CAPÍTOL XI. ENCARA MÉS AMUNT
L’endemà, jo estava prou recuperat per emprendre el camí del campament
4, que es distingia justament per sobre de l'horitzó com un minúscul punt negre
en l'immens desert blanc. Avançava lentament. Els genolls em tremolaven; els
peus marcaven les deu i deu; queia sovint. Tot això, afegit al fet
que no experimentava amb prou feines el desig de buscar transversions, em va
portar a pensar que m'estava debilitant. Vaig comprovar que els meus
pensaments refusaven elevar-se més amunt del meu estómac. Estava a punt de
perdre el control del meu destí i de l'expedició.
Heus aquí el que era greu. Quan el cap abandona, l'equip es
disgrega.
Qui sabia què lluites es lliuraven allà baix? ¿Seria jo a
ser el primer a fer figa?
No, no faria figa. Ja era temps -em vaig dir- de deixar de
compadir-me de mi mateix i de la meva sort. M'havia repetit llargament que
jo tenia motius per queixar-me, i com no tinc el costum de mentir, m'ho havia
cregut. El remei era evident: havia de mantenir propòsits reconfortants.
Em vaig dir que tenia els genolls segurs i els peus
rectes. Em vaig dir que a cada pas adquiriria forces noves. Em vaig
repetir que els meus mals de panxa no mereixien tot just que es parlés
d'ells. Em vaig dir que estava impacient de trobar transversions.
Em vaig parlar tot el dia. Estava a punt de convèncer-me,
quan a la fi de la tarda em vaig imaginar sobtadament que la meva vista
baixava, i vaig començar a témer la ceguesa de les neus. Em vaig repetir
que això no estava més que en la imaginació. Vaig fer el possible per
persuadir-me d'això, i em va semblar, a la fi, que la meva vista
millorava. Però quan vam arribar al campament 4 em vaig adonar que els
vidres de les meves ulleres estaven enterament gebrats.
Vaig trobar a Setciències molt ben instal·lat. Em va donar
una llarga i interessant llista d'aparells científics que havia cregut veure
durant l'ascensió de la vigília. Em va tenir així molt de temps
escrivint. Reproduiria aquesta llista aquí, però temo que no susciti tot gaire
interès, ja que s'assembla molt a un catàleg d’una manufactura d'armes en
termes industrials.
Vaig dir a Setciències que em proposava passar un dia al
campament 4 per aclimatar-me, i que reprendria el meu avanç el més aviat
possible, per tal d'arribar el més amunt que pogués. Volia arribar fins al cap
de les meves forces. Esperava -vaig dir-li- que m’acompanyaria.
Setciències em va dir que això era precisament el que ell hagués
volgut. Però la seva permanència al campament 4 se li havia posat malament
i li era imprescindible baixar per refer-se. Va afegir que això li
permetria servir al campament 3 de enllaç per a la transmissió dels missatges
entre els nostres companys i jo. Era indispensable -va explicar- mantenir
contacte amb els altres, i aquest era l'únic mitjà pràctic per aconseguir-ho.
Espero no donar proves de massa indulgència cap a mi si
atribueixo a l'efecte de l'altura la passatgera irritació que em van inspirar
les conclusions lògiques i coherents d’en
Setciències. Reconeixia la lògica del seu procedir, però em va semblar que
en aquell moment la lògica i Setciències s'havien coaligat contra mi. Això
era mesquí per part meva, sobretot si es pensa en la compassió que m'havia
testimoniat Setciències en circumstàncies anàlogues al campament 3.
Després d'un frugal sopar de llenties i carn seca, em vaig
trobar prou refet i vaig sentir desitjos de tenir una franca conversa amb Setciències. Setciències
era un savi acostumat a mirar de cara a la veritat; per això vaig veure natural
confessar-li que estava molt interessat en l'estat amorós de l'equip i
preguntar-li si per la seva banda tenia promesa. Em va respondre que
aquesta era una qüestió molt interessant, en efecte. Li vaig dir que
aquesta era la meva opinió, i llavors vam romandre per uns instants
silenciosos. Al cap d'alguns instants, li vaig recordar que no havia
respost a la meva pregunta; jo esperava vaig afegir que ell interpretaria
rectament el meu interès. Ell em va assegurar que per descomptat, que
estava commogut per l'interès que li manifestava. Però que ell mateix no
tenia sobre la qüestió una opinió ben definida. Li vaig afirmar que
m'encantaria que confiés en mi. Em va explicar llavors la seva història,
però lenta i penosament. El pobre! Tan viva era la seva emoció, que
les paraules li arribaven difícilment als seus llavis.
Havia tingut sempre desitjos d'una núvia o una promesa, em va
dir. Ja des de quan era nen aquest desig omplia el seu cor. Demanava
sempre al Pare Noel que li enviés una, i les seves decepcions repetides
l'havien portat a conèixer, a una edat molt tendra, un sentit de la desil·lusió
que més d'un home hagués pogut envejar. Quan va descobrir que el Pare Noel
no existia, va decidir en el seu petit cap que no podia tenir confiança en els
seus pares. D'aquí a dubtar de tot el que se li deia no hi havia més que
un pas. Als sis anys ja era un perfecte escèptic.
Em va preguntar si jo podia comprendre els seus
sentiments. Li vaig dir que sí; un nen sensible i intel·ligent podia
molt bé reaccionar d'aquesta manera. Jo tenia, per la meva banda, des de
feia molt de temps, dubtes sobre la conveniència de la creença en el Pare Noel,
i l'experiència de Setciències m'interessava vivament. Li vaig pregar que
prosseguís el seu relat.
A l'edat de set anys havia demanat al seu pare que li revelés
els misteris de la vida, especialment pel que concernia a les núvies. Però
ell va jutjar perfectament increïble el que se li va ensenyar; això li va
semblar més inversemblant encara -em va dir- que l'existència del Pare
Noel. En la seva confusió, va consultar a alguns dels seus petits amics
que, igualment desconcertats, van interrogar als seus pares sobre aquesta
qüestió. Les explicacions que li van donar eren tan variades i
contradictòries, que el pobre nen es va trobar confirmat en la seva opinió que
tot això no eren més que mentides. Estava convençut que les núvies no
existien més que el Pare Noel.
Els pares dels seus petits amics s'havien emocionat d'aquest
sobtat interès per un tema tan delicat. Havent descobert qui era l'origen
d'aquest moviment, es van reunir en consell i, després de madura reflexió, van
comprar a escot entre tots un tirador de gomes al jove Setciències, amb
l'esperança que això desviaria les seves preocupacions cap a altres temes.
Apart de les despeses en vidres trencats, es van mostrar molt
satisfets del resultat. El plaer, primari i natural que experimentava el
nen en posseir un aparell de destrucció va desviar efectivament la seva atenció
del problema de les núvies, suprimint així una tensió interna que hauria pogut
provocar -qui sap? - potser una carrera política.
Alguns anys més tard, quan era estudiant, l'interès que havia
dedicat a aquest tema es va trobar revifat per una observació feta de pas per
una serventa sobre la dificultat de casar-se. Consultant obres de
referència i dirigint-se a les autoritats en la matèria, va adquirir molt aviat
un coneixement exhaustiu de les creences establertes sobre la
qüestió. Però el seu escepticisme era encara més robust que la seva
credulitat. Malgrat un viu desig de creure, era incapaç. Tenia la
impressió -em va dir- de ser l'únic de tota la raça humana en ser capaç de
percebre la penosa veritat i en escapar al confortable miratge de la
il·lusió. Va arribar a creure que la seva missió a la vida era revelar a
la Humanitat la llum que només ell sol havia estat capaç de distingir. Era
eloqüent, hàbil en les discussions, i va fundar un grup titulat "D'on
venim?", La divisa era: "On anem?" Va
escriure fins i tot una monografia que portava per títol “Les núvies: un
mite patètic”, que va ser publicada per "Edicions de la Raó"
i les deu edicions van ser successivament esgotades.
La seva negativa obstinada a creure res del que se li ensenyés
el va portar a ser expulsat de la Universitat. Els adherits al seu grup li
van fer una escorta triomfal i el van proclamar primer màrtir de la nova falta
de fe. Però no havia de trigar, com molts joves abans que ell, en
comprendre que el món dels homes i els negocis s'assemblava molt poc a el món
dels seus somnis. El seu primer i brutal despertar es va produir un
dissabte, a la tarda, al bar "L'Esquirol Psíquic". Setciències
acabava d'arengar als consumidors, com de costum, després d'haver exposat,
estimava ell, d'una manera particularment brillant i clara, la seva teoria de
l'escepticisme. Tot just havia acabat, quan un senyor de certa edat, i
d'un gènere més aviat excèntric, va pronunciar algunes frases que van tenir el
do de fer perdre a Setciències tota la seva suficiència. El desconegut va
declarar que no negava a Setciències certes vagues resplendors prometedores com
a escèptic. Però tenia encara molt camí per recórrer. Li calia
aprendre la veritat fonamental, a saber: que el veritable escèptic és escèptic
per disposició d'esperit més aviat que per convicció; que la vestimenta
intel·lectual amb que vesteix el seu escepticisme no té més importància que les
demostracions del creient; és a dir, que serveix més per violar la veritat
que per revelar-la tota nua. A més, sabent que el seu esperit li permetrà
posar tot en dubte, l'escèptic menysprea el mètode que consisteix a formular la
seva incredulitat; s'ha d'acontentar amb viure-la. Però fins i tot -declarava
el vell senyor- això era anar massa lluny. El veritable escèptic refusava
fins i tot creure en si mateix i en el seu propi escepticisme. Guardava
una amplitud d'idees indiscernible de l'absència d'idees; el seu
escepticisme trobava la seva última expressió en l'acceptació dels prejudicis
cecs com a sana base d'existència i com la forma més penetrant de
filosofia. Heus aquí -va dir- quina era l'última fe, la que menyspreava el
pretext intel·lectual. I va concloure afirmant que el veritable escèptic
tenia una fe més robusta que qualsevol creient.
Setciències va deixar el bar "L'Esquirol Psíquic"
en un estat de completa confusió. Va passar una nit horrible; es va
despertar amb una violenta migranya i un gran disgust per les begudes
alcohòliques i per les discussions amb senyors excèntrics.
El naixement d'aquesta obsessió va marcar la seva vida amb un
punt d’inflexió decisiu. No calia discutir-ho més -em va dir-; absurd
o no, seria en endavant per a ell una convicció establerta. Va concloure
que ja que havia de viure acceptant els prejudicis, escolliria els més
agradables. Es va posar a buscar al seu voltant, examinant atentament tots
els prejudicis que trobava. Va inspeccionar així milers: els uns,
confortables i tranquil·litzadors; els altres, penosos i
extenuants; prejudicis vigorosos o febles; prejudicis personals,
nacionals, inofensius, temibles, antics, moderns, científics, supersticiosos,
plebeus, aristocràtics, pràctics, inútils, ortodoxos, herètics... Em va dir que
tenia la impressió de ser un explorador que hagués caigut sobre un cofre que
contingués un tresor atapeït de les pedres més rares i més
precioses. Picotejava aquí i allà. Va acabar per seleccionar una
col·lecció completa de prejudicis que li durarien tota una vida i li permetrien
afrontar qualsevol situació. Va triar una carrera i es va inscriure en un
partit polític.
L'orgull de la seva col·lecció era aquest desig que li havia
acollit sempre el seu cor: el desig de tenir una núvia. El prejudici havia
donat vigor al que la raó havia gairebé destruït. Amb una alegria matisada
de respecte, també amb el sentiment d'un miracle complert, va voler tornar al
seu lloc aquest vell desig.
Però ja no hi cabia.
Va assajar en un sentit; després, en un altre. El va
examinar sota totes les costures. El va raonar. Va llegir llargs
passatges dels clàssics. Es va mentir. Va prendre consell de tots el
que podrien dir-li el que ell desitjava sentir.
Tot va ser en va.
Setciències em va dir que es preguntava si jo podia comprendre
els seus sentiments. Havia arribat -em va dir- a la convicció que l'opinió
popular estava fundada. Ho podia provar per tots els procediments
intel·lectuals coneguts. A més, ell no demanava més que compartir aquesta
opinió. En una certa mesura, ell creia en això també, però no
completament. Hi havia sempre una reserva en el fons del seu esperit, i, a
mesura que el temps passava, la convicció poc a poc s'establia en ell que tot
això no era més que un complot destinat a enganyar-lo; un vast complot que
englobava a tots els autors de llibres i als propis amics de Setciències.
Em va preguntar si jo no trobava que ell pecava per excés
d'imaginació. Li vaig dir que, ben al contrari, el seu relat
m'apassionava, doncs jo mateix havia conegut una experiència molt semblant a la
seva, encara que menys intensa. M'havia passat quan vaig anar a Escòcia a
reunir-me amb uns amics per fer alpinisme. A mig camí, a la carretera
-anava en bicicleta-, vaig començar a posar en dubte l'existència
d'Escòcia; em vaig preguntar si no havia estat inventada per posar-me en
ridícul. Tots els llibres que jo havia llegit, tots els acudits
d'escocesos avars, el Macbeth de Shakespeare, les cançons del Loch Lomond i de
Bornie Charles, tot això formava part d'un vast complot. La gent del Nord
que pretenien venir d’Escòcia entraven a la conjuració; el seu accent
havia estat inventat per la circumstància. Jo estava a prop de Berwick,
sobre el Tweed; anava a posar-me en ridícul davant milers de bromistes que
havien consagrat la seva vida sencera a sostenir aquesta broma. Vaig
arribar a un tal grau d'aprensió, que molt aviat vaig ser incapaç de seguir
rodant en bicicleta. Em vaig dir que si prenia el tren evitaria ser
descobert, ja que si Escòcia no existia veritablement, la Companyia de
Ferrocarrils ho sabria, certament, i no vendria bitllets. Però quan vaig
arribar a l'agència de viatges vaig comprendre, de cop i volta, que tan en
ridícul em posaria volent comprar un bitllet com volent anar a Escòcia amb
bicicleta. Em vaig adonar igualment que si hi havia efectivament complot
en allò, la Companyia de Ferrocarrils participaria en ell i tindria falsos
bitllets disposats en totes les finestretes, en el cas que jo em presentés en
elles. Però era massa tard per retrocedir. Vaig comprar un bitllet
per a Berwick, i hauria jurat que l'empleat que m'ho va vendre tenia un
aire decebut. Un cop al tren, em vaig lliurar a una discreta enquesta a
prop del personal i dels meus companys de viatge, vaig examinar les etiquetes
dels equipatges i vaig concloure que si tot això formava part d'un complot,
estava notablement ben organitzat. Vaig decidir que Escòcia constituïa un
risc calculat que valia la pena d'escometre. A Berwick vaig baixar del
tren i vaig franquejar la frontera amb bicicleta.
Setciències va declarar que aquest era exactament el gènere de
sentiments que experimentava en el que concernia a les
núvies. Malauradament, no havia pogut trobar solució tan fàcil com la
meva. Havia conegut a una jove que era exactament el gènere de dona que
hagués desitjat tenir per xicota si s’hagués pogut persuadir de creure en la
seva existència. Tan vius eren els seus sentiments, que va decidir córrer
tots els riscos demanant-li relacions. Encantat de la vida perqué ella va
accedir.
Això havia passat just abans de la nostra partida
d'Anglaterra. Durant alguns dies Setciències havia estat l'alpinista més
feliç de la terra. El seu més car somni de la infància s'havia
realitzat. Per una mica, fins hauria pogut creure en el Pare Noel.
Després va venir el dubte. Era això veritat? Podia ser
això veritat? La seva xicota no formava part del complot? Al nostre
retorn, no s’exposaria al ridícul davant de tota la nació?
Des de llavors havia estat esquinçat entre l'amor i la por, i no
havia conegut un moment de pau. Ningú podia imaginar els turments pels
quals havia passat.
Va llançar un gemec molt afligit. ¡Pobret! Vaig
tractar de tranquil·litzar-lo dient que els seus temors no eren més que
imaginaris; però, què podia jo contra tota una vida
d'escepticisme? Li vaig dir que jo no seria feliç fins que no l’hagués
tranquil·litzat. Li vaig suplicar que em deixés compartir les seves
preocupacions, a fi de poder ajudar-lo en aquesta lluita. Ell em va
testimoniar un reconeixement patètic, però no va voler sentir parlar d'això.
Jo ja tenia -em va dir- suficients responsabilitats. Hauria
de suportar ell el seu fardell de la millor manera possible i afrontar sense
concessions la situació al nostre retorn a Anglaterra. Em va agrair
haver-lo escoltat, però va afegir que les coses serien més fàcils per a ell si
no tornàvem a parlar mai de tot això. L'hi vaig prometre, la gola
atapeïda, i em vaig fer el vot de ara en endavant de pensar menys en les meves
pròpies preocupacions.
