MUNTANYA I FELICITAT
dijous, 2 de gener del 2020
La pregunta de si la pràctica dels esports de muntanya ajuda a la felicitat és incòmoda. Sospito que també és enverinada. I potser és irresoluble.
Perqué... tant el concepte felicitat com el concepte muntanya ballen molt de persona a persona.
Perqué... tant el concepte felicitat com el concepte muntanya ballen molt de persona a persona.
Perqué.. que és la felicitat per cadascú?
Que sòn els esports de muntanya per cadascú?
Que sòn els esports de muntanya per cadascú?
Felicitat és estar habitualment bé o és alguna cosa més? Es pot ser feliç sempre o només a estones? Fer muntanya és convertir les muntanyes en camps de competició i pulveritzar rècords anteriors?
O és recomanar als jubilats que facin exercici a la natura i respirin aire pur?
O potser sòn ambdues coses o algunes altres més.
O potser sòn ambdues coses o algunes altres més.
Hi ha tantes maneres de viure la "muntanya" i tantes maneres de viure el concepte "felicitat" com persones. No crec que hi hagi una sola resposta clara.
Així i tot, com que a mi m'ha funcionat, relativament, intentaré exposar la meva versió personal. Potser algú ho entendrà. O potser no...
Faré un mix d'una part del diari de l'Expedició Mataró al Lhotse Shar de 1984 i d'un article científic publicat l'any 1996 a la revista Psichological Science.
Primer explico el context del diari. Escrit un dia de maig, en un campament d'una sola tenda, penjat dalt d'unes roques, d'on només es podia sortir, amunt o avall, agafant-se a les cordes. El replà on era el campament permetia agafar neu neta, pixar a cinc metres de la tenda, estirar les cames per 15 metres quadrats i veure grans vistes i paisatges. La meva feina era mantenir el campament en condicions d'habitabilitat i, si era necessari, ajudar als companys dels campaments de més amunt.
Perqué era en aquell campament? Perqué alguna cosa al fons de l'ànima em deia que no s'havia de passar més amunt d'un cert punt. Olorava un perill.
Em vaig quedar al campament 1.
Aquell any no va passar res.
L'any 1987 hi vàrem tornar i la sensació d'amenaça va tornar a aparèixer al mateix lloc. Em vaig tornar a quedar al campament 1.
Dies després, una mica més amunt, a quatre dels vuit membres de l'expedició, els va sorprendre una allau de placa i van caure per la paret sud del Lhotse Shar. Allí van morir en Sergio Escalera, en Francisco Porras, l'Antonio Quiñones i en Toni Sors.
Dos dies després els vaig trobar a la glacera, tres mil metres més avall. Allà mateix els vaig sepultar.
A veure si el que vaig escriure aquell llunyà 20 de Maig de 1984 té, o no té, a veure amb la felicitat.
https://www.maldemuntanya.cat/p/pel.html
https://www.maldemuntanya.cat/2018/03/la-mirada-de-les-muntanyes.html
Primer explico el context del diari. Escrit un dia de maig, en un campament d'una sola tenda, penjat dalt d'unes roques, d'on només es podia sortir, amunt o avall, agafant-se a les cordes. El replà on era el campament permetia agafar neu neta, pixar a cinc metres de la tenda, estirar les cames per 15 metres quadrats i veure grans vistes i paisatges. La meva feina era mantenir el campament en condicions d'habitabilitat i, si era necessari, ajudar als companys dels campaments de més amunt.
Perqué era en aquell campament? Perqué alguna cosa al fons de l'ànima em deia que no s'havia de passar més amunt d'un cert punt. Olorava un perill.
Em vaig quedar al campament 1.
Aquell any no va passar res.
L'any 1987 hi vàrem tornar i la sensació d'amenaça va tornar a aparèixer al mateix lloc. Em vaig tornar a quedar al campament 1.
Dies després, una mica més amunt, a quatre dels vuit membres de l'expedició, els va sorprendre una allau de placa i van caure per la paret sud del Lhotse Shar. Allí van morir en Sergio Escalera, en Francisco Porras, l'Antonio Quiñones i en Toni Sors.
Dos dies després els vaig trobar a la glacera, tres mil metres més avall. Allà mateix els vaig sepultar.
A veure si el que vaig escriure aquell llunyà 20 de Maig de 1984 té, o no té, a veure amb la felicitat.
https://www.maldemuntanya.cat/p/pel.html
https://www.maldemuntanya.cat/2018/03/la-mirada-de-les-muntanyes.html
Campament 1. 5800 metres. 20 de Maig.
12 hores.
He rentat, els mitjons, els calçotets i jo, al xaragall. Net i polit com una patena. Començo el diari d'avui.
El rellotge és implacable, però és tan lent...
He rentat, els mitjons, els calçotets i jo, al xaragall. Net i polit com una patena. Començo el diari d'avui.
El rellotge és implacable, però és tan lent...
Avui ja fa quatre dies seguits que sóc sol en aquesta tenda.
Una tenda muntada a l'únic punt pla, que de dia és sobre un estany de neu fosa i de nit sobre el gel. No hi ha més lloc. Tot plegat és dalt d’una torre de roques amb no gaire més de quinze metres quadrats per estirar les cames. I sense badar si no em vull cardar una castanya, dos-cents metres més avall.
Tot el paisatge és meu, fins al fons de les valls del Nepal.
Tot, llevat del Lhotse Shar, que s’aixeca a la meva esquena amb una presència ominosa. Dic a l'esquena perqué no hi ha pebrots de mirar-lo a la cara. Una presència que s’imposa tota sola a la resta del mon. Una presència que em vigila i m'aclapara.
Una tenda muntada a l'únic punt pla, que de dia és sobre un estany de neu fosa i de nit sobre el gel. No hi ha més lloc. Tot plegat és dalt d’una torre de roques amb no gaire més de quinze metres quadrats per estirar les cames. I sense badar si no em vull cardar una castanya, dos-cents metres més avall.
Tot el paisatge és meu, fins al fons de les valls del Nepal.
Tot, llevat del Lhotse Shar, que s’aixeca a la meva esquena amb una presència ominosa. Dic a l'esquena perqué no hi ha pebrots de mirar-lo a la cara. Una presència que s’imposa tota sola a la resta del mon. Una presència que em vigila i m'aclapara.
Vaig passant el temps enfeinat. No tan malament com si fos empresonat, però alguna cosa hi ha d’aixó. Treballo, arreglo cada dia la plataforma de la tenda, que es va movent i desfent amb el desglaç de la primavera que avança. Preparo la pitança, jugo a cartes, escric a estones i llegeixo molt. De quatre llibres que he pujat ja m’he polit dos.
Quan el temps és clar, vigilo les arestes i parets que s’enfilen amunt. De moment cap moviment humà. Només algunes allaus aquí i allà.
El rellotge de sorra va deixant caure els granets un a un, lentament. Per molts que n’hi hagi, poc a poc van minvant i un dia s’acabaran. Ja fa temps que vaig notant aquest lent fluir de la vida que es va escapant com la sorra del rellotge entre els dits. Encara no tinc trenta-quatre anys i ja sento que tot és diferent del que solia ser abans. Ja no puc escalar a Montserrat com quan tenia vint anys. I si ara ja no puc fer allò que feia, doncs em mato a guàrdies a l’hospital, vinga a treballar, i vinc a l’Himàlaia a buscar no sé qué...
La vida ha buidat alguns grans de sorra i ja no puc fer el mateix que feia abans. Toca adaptar-se al que hi ha i al que es pot fer, em diuen els assenyats. Potser sí, però la vida d’adolescent era molt més divertida i apassionant.
Aguantar el rellotge de sorra, amb l’únic objectiu de que no es trenqui fins que es buidi del tot, s’em fa molt pesat. Sobretot sabent que cada vegada costa més i que el final és sempre el mateix. Potser per aixó faig expedicions. És fàcil que en un mal pas, el rellotge de sorra em caigui, es trenqui i així s’acabi l’agonia i el suplici d’haver-lo d’aguantar i de protegir contínuament.
Com que ja sé quin serà, tard o d’hora, el final, perquè haig de lluitar tant? De fet és un debat antic: si la mort és inevitable, perquè enfrentar-m’hi?
Quan el temps és clar, vigilo les arestes i parets que s’enfilen amunt. De moment cap moviment humà. Només algunes allaus aquí i allà.
El rellotge de sorra va deixant caure els granets un a un, lentament. Per molts que n’hi hagi, poc a poc van minvant i un dia s’acabaran. Ja fa temps que vaig notant aquest lent fluir de la vida que es va escapant com la sorra del rellotge entre els dits. Encara no tinc trenta-quatre anys i ja sento que tot és diferent del que solia ser abans. Ja no puc escalar a Montserrat com quan tenia vint anys. I si ara ja no puc fer allò que feia, doncs em mato a guàrdies a l’hospital, vinga a treballar, i vinc a l’Himàlaia a buscar no sé qué...
La vida ha buidat alguns grans de sorra i ja no puc fer el mateix que feia abans. Toca adaptar-se al que hi ha i al que es pot fer, em diuen els assenyats. Potser sí, però la vida d’adolescent era molt més divertida i apassionant.
Aguantar el rellotge de sorra, amb l’únic objectiu de que no es trenqui fins que es buidi del tot, s’em fa molt pesat. Sobretot sabent que cada vegada costa més i que el final és sempre el mateix. Potser per aixó faig expedicions. És fàcil que en un mal pas, el rellotge de sorra em caigui, es trenqui i així s’acabi l’agonia i el suplici d’haver-lo d’aguantar i de protegir contínuament.
Com que ja sé quin serà, tard o d’hora, el final, perquè haig de lluitar tant? De fet és un debat antic: si la mort és inevitable, perquè enfrentar-m’hi?
Potser és un tema de dignitat. No es tracta de si ens enfrontem o no, de si lluitem o no. Es tracta de com ho afrontem i amb quina enteresa ho fem.
Que m’he explicat? Potser no gaire, però no en sé més. Soc metge, no filósof ni escriptor.
Doncs ara ve la contradicció. Aquesta vegada he trobat un lloc, una situació o un pas, que m’angunieja. Irracionalment sento que no haig de passar per allà. I en lloc de llençar-m’hi de cap, a veure si s’acaba el suplici, m’aturo. Com que el pas segueix allà mateix, els companys hi passen i jo no els segueixo, m’entaforo en un forat on no tinc res més a fer que pensar, rumiar i fer voltar el cap. Tot plegat, una muntanya de sentipensaments, sensacions, tristors i penes que van empitjorant com més ho vull racionalitzar. Deu ser que per sobre de l’estat d’ànim hi ha l’instint de supervivència. Deu ser que a qui és feliç tot li està bé i per qui és patidor tot és una creu. Ja ho diuen.
I aquí penjat. Quatre dies sobre unes roques, treballant per mantenir la tenda ben plana i el sac de dormir sec. Vigilant de no caure.
I ara a fer el dinar. Perqué que és la felicitat del pobre alpinista solitari sinò un bon perol de llenties amb cansalada?
Acabada la feina de manteniment del matí, quan s'amaga el sol, pujen els núvols del fons de la vall i tot es gela, toca amagar-se a la tenda. I quin plaer millor que cuinar i menjar?
Recepta: Una olla a pressió petitona plena de neu, un sobre de sopa de crema de pollastre, sense pasta, quatre grans d'all, un grapat de pols de kursani nepalés ben picant, un tall de cansalada tallat a quadrets i un grapat de llenties que tinc tot el matí sobre un mocador en un lloc on l'aigua raja i les remulla. Avui no sé com sortirà, però altres dies ha estat l'àpat potent del dia més satisfactori de la vida del pobre expedicionari solitari.
En l'improbable cas de sobreviure a tanta expedició, sempre em quedaran aquests moments de vida intensa. Les potents escudellades de carn i llegum i les postes de sol sobre les terres baixes que domino. I si no sobrevisc, que hi fa? Carpe Diem. Agafa el moment i extreu-li la felicitat que té.
El rodolí del dia:
Anys després d'escriure aquell diari es va publicar l’article científic que us afegeixo i que us recomano. El resultat de l’estudi diu que ser feliç no depèn de cap circumstància exterior. Depén del teu interior i no de l’exterior. Es pot ser feliç al mig de desgràcies i es pot ser infeliç en el major benestar. O ho ets o no ho ets. I punt rodó.
Doncs ara ve la contradicció. Aquesta vegada he trobat un lloc, una situació o un pas, que m’angunieja. Irracionalment sento que no haig de passar per allà. I en lloc de llençar-m’hi de cap, a veure si s’acaba el suplici, m’aturo. Com que el pas segueix allà mateix, els companys hi passen i jo no els segueixo, m’entaforo en un forat on no tinc res més a fer que pensar, rumiar i fer voltar el cap. Tot plegat, una muntanya de sentipensaments, sensacions, tristors i penes que van empitjorant com més ho vull racionalitzar. Deu ser que per sobre de l’estat d’ànim hi ha l’instint de supervivència. Deu ser que a qui és feliç tot li està bé i per qui és patidor tot és una creu. Ja ho diuen.
I aquí penjat. Quatre dies sobre unes roques, treballant per mantenir la tenda ben plana i el sac de dormir sec. Vigilant de no caure.
I ara a fer el dinar. Perqué que és la felicitat del pobre alpinista solitari sinò un bon perol de llenties amb cansalada?
Acabada la feina de manteniment del matí, quan s'amaga el sol, pujen els núvols del fons de la vall i tot es gela, toca amagar-se a la tenda. I quin plaer millor que cuinar i menjar?
Recepta: Una olla a pressió petitona plena de neu, un sobre de sopa de crema de pollastre, sense pasta, quatre grans d'all, un grapat de pols de kursani nepalés ben picant, un tall de cansalada tallat a quadrets i un grapat de llenties que tinc tot el matí sobre un mocador en un lloc on l'aigua raja i les remulla. Avui no sé com sortirà, però altres dies ha estat l'àpat potent del dia més satisfactori de la vida del pobre expedicionari solitari.
En l'improbable cas de sobreviure a tanta expedició, sempre em quedaran aquests moments de vida intensa. Les potents escudellades de carn i llegum i les postes de sol sobre les terres baixes que domino. I si no sobrevisc, que hi fa? Carpe Diem. Agafa el moment i extreu-li la felicitat que té.
El rodolí del dia:
Noia, ja vas veient quin pessimista,
potser que m’aviis a fer punyetes,
no t’hi amoïnis ni et posis trista,
que estic fet un somicapenetes.
potser que m’aviis a fer punyetes,
no t’hi amoïnis ni et posis trista,
que estic fet un somicapenetes.
És clar que, els autors, de mentalitat i formació anglosaxona, assimilen felicitat amb benestar (well-being) i això potser no sigui així a totes les cultures... A més a més, cadascú pot canviar el seu interior amb una infinitat de tècniques psicològiques i de creixement personal o a base de medicaments, etc.
Psichological Science Vol 7, Nº 3, May 1996
Happiness Is a Stochastic Phenomenon
David Likken, Auke Tellegen. First Published May 1, 1996
Happiness, or subjective well-being, was measured on a birth-record-based sample of several thousand middle-aged twins using the Well-Being (WB) scale of the Multidimensional Personality Questionnaire Neither socioeconomic status, educational attainment, family income, marital status, nor an indicant of religious commitment could account for more than about 3% of the variance in WB From 44% to 52% of the variance in WB, however, is associated with genetic variation Based on the retest of smaller samples of twins after intervals of 4 5 and 10 years, we estimate that the heriability of the stable component of subjective well-being approaches 80%.
https://doi.org/10.1111/j.1467-9280.1996.tb00355.x
Segurament no us ho he deixat gaire clar. És que no es pot. Però almenys, si no us he donat motius i raons per rumiar, us hauré millorat l'insomni. Aixó passa per fer preguntes difícils de matinada.
Segurament no us ho he deixat gaire clar. És que no es pot. Però almenys, si no us he donat motius i raons per rumiar, us hauré millorat l'insomni. Aixó passa per fer preguntes difícils de matinada.
edit
Text i reflexions interessants. Uns quants hi hem rumiat, en circumstàncies aparentment diferents, però en el fons molt semblants. I no hi ha conclusions. Cal seguir fent camí.
ResponElimina