Translate

Les Expedicions Fan Mal

Pupes Expedicionàries amb glamur. O sense...

La força mediàtica posa una aureola èpica i romàntica al voltant de les expedicions a les grans muntanyes del mon. Forma part del seu negoci. Aquest negoci té poc a veure amb la passió del muntanyenc. Tot i que, confessem-ho, sòn molts els muntanyencs que ho aprofiten per trobar patrocini i alimenten a la bèstia. Si voleu aprofundir el tema, podeu mirar l'entrada de fa uns dies: 

La muntanya com a negoci. La pérdua del valor íntim. 
DIJOUS, 19 DE DESEMBRE DE 2019. 
Pablo Batalla. "La virtud en la Montaña". Ediciones Trea.
https://www.trea.es/ 

Però no sempre hi ha tanta épica, ni la cosa és tan romantica ni té tant glamur si ens ho mirem des del punt de vista de l'expedicionari. 
Tota expedició comença amb esperit d'aventura i determinació. Però tot seguit i sobretot, el que hi ha és enyorament, soledat, fred, calor, cansament, incomoditats, por, por a les malalties i por a la mort. Tot plegat es suporta per aquell esperit d'aventura i per la determinació que tingui cadascú. Unes vegades hi ha dolor, altres hi pot haver eufòria. Alegries, riures, penes i plors. La vida mateixa condensada en uns mesos. Passió. Un temps apassionant però dur, la vida en expedició.

Encara hi ha una altre punt de vista. La del metge de l'expedició. Una feinada. Feinada que també inclou la passió.
Allà dalt, un metge s'ha d'enfrontar cada dia a malalties, trastorns i pupes diverses dels expedicionaris, dels treballadors de l'expedició o dels habitants del país que es travessa. Cada dia. Cada dia i moltes nits. A qualsevol hora. Sovint els problemes son greus i, de vegades, el resultat inevitable és la mort i cal acceptar-ho.

Com ja hem escrit moltes vegades, els objectius del metge d'una expedició son tres i per aquest ordre:

  1. El primer objectiu és tornar tots sense desperfectes. Medicina preventiva per que no passi alló que podem evitar i medicina assistencial quan ja ha passat. Les primeres de les feines del metge expedicionari.
  2. El segon objectiu és tornar amics. Perqué? Perqué tots som bona gent? Doncs no. És perqué mantenir la confiança entre els expedicionaris és la manera de minimitzar els riscos durant l'ascensió, perillosa, o la retirada, estadísticament encara més perillosa. En un equip ben cohesionat es controlen millor els riscos que quan cadascú tira pel seu cantó. Reduïr els riscos és una de les obligacions del metge d'expedició. Aquesta és una feina de medicina sociològica. A veure com s'ho fa el pobre metge per tenir contacte amb tothom i per reduir les diferències que apareixen entre caràcters forts i competitius que sovint fan saltar espurnes. Ja tenim la segona feina: guanyar la confiança de tots i fer que col·laborin, especialment en la salut i la supervivència. Aquesta feina és més complicada i més emocional que les anteriors. 
  3. El tercer i darrer objectiu és pujar al cim. Arribar-hi ja és un grau superior de felicitat. Sempre i quan, s'hagin acomplert els anteriors objectius. La tercera feina, que és treballar la bona aclimatació i la bona forma física del personal, és la més tècnica i la més fàcil de les feines del metge d'expedició.
Si hi poseu paciència podeu repassar algunes de pupes expedicionàries més habituals.

Començarem amb una pinzellada sobre els habitants. Recordeu que a la muntanya no hi ha només alpinistes. 



El gompa (monestir) de Rongbuk, al peu de la cara Nord de l'Everest o Qomolangma, és com tants altres monestirs del Tibet. Tots aquells monestirs van ser destruïts als anys seixanta del segle passat. Actualment s'estan rehabilitant i repoblant. Si hi havia monestirs, vol dir que hi havia camperols i ramaders que aportaven monjos i que els alimentaven. Per alimentar a 400 monjos calen molts treballadors...
Podeu trobar la història del gompa de Rongbuk a:
https://www.maldemuntanya.cat/2000/06/expedicio-caixa-de-barcelona-leverest_20.html

També podeu comparar el monestir de Rongbuk de l'actualitat amb les fotografies obtingudes durant l'expedició a l'Everest de 1983 a:
https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/les-comparacions-son-sempre-odioses.html

Pregunta: Quantes persones neixen, viuen, treballen tota la seva vida i moren a les muntanyes?


Naturalment, escriure sobre les estadístiques de les malalties de 25 milions de persones sobrepassa les capacitats d'aquest humil servidor de vostés. Només afegeixo una fotografia d'un avi xerpa amb un goll d'hipotiroidisme, trastorn que ells no consideraven malaltia i que avui dia pràcticament ha desaparegut pel mecanisme d'afegir iode a la sal de consum diari.

Podríem afegir altres records i fotografies d'expedicions al Nepal, Afganistà i Pakistà? Doncs si, però es faria massa llarg.
Compteu ferides, cremades i fractures, molts casos de malalties respiratòries cròniques o pneumònies, parasitosis intestinals, disenteries, algunes infeccions generals greus, una sèpsia puerperal, un càncer de fetge, dos tracomes, una mastitis post part, infeccions de pell no tan greus, però molt freqüents, com sarna, impetígen o fongs. Tuberculosi pulmonar, en algun cas de gravetat extrema. Una peritonitis tuberculosa. Un cas de cataractes traumàtic.
Característicament, al Tibet i al Kirguizstan, gairebé no em van arribar consultes dels habitants del país. Al Andes, algunes consultes aïllades al Perú i a Bolívia. Cap consulta a Xile.

Podeu llegir el relat d'un cas de tuberculosi pulmonar infantil a:





Referim-nos pròpiament als problemes dels expedicionaris. Comencem pels trastorns relacionats amb el fred i la calor.
La fama popular diu que a muntanya fa molt fred. És cert. Però també és cert que que hi pot fer molta calor. I, sobretot, una irradiació solar que pot fondre i esmicolar les pedres. 
La temperatura pot variar en més 50ºC en 24 hores, segons sigui de dia, de nit, sota el sol o en un dia ennuvolat. Tot aixó sense comptar amb el vent. El vent, que sense fer baixar la temperatura, disminueix la resistència al fred dels individus.   
Serveixi l'esquema següent de l'evolució de la temperatura al campament 3 (6500 metres) de la ruta nordest de l'Everest el més d'agost de l'any 1985. L'octubre de 1983, la temperatura en 24 hores variava de -55ºC fins -10ºC a migdia. Afegiu-hi un vent huracanat... 


Serveixi el següent exemple: tres fotografies del mateix campament amb poques hores de diferència. Primera imatge. Fixeu-vos en el grup de tendes en semicercle amb les banderoles, un bidó i el campament cobert de neu.
Segona imatge. Un pla més general on es veu tot el campament base incloent les anteriors tendes i banderoles i l'estany. Ja sense neu però quan encara no hi ha arribat el sol del matí.
A la tercera imatge, en Nawang Yongden relaxant-se a l'estany al costat dels bidons que netejàvem a l'aigua.  Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest 1985.





O sigui, que es passa d'haver-se d'amagar del sol i de la calor estirant-se en calçotets sobre el terra de la tenda a haver-se de posar tota la roba i glaçar-se l'aigua de la cantimplora si un núvol tapa el sol. Tot plegat en mitja hora. Una feinada física i un estrés fisiològic per l'organisme.


La disminució de la capa atmosfèrica en altitud, fa que la radiació lumínica i ultravioleta sigui més intensa com més elevada és l'altitud. Serveixin les dades de l'experiment fet a l'Everest l'any 1983 amb dosímetres de radiació (Rx). Dades interessants si sabem que els expedicionaris vam rebre en dos mesos el doble de la dosi màxima tolerada per un any als treballadors dels serveis de radiologia dels hospitals.
Publicació: A. Rañé, A. Ricart. Radiacions ionitzants a cotes altes. Medicina de Muntanya. Patologia ambiental de les grans altures. VII Jornades de Medicina de Muntanya. Pag: 313-324. Eds: Generalitat de Catalunya. Federación Española de Montañismo, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. 1985


Uns exemples de les lesions que poden fer les radiacions ionitzants de l'altitud. Unes mans cremades amb hiperqueratosi en una expedició a l'Hindu Kush l'any 1977.
A les següents imatges, lesions a la pell de la cara i als ulls. 




Any 1963. American Everest Expedition. Liderada per Jim Whittaker. Diversos expedicionaris van arribar al cim per la ruta normal. Thomas Hornbein i Willi Unsoeld hi arriben el dia 22 de maig fent la primera ascensió al cim de l'Everest per la ruta del couloir Hornbein, aresta Oest. Aquesta era la cara i la calba cremades del professor Hornbein en baixar del cim. Thomas Hornbein és metge i va ser professor a la universitat de Washington. En un congrés de medicina de muntanya, sorneguer, em va dir: "Jo de jove prometia molt... però després d'allò, em vaig quedar en catedràtic..."
Podeu veure un reportatge, una entrevista i les filmacions d'aquella expedició a:
https://www.youtube.com/watch?reload=9&v=v2AXIpF_eT4


Kurt Diemberger amb conjuntivitis actínica al campament base del K-2. Agost de l'any1986. Una tempesta va atrapar a 8500 metres a vuit alpinistes que baixaven del cim del K-2. Kurt Diemberger i Willi Bauer van ser els únics supervivents.


A més a més de la calor i la radiació solar, la neu és font de molts problemes: dificulta la marxa, facilita la pèrdua de persones o d'objectes imprescindibles, esclafa campaments, provoca allaus, i etc. De vegades cal desenterrar, o desennevar, els campaments quan hi tornes després de la tempesta. Si els trobes... I quan parlem de que la neu dificulta la marxa, no penseu que sigui més difícil pujar. És que és més difícil fugir de la tempesta o evacuar a un ferit... 


El vent, i l'efecte de refredament que provoca, és altre perill a muntanya.
Fridtjof Nansen, l'explorador polar norueg, va escriure: M'en ric del fred, però temo al vent.
Relació de l'equivalència de la temperatura ambient segons el vent que multiplica la pèrdua de la calor corporal.

Unes imatges de diverses congelacions, més o menys greus. No confongueu espectacularitat i vistositat de les lesions amb la gravetat. Penseu que només es veu la pell i que les lesions de pell no són les més greus.









Evolució d'un mateix cas en tres fotografies. Des de les lesions inicials al resultat final sis mesos després.




Apart de l'adaptació fisiològica del cos al fred, a la calor o a l'altitud hi ha altres factors importants per a la supervivència que depenen de la capacitat intel·lectual. És l'adaptació cultural a l'entorn. O, diguem-ne, els coneixements tècnics. 
Posaré només un exemple: la capacitat per fer un iglú.
Campament 2 a 6050 metres. Observeu uns blocs de neu al davant de la tenda. Fèiem un iglú.


L'iglú acabat, al davant de la tenda.


Nit de tempesta dins d'un iglú, tot i que aquesta fotografia correspon a un altre iglú d'una altre expedició. Aquest servidor de vostés i en Miquel Sànchez al campament 2 del Manaslu, a 5600 metres, bastant confortables, sota una tempesta que recordarem sempre i que es va emportar per sempre a dos companys, en Pere Aymerich i Melis i l'Enric Font i Lloret, que eren al campament 4 a 7400 metres.


L'iglú és només un exemple.
Coneixements sobre l'aclimatació o la forma d'aïllar-se del fred; sobre la nutrició, la hidratació o com evitar l'esgotament; sobre el clima i el temps que farà, etc i etc, milloren la capacitat de supervivència d'un alpinista o d'un equip d'alpinistes.
Molt s'equivoca qui no entengui que els coneixements tècnics i la intel·ligència sòn el tronc principal de la supervivència. Controlar la situació. A muntanya i arreu del mon. Els qui confien tot al seu físic, per molt entrenats que estiguin, no sobreviuran si les coses es posen difícils de veritat si no saben com manejar la situació. 


Una allau de canal a l'Annapurna. Seqüències consecutives. A l'inici, el núvol de pols és dalt i el con de dejecció del final no té neu. Al final, el núvol ha desaparegut i la neu cobreix el con de dejecció final.
Que hauria estat d'una cordada que fos en aquesta canal en aquell moment?
Els veterans em deien: "Contra les allaus, prevenció. No siguis allà quan baixen. Espavila't".







Les següents fotografies sòn simulacions de les pràctiques del Màster de Medicina de Muntanya. Els "accidentats" tots sòn infermers o metges professors del màster ben caracteritzats. Els alumnes han de diagnosticar quin és el problema i decidir l'actuació. Forma part de l'examen.




Relacionat amb l'assistència als accidentats, els rescats i l'evacuació, trobem el tema dels transports. Òbviament, com més alta i més llunyana sigui la serralada, més precaris seran els transports. Uns exemples...


Aeroport de Lukla (Vall de Khumbu, Nepal) l'any 1984. Si teniu paciència i curiositat mireu les fotografies actuals de l'aeroport de Lukla. Aquell any collíem maduixes als vorals de la pista...


Travessant el riu Rongbuk (Tibet), l'any 1983.


Travessant el riu Braldo, al Karakorum (Pakistà), l'any 1988 per un pont de cable.


Evacuant un company amb congelacions als peus l'any 1980 al Karakorum (Pakistà).


Any 1990. Hospital de Khunde. Situat a 3840 metres. L'hospital central del país xerpa. Dos metges hi donen servei permanent a la població xerpa de la vall de Solu Khumbu. Disposa d'un generador d'electricitat que dona llum al petit quiròfan, la sala de parts, l'aparell de Rx i al laboratori bàsic. Té dos llits per ingressos i ràdio per comunicar amb hospitals de Kathmandu.


Any 1990. Hospital de Pheriche. Situat a 4370 metres a dos dies de marxa del campament base de l'Everest per la via del coll sud (Nepal). En realitat és una consulta pensada pels trekkers amb Mal Agut de Muntanya i només funciona en els periodes de trekking; tancat tot l'hivern i durant el monsó. Dos metges hi donen servei per torns de 3 mesos. L'equipament és mínim.


Pràctiques de rescat al Pirineu. Màster de Medicina de Muntanya. Any 1999. Els serveis de rescat, tal i com els entenem aquí, no es poden trobar a la major part del mon. En expedició cal saber ser autosuficient, organitzar bé el grup i acceptar els riscos.


L'altitud es caracteritza per la disminució de la pressió atmosfèrica. L'aire té 21% d'oxígen a qualsevol altitud, de forma que a menor pressió, menor quantitat d'oxígen.  


Els trastorns i malalties que anomenem Mal de Muntanya es relacionen amb la disminució de la pressió atmosfèrica i el dèficit d'oxígen disponible.

Recordem dos punts:

No hi ha un Mal de Muntanya. N'hi ha molts. Així, de cop i sense pensar gaire, podem parlar del Mal Agut de Muntanya, de l'Edema Perifèric, de les Hemorràgies Retinianes, de l'Edema Cerebral d'Altitud i de l'Edema Pulmonar d'altitud. Uns sòn greus i altres no tant. És important conèixer-los, saber-los distingir i avaluar.
Altres formes de Mal de Muntanya, com el Mal Crònic d'Altitud o el Mal Subagut d'Altitud, no afecten als expedicionaris perqué apareixen després de mesos o anys d'estada en altitud. 

El segon punt és que els diversos Mals de Muntanya apareixen segons la sensibilitat de cadascú, uns sòn sensibles i altres resistents. Però també segons la velocitat de l'ascensió. Guanyar altitud lentament i donar temps, dies o setmanes, a l'aclimatació fa a les persones més resistents.


La fotografia de l'esquerra és feta el més juny de 1999 a Kathmandu i amb barba de tres setmanes. A la fotografia de la dreta, el mateix personatge a 5500 metres, amb barba de pocs dies, un mes abans, al maig del mateix any. Observeu la cara ben inflada per Edema Perifèric.


Fotografia d'un fons d'ull amb dos Hemorràgies Retinianes. Un cas aparegut l'any 1994  al Langtang Lirung (7227 m). 



L'Edema Cerebral d'Altitud. Malaltia molt seriosa que deixa a l'alpinista perfectament inútil per sobreviure sol si ningú l'ajuda a baixar. No està en coma, però és incapaç d'entendre res, de prendre cap decisió ni de controlar el seu cos. Cagat i pixat, es deixa morir en un racó sense menjar, beure ni abrigar-se. La millor definició seria "indiferència" per tot el que l'envolta. Senzillament algú es torna com idiota en unes hores. La fotografia de dalt mostra la típica expressió estúpida d'aquestes persones. Aquesta malaltia és insidiosa; qui la té no ho nota i mai consulta. Han de ser els companys qui s'en adonin i baixar-lo.Si no està sol i el baixen, lentament, el pacient s'acostuma a recuperar en unes setmanes.
A les fotografies de baix les típiques lesions cerebrals que resalten en color blanc lluminós, vistes en una Ressonància Nuclear Magnètica en un cas de 2007, produït al Sisha Pagma, atés per telèfon a Kathmandu i, posteriorment, a l'Hospital Universitari de Bellvitge.

Pels interessats en el tema mèdic, podeu veure la publicació del cas a: 
 2008 Jan-Feb;23(1):65-8. Cerebral vasoreactivity in high-altitude cerebral edema. 

També podeu veure un article sobre l'Edema Cerebral d'Altitud a: 



L'Edema Pulmonar d'Altitud. També malaltia molt seriosa. Si no es perd altura ràpidament, la mort pot arribar en qüestió d'hores. Aquesta si que és malaltia angoixant; el pacient nota clarament que s'ofega i sempre demana ajuda. Les radiografies mostren les lesions irregulars d'edema pulmonar. Si consegueix perdre altitud, el pacient millora en pocs dies.





Però ningú pensi que tots els problemes de salut tenen tant glamur épic com les que hem descrit. Els alpinistes no porten igual haver-se de retirar per un edema pulmonar o unes congelacions que per unes ridícules diarrees o unes morenes doloroses. Es veu que hi ha pupes més vergonyoses que altres. Com exemple posarem la International Snow Leopard Expedition Type 1 Diabetes (ISLET).

Podeu trobar el relat d'aquesta expedició a:


El campament base del Pic Lenin. Un dels cinc campaments base, que cada agència té el seu. El primer comentari diu que atapeïr 1000 persones en una vall tan estreta no és cosa sana ni higiènica. El segon comentari diu que si es posen les latrines per sobre del nivell de les aigües (Observeu les latrines per sobre del campament), quan plou l'aigua baixa bruta al riu, que és on s'agafa l'aigua per rentar-se o cuinar. La ciència expedicionària, i de sentit comú de tota la vida, diu que l'aigua s'agafa amunt del riu i es pixa i es caga aigües avall.  


El campament I a 4850 metres. Unes 120 tendes sobre la glacera. Tampoc hi ha un sistema establert sobre on agafar aigua i on posar la latrina. Com un camp de concentració de pagament...


I aquest és el resultat: alguns problemes de cops i ferides, un cas d'ansietat, un cas d'embòlia pulmonar i un altre de descompensació diabética. Poca cosa. En canvi 32 episodis d'infecció gastrointestinal amb vòmits i diarrees, quatre dels quals van ser severs, amb deshidratació. O sigui, aigües brutes i poca higiene.
Les pupes sense glamur de les expedicions. 


Acabarem amb unes imatges i comentaris. Expedició significa llunyania i soledat.


Expedició significa verticalitat i riscos diversos.


Expedició significa precarietat mèdica. Aquí, una consulta al campament base, afortunadament un dia de bon temps. És el que hi ha.


Expedició també vol dir encarregar-se de la salut dels xerpes i dels portadors.


Però sobretot, expedició vol dir extremar el sentit comú. Algú entén que, per protegir-se del vent, es posi la tenda sota un sèrac penjant? Garganta del Huascarán, 6000 metres, 1981. 




Etiquetes: , , , , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat