar a camps inferiors o al Campament Base destruits per l’huracà amb grans inundacions al Golf de Bengala (Bangla Desh) relativament aprop del Kangchenjunga (uns 300 km) dels 3 darrers dies. La tenda va quedar colgada com un iglú per la neu i les ventades i folrada per dins de la humitat gelada de la meva escalfor que s’anava fonent sota la meva esquena. 

En aquells dies tancat vaig patir al·lucinacions de menjar i de beguda. Em racionava el gas, el menjar i el beure. A més a més estava limitat pel vent que ja m’havia destrossat les dos cremalleres de la porta de la tenda. La porta només s’aguantava per una meitat oberta; per allá havia de passar la única cassola que tenia per agafar neu, cuinar i fer les necessitats. La tenda s’anava omplint de neu. Vaig començar a explicar-ho en autovideo… pero vaig desistir ràpidament en pensar que no em trobarien mai soterrat sota la neu i, encara menys, la càmera de filmar. 

Aquests brots “psicótics”, o de pànic, del meu cervell eren al·lucinacions sobre el menjar i la beguda, doncs estava relativament bé fisicament. Eren diferents de les presències que explicàvem abans. Restava presoner dins del meu propi refugi i per aguantar les darreres 72 hores sense cobertura satèlit ni walqui talki… per transcòrrer les hores tan sols vaig poder lluitar proveint el meu cervell, amb tot detall, de projectes que jo pretenia fer després, si en sortia viu d’aquella. 

Com així va ser. Després de la 6ena nit, el 7eté dia va nèixer quiet, en calma i, el més important, sense neu tova. Tot endurit. 

Vaig poder descendir amb els crampons en línia recta enmig dels camps de neu i esquerdes doncs les condicions eren perfectes tot i que els camps inferiors 2 i 1, així com el CB, estaven destruits pels efectes del huracà. 

Una cosa similar va passar l’any 1992 al Broad Peak per la Xina; també sobre l’alimentació. Aquesta vegada no estava sol, pero si que hi va haver un episodi d’al·lucinacions en poder quedar soterrats sota la neu… 

Però si de cas, ho explico un altre dia. 

Salut i Sempre Amunt! 

 

Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Sense que pretenguem sentar càtedra definitiva. Molts psicòlegs afirmen que els somnis de la nit son una forma de reequilibrar la nostra malmesa psicologia per la lluita contra la crua realitat de cada dia. En aquests llargs dies,  immobilitzat en un campament d’altura, es passen moltes hores en que el subjecte no està ni  dormint ni despert, sinó en un estat intermedi entre el son i la vigilia. Pregunta: és estrany que un somii sense dormir i que tregui la neu de la tenda sense despertar-se?

Aquests tipus d’al·lucinacions són realment un trastorn o un recurs psicològic d’un cervell estressat per reequilibrar-se sense entrar en pànic o en depressió? Debat obert.

 

Etiquetes: , , ,
edit

LA VIDA CORRE PER LES TEVES VENES

LES TROMBOSIS EN ALTITUD. UN MAL POC CONEGUT

Un llibre que no és fàcil de trobar però del tot recomanable pels interessats en l’altitud i la forma com pot afectar a la salut.

És recomanable per dos motius.

Per una banda els relats de 14 vuitmilistes de les seves ascensions. Catorze alpinistes, catorze vuitmils, catorze relats. Un per cada un. I el pròleg de Sebastián Álvaro. Literatura de muntanya, que es llegeix com si fos un conte, però que és intensament viscuda.

Hi ha, però, un segon motiu per recomanar-lo. La primera part, escrita per José Manuel Soria, doctorat en genètica humana, alpinista i investigador entusiasta de l’aclimatació i dels trastorns d’altitud. Aquí anem.

Aquest capítol és una àmplia, però concisa, explicació dels trastorns de la coagulació de la sang en relació a l’altitud.

La coagulació de la sang és una d’aquelles propietats humanes que més demostren la importància de l’equilibri en tot plegat. No hi ha ni bo ni dolent; tot pot ser bo en la seva justa mesura i pot ser dolent o per poc o per massa. Si la sang coagula poc, qualsevol ferida pot fer una hemorràgia. Si la sang coagula massa, unes hores d’immobilitat poden provocar una trombosi. Tot desequilibri és prou dolent. Ni massa ni massa poc.

El tema de la coagulació de la sang en altitud és un tema prou desconegut pels alpinistes. Tothom coneix el Mal Agut de Muntanya que molts han tingut alguna vegada i els Edemes Pulmonar i Cerebral d’Altitud, les malalties més temibles de l’altitud. Però n’hi ha moltes més. Unes d’elles son la trombosi i l’embòlia pulmonar, la seva parenta, presumptes responsables de moltes morts a gran altitud.

Us explicaré un cas viscut a l’Hospital Universitari de Bellvitge ja fa uns anys. Com que és l’hospital d’alta tecnologia més proper a l’aeroport de Barcelona era relativament freqüent que arribessin persones evacuades d’arreu del mon.

Va arribar un home jove, evacuat en helicòpter d’un campament d’altitud d’una expedició a l’Himàlaia per insuficiència respiratòria. Diagnosticat inicialment d’Edema Pulmonar d’Altitud va ser evacuat en helicòpter a Kathmandu. Com que en perdre altitud no va millorar gaire es va repatriar i arribat a l’aeroport es va traslladar al nostre hospital.

No em faré pesat amb els símptomes i les proves practicades; només diré el diagnòstic final: Trombosi venosa a la cuixa dreta i tromboembolisme pulmonar. Amb el tractament adequat va millorar ràpidament i en poques setmanes tornava a escalar al Pirineu.

Aquest no és un cas estrany. Una persona aclimatada que es troba immobilitzada en un campament d’altitud per mal temps amb dificultat per hidratar-se adequadament té molts números per la rifa de trombosi.

Cal dir aquí dos coses: La primera és que aquell tractament no s’hauria pogut fer a l’expedició encara que s’hagués fet el diagnòstic. La segona és que, lamentablement, aquell xicot va morir escalant al Pedraforca pocs mesos després pel que no es va poder seguir l’evolució durant més temps.

Hi ha més casos, com el d’un company, metge i muntanyenc, mort en altitud amb uns símptomes suggestius de tromboembolisme pulmonar. I molts altres.

Aquest llibre pot servir per aixecar la llebre i millorar la vigilància i el coneixement dels trastorns de la coagulació que, quan donen problemes en altitud, gairebé sempre son per excés.

 

 

 

Etiquetes: , , , , ,
edit

PRESÈNCIES IRREALS EN ALTITUD

EFECTES ÒPTICS, AL·LUCINACIONS D’UN CERVELL MALALT O ACOMPANYANTS AMISTOSOS I PROTECTORS?

Un avís. Aquest no és només un escrit científic. Es comenten situacions, no sempre raonables i es fan hipòtesis que no estàn demostrades. El métode científic és una bona eina per entendre i explicar la realitat que ens envolta, però té la limitació de que no ens permet avançar per zones desconegudes. Aleshores la capacitat humana d’imaginar altres hipòtesis ens permet fer passes endavant cap a zones que potser demostrarem més endavant. O potser no. Si la hipòtesi no era certa, potser el camí serà un altre, però almenys haurem aprés que el camí no era aquell i podrem buscar per altra banda.

La realitat és que recollint diversos relats i experiències d’alpinistes en altitud es troben imaginacions, anhels, al·lucinacions malaltisses, efectes òptics i diverses classes d’històries difícils de classificar.

Els relats i contes sobre presències irreals a la muntanya tenen una llarga història; des de la crònica del rei Pere el Gran de Catalunya amb el drac del Canigó del segle XIII fins als monstres i éssers fabulosos de les llegendes del Pirineu que han arribat fins nosaltres. Des d’aleshores ha plogut molt. Rius i rieres s’han emportat bona part d’aquella boira que embolcallava un lloc inhòspit com eren (i són) les muntanyes. Pels humans d’avui, els minairons, les goges, els gegants al cel i les dones d’aigua ja només sòn vestigis poetics i folclòrics, rondalles a la vora del foc i font d’inspiració per literats i artistes. Avui ja sabem que si uns ulls grocs ens miren desde la foscor, és més fàcil que sigui un reflexe estrany o un tímid llop, que un pervers bruixot.

Imatge pública. L’espectre de Brocken. La pròpia ombra projectada als núvols amb el sol més baix. És un efecte òptic bellíssim i, encara que en diguem espectre, no té gaire a veure amb el tema que tractem aquí. Avui en dia ja sabem que no és l’ombra d’un gegant al cel sinó la d’un humà a la terra.

Texto

El contenido generado por IA puede ser incorrecto.

Imatge. Dibuix d’Isabel Ricart de Mesones pel llibre “Qomolangma. Assalt a l’Everest”. Editorial Onda. Barcelona. 1987. Relat d’un episodi al Camp IV (7.050m) de l’Everest l’any 1983.

Ja ningú s’esvera per veure un gegant envoltat de colors al cel. Té una explicació.

Però, tota la boira i la incertesa de les muntanyes s’ha esvaït? Potser no tota.

Pot semblar una cosa estranya, però hi ha una pila de relats d’expedicionaris experts que expliquen situacions en que han sentit presències irreals. En una conversa amb un conegut vuitmilista europeu ens va explicar el següent: baixava al límit de les seves forces d’un vuitmil, quan ja l’expedició, sense esperança de trobar-lo viu, s’havia retirat. Explicava que sense suministres, mort de cansament, de gana i de set, sentia la presència d’una noia que l’esperava amb una gran gerra de cervesa fresca després de cada ressalt de roca o de cada sèrac que li tapava la vista. Al final, arribat a la vall, el van recollir uns pastors pakistanesos. Descansat i assaciat no va sentir més la presència de la noia ni la gerra de cervesa. Es pot pensar que aquella noia i la seva gerra van ajudar a mantenir l’esperança de sortir d’aquella situació tan dura, tan perillosa i ben conscient de ser-ho.

A l’entrada sobre els trastorns del mal de muntanya del dia 12 de desembre de 2025, l’Òscar Cadiach explica un episodi, durant l’ascensió al Nanga Parbat l’any 1984 en que sentia que el seguia la presència d’algú que ell ja sabia que no hi era. N’era ben conscient de que no veia a ningú, però notava aquella presència.

El relat de l’Òscar:

https://www.maldemuntanya.cat/2025/12/un-relat-doscar-cadiach.html

Amablement, el Dr. Eduardo Garrido, després de llegir aquell relat, ens envia aquest article que va publicar, junt amb la Dra. Katharina Hüfner, psiquiatra a l’hospital d’Innsbruck, en que es comenta la història d’un alpinista professional, veterà d’expedicions, baixant del cim del Gasherbrum 1 o Hidden Peak, de 8.068 metres d’altitud. Aquesta és la referència de l’article per si algú el vol cercar i llegir.

Interfaz de usuario gráfica, Texto, Aplicación

El contenido generado por IA puede ser incorrecto.

 

El relat del muntanyenc, publicat anteriorment a revistes de muntanya, i traduït de l’anglés al català diu:

“El suau resplendor del capvespre s'esvaïa darrere les infinites crestes i cims del Karakorum. Estàvem aïllats i esgotats en aquell tram perillós de la muntanya, intentant perdre altitud mentre ens movíem com autòmats, baixant molt lentament i vacil·lant per la neu profunda. A la pendent vaig entreveure dues llums llunyanes, que de vegades brillaven com si fossin bombetes de llanterna. De sobte, vaig notar una presència intensa de dos éssers que s'acostaven portant menjar i beguda. En aquell moment, malgrat el meu atordiment i ofuscació, una gran sensació de calma em va envair. Aquells salvadors inesperats, la figura dels quals no vaig percebre en cap moment, eren companys de la nostra mateixa expedició. Estava segur d'escurçar la distància, però em sentia estrany i una mica confós pel fet que cap dels dos equips s'aconseguia atrapar, tot i que aquelles llums i presències hi eren, avançant cap a nosaltres, i nosaltres cap a ells. Vam continuar baixant per la pendent pronunciada de la muntanya fins que vaig identificar la ubicació de la nostra tenda, que estava protegida darrere d'un promontori a la pendent. En aquell instant, aquelles presències i llums misterioses, que m'acompanyaven durant diverses hores, van desaparèixer per sempre”.

Problema pels metges de muntanya. Perqué passa tot plegat? És que el pobre cervell de l’alpinista no funciona gaire bé, és que ha embogit o és que té al·lucinacions com alguns drogats?

En aquesta comunicació, els drs. Garrido i Hüfner estudien a fons a l’alpinista i l’entorn. Descarten amb contundència que prengués drogues, que tingués edema cerebral d’altitud, hipotèrmia, deshidratació ni cap altra malaltia greu que pogués afectar al cervell. De fet, la sensació de presències inexplicables, desapareix quan arriben a la seguretat del campament. Per tant, segons el pensament mèdic i científic, no pot ser una malaltia que afecti al cervell i que desaparegui automàticament en arribar a la seguretat del campament. Ha de ser una manifestació d’arrel psicològica. Proposen una al·lucinació, visual o sensorial, relacionada amb un brot psicòtic, trastorn psiquiàtric que és conegut que, de vegades, apareix en situacions d’estrés. Sense evidència de malaltia física, és l’explicació mèdica més plausible.

Un brot psicòtic es defineix com un episodi en què una persona es troba amb una incapacitat temporal per tal de diferenciar el què és real del que no ho és i que normalment es viu amb ansietat i patiment. Però, sempre hi ha un però: parlem-ne.

Parlant amb alpinistes que han viscut experiències i al·lucinacions similars, o llegint les seves descripcions, sembla que tenien/sentien certa confusió de veure, o sentir, presències. Quan hi pensaven una mica, eren conscients a mitges, o potser sabien a mitges, que alguna cosa d’aquelles llums o presències no lligava amb la realitat. Hi havia cert grau de confusió. En un brot psicòtic, tot i que sovint hi ha cert grau de confusió, no es fàcil convèncer a la persona que el que veu o sent no és real. Segons les descripcions aquelles presències no eren amenaçadores, sinó més aviat protectores. Aportaven pau i seguretat. Aportaven benestar i esperança en una situació d’incertesa.

 

Preguntes i reflexions:

Son al·lucinacions degudes a uns cervells atrotinats per la manca d’oxigen, el cansament i la deshidratació? Si fos així es fa difícil explicar que la malaltia desaparegui automàticament en sentir-se segurs. També es fa difícil explicar que normalment siguin companyies benèvoles. No coneixem cap alpinista que expliqui al·lucinacions agressives com passa sovint amb els brots psicòtics, els deliris i les visions per trastorns que afecten al cervell.

Una hipòtesi. Són una forma de fer realitat un desig com autoprotecció psicològica? Lubricar la consciència de risc i d’esgotament amb una mica d’esperança pot fer més tolerable continuar amb l’esforç i la lluita. Quan l’alpinista no es sent sol, la seva seguretat, subjectivament, millora. El que no està gens clar és que la seva seguretat millori objectivament. Ja m’agradaria conèixer més casos d’alpinistes que hagin viscut casos similars. També, i sobretot, les vivències d’aquells que en situacions similars, no van sobreviure i, per tant, no ho han pogut explicar mai.

En aquest cas, potser caldria començar a pensar en aquests casos de presències fantasmes, no com una anomalia o un trastorn cerebral sinó com una estratègia psicològica per mantenir l’esperança i l’esforç físic sense caure en la depressió final de que tot s’ha acabat.

Aquesta hipòtesi no és tan estranya com sembla. Posaré dos exemples que no son de muntanya i que apunten en aquesta direcció.

1.- Recordeu aquest Psalm de l’antic testament?: El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom; ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Ja em direu si la oració no invoca un desig de seguretat similar als casos que hem descrit. És la descripció d’un desig utòpic basat en la confiança, o diguem-ne en la fe, de que alguna presència ens salvarà. No és el que hem fet sempre els humans amb la història de les religions per mantenir l’esperança front a les malvestats de la vida? Potser és una al·lucinació basada en alguna creença. O en una esperança.

2.- Sense entrar en farmacologia, darrerament s’investiga en el tractament de les depressions greus amb fàrmacs al·lucinògens com la psilobicina i l’àcid lisèrgic. Aquestes drogues alteren temporalment la xarxa de regions cerebrals que estan involucrades en processos de pensament introspectiu. Aquestes àrees del cervell són fonamentals per a activitats com els somnis, on la ment divaga i crea imatges i escenaris, així com per la memòria, que ens permet recordar experiències passades i reflexionar sobre elles. És el tractament de les invalidants depressions greus amb al·lucinacions o, si es prefereix, amb alteracions de l’estat de consciència. I si les presències a muntanya no son cap anomalia sinò una resposta psicològica que permet mantenir l’esperança i la lluita quan la fisiologia està dient “Prou; no puc més, fins aquí he arribat”?

Debat obert. Trastorn, malaltia o estat de consciència alterat per l’estrés? El temps ens anirà informant.

 

 

Etiquetes: , , , ,
edit

Relat. La visió d'en Conrad Blanch

Hem rebut una carta d’en Conrad Blanch.

En Conrad Blanch no necessita presentació. Va ser un dels membres que va fer cim d’aquella expedició a l’Hindu Kush de 1977 i, posteriorment va ser el cap de la primera expedició catalana al Karakorum (Gasherbrum II, 8.036m, l’any 1980) i de les expedicions Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983 i 1985. I moltes altres.

I com que sempre és positiu escoltar les diverses maneres que hi ha de viure uns mateixos fets incloem la seva carta. Tant de bo fos possible saber com ho van viure els altres membres de l’expedició, especialment els qui ja no son entre nosaltres.

Moltes gràcies Conrad per les teves reflexions. 

  

Foto en blanco y negro de un grupo de personas en una montaña

El contenido generado por IA puede ser incorrecto.

 

Imatges. 1.- Conrad Blanch al peu de la paret del Txang La o Coll Nord a l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983. 2.- Pere Aymerich, Conrad Blanch i un servidor al camp 1 del Noshaq.

 

La carta d’en Conrad:

Apreciat Ton.

He llegit amb interès, i també t'he de dir amb una certa sorpresa, la teva darrera entrada al blog referent a  l'expedició a l’Hindu Kush de l'any 1977 en la qual també vaig participar.

Dic amb sorpresa perquè recordar, quan ara fa quasi 50 anys, aquella experiència en un context que no té res a veure amb l´actual pot portar a valoracions i afirmacions molt respectables, però que m'obliguen a contrastar-les en funció de l'experiència viscuda, en el meu cas en alçada.

Del meu diari de l´expedició: La matinada del 9 d'Agost el company que ha dormit amb l'Onofre ens diu que aquest ha passat mala nit i que prefereix esperar al C-III a 6.800m. Sense una greu preocupació pel seu estat, seguim fins el cim i ja de retorn, 6 hores més tard, trobem el company amb símptomes preocupants de mal d'alçada. A partir d'aquest moment l´única prioritat és efectuar el rescat i salvar la vida de l'Onofre. No perdem temps, l'encordem i comencem el difícil descens per la paret equipada amb cordes fixes. Cada pas ha de ser estudiat, ja que l'Onofre és incapaç de fer-ho i es deixa a les nostres mans. En aquesta baixada ens ajuden uns membres de l’expedició austríaca. Arribem  a un punt on cal decidir què fem ja que aviat serà fosc. En Laureà, que s'ha incorporat al grup, es quedarà amb l'Onofre i la resta,  tres companys, continuarem fins a 6.300m on farem nit en el camp d'una expedició iugoslava.

L'endemà 10 d'agost, encara de nit, un de nosaltres baixa fins el C-II a 6.000m per recuperar medecines, combustible i provisions i reemprendre la pujada mentre els altres dos remunten fins a trobar-se amb l'Onofre i Laureà. Abans del migdia està el grup reunit en alçada. Reiniciem el descens sense en Laureà que, havent-t'ho parlat, continua amunt per intentar el cim. En aquest punt coincidim amb el metge de l'expedició iugoslava, el qual, subministra una primera dosi de la medicació que acabem de recuperar del C-II. Més avall trobem una parella txecoslovaca que puja a ajudar-nos. Tots cinc (els dos txecoslovacs i tres de nosaltres) anirem superant amb dificultat els obstacles fins arribar al Camp II a les 5 de la tarda. Alemanys, polonesos i austríacs es preocupen per l'estat del nostre company. En aquest camp disposem de  més medecines que ens havíeu enviat des dels camps inferiors i que gràcies també a un metge polonès subministrem una nova dosi a l'Onofre.

L'11 d'agost, iniciem de nou el descens amb la bona notícia que l'Onofre ha millorat força. A  les 13h et trobarem i òbviament això és un nou estímul per a l'Onofre per continuar el descens fins el C-I a 5300 m, després que li facis un primer reconeixement.

El 12 d'agost després d'un llarg descens -unes 6h-  arribem al camp Base on ens reunirem tot l'equip ja que en Laureà ha arribat després de fer el cim ahir. Ens trobem que els portadors, avisats per la urgència del rescat, ja han arribat i ens apressen a desfer el Campament. Tres de nosaltres amb 10 portadors iniciaran el retorn aquest mateix dia.

El 13 d'agost la resta de l'equip deixa el Camp Base. Disposem de 4 portadors que, un cop amb les càrregues fetes, ens abandonen a tota velocitat. Dos de nosaltres els intentem seguir però no els podrem aturar fins passat el lloc més complicat i perillós del riu Mandaras. L'Onofre, en Laureà, en Colom i tu us quedeu a l'altre costat del pas sense l'aprovisionament previst ja que amb la crescuda del riu i la foscor és impossible passar-hi ara. Aquí Ton, et dono tota la raó en expressar la teva esbroncada i enuig  per trobar-vos en aquesta situació. Crec que el respecte hi era, però no ens va ser possible aturar a temps els portadors. Una falta seriosa de previsió.

L'endemà amb l'ajuda dels portadors i ben encordats es va creuar el pas.

Fins aquí la meva experiència directa de com es van produir els fets. En base a aquesta experiència voldria donar el meu punt de vista en referència al teu relat sobre el que va passar aquells dies a la muntanya, relat que, pel que he llegit, també l'ha tingut en compte l'amic Òscar Cadiach en l'escrit que ha compartit en aquest blog.

Primera reflexió:

Coincideixo amb tu que l'Onofre no va fer cas de les teves recomanacions, les quals, aconsellaven que renunciés a l'intent de cim. Ell se sentí lliure de prendre una decisió que va comprometre  tot el grup. Quan el deixàrem a la matinada del dia 9 d'agost no ens pensàvem que fos tan seriós. Només havia dit que es quedava a descansar. Vam ser ximples? Jo diria que inexperts, ja que descansar a 6.800m no és gens fàcil. Però també és cert que hi ha situacions, com la que tu i jo hem viscut estant 30 dies seguits a l'Everest entre 6.500 i 7.000m fent activitats, en què això ha estat possible. Sí que amb l'experiència que em donen els anys, ara, hagués sospitat d'un mal major i la decisió potser hagués estat diferent

Segona reflexió

En Laureà després de col·laborar en el descens des de sota el  C-III va passar la nit del 9 d'agost amb l'Onofre fent bivac i va continuar l'endemà cap al cim perquè així ho vam convenir. Quedàvem tres de nosaltres que vam considerar que érem suficients per fer el rescat. I si vam baixar aquella nit fins el Camp iugoslau a 6.300m i l'endemà de matinada fins al C-II era per recuperar combustible, provisions i medecines que van ser importants  per subministrar una primera dosi a l'Onofre i també facilitar-li la ingesta de líquids.

Dius que tu no ets ningú per jutjar però amb el teu relat, sense que potser no ho pretenguis, pots induir a una valoració dels fets que podrien considerar-se com una falta de solidaritat dels companys amb l'Onofre, quan, en realitat, vam esmerçar tots els nostres esforços per salvar-li la vida des del moment que vam comprendre la gravetat de la seva situació.

I parlant de solidaritat t'he de dir que la que van demostrar austríacs alemanys, iugoslaus i polonesos va ser d'una gran ajuda física i moral. Es va constatar un cop més que per l'ajuda i la cooperació no hi ha barreres ni fronteres.

Tercera reflexió:

Sí, accepto que en una primera expedició d’envergadura en un país, L’Afganistan, inhòspit l´any 1977 tots vam pecar d'inexperts. Cadascú amb la seva dosi de responsabilitat. Nosaltres no valorant prou l'estat de l'Onofre i deixant- nos una farmaciola en un camp inferior i tu sortint del Camp Base la tarda del 9 d'agost sense aigua, menjar ni grampons. També va ser molt lamentable la falta de previsió en la baixada del 13 d'agost

També és  cert que el metge en una expedició té una autoritat professional indubtable, però és també cert que, quan una vida està en joc i en situacions difícils, la responsabilitat és compatida a tots nivells, especialment pels que estan al costat d'on es produeixen els fets.

Quarta reflexió

Parles que davant certs fets només tens la resposta ètica, que suposo que era la que esperaves per part nostra, i sento que et decebéssim. Però també sento que després de quasi 50 anys encetis un debat que afecta dos estimats alpinistes i amics que avui, malauradament, no hi són per poder expressar el que van viure en aquella expedició.

Amb els anys hem repetit expedicions junts i n'hem vistes de tots colors. Jo hi he trobat companyia, respecte i amistat. Espero que tu també ja que això és el que veritablement perdura.

Una abraçada

Conrad

 

Per qui vulgui llegir el relat original:

https://www.maldemuntanya.cat/2025/11/aventures-i-desventures-dun-metge.html

Per qui vulgui veure el film de l’Expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Per qui vulgui llegir el dietari de l’expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

 

 

Etiquetes: , , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@gmail.com


Apunta't a la llista de correu de Mal de Muntanya

* indica que es obligatorio

Intuit Mailchimp