REVISIÓ PERIÒDICA DELS TRASTORNS FOCALS CEREBRALS TRANSITORIS EN ALTITUD

 

Nova revisió de 29 novembre de 2025

 
Thomas Holmes Ravenhill (1881-1952), un metge britànic que treballava a empreses mineres als Andes de Chile, va descriure l’any 1913 el “Mal de la Puna” o “Soroche”, el que ara en diem el “Mal Agut de Muntanya”, i les seves dos formes més greus: el “Soroche Cardíac” i el “Soroche Cerebral” que ara coneixem com l’Edema Pulmonar d’Altitud i l’Edema Cerebral d’Altitud. 
De tots els trastorns cerebrals que apareixen a les muntanyes, el més conegut és l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA o High Altitude Cerebral Edema- HACE). És un dels riscos més greus dels qui s’enfilen a l’altitud. És una lesió cerebral, localitzada al cos callós i la sustància blanca, que pot minvar molt les capacitats mentals i de coordinació. És un trastorn traidor que no avisa; qui el té, normalment, no n’és conscient. Sobretot al principi, i el que és molt més greu, si n’és conscient, no sap o no pot expresar-ho. Compromet la supervivència si altres companys no se’n adonen i ajuden a baixar a l’afectat. Segurament és el responsable de molts accidents no explicats en altitud.
A qui li interessi el tema de l’Edema Cerebral d’Altitud pot començar per aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2022/06/edema-cerebral-daltitud-novetats.html

 
L’ECA-HACE és el més conegut però no l’únic trastorn cerebral de l’altitud. Hi ha altres trastorns cerebrals que apareixen en altitud i que son diferents a l’ECA. S’han descrit casos de trombosis o hemorràgies cerebrals amb símptomes i pronòstics molt  diferents. Aixó queda per estudis posteriors, que encara no ho sabem tot. Ni molt menys. Ens falta saber com influeix en altitud la poliglobúlia, la hipercoagulabilitat, la viscositat sanguínia, la deshidratació o les llargues hores d’immobilitat en una tenda estreta quan es desferma el mal temps.
També es coneixen casos, alguns de primera mà, de trastorns de la consciència i de la conducta que son deguts a alcohol o altres drogues, però... com has de reconèixer en públic que t’has passat amb l’ampolla? Jo no conec cap Edema Cerebral d’Altitud que aparegui baixant al campament base, que faci fer bestieses durant la nit i que s’hagi curat sol al matí després de dormir la mona, deixant un bon mal de cap de record. Altres vegades, la intoxicació pot ser més greu i deixar seqüeles, com en aquest altre cas publicat:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/11/trastorns-visuals-i-altitud-aviso.html

Hi ha, però, un altre tema a estudiar sobre trastorns neurològics i altitud. Els trastorns focals autolimitats.
Trobem escrit al diari d’un metge d’expedició:
“Un company, veterà de moltes expedicions a qui vaig fer una anamnesi aprofundida, pel que ja sabia que patia d’un restrenyiment pertinaç, em va explicar que, després d’un esforç (cagar intensament, segons la seva pròpia expressió, penjant d’una corda a 8.000 metres), es va quedar durant una mitja hora sense poder fer-se entendre pel company de cordada. Aixó va ser en una altra expedició uns anys abans, pel que no puc aportar més dades que les que ell em va referir. Era un muntanyenc reconegut i confirmat i havia seguit fent expedicions a cims de vuitmil metres sense cap trastorn neurològic conegut. Per cert que, poques hores després de l’episodi que em va explicar, sense preocupar-se gaire ni notar cap altra minva de les seves capacitats físiques va arribar al cim del vuitmil que estava pujant. I va baixar sense problemes”.
Que li va passar i perqué?
A gran altitud s’han reportat trastorns d’algunes de les funcions cerebrals més importants com sòn: el control de la mobilitat, la comprensió del que es veu o la capacitat de comunicació. Sòn trastorns d’aquells que els metges anomenem trastorn neurològic focal; el que vol dir que afecta només a algun punt concret del cervell, no a la seva totalitat. Sòn trastorns potencialment greus depenent de quina funció afectin, que cada cervell és molt seu i no hi ha dos iguals. Aquests trastorns cerebrals que apareixen en l’altitud, solen ser de curta durada, milloren sense tractament en poques hores i no sembla que deixin seqüeles. 
Aprofundim aquests casos fent una mica d’història. 
L’any 1943, Eric Earle Shipton el gran alpinista i explorador britànic va publicar el llibre “Upon that Mountain”. Allà descriu el primer cas del que tenim noticia de trastorns de la comunicació verbal a gran altitud. (Pàgines 89-90. Upon That Mountain. VP. Vertebrate Publishing, Sheffield. www.v-publishing.co.uk 1943. 2019).

“Baixar del Coll Nord l'endemà ens va costar molt de temps. Només començar a baixar, McLean va emmalaltir. Amb prou feines podia caminar i se l’havia d’ajudar a baixar per aquells trencacolls. Quan vam arribar a la glacera vam trobar l’equip que havien enviat des del Camp III per acollir-nos amb te calent. Quan ens havíem reunit per beure’l, de sobte vaig descobrir que patia afàsia i que no podia articular correctament els mots. Per exemple si volia dir “dona'm una tassa de te” deia una cosa totalment diferent -potser: tramvia, cotxe, gat, posa-. Com en el meu parlar normal, encara em limitava a xiuxiuejar, pel que aquesta peculiaritat meva no va cridar l'atenció al principi. Però no vaig poder amagar-ho durant molt de temps i vaig haver de patir les mirades compassives dels meus companys que, evidentment, pensaven: “El pobre vell amic Eric, no hi és tot”. De fet, tenia el cap ben clar; fins i tot podia visualitzar les paraules que volia dir, però la meva llengua es negava a fer els moviments necessaris. Al cap d’una estona, per pura exasperació em vaig aixecar i vaig córrer avall per la glacera tan ràpid que vaig arribar al Camp III molt abans que els altres. Allí, però, el cas va ser encara pitjor, ja que tothom estava naturalment ansiós d'escoltar les notícies del nostre intent, mentre que l'única cosa que jo podia fer era parlar amb vehemència. El pobre Ruttledge estava ben preocupat per tenir un altre llunàtic al seu càrrec. La causa del meu trastorn es va atribuir a la insolació o a la tempesta. Jo crec que va ser una forma de migranya, una teoria que es recolza en l’encegador mal de cap que vaig patir durant aquella nit. No obstant això, al matí ja em trobava bé.”
Aquell va ser, que sapìguem nosaltres, el primer cas descrit, però no el darrer ni l’únic.

Al congrés de “Medicina y Socorro en Montaña” de Pamplona, l’any 1993 es va publicar aquest cas: 

Afasia transitoria a gran altitud. ¿Trombosis o vasoespasmo? E. Garrido Marín, J.L. Ventura Farré, A. Capdevila Cirera, F. A. Rodríguez Guisado. Medicina de Montaña. ED. Anaitasuna.  Gobierno de Navarra. 1994.  XI Jornadas de Medicina de Montaña y Socorro de la FEDME Pamplona / Belagoa 18 – 21 Marzo 1993 
El resum del relat que podeu trobar al llibre és aquest: 
“Se trata de un alpinista varón de 32 años, que tras un sobreesfuerzo escalando a 8.000 metros de altitud, presentó una alteración del habla, que no de la comprensión,  de 15 minutos de duración que desapareció con el reposo y el descenso. El cuadro no se acompañó de otras disfunciones neurológicas”.
“A los 40 días se realiza una exploración física neurològica y una resonància magnètica (RMI) craneal mostrando, esta última, pequeñas imágenes compatibles con anòxia cerebral aguda o subaguda, situándose una de ellas sobre el territorio eferente del àrea de Broca del hemisferio no dominante”.  
Els autors discuteixen les causes possibles d’aquest trastorn. Suggereixen el vasoespasme cerebral relacionat amb amb l’altitud, hipòxia, hiperventilació, alcalosi respiratòria i hipocàpnia. Hipòtesi plausible.
Naturalment, com que no hi havia RMI prèvia no poden afirmar categòricament que les imatges trobades posteriorment corresponguin a aquells problemes; potser es podrien relacionar amb les lesions trobades a RMI a diversos vuitmilistes, de les que no sabem ni el significat que tenen ni la seva possible repercussió o efecte a llarg termini.

A la Revista Clínica Española, el mateix any, es va publicar aquest altre cas:

Afasia motora transitoria a gran altitud. Botella de Maglia J, Garrido Marín E, Català Barceló J. Revista Clínica Española 1993; 193:296-298.
El subjecte, metge i pacient a la vegada, refereix així l’episodi al seu llibre: 
“Poco antes de llegar al Denali Pass yo noté que no podía hablar. Entendía lo que me decía mi compañero pero, al intentar contestarle balbuceaba sólo sonidos sin sentido. Me encontraba lo suficientemente lúcido como para darme cuenta de que mi incapacidad para hablar no consistía en que no pudiera pronunciar bien (que eso pasa a veces cuando hace mucho frío), sino que mi mente no lograba expresar mis pensamientos en palabras. Así pues, no se trataba de una disartria sino de una afasia. Como médico yo sabía que la afasia suele darse en las personas que sufren accidentes vasculares cerebrales, sean éstos isquémicos o hemorrágicos. Así pues, la cosa podía ser muy grave. Sin embargo, lo sorprendente es que no me asusté y seguí subiendo por aquella pendiente detrás de Enrique.
Cuando, poco después,  empecé a recuperar el habla, quise explicar a mi compañero lo que había ocurrido. Mis palabras fluían todavía con dificultad:
-    Vamos a ver Enrique: me llamo Javier, tengo setenta y nueve años, soy padre de dos hijos, soy médico…
Enrique, que hasta entonces no se había percatado de nada, se asustó.
-    Estás muy mal Javier! Has dicho que tienes setenta y nueve años.
El haber dicho “setenta y nueve” en lugar de “veintinueve” era una parafasia; por lo tanto confirmaba que se trataba de una alteración del lenguaje y no de la pronunciación.
Poco después hicimos una parada, al final de la cual el habla ya era completamente normal. La afasia había durado menos de una hora.
Seguimos subiendo. A las 21 horas llegamos Enrique y yo a la cumbre del Monte McKinley”. 
El cas és molt similar als dos anteriors. A l’article de la Revista Clínica Española també es proposa com a causa més probable el vasoespasme cerebral relacionat amb la hiperventilació. 

Un altre cas:

High Altitude Medicine & BiologyVol. 21, No. 1. Case Report. Published Online: 17 March 2020
Transient Cerebral Ischemia at High Altitude and Hyper-Responsiveness to Hypoxia
Jean-Paul Richalet richalet@univ-paris13.fr, Philippe Larmignat, and Patricia Poignard
https://doi.org/10.1089/ham.2019.0100
"Abstract: A 36-year-old woman with no medical history participated in a trekking in Ladakh up to 5300 m of altitude. She was well acclimatized and presented no previous sign of acute mountain sickness, high altitude pulmonary edema or high altitude cerebral edema. After an intense effort to catch up with her group, she became breathless and complained of visual disturbances, fatigue, dizziness, and confusion. During her descent to a lower altitude (4800 m), with the help of companions, she lost consciousness several times. After a 14-hour sleep, she recovered and all symptoms disappeared so that she was able to walk along with the group for 20 km. On returning home, she went through a battery of examinations that were all normal: cerebral magnetic resonance imaging, Doppler of supra-aortic arteries, 24 hours Holter, and cardiac transthoracic and transesophageal echography. A hypoxia exercise test revealed a hyper-response to hypoxia with severe hypocapnia. The etiology of this neurological episode is discussed (transient embolic ischemic attack, migraine, cerebral edema, and global amnesia). The patchy distribution of neurological symptoms is not in favor of a thrombotic event. The most probable diagnosis proposed is a transient cerebral ischemia due to local cerebral vasoconstriction related to hyperventilation-induced hypocapnia in a context of acute severe exercise. Special attention should be given to subjects who show a hyper-responsiveness to hypoxia before a sojourn at high altitude: they should avoid unnecessary hyperventilation due to any kind of stress, emotion, or exhaustive exercise."
 

A més a més podeu trobar aquesta carta al British Journal of Sports Medicine 1996;30:364-365 que es refereix a un del casos descrits anteriorment,
Extreme altitude transient aphasia. Eduardo Garrido, Casimiro Javierre. Department of Physiological Sciences, Medical School, University of Barcelona, Spain 

 
El Dr. Peter Hackett va publicar una serie de sis casos de ceguesa cortical a gran altitud. Es pot trobar en aquest llibre que ha costat tant de trobar: 
Cortical blindness in high altitude climbers and trekkers. A report of six cases. Hackett P, Hollingsmead K, Roach R, Schoene R, Mills W. In: Sutton J, Houston C, Coates G, eds. Hypoxia and cold. New York: Praeger Press, 1987: 536.
  
 
Casos de ceguesa autolimitada que també van aparèixer en altitud i que l’autor de la comunicació atribueix a isquèmia focal cerebral per alcalosi respiratòria i vasoconstricció cerebral hipocàpnica. 

Per acabar, per avui, la recerca de casos, la darrera entrega de la revista High Altitude Medicine & Biology (HAMB) aporta un cas de trastorn neurològic focal en altitud que es va recuperar espontàniament en algunes hores: 

Transient central facial palsy at high altitude: a case report. Allado Edem, Bruno Chenuel, Jean-Charles Vauthier, Oriane Hily, Sébastien Richard, and Mathias Poussel. High Alt Med Biol. 25:100–102, 2024.
“High altitude cerebral edema (HACE) is a severe form of acute mountain sickness (AMS). Besides this life-threatening condition, other neurological disorders may develop at high altitude, even if the precise pathophysiological mechanisms generally remain undetermined and are often debated. We report the case of a 34-year-old woman presenting with moderate AMS during an ascent of Mount Kilimanjaro. While descending from the summit, she suddenly experienced focal neurological symptoms of visual blurring, tinnitus, lightheadedness, and the findings of left-sided central facial palsy (flattened nasolabial fold, fall of labial commissure, dysarthria, difficulty in whistling, and facial dysesthesia). These symptoms and signs were confirmed in the field by a physician. Her symptoms regressed spontaneously and completely while continuing to descend. The etiology of this neurological episode at high altitude is discussed. The most probable diagnosis is a transient ischemic attack based on personal and familial vascular history, confirmed unilateral transient central facial palsy and normal results on standard blood work and cerebral magnetic resonance imaging. In this case, migraine should also be considered based on association of headache and transient focal neurological impairment. Overall, special attention should be given to mountaineers presenting with neurological conditions at altitude. Not only HACE should be considered but also the wide spectrum of other neurological conditions that fall outside the usual definition of altitude sickness.”
Llegida la descripció clínica i l’evolució es tracta d’una paràlisi del nervi facial central, no per una lesió del nervi o periférica. No hi pot a ver cap cas de paràlisi facial perifèrica que es recuperi espontàniament en poques hores. Com a causa del trastorn els autors proposen l’arterioesclerosi (referint-se a malalties circulatòries de la familia de la pacient) sense descartar la migranya, que també és una causa coneguda de focalitats neurològiques. L’aparició en altitud d’un trastorn neurològic focal i reversible és la característica que fa que sigui similar a altres casos descrits. En aquest cas, els autors no es plantegen la possibilitat de vasoespasme per hiperventilació/hipocàpnia.
En resum, están descrits uns quant casos de diferents focalitats neurològiques durant exercici en altitud; una recerca més fina, segurament en podría aportar alguns més. 

Aquests trastorns tenen en comú: 

1.- Apareixen durant exercici en altitud. 

2.- Sòn reversibles sense tractament. 

3.- No s’acompanyen d’altres trastorns, de sensació de gravetat ni de disminucío de les capacitats físiques. 

4.- No deixen cap seqüela ni lesió posterior reconeixible clínicament.

Localització? Un cas al nucli del 7é parell cranial nervi facial a la part posterior de la protuberància. Els casos de ceguesa sòn més indeterminats. Els d’afàsia a l’àrea de Broca al lòbul frontal (Nota: consta que totes i tots els pacients eren dretans). 
Sabent que la PCO2 sangínia és de 40 mmHg a nivell del mar, però que a 8000 metres d’altitud és al voltant de 10 mmHg, i que el descens de la PCO2 sangínia és un potent vasoconstrictor cerebral, la hipòtesi més acceptada és que el vasoespasme cerebral sigui la causa principal. La seqüència fisiopatològica és: 
Hipòxia + Esforç = Hiperventilació → Hipocàpnia → Vasoconstricció → Isquèmia Cerebral.
Si trobem més casos descrits, ja anirem posant al día la revisió dels trastorns cerebrals transitoris focals en altitud. 

Tornem-hi amb el xenó

 

Portada del High Altitude Medicine & Biology, amb la cara sud del Lhotse, quan encara es publicava en paper i el rebíem a casa els metges de muntanya. Ara ja només és on line.
Encara s’en parla del xenó en l’aclimatació als fòrums interessats en la medicina de muntanya. Fa pocs dies el “High Altitude Medicine & Biology” publicava un article indicant que no hi ha cap evidència de la seva utilitat a gran altitud.
L’article diu el mateix que ja es va publicar en aquest bloc el 15 de juliol d’enguany, ja fa unes setmanes; és a dir que no hi ha cap evidència de que inhalar xenó, per si sol, funcioni en altitud.
https://www.maldemuntanya.cat/2025/06/lexpedicio-del-xeno.html
Afegim la referència bibliogràfica i el resum de l’article, traduït al català, per si algú està interessat en aprofundir en aquest tema.

 
Conclusions 
L'ús de xenó prèviament a una expedició a l'Everest l’any 2025 per part de quatre escaladors ha cridat molt l'atenció, com es fa evident pel gran volum d'articles a la premsa i la discussió a les xarxes socials abans i després de l'expedició. Aquesta atenció, però, contrasta amb la manca d'evidència de que realment el xenó ajudés aquells escaladors en l’ascensió a l’Everest. Apart del fet conegut de que la inhalació de xenó augmenta les concentracions sèriques d'EPO (Eritropoetina), no hi ha evidència de que millori la capacitat d'aclimatació o d’exercici, impedeixi AMS (Acute Mountain Sickness - Mal agut de muntanya), HACE (High Altitude Cerebral Edema – Edema cerebral d’altitud) o HAPE (High Altitude Pulmonar Edema – Edema pulmonar d’altitud), ni que interactui amb la fisiopatologia d'aquestes malalties d'una manera clara i significativa, ni que protegeixi contra la lesió hipòxica en humans. 
Per altra banda hi ha prou evidència que suggereix que altres pràctiques per part dels escaladors, com dormir en tendes hipòxiques abans de l'expedició i inhalar oxigen suplementari a fluxos elevats des del principi durant l'expedició, probablement va jugar un paper més rellevant per assegurar el seu èxit en la velocitat de l’ascensió que la inhalació de xenó per se. 
Quan aquestes qüestions es valoren conjuntament amb la despesa del procediment i els riscos associats a l'ús de xenó fora d’un entorn mèdic altament controlat, actualment no hi ha cap base per recomanar una generalització d’aquesta pràctica,  una conclusió que és recolzada per diverses publicacions recents sobre aquest tema (Burtscher, 2025; Hilty et al., 2025). 
Les experiències del guia principal d'aquesta empresa, el 2024, i dels quatre escaladors de 2025 son certament intrigants, però són més aviat simples anècdotes que clara evidència de benefici. L’experiència demostra que l'administració de xenó és factible i segura quan s'administra en un entorn altament controlat per persones ben formades, però anar més enllà necessita més investigació sobre la seguretat i l'eficàcia d'aquesta intervenció abans que el xenó s'utilitzi per donar suport a l'escalada en extrema altitud.

 

 

UNA EXPEDICIÓ AL KARAKORUM L'ANY 1939

Cuadernos Meridiano. Editorial Saso. Madrid. Any 1947

Un petit llibre de lectura apassionant pels devots de la literatura de viatges. 

Son 95 pàgines on set autors fan un relat del seu gran viatge personal per Àsia als anys 30 i 40 del segle XX. El lector s’assabenta de coses tan sorprenents com que durant la segona guerra mundial es va establir una ruta regular, aèria i marítima entre Alaska i Sibèria. Els Estats Units i Rússia eren aliats contra les forces de l’Eix (Alemanya, Italia i Japó. L’eix Roberto; per Roma, Berlin, Tokio). Això va obligar a diversos oficials d’intendència americans a viatjar per Sibèria custodiant suministres militars i d’aquí els relats dels viatges. O, per exemple que a la Indoxina sota administració francesa hi havia un emperador, anomenat Fill del Cel, rodejat d’una cort de molta pompa i circumstància a qui els seus súbdits no podien mirar directament. Hi havia un emperador diví, però manaven els oficials colonials francesos, és clar. 

Però el relat que més s’escau en aquest bloc és el quart capítol que escriu Peter Mott.
Peter Mott va formar part de l’expedició científica i geogràfica que va recórrer el Karakorum els anys 1939-1940, liderada pel conegut alpinista, explorador i escriptor Eric Shipton (1907 – 1977). 
Nota apart. Qui era, quan va néixer i quan va morir Peter Mott? No he trobat gaire informació, excepte que hi va haver un Peter Mott, topògraf britànic, que va anar en aquella expedició al Karakorum i d’altres a Groenlàndia, les illes Malvines / Falkland i l’Antàrtida en aquells anys 1940-1950. Penso que devia ser el mateix home. 
Avís. No s’ha de confondre aquest Peter Mott amb el Peter Mott (1810-1882) afroamericà nascut esclau que va fugir, es va establir a New Jersey com pagès i predicador i és considerat un heroi de l’antiesclavisme. Té un museu dedicat al seu record. Es diu que va inspirar la novel·la “La Cabana de l’oncle Tom” (Uncle’s Tom Cabin. De Harriet B. Stowe, publicada l’any 1852).

El Karakorum és una serralada situada al nord del trajecte del riu Indus, que neix als altiplans tibetans prop del Kailas i desemboca a l’oceà Índic al Pakistà descrivint una gran corba.  

 

Imatge. Gravat indi que mostra el gran riu Indus amb el Karakorum al nord i l’Himàlaia al sud. Molt esquemàtic però revelador.
 

Imatge. Mapa de la conca hidrogràfica de l’Indus. Majoritàriament pakistanesa, inclou grans zones de l’Índia i també afluents provinents del Tibet i d’Afganistà. Moltes zones estan encara sota disputa amb fronteres mal definides.

 

Aquest és un relat de quan les expedicions duraven mesos o anys i es feien per motius científics i geogràfics. L’exploració era el més important. Era el que movia més aquells homes; més que l’interés purament alpinístic. 
El relat de l’expedició comença amb els antecedents de les exploracions d’aquella àrea tan remota als confins de l’imperi britànic. Des de les primeres descobertes del segle XIX per Martin Conway fins les posteriors pel mateix Shipton l’any 1937 ja es sabia que remuntant la glacera d’Hispar es trobava una gran extensió de gel que anomenaven el gran llac nevat. I també sabien que d’allà neixien altres glaceres, com la de Biafo, però es dubtava d’on anaven a parar. Es tractava de recórrer i demostrar que durant l’estiu es podia passar de la vall de Hunza fins a la de l’Indus, passant per les glaceres d’Hispar i de Biafo fins la vall de Baltoro i l’Indus. I, a més a més, durant l’hivern següent, passar els rius glaçats, remuntar el riu Shaksgam per explorar les valls del nord del Karakorum per arribar a la primavera fins al Ladakh. De fet un circuit circular al voltant del Karakorum. Tremendíssima expedició.

L'expedició es va reunir a Srinagar a finals de maig. Estava formada per Eric Shipton, cap de l’expedició, R. Scott Russell, botànic, Dr. E. C. Fountaine, oficial mèdic i Peter Mott,  topògraf. El Servei Geogràfic de l’Índia va mostrar un interés considerable en aquella expedició. Va ajudar-la amb consells molt sòlids, una subvenció substanciosa i va aportar també dos dels seus topògrafs més experimentats, Fazal Ellahi i Inayat Khan, durant la temporada d'estiu. Finalment, i no menys important, nou portadors xerpes, encapçalats per l’incansable Ang Tharkay que el 1933 havia arribat als 8.300 metres a l'Everest. Sobre els xerpes, l’autor comenta que amb les seves condicions físiques, el seu bon humor i la seva inquebrantable lleialtat van contribuir més que qualsevol altre motiu a l’exit de l’empresa.

 

Imatge. Aquest és el mapa que va publicar l’expedició amb el trajecte que van seguir per comunicar la glacera d’Hispar amb la de Biafo, el sistema glacial més llarg del món fora dels cercles polars. Una mica al nord de les dos glaceres s’indica el gran espai blanc del Snow Lake.

Dividits en grups per abastar més terreny, van anar  fent la feina. Els dies passats amb els xerpes, estirats dins d’una tenda sobre pells d’ovella, esperant que s’aclarís la tempesta. La deserció dels portadors locals, mai dels xerpes, per no haver de travessar un coll gelat. Travessar els rius de la glacera que barraven el pas, escalant en gel i roca amb aquells xerpes entusiastes. L’alegria, al final de la glacera d’Hispar, de trobar el pas cap a la glacera de Biafo i la no menor alegria d’arribar a la vall de Baltoro i al poblet d’Askole per poder reconstituir els ja escassos queviures. Aventures i misèries a cor que vols.
Pels interessats en la història de les expedicions: es pot trobar el relat, del mateix autor, publicat a l’Himalayan Journal en aquest enllaç. 

https://www.himalayanclub.org/hj/13/1/1939-karakoram-expedition/  

Aquest relat, en anglés i molt més llarg, inclou mapes i fotografies del paisatge i de les persones. Com es diu sovint, les imatges expliquen millor que les paraules el que volia dir l’autor quan va escriure: 

-    Vam creuar el congost el 13 d’agost sense cap dificultat i vam acampar a la sortida, dominant un dels més bells paisatges que es poden imaginar. Als nostres peus s’estenia l’Snow Lake, un enlluernador amfiteatre blanc dominat al sud pel majestuós “Ogre” de Conway i rodejat per una sèrie inacabable d’extensions nevades que es perdien a núvols llunyans. Hi havia un sentit d’enorme llunyania i de pau trascendent que deixava corprès a l’espectador. Poques vegades havia presenciat una cosa tan bella, si és que ho havia presenciat alguna vegada.

 
 
 

Imatges. Portadors a la glacera Baltoro passant al peu de la Biaho Tower i del Paiju Peak. Al sud del Snow Lake i no lluny del final de la confluència de les glaceres de Biafo i Baltoro. Fotografies Expedició Catalana Karakorum 1980. Com exemple de la magnificència d’aquelles muntanyes.

L’ANIVERSARI DE LA PRIMERA ASCENSIÓ CATALANA A L’EVEREST

     

UN ARTICLE UNA MICA ANTIPÀTIC

 

 

 

Els mitjans de comunicació han anat plens del tema dels 40 anys de la primera ascensió catalana a l’Everest. Està bé si així us agrada, tot i que un servidor és més partidari de la modèstia i de la discreció. Més aviat em fan certa nosa els focus mediàtics. M’entristeix el circ mediàtic i turístic en que s’ha convertit l’Everest; i penso que alguna responsabilitat hem tingut. 
Com deia el savi romà, som humans i res del que sigui humà ens es estrany i de tot el que sigui humà algun trosset de responsabilitat tenim.
El cas és que, llegint i veient les imatges publicades, apart de la inevitable nostàlgia de la meva joventut també he sentit una mica de peneta i vergonyeta. Aquesta petita revisió del que s’ha publicat, reconec que és políticament incorrecta i fins i tot antipàtica, perqué incideix en aquelles afirmacions que, o son mal informades o directament errònies. 

Una frase repetida és: Enguany ha fet 40 anys de la primera ascensió catalana a l’Everest, que també va ser la primera ascensió occidental per l’aresta nordest. I també la primera durant el monsó per aquesta ruta. 
Respecte de que va ser la primera ascensió durant el monsó, es pot argumentar que Reinhold Messner també va pujar en solitari durant el monsó, però va ser pel couloir Norton. El que passa que el govern xinés mai no ha validat aquella ascensió. Cadascú pensi el que vulgui i a veure qui demostra que.

Però ara no em referia a aquestes polèmiques. Em volia referir més modestament a la poca cura i escàs rigor amb que molts informadors han recordat l’efemèride de la primera ascensió catalana. Ja sabem que un periodista no té la obligació de saber de tot, però si que és responsable del que signa. Si el que signa és una informació errònia demostra poc interés en documentar-se i poca professionalitat. O no és així?

A diversos mitjans de comunicació han confós les fotografies de grup al campament base de les expedicions de 1983, que no va fer cim i on només ha ha els 11 expedicionaris, i la de l’any 1985 amb el personal xinés del camp base, els xerpes i tres expedicionaris més que no hi eren a l’anterior. No costava gaire preguntar quina era la correcta.
Per cert, que tothom diu “els xerpes” però només tres, dels cinc, eren xerpes. Sombu Tamang i Narayan Shestra, com els seus noms indiquen, eren respectivament tamang i newar. Kharma Sherpa, Nima Dorje i Nawang Yonden si que eren xerpes. És clar que, si li diem xerpa a tot nepalés amb una motxilla... poc informats estem.
Servidor de vostés és català, no francés, i el meu nom és Antoni Ricart i no Antoni Ricard. Però vaja, aquesta lletra canviada és pecata minuta, comparada amb la llista dels expedicionaris, en que consta un Miquel Macià. Puc afirmar que en tota l’expedició no em vaig trobar amb el Sr. Macià. En canvi si que vaig veure sovint, i col·laborar, amb en Miquel Sànchez que no és a la llista dels valents expedicionaris, però que va jugar un paper decisiu en l’èxit de l’expedició carregant fins el camp VI els suministres de la cordada d’atac final. Aixó ho hem vist a 3Cat/TV3. Mira que és fàcil consultar la llista dels noms dels expedicionaris.
Hi ha diversos relats del descens del cim del dia 28 d’agost i l’exigent bivac a 8.600 metres d’altitud. Afortunadament, i amb molt d’esforç, sobretot per part seva, es van poder recuperar aquells homes esgotats. El relat de 3Cat diu que el dia 29 d’agost a les 4 de la tarda van arribar al camp base. Aixó és erroni del tot.
Com va anar? Després del bivac, amb la primera llum de l’alba, dos homes van començar el descens i van treure de la neu l’ampolla d’oxígen que els Jordis, Camprubí i Canals havien deixat a 8.550 m en un anterior intent. Toni Sors va continuar obrint traça avall i Narayan va remuntar amb l’ampolla d’oxigen per anar a trobar a l’Òscar Cadiach i en Carles Vallés que anaven més lents. Es van adormir una estona, respirant oxígen. Cap a les 16 hores del dia 29 van arribar, sense menjar, sense aigua i sense bateries a la ràdio al campament d’altitud nº VI a 8.450 metres. Ni pensaments en els somnis més humits d’arribar aquell dia al camp base, que és a uns 20 kilòmetres i unes quantes glaceres i rius més avall. El dia 30 ens reuníem tota l’expedició, sans i estalvis, al campament III a 6.500 m. Fins el dia 1 de setembre al capvespre no va ser tota l’expedició al campament base, sobre la glacera de Rongbuk, a 5.200 metres d’altitud. El descens des del cim fins al campament base havia costar 5 dies.

A la imatge següent es veuen les tendes del camp VI, alguna mig colgada de neu. Dret, mirant al cim, en Toni Sors. Al darrera, el primer, el segon i el tercer graons, passos de roca que la neu del monsó havia mig cobert. Al fons, ho senyoreja tot, el cim de l’Everest. 
Sortint del campament el dia 28 de matinada, es va fer cim passades les 18 hores. Unes 18 hores d’ascensió. I no es va tornar al campament VI fins les 16 hores del dia 29 el que representa unes 40 hores entre pujar i baixar. I a la fotografia sembla que el cim hagi de ser allà mateix, oi?
 

Aquest és el relat. Naturalment ningú té la obligació de conèixer la diferència entre un campament base i un campament d’altitud. Però un informador / redactor que escriu un article si que està obligat a saber sobre el que escriu i signa. Si informa sobre expedicions ha de saber que el campament base és on es descansa i es recuperen els alpinistes i que sempre és a més baixa altitud, i que els campaments d’altitud son per refugiar-se i descansar quan cal i que no tenen altra comoditat que intentar que siguin en un lloc segur. En la meva opinió, confondre camp base i camp VI demostra ignorància sobre el tema que informa.

Continuem. A la televisió espanyola, RTVENoticias, també van donar informació de l’aniversari. Es pot trobar a internet. Il·lustren l’article amb la següent imatge i el peu de la fotografia diu que és en Toni Sors al cim de l’Everest.
 

El protagonista de la fotografia si que és en Toni Sors, però deu any més jove, quan va anar a l’Hindu Kush l’any 1975. Qualsevol expedicionari veterà sap que ni per la vestimenta ni per les glaceres del fons, aquesta muntanya pot ser un vuitmil i menys l’Everest. La fotografia és al cim del Noshaq i al fons es veu el Tirich Mir, que és més alt, cosa que no pot ser amb l'Everest. 
Afegim unes fotografies del cim de l’Everest amb els nepalesos i el mateix Toni Sors i la seva famosa cigarreta més alta del mon aquell 28 d’agost de 1985. Aquestes si que son les reals.

 

 
Que poquet costava informar-se bé i no posar la primera foto trobada a internet...
I ja per acabar, que no em vull fer gaire pesat, la fotografia que han penjat a l’informatiu de 3Cat sobre aquella efemèride. És aquesta i està posada a l’inrevés.

 
     
Com ja es veu a la fotografia anterior del camp VI, el cim quedava al sudoest del campament i, per tant, durant l’ascensió els alpinistes el tenien a la seva dreta, no a mà esquerra. La fotografia de l’esquerra està girada, la de la dreta és com toca. Coses de la tecnologia digital. Tampoc costava gaire fer-ho bé.

Acabo aquí, però podria no acabar. Segur que hi ha més lapsus o informacions errònies. Com que no penso que jo tingui la veritat absoluta, en cas de que existeixi tal cosa, deixo obert el tema per que tothom pugui dir-hi la seva i corregir-me si m’he equivocat.

Pels qui ho vulguin aprofundir, ara que els podcasts estan a l’ordre del dia, afegeixo els àudios gravats durant l’expedició i que Radio 4 va recopilar en un programa de 10 capítols. Els podeu escoltar aquí:  https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio.html
 

Lamentablement només hi entenc una mica en dos temes. Medicina i Alpinisme. Si tot el que es publica en temes que jo no conec gaire, té el mateix rigor i verosimilitud que això que hem comentat, i que conec bé perqué jo hi era, sospito que ens aixequen la camisa sovint. 

Metges de Muntanya. Antoni Veres

A la llista dels metges rellevants en Medicina de Muntanya que hem publicat, en falten molts.  Avui és una bona ocasió per parlar d’un altre col·lega. El doctor Antoni Veres Gòmez, cirurgià que va ser de l’Hospital Mútua de Terrassa i posteriorment de l’Hospital Transfonterer de la Cerdanya, que ha publicat un article en relació a la supervivència en condicions extremes a la muntanya a una de les revistes més serioses i més prestigioses en medicina: The Lancet. 
Una notícia excel·lent, tot i que surt d’una vella tragèdia. Els qui tenim l’edat adequada recordem l’accident d’un avió als Andes l’octubre de 1972 i com 16 persones van sobreviure en les pitjors condicions durant 72 dies abans de ser rescatats. I el més gros de tot, al meu entendre, és que van ser alguns d’aquests supervivents, ells mateixos, els qui van trobar la manera de donar l’avís a les autoritats xilenes per organitzar el rescat de la resta.
Després us poso el resum de l’article en qüestió. Tinc l’article sencer, però com que no vull conflictes amb l’editor, només poso el resum, que es pot trobar en obert a Internet.
Parlem del Dr. Veres:

            

  
Imatges. El Dr Veres en un tresc de prospecció a la Sierra Vilcanota al voltant de l’Ausangate (6372m) a l’any 1996. A la primera ell mateix a la marxa.  A la segona decidint l’itinerari sobre el mapa amb un servidor. La tercera amb una de les truites salmó que vam pescar al llac Pucacocha, al peu de l’Abra Apacheta.  I la darrera treient-nos la pols dels camins a les piscines d’aigua calenta natural de Pacchanta, al peu de la pared nord de l’Ausangate. 

 
Per a qui li interessi la descripció d’aquella pesca i d’aquell sopar fresc memorable el podeu trobar aquí: 
https://www.maldemuntanya.cat/2022/09/coses-que-mai-mes-tornarem-menjar.html

Ara si, anem a l'article:

Com que la fotografia no es pot llegir, afegeixo el text en condicions. 
 

The Lancet
Medical lessons from the 1972 Andes plane crash: A case series on extreme survival, trauma and adaptation
 

Manuscript Number: THELANCET-D-25-04711
Keywords: Tragedy; Andes; Survivors; Plane Crash; Antropophagy; Avalanche
Corresponding Author: Carla Crous. Hospital Universitari Mútua Terrassa. Terrassa, Barcelona, SPAIN
First Author: Carla Crous, M.D.
 

Order of Authors: 

1. Carla Crous, M.D.
2. Sara Fuentes, M.D., Ph.D.
3. Conrado J. Estol, M.D., Ph.D.
4. Montse Ibarra, B.Sc.
5. Alexandre González-Rodríguez, M.D., Ph.D.
6. Luis Renter, M.D.
7. Toni Veres, M.D
8. Roberto Canessa, M.D.

Manuscript Region of Origin: SPAIN

Abstract: Background

In October 1972, a chartered plane carrying mostly Uruguayan rugby players crashed in a remote region of the Andes Mountains, leaving 32 survivors in an unforgiving environment. Over the course of 72 days in extreme conditions, only 16 of those individuals survived extreme cold, high altitude, malnutrition, dehydration, and psychological trauma. Remarkably, two survivors overcame extreme challenges by scaling a 16,000-foot peak  and embarking on a 10-day trek without adequate equipment and extreme malnutrition. The extraordinary story of their survival has gained international attention. Despite the attention to their ordeal, many of the medical dimensions of this survival saga remain underexplored.
Methods
We conducted a retrospective, descriptive study of the medical events associated with the survival of the 16 individuals. Data were collected through interviews with survivors, conducted Roberto Canessa, a cardiologist and crash survivor, with Willma Coch, the nurse who provided immediate post-rescue care, and reviewing clinical records when available. Medical conditions were categorized into four domains: trauma triage and polytrauma, pathologies associated with extreme conditions in high mountain environments (hypothermia, ocular injuries, altitude-related pathologies and asphyxia due to an avalanche), malnutrition and dehydration, and mental health sequelae. 
Cases were analyzed and compared against current standards in trauma and critical care medicine.
Results
The survival of these individuals involved spontaneous and empirical implementation of rudimentary care strategies including field triage, conservative management of penetrating trauma, immobilization of fractures, and innovative strategies to combat hypothermia and dehydration. High-altitude illnesses and extreme malnutrition were present in nearly all cases. One case of refeeding syndrome occurred during initial recovery. One case of traumatic brain injury showed potential benefit from accidental hypothermia, cranial decompression, dehydration and coma paralleling modern neurocritical care practices. Despite prolonged exposure to psychological stress, none of the survivors developed post-traumatic stress disorder (PTSD) by DSM-5 criteria, possibly due to protective group dynamics and a low average age of 22.
Conclusions
This case underscores the interplay of human resilience, physiologic adaptation, and the capacity for survival under extreme conditions. By analyzing the medical aspects of the Andes tragedy, we gain insights into trauma, environmental exposure, and adaptive behaviors in unprecedented scenarios. Although rare, these extraordinary cases provide valuable lessons that contribute to our understanding of survival medicine and human endurance in extreme environments. 

L'article és rellevant i aclaridor de que sovint, i si volem, els humans som i podem més del que sembla.

  

Imatges del Màster de Medicina de Muntanya que fèiem a l’Institut d’estudis de Medicina de Muntanya (IEMM) conjuntamente amb la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona als anys 90. Era l’examen pràctic pels alumnes: A la primera imatge, el Dr. Veres fent de ferit politraumatitzat. Tot i que pot ser un bon actor, veient que s’acostava la fotografia se li va escapar un somriure que feia posar en dubte el seu dolor de polifracturat. A la segona imatge fent d’avaluador en un altre cas, amb un altre col·lega fent de fracturat de fèmur greu com s'aprecia a la fotografia i un alumne atabalat. Que, per cert va aprovar amb nota. Totes dues imatges son fetes a Núria.

De poques coses ens podem felicitar els metges de muntanya, però quan n’hi ha una, és just tenir-li un reconeixement. Un article publicat al Lancet pocs metges s'el guanyen.

LLIBRES CLÀSSICS D'EXPEDICIONS

Una entrada al bloc amb molta història, històries i aventura. La lectura dels clàssics sempre és recomanable perqué s’en pot treure molt de suc i aprenentatge. El llibre d’una expedició memorable en una edició francesa de 1923. El relat de la primera expedició de reconeixement britànica a l’Everest de l’any 1921, escrit per Charles Howard-Bury el molt lloat i condecorat cap d’aquella expedició. Els noms, històrics, dels qui prologuen el llibre avalen la importància que va tenir l’expedició.
 
Els expedicionaris. Drets i d’esquerra a dreta: Andrew Wollaston, Charles Howard-Bury, Alexander Heron i  Harold Raeburn. Asseguts: George Mallory, Oliver Wheeler, Guy Bullock i Henry Morshead.
 
Una altra fotografia, acolorida, del mateix grup, feta el mateix dia i al mateix lloc. A totes dues fotografies qui s’asseu a la segona cadira per la dreta sembla més baixet que els altres; en tots dos casos és Guy Bullock. 

• Charles Howard-Bury (1883-1963), militar, era el cap d’expedició.
• Guy H. Bullock (1887-1956). Diplomàtic. Amb experiència en escalades als Alps.
• Henry T. Morshead (1882-1931).  Enginyer militar, geògraf i topògraf. Va participar a les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924.
• E. Oliver Wheeler (1890-1962). Canadenc. Militar, topògraf i fotògraf.
• George Leigh Mallory (1886-1924). Alpinista. Potser l’home amb més experiencia en escalada de l’equip.   Va participar a les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924. Va morir en aquesta darrera expedició en un intent al cim.
• Alexander M. Heron (1884-1971). Geòleg escocés adscrit al  Geological Survey of India. El seu mapa geològic de la regió de l’Everest consta com una de les grans aportacións de l’expedició.  
• Alexander F.R. Wollaston (1875-1930). Metge cirurgià i naturalista. Amb experiencia en expedicions a Uganda i Nova Guinea.
• Harold A. Raeburn (1865-1926). Escocés. Ornitòleg. Amb experiencia als Alps, Caucas i Himàlaia. La seva contribució a l’expedició va ser limitada; es va retirar per malaltia. 

Falta Alexander Kallas, mort del que ells descriuen com insuficiència cardíaca aguda, probablement un Edema Pulmonar d’Altitud, prop de Lhasa, a l’inici de l’expedició. El seu company de cordada, Harold Raeburn, també va enmalaltir i va abandonar l’expedició.
Al llibre també consten, i és de justicia esmentar-los, els sirdars Lalbir Singh Thapa, Gujjar Singh i Turubaz Khan, el fotògraf Abdul Jalil Khan i els intèrprets  Gyalzen Kazi i Chhetan Wangdi. Cal parlar també del cuiner tibetà Poo. El coronel Howard-Bury el descriu així: “Em va seguir en totes les meves incursions i jo no hauria pogut trobar un millor ajudant durant els viatges perqué no feia cap cas ni del fred ni de l’altitud i sempre trobava la manera d’encendre un foc”.

NOTA apart respecte de la mort d’Alexander Kallas: Recordeu aquest relat? “Moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava a les mines situades en altitud als Andes xilens i assistia als miners que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguèssin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud”. Aquest devia ser el cas d’Alexander Kallas. 

L’expedició va començar a primers de maig i va acabar el 25 d’octubre, sortint de, i tornant a, Darjeeling, aleshores sota administració britànica. Com que el Nepal era tancat als estrangers, tot el trajecte es va fer pel Tibet, aleshores independent. 
Aquella expedició va marcar una fita: trobar el camí cap a una via accessible a l’Everest que va ser per la vall de Rongbuk i l’amagat braç oriental de la seva glacera, no per la llengua central de la glacera de Rongbuk que porta directament a la paret nord de l’Everest. Aquesta és l’actual ruta tibetanoxinesa per l’aresta nordest. Per la vall de Rongbuk i després la vall de Kharta van arribar fins el Txang Lha (que vol dir Coll Nord en tibetà) a 7000 metres d’altitud.
El llibre comença amb el relat de les grans dificultats per trobar la financiació i seleccionar un equip humà competent. 

M’ha cridat l’atenció el comentari de que en triar els expedicionaris es van regir per la norma de que cada individu tingués dos àrees d’expertesa. Qui era metge era naturalista, però no escalador, qui era escalador, també era ornitòleg i així tot l’equip. Sembla un criteri ben assenyat. La curiositat és que és el mateix criteri el va fer servir W. E. Bowman quan va escriure “The Ascent of Rum Doodle”, paròdia dels llibres d’expedicions que es va publicar l’any 1956. Segur que W. E. Bowman havia llegit el llibre que ara ens ocupa. Aquest llibre còmic traduït al català, el podeu trobar a: www.maldemuntanya.cat sota els títols de: Els Més Alts Cims de l’Humor.

Els primers capítols del llibre del coronel Howard-Bury sòn interessants pels historiadors però tenen escassa épica aventurera. Després venen els capítols del viatge i les fotografies per les ignotes terres tibetanes. Una delícia pels viatgers i amants de la literatura de viatges. Destacar que els noms que posen als llocs, pobles, temples (Gompa) i fortaleses (Dzong) sòn diferents dels que hem conegut molts anys després; jo sospito que és per les diferències de les grafies i pronúncies entre l’anglés, el tibetà i l’hindú. Amb la mort inesperada d’un dels expedicionaris i la retirada per malaltia del seu company de corda, l’equip va quedar molt minvat. Així i tot, dividint-se en grups i explorant una a una les valls van poder arribar fins els 7000 metres d’altitud del Coll Nord fins que amb la imminència de l’hivern, al setembre  van decidir tornar. Recordeu que els hi quedaven cinc llargues setmanes de marxa pel Tibet.
L’autor acaba el llibre amb un consells per les futures expedicions que volguèssin coronar el cim de l’Everest. Extrec unes quantes frases a les que moltes expedicions hauríen hagut de fer més cas.
“Al final del monsó, un vent prou violent com per escombrar tota la neu de la muntanya, impedirà, almenys així ho crec, l’ascensió fins el cim. Pot existir un superhome, però no es podrà reunir un equip d’individus amb la suficient resistència a la gran altitud que pugui suportar l’esgotament de la lluita sostinguda durant moltes hores en condicions tan desfavorables”.
Puc donar fe. A l’octubre de 1983 l’expedició catalana a l’Everest per la via tibetana va fracassar perqué el vent, inclement, literalment arrencava de socarrel cada tenda que s’arribava a posar per sobre del Coll Nord i no hi havia prou neu per fer una cova o un iglú. Al camp III, a 6500 metres, es van registrar temperatures de 13ºC sota zero a les tres de la tarda amb el termòmetre al sol,
“A propòsit de l‘inici de l’estació monsónica, jo remarcaria un fet potser no prou comentat. En començar el monsó, l’apariència dels núvols no ha de portar a pensar en una agitació de l’aire; més aviat en una calma de l’atmosfera al voltant dels cims”. 
Així va ser a l’expedició de l’any 1985 durant el monsó. Molts núvols i molta neu, però un aire calmat.
“Les probabilitats de trobar que la neu del monsó s’hagi fos son majors al juny que al setembre. Potser, si la neu s’ha fos a la primavera de manera considerable trobarem glaç on es preferiria tenir neu i a l’inrevés a la tardor. Cal escollir el menor dels dos mals. A l’Everest, el glaç no és un obstacle insuperable, ja que per sobre del Txang-La es podria franquejar amb l’ajuda dels crampons; en canvi la neu fonda que no s’hagi fos és un obstacle mortal”.   
Aixó ho escrivia un militar amb escassa experiència alpina l’any 1921! 
El llibre, lamentablement no aporta la ruta del viatge ni els mapes obtinguts. En tot cas hem pogut reconstruir part de la ruta amb una reproducció del mapa d’Henry Morshead trobat a Internet. A la línia de punts vermells es veuen els intents d’aproximació a l’Everest fins que, al tercer intent, arriben al Coll Nord (que en altres llibres i mapes s’anomena Bei’ao, Txang La, Chang La, Coll Nord o Barrera de Sèracs Nord).  Com que la glacera de Rongbuk els va portar al peu de la paret Nord de l’Everest, van girar cua i ho van intentar per la vall de Kharta, que s’acaba a la glacera de Kanshung al peu de la paret Est de l’Everest. Com que tampoc els hi va semblar que hi hagués una ruta practicable van creuar el Lhakpa La (a mapes posteriors s’anomena Rapiu La o Rabü La) i van tornar a la vall de Rongbuk. Però aquesta vegada si que van descobrir la ruta! El braç occidental de la glacera de Rongbuk porta al Txang La i no al peu de la freda i severa Cara Nord de l’Everest.  

 
Mapa de Morshead amb les tres rutes en vermell. 
 
Esquema topogràfic modern on s’indica el camp Base de la ruta normal del Khumbu, però no el camp base de la ruta de Rongbuk que queda uns deu kilòmetres més a l’esquerra de la imatge. Un altre engany dels noms: En xerpa i en tibetà “Lho La” vol dir Coll Sud; i en aquest esquema hi ha un Lho La i un South Col. Hi pot haver confusió però en general sembla que els noms occidentals van predominant...
HISTÒRIA NATURAL. Dos capítols escrits per A.F.R. Wollaston on relata el viatge amb el major Morshead en que, partint de Tingri, van anar a la vall de Nyenyam i Lapche Kang (que ha de ser prop del Txo Oyu, perqué el Lapche Kang és a la mateixa cadena de muntanyes) en recerca de descriure la fauna i la flora del lloc i afegir kilòmetres quadrats al mapa que confeccionava Morshead. Escrit amb la sornegueria típica anglesa d’un metge i naturalista de fa més cent anys que confon el crit d’una mare marmota cridant als seus cadells amb el de la femella de falcó en zel. I que, amb sentit de l’humor, no s’està d’explicar-ho. Per cert que relata que va ser l’únic lloc del Tibet on, malgrat la carta de recomanació del govern tibetà, les autoritats locals es van negar a col·laborar i els van recomanar tornar enrere per on havien vingut. Molt cortesament, això si.
CINC APÉNDIXS CIENTÍFICS. Impresos en lletra petita difícil de llegir. Aporten la part científica i les troballes de l’expedició. 1.- L’estudi topogràfic (Morshead). Lamentablement no inclou els mapes obtinguts. 2.- La col·lecta fotogràfica (Wheeler). Descriu les tècniques i els aparells, però les fotografies es reparteixen a tot el llarg del llibre, no a l’apèndix. 3.- Notes sobre els resultats geològics de l’expedició (Heron). Ben curta descripció que acaba dient que no hi ha trobat minerals d’interés econòmic. 4.- El material científic (Hinks). Llista dels aparells. 5.- Mamífers, ocells i plantes obtinguts per l’expedició (Wollaston). Llista de 10 mamífers, més de 60 ocells i innumerables plantes dels que es van obtenir espècimens.  
El llibre, a més, disposa de dos pròlegs, prefacis o introduccions estimulant els lectors a llegir el llibre, com tots els pròlegs, prefacis o introduccions. Pels qui, com jo, son devots de la història, us posaré el perfil dels dos personatges: F. E. Younghusband i el Princep (així firma) Roland Napoleon Bonaparte.
 
Francis Edward Younghusband (1863- 1942) va ser un militar britànic amb afanys d’explorador i creences espiritistes. Va servir com a comissionat britànic al Sikkim pels assumptes relacionats amb el Tibet de 1902 a 1904. Durant aquest període va conduir una expedició militar britànica per acabar amb les disputes frontereres entre el Tibet, aleshores independent i el regne de Sikkim, sota protectorat britànic. Hi ha qui opina que, sobretot, va ser per posar fre a la influència que l’imperi rus de l’època pogués tenir sobre el govern tibetà. La missió es va convertir en una invasió sense pal·liatius i, després d’uns quants combats, va ocupar Lhasa. Com a resultat de l’ocupació A) El tretzé Dalai Lama va fugir a Mongòlia. B) el govern tibetà va acceptar el tractat anglotibetà de 1904 en que acceptava l’apertura d’una delegació britànica a Xigatse. Ves tu a saber si xigatse era millor lloc que Lhasa o va ser per aprofundir les diferències entre el Dalai Lama de Lhasa i el Panchen Lama de Xigatse, que no sempre han estat amics ni en pau. C.- Per un altre dia deixarem el relat, de quan els soldats britànics van enterrar els morts tibetans després d'un combat i de com, aquella nit, els tibetans van desenterrar els morts i s'els van endur per les seves pràctiques funeràries; l'enterrament havia de ser al cel i no a la terra.

 
XIII Dalai Lama. Thubten Gyatso. 1876 – 1933, predecessor de l’actual XIV Dalai Lama. Exiliat a Mongòlia de 1904 a 1911.
    
Roland Napoléon Bonaparte (1858 – 1924) fou un militar, viatger i antropòleg francés, net d’un germà del Napoleó Bonaparte, l’emperador. Autor de diversos estudis, una vintena de llibres i posseidor d’una àmplia col·lecció de fotografies etnogràfiques i d’un herbari amb un milió d’exemplars. Formava part de societats científiques com International Institute of Sociology i de l'International Federation of Societies and Institutes of Sociology. 

 

LECTURES DE MUNTANYA PER L'ESTIU

Aquestes no son lectures, ni per passar l’estona ni fàcils de trobar. Algunes m’ha costat mesos localitzar-les. Altres no tant. Totes m’han ensenyat moltes coses. Com vivien la muntanya, l’escalada i les expedicions, els pioners que obrien el camí i que no tenien informació, ni guies, ni pantalles de mòbil, ni GPS, ni sistemes de rescat quan alguna cosa sortia malament. Una acceptació del risc i de l’aventura una mica lluny de l’esperit esportiu o competitiu actual. 

Un cop ja llegits, els podreu trobar al Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell. Aquí van algunes.

 
Llibre publicat l’any 1991 escrit per en Joan Cervera i Batariu. Una colla de relats de muntanya. Molts records però en bona part ficcions, en que prima la imaginació, l’esperit de companyonia i el compromís amb el país i les muntanyes. 
Un llibre, que per mi tenia un especial pes al cor. En Joan Cervera va ser un dels qui van obrir la via “Albert-Cervera” a la Mòmia de Montserrat. Allà, l’any 1968, vaig viure el meu primer mal trago, que no vull dir-ne accident, a la muntanya. Aquí podeu trobar el relat d’aquella feta i moltes gràcies a en Joan Cervera i als monjos escaladors que em van ajudar a baixar.
https://www.maldemuntanya.cat/2020/05/monjos-escaladors.html

  

Llibre publicat l’any 1970 per Kurt Diemberger, un dels escassos alpinistes que ha format part de la cordada de la primera ascensió a dos cims de vuitmil metres (Broad Peak, 1957 i Dhaulagiri, 1960). L’altre va ser Hermann Buhl  (Nanga Parbat, 1953 i Broad Peak, 1957) mort al Chogolisa pocs dies després d’aquesta darrera ascensió. Tots dos austríacs. Jo no sé de cap més alpinista amb dos primeres ascensions a un vuit mil verge.
Kurt Diemberger va venir aquell any a Barcelona per presentar el seu llibre i passar-nos unes diapositives de les seves ascensions. Recordo l’escalada a la merenga final del Grand Zebru. La sala va fer el ple de joves alpinistes entusiastes. D’aleshores que tinc el llibre. Un recull d’experiències i ascensions explicades amb la vivesa dels diàlegs entre els protagonistes. Recordeu que en Kurt Diemberger, apart d’un gran alpinista és un reconegut i veterà  showman.

 
Una novel·la publicada l’any 1945 per Marc Augier (1908-1990), sota el pseudònim de M.A. Saint-Loup. Història d’alpinistes, amors, ascensions alpines i himalaienques, pensaments i reflexions, escrita amb el llenguatge florit i acolorit de fa vuitanta anys. Marc Augier, lliurepensador i col·laborador de grups afins al paganisme, l’anticapitalisme i supremacista blanc racista va tenir una vida atzarosa. A la Segona Guerra Mundial va lluitar al front de Rùssia amb la divisió Charlemagne, de les Waffen SS franceses del govern de Vichy, pel que, perduda la guerra pels alemanys, ell francés,  va haver de passar a la clandestinitat i exiliar-se a l’Argentina l’any 1945. 
Un escalador veterà si que devia ser; la descripció del protagonista, Guido de la Meslée, d’alguna escalada al límit, la sensació de mans i peus cansats, quan la cama comença a tremolar i ja no obeeix al cap, la consciència de la caiguda imminent, gairebé voluntària per deixar de patir, fan pensar que la situació la devia conèixer bé i que ja l’havia viscuda. Fins que, és clar, el toc romàntic, la veu de la seva nòvia, que arriba entre la boira des del peu de la paret, el fa reaccionar i acabar l’escalada aferrat a la roca i a la vida centímetre a centímetre. 
Quan érem uns joves escaladors i alpinistes en potència tots havíem llegit aquests relats amb fruïció. M’ha recordat les mítiques novel·les de Roger Frison Roche: Premier de cordée (1941) i La Grande Crevasse (1948) que es poden trobar fàcilment en castellà. Aquella barreja d’épica alpina, passió i foc interior que porta a reflexionar. És clar que Roger Frison Roche havia lluitat a la Segona Guerra Mundial al costat antinazi amb la resistència francesa pel que les reflexions, sentit de la jerarquia i pensaments no coincideixen. Però la èpica de la muntanya és la mateixa. 

 

L'ACLIMATACIÓ. ARTICLE EN CALENT.

ÉS VERITAT QUE CONVÉ PUJAR ALGUN TRES MIL AL PIRINEU PER ACLIMATAR-SE ABANS D’ANAR ALS ANDES O A L’HIMÀLAIA? 

Escric aquest article en calent i una mica emprenyat. Després d’una colla d’anys treballant, estudiant, exercint i intentant expandir la medicina de muntanya, un servidor ja sap que l’altitud no forma part del coneixement bàsic dels muntanyencs més enllà de saber que hi ha una cosa que es diu “Mal de Muntanya” i que no fa gaire por als més valents. Bé està si així us convé a la majoria, però no és una posició gaire intel·ligent.

A que ve això? He llegit un article de muntanya molt estimulant. El cas és que l’autor de l’article, per fer un viatge als Andes amb una estada a Huaraz (3.000 metres d’altitud) i més amunt, recomana fer abans una ascensió a un cim de 3.000 metres del Pirineu per no rebre de cop la patacada de l’altitud i anar una mica preparat. Aquí demostra de forma palmària el desconeixement del que és l’altitud i com s’ha d’afrontar.

En això, com a professional, estic obligat a discrepar i a dir-ho. L’ascensió a un tres mil del Pirineu serveix per disfrutar-la, per mantenir bona forma física i per fer pujar la moral abans d’una estada als Andes. Però encara que sigui altament recomanable, no serveix per millorar la tolerància a l’altitud.

I dic que pujar un 3.000 al Pirineu abans d’un viatge a les grans serralades del mon no serveix per afrontar amb garanties l’altitud, per dos motius. 

El primer és que una ascensió a 3.000 o a 4.000 metres no és suficient per influir en l’aclimatació. La persona s’hi hauria de quedar un mínim de 3-4 hores per sobre dels 3.000 metres per començar a posar en marxa els primers mecanismes fisiològics d’aclimatació. I després tornar-ho a fer durant quinze dies seguits si vol que els processos d’aclimatació progressin. Una sola ascensió a 3.000 ò 4.000 metres no té cap influència en l’aclimatació si no es manté almenys tres hores al dia durant dos setmanes. Almenys.

El segon motiu és que l’aclimatació no s’aguanta gaires dies, per tant, en el trajecte des de les muntanyes europees, ciutat i aeroport més propers, Lima i Huaraz, un mínim de cinc dies amb una logística impecable, es perdria el poc que es pogués haver guanyat en quinze dies als Pirineus i unes poques hores per sobre dels 3.000 metres.

Una mica d’història de la Medicina de Muntanya: la primera descripció que coneixem del Mal de Muntanya s’atribueix a mossén Joseph de Acuña al seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias” publicat a Sevilla l’any 1590. Molt abans però, alguns viatgers xinesos ja anomenaven a les muntanyes de la ruta de la seda les “muntanyes del petit mal de cap i les del gran mal de cap”. És evident que alguna cosa referent al mal de muntanya havien notat, és clar. 

Després, moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava a les mines situades en altitud als Andes xilens i assistia als miners que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguèssin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud. O sigui que quan els metges de muntanya-alpinistes van entrar en coneixement de l’Edema Pulmonar d’Altitud, ja feia 40 anys llargs que metges dedicats a la medicina del treball havien descrit la malaltia. Una cosa similar va passar amb l’altre complicació seriosa del Mal de Muntanya, l’Edema Cerebral d’Altitud.

Imatge nº 1: Radiografia de tòrax d’un pacient amb Edema Pulmonar d’Altitud on es veu una part important dels pulmons plena de líquid i ineficaç per captar oxígen.

 

No va ser fins l’any 1961 que es va fer la primera expedició oficial extraeuropea de la Federación Española de Montañismo, que incloïa muntanyencs catalans (Veure Josep Manuel Anglada Nieto, Francesc Guillamon Nieto i Jordi Pons Sanginés al Huascarán) que, de fet, eren els capdavanters de l’empresa. Segur que molts muntanyencs havien anat a gran altitud abans, però o no en tenim record o no disposem de les dades. 

Cal recordar especialment al metge assessor, que no assistencial, el Dr. August Castelló Roca, mestre de metges de muntanya, que va ser qui va fer els estudis mèdics per triar els que eren físicament més aptes entre els aspirants a formar part de l’expedició. En aquell moment, els coneixements mèdics sobre el que era i quins efectes tenia l’altitud sobre el cos humà eren ben escassos. Els metges assistencials (en aquell cas el recordat doctor Mariano Arrázola Silió, neurocirurgià de Donosti) prou feina tenien a recomposar ossos trencats, cosir ferides i tractar diarrees. Com que no es coneixien gaire els efectes de l’altitud, es va fer la tria mèdica dels expedicionaris en base a les seves capacitats esportives i atlètiques. Encara que es va haver de lamentar la pèrdua d’un muntanyenc (Pedro Acuña) per accident, des del punt de vista físic les coses van funcionar bé. Però hi havia un error de base. Les capacitats d’esforç i les d’aclimatació no són paral·leles. Els millors atletes no sempre s’aclimaten bé i viceversa. No sempre els qui millor funcionen en altitud sòn els més entrenats i forts. 

Actualment, amb muntanyencs als vuit mils més alts i difícils i per les vies més complicades de totes les muntanyes del mòn i amb dotzenes d’expedicions a l’esquena, ja disposem d’un cos de coneixements mèdics sòlids que permet avançar qui, com i quan ens podem aclimatar.

Anem a pams. Ho explicarem en cinc punts:

A.- L’altitud es caracteritza per la baixa pressió atmosfèrica com s’explica al gràfic 2. Quan hi ha més pressió l’aire és més dens. A menys pressió, les molècules que composen l’aire (oxigen 21% i nitrògen 79% a qualsevol altitud) sòn més disperses. Hi ha menys molècules d’oxígen per volum d’aire respirat. 

Gràfic nº 2. Evolució de la pressió atmosfèrica amb l’altitud.

 

B.- Dit d’una altra manera, com més amunt anem, menys oxígen hi ha a l’aire respirat. La disminució de la pressió atmosfèrica i del 21% de l’oxígen (PO2) a diferents altituds es veu al gràfic 3. Així doncs, la presència d’oxígen al cim de l’Everest és menys d’un terç que a nivell del mar. A altituds andines, és aproximadament la meitat. A 3.000 metres, uns dos terços del que hi ha a nivell del mar. 

Gràfic nº 3. Presència d’oxígen a diferents altituds, als pulmons i a la sang.

O sigui, que hi ha menys molècules d’oxigen en una inspiració de l’aire de la muntanya que al del nivell del mar.

I aixó és tot? Doncs no. 

Si ens ho mirem una mica més, a les columnes de la dreta del gràfic, veurem que als pulmons encara hi ha menys oxigen que a l’aire. És clar, als pulmons, que sòn un òrgan intern, hi ha vapor d’aigua i anhídrid carbònic (CO2), que és el que produïm els organismes vius que consumim oxigen (Llegiu sobre el canvi climàtic i la producció industrial de CO2 i potser us esgarrifareu). O sigui que als pulmons no hi tenim aire pur; hi tenim l’aire respirat (Nitrògen i Oxigen), més el vapor d’aigua a 37ºC, més el CO2 que produïm, tal i com es mostra al gràfic. Per tant l’oxígen pulmonar és més baix que l’ambiental. I l’oxígen realment útil, que és el que pasa a la sang (80% del pulmonar), encara és més baix.

En resum: quan pugem a l’altitud els humans anem escassos d’oxígen. O de respiració, digueu-ne com vulgueu. 

C.- El cos humà té gran capacitat d’adaptació a moltes situacions, entre elles a l’altitud i a la manca d’oxígen. A aquesta adaptació a l’altitud és el que en diem “aclimatació”. 

En realitat, un purista diria que l’aclimatació té tres fases que funcionen seqüencialment, una darrera de l’altra: 

a) L’acomodació dels tres o quatre primers dies que acostuma a ser la més dura i durant la qual apareix el mal agut de muntanya. El cos es defensa a base d’adrenalina i respirar més, cosa molt cansada. Com es veu al gràfic nº 4, només arribar, el cor i els pulmons treballen de valent (al gràfic es diu Cabal Cardiac i Volum Espirat per Minut o VEM). Aixó es molt costós i el personal s’acostuma a trobar molt malament. Aquest és el Mal Agut de Muntanya, que normalment no és greu, però que en ocasions ho pot ser (10%) i afectar a la vida (1%). Aquesta fase es resol en pocs dies.

b) Comença després la fase d’aclimatació pròpiament dita, que tarda unes 6 setmanes en ser completa. Aquí és quan augmenten els glòbuls rojos i es perfeccionen els mecanismes de captació, transport i utilització de l’oxígen. Fase de benestar sense grans problemes si no s’arriba a grans altituds superiors als 5.000 metres. En aquesta fase el Mal Agut de Muntanya ja no apareix; però algunes persones presenten alguna forma dels Mals Crònics o Subaguts de Muntanya, més infreqüents, però també greus si no es perd altitud. A altituds superiors a 5.000 metres, l’aclimatació no evita el deteriorament de la salut. O sigui, per sobre de 6.000 metres, el mínim temps possible si no es vol perdre vigor i massa muscular.

c) Per acabar, la fase d’adaptació a llarg termini, que és la que tenen per exemple els tibetans o els xerpes, que sòn els actuals rebesnéts dels que un dia van pujar a l’altitud i s’hi van quedar. La selecció natural ha fet que aquestes ètnies siguin les més resistents a l’altitud. 

La primera fase d’acomodació comença tan bon punt s’arriba a l’altitud. La fase d’adaptació necessita diverses generacions de supervivents en altitud per arribar a ser com els tibetans. Els qui procedim de nivell del mar no podem esperar aclimatar-nos fins aquest punt; els tibetans porten milers d’anys seleccionant els individus amb major capacitat de captació i utilització de l’oxígen.

----------------------------------------------------------------------------------

Nota 1 per professionals: Definicions internacionalment acceptades:

Aclimatació: mecanismes fisiològics, reversibles i no transmissibles a la descendència, que permeten a un individu sobreviure en altitud.

Adaptació: mecanismes fisiològics, transmissibles a la descendència i no reversibles, que permeten a un individu o col·lectvitat sobreviure en altitud.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Gràfic nº 4. Evolució dels mecanismes d’aclimatació.

 

El resum d’aixó és que si l’organisme no es manté uns dies en altura, els mecanismes d’aclimatació no es posen en marxa. Caldria pujar un tres mil i quedar-s’hi a dalt 3 ò 4 dies per començar a posar-los en funcionament. És clar que això no ho fa pràcticament ningú.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 2 per professionals: s’ha vist que amb una exposició de 3 hores a 5.000 metres d’altitud en cambra hipobàrica, ja augmenta la secreció d’eritropoietina (EPO). Menys temps no és suficient. És clar que la EPO circulant només es manté 8 hores i per tant té poc efecte per augmentar els glòbuls rojos si no es manté l’altitud. Si es fa un estímul de 3 hores cada dia es necessita un mínim de 36 hores en altura, que son 12 dies, per començar a notar els primers efectes d’aclimatació.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

D.- Quan, una vegada aclimatades, les persones tornen al nivell del mar, es produeix un efecte d’eliminació de glòbuls vermells de forma activa. Amb això, els darrers vestigis d’aclimatació desapareixen en una setmana, deu dies a tot estirar. Normalment el viatge a zones d’alta muntanya extraeuropees dura més temps, pel que la poca aclimatació d’unes poques hores a 3.000 metres, en cas de que es tingués una mica, no perduraria.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 3 per professionals: en cas de seguir un programa d’aclimatació en cambra hipobàrica, que és factible, s’ha vist que amb una exposició de 3 hores diàries a 5.000 metres d’altitud es pot tenir una aclimatació gairebé completa en 15 dies. Aixó pot ser útil per tenir equips de rescatadors aclimatats i, per tant, eficaços en altitud. Pels muntanyencs de base, millor aclimatar-se a muntanya, prenent temps i paciència.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

En resum:

• El Mal Agut de Muntanya no sempre és innocent. Els Edemes Cerebral i Pulmonar d’Altitud poden ser mortals en poques hores.

• Pujar abans uns cims al Pirineu o als Alps no disminueix els riscos de l’altitud ni evita la necessitat d’aclimatar-se bé.

• Aclimatar-se amb paciència, guanyant alçada lentament, és la opció més segura i mes natural.

Imatge nº 5. Campament de La Garganta. Huascaràn 1981. Creieu que el lloc d’aquest campament està ben triat? La salut comença per la prevenció dels problemes.

 

 

L'EXPEDICIÓ DEL XENÓ

GAS XENÓ I ACLIMATACIÓ. REVISIÓ.

Agraïm al Dr. Jordi Admetlla Batlle, metge de família a Osona i veterà d’expedicions, les seves aportacions que milloren aquest article. Hem afegit també l’article publicat al High Altitude Medicine & Biology”: Xenon Inhalation for Expeditions to High Altitude: A Position Statement from the International Climbing and Mountaineering Federation (Union Internationale des Associations d’Alpinisme, UIAA) Medical Commission. High AltMed Biol. 00:00–00, 2025.

INTRODUCCIÓ. Ha saltat a l’espai informatiu la gran notícia! 

Un equip d’alpinistes veterans ha fet el trajecte Londres – Kathmandu – Camp Base – Cim de l’Everest i tornar al Camp Base en cinc dies. Tot això gràcies a respirar gas xenó. Respirar gas xenó és el futur de l’alpinisme d’altitud perquè estalvia l’aclimatació i es pot fer el trajecte Europa - Cim de l’Everest - Europa en una setmana. Un esplèndid avenç en el coneixement de la fisiologia humana en altitud!

Fins aquí la ironia. Prou “Fake news”. Ara parlarem seriosament.

L’alpinista, o potser n’hauríem de dir el turista d’altitud, s’estalvia les 4 setmanes d’aclimatació al campament base, el que abarateix molt els costos. O potser no, ja en parlarem...

I aquí, en l’interès econòmic, crec que hi ha l’origen de la gran notícia. Una agència de guies europea ofereix un paquet turístic de 15 dies amb la possibilitat d’escalar l’Everest.

Però, és possible això? Científicament té sentit? Des del punt de vista del metge veterà en altitud, es pot fer? O és adequat? I si no, on és la trampa? 

PART 1.

La física i la química.

L’atmosfera que respirem, en la que s’ha originat, s’ha format i ha crescut la humanitat (almenys fins ara, ja veurem que ens portarà el futur) està formada per 78% de nitrogen, 21% d’oxigen i un 1% dels anomenats gasos nobles o inerts (Argó, Criptó, Neó, Heli, Radó i Xenó). El xenó només representa una de cada 20 milions de molècules de l’aire de l’atmosfera.

Descobert l’any 1894, és un gas pesant, inodor i dens, difícil i car d’obtenir amb molt poca interacció amb el funcionament del cos humà. S’utilitza industrialment per il·luminació i per la propulsió de satèl·lits orbitals i altres naus espacials. També té algunes aplicacions mèdiques i des de 2007 s’usa en alguns països com adjuvant en l’anestèsia barrejat amb 20% d’oxigen, per tractar alguns tipus de tumors i en estudis diagnòstics per imatge. 

PART 2.

Els gasos nobles i l’aclimatació. Paper del Xenó.

No fa gaire que uns investigadors  van trobar un efecte sobre el cos humà: respirar gas xenó fa que el cos produeixi una proteïna anomenada HIF1α.

Breument, la proteïna HIF1α (Hypoxia Inducible Factor1α) és una de les proteïnes que fa que el cos humà segregui Eritropoetina (EPO) que és una hormona, considerada dopatge en els esports de competició. L’EPO fa que augmentin els glòbuls rojos i és un dels passos necessaris en el procés d’aclimatació. 

Però aquí surt la primera pregunta. Realment el gas xenó estimula la secreció de HIF1α? No serà que uns pulmons plens de xenó, que és un gas pesant i dens, no poden absorbir bé l’oxigen i que sigui la manca d’oxigen la que estimula el procés que anomenem aclimatació (HIF1α, EPO, etc)? Això és el que es fa amb les conegudes tendes d’entrenament hipòxic; si s’omplen amb un 90% de nitrogen, l’oxigen queda reduït al 10%, el que és un ambient clarament hipòxic. En aquest punt és quan es posa en marxa el procés d’aclimatació per manca d’oxigen. Per escassetat d’oxigen, no per respirar xenó o nitrogen.   

Aclariment per qui no estigui familiaritzat: la paraulota hipòxia significa només escassedat d’oxigen, ja sigui a la sang d’una persona, un ambient com l’altitud o diversos altres llocs o situacions. 

Hipobàrica? Normobàrica? Hiperbàrica? son noms curts per dir que la pressió del lloc és baixa (Hipo), normal (Normo) o elevada (Hiper). 

O sigui que el xenó estimula l’aclimatació, com ho fa el nitrogen, només quan desplaça i substitueix l’oxigen de l’aire respirat.  

Unes imatges de tres exemples de tendes i escafandres d’entrenament hipòxic que normalment funcionen amb nitrogen, que és molt més abundant i barat d’obtenir que el xenó.

 

Les escafandres i tendes d’entrenament / aclimatació normobàriques i hipòxiques funcionen canviant la composició de l’aire que es respira, mantenint la pressió atmosfèrica normal. Les cambres hipobàriques no canvien la composició de l’aire; canvien la pressió i simulen millor l’altitud. Està més que estudiat que la “preaclimatació” en cambra hipobàrica és més eficaç que la de les tendes hipòxiques - normobàriques. Però no és fàcil accedir a una cambra hipobàrica i així les tendes hipòxiques i normobàriques són molt més comuns.

Pels qui tingueu interès científic: podeu trobar els diversos estudis sobre aquest tema fets a la cambra hipobàrica de la Universitat de Barcelona aquí:

1. Rodríguez FA, Casas H, Casas M, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Viscor G. Intermittent hypobaric hypoxia stimulates erythropoiesis and improves aerobic capacity. Medicine, Science & Sports Exercise. 1999 Feb;31(2):264-8.

2. Casas H, Casas M, Ricart A, Rama R, Ibàñez J, Palacios L, Rodríguez FA, Ventura JL, Viscor G and Pagés T. Effectiveness of Three Short Intermittent Hypobaric Hypoxia Protocols: Hematological Responses. Journal of Exercise Physiology. 2000 Apr;3(2).

3. Rodríguez FA, Ventura JL, Casas M, Casas H, Rama R, Ricart A, Palacios L, Viscor G. Erythropoietin acute reaction and haematological adaptations to short, intermittent hypobaric hypoxia. European Journal of Applied Physiology. 2000 Jun;82(3):170-7.

4. Casas M, Casas H, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Rodríguez FA, Viscor G. Intermittent Hypobaric Hypoxia Induces Altitude Acclimation and Improves the Lactate Threshold. Aviation, Space and Environmental Medicine. 2000 Feb;71(2):125-30.

5. Ricart A, Casas H, Casas M, Pagés T, Palacios L, Rama R, , Rodríguez FA, Viscor G, Ventura JL. Acclimatization Near Home? Early Respiratory Changes After Short-Term Intermittent Exposure to Simulated Altitude. Wilderness and Environmental Medicine. 2000 Summer;11(2):84-8.

6. Ginés Viscor, Casimiro Javierre, Teresa Pagés, Josep-Lluís Ventura, Antoni Ricart, Gregorio Martín-Henao, Carmen Azqueta and Ramon Segura. Combined intermittent hypoxia and surface muscle electrostimulation as a method to increase peripheral blood progenitor cell concentration. Journal of Translational Medicine. October 2009, 29;7:91. 

7. Basualto-Alarcon C, Rodas G, Galilea PA, Riera J, Pagés T, Ricart A, Torrella JR, Behn C, Viscor G. Cardiorespiratory parameters during submaximal exercise under acute exposure to normobaric and hypobaric hypoxia. Apunts Med Esport. 2012; 47(174):65-72.

8. Luisa Corral, Casimiro Javierre, Juan Blasi, Ginés Viscor, Antoni Ricart, Josep Lluis Ventura. Combined intermittent hypobaric hypoxia and muscle electro-stimulation: a method to increase circulating progenitor cell concentration? Journal of Translational Medicine. 2014

Això són només les publicacions de la Unitat d’Hipobària de la Universitat de Barcelona. Si ampliem el focus hi ha molts més estudis i publicacions.

PART 3.

Les dades de l’expedició del xenó.

https://www.climbing.com/news/the-first-xenon-everest-climb-is-coming-this-spring/

https://www.bbc.com/mundo/articles/cdxkkwn4y1po

Quatre alpinistes britànics, bregats en altitud, militars veterans, es sotmeten a una “preaclimatació” en tenda hipòxica, pel que diuen amb xenó. No expliquen la quantitat d’oxigen que hi havia barrejat ni el temps passat respirant hipòxia/xenó, però devien ser setmanes. Després viatgen en vol directe a Kathmandu i sense sortir de l’aeroport, volen en helicòpter privat al Camp Base. Després d’una nit dormint malament a l’avió, una breu migdiada respirant gas xenó al camp base. Una altra vegada, desconeixem la part d’oxígen de l’aire respirat enriquit amb xenó. La mateixa tarda s’enfilen per la cascada del Khumbu, preparada prèviament pels xerpes, cap als camps d’altitud. Vuit xerpes veterans acompanyen els quatre turistes, porten les motxilles i s’encarreguen de la logística, de les ampolles d’oxigen, el menjar, el beure, les tendes i el descansar. Tot el trajecte es fa respirant oxigen embotellat. Al tercer dia fan cim i emprenen el descens. Èxit de l’expedició! I de l’empresa!

Gran capacitat de coordinació de l’agència, però és evident que, tot plegat, no devia ser barat.

PART 4.

Les reflexions.

Mèdicament parlant, que el xenó substitueix l’aclimatació és una fal·làcia que només pot enganyar als incauts. No és cert. El xenó no aclimata de cop a qui el respira un dia.

El que si que és veritat és que amb una cambra hipobàrica o una tenda d’hipòxia normobàrica, amb una part de xenó o sense, es pot aconseguir un bon grau d’aclimatació abans d’arribar al campament base. Però el sistema té almenys tres peròs:

1.-  El temps que el cos humà necessita per segregar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos segueix sent de dues a quatre setmanes, el mateix temps que l’aclimatació normal. Si és així, que cadascú compari i faci la tria: passar les hores en un laboratori asèptic, respirant una barreja d’oxigen, nitrogen o xenó, o arribar, acampar i esperar amb paciència l’aclimatació a la muntanya. Jo no sé la tria de cadascú, però segur que la segona opció és més barata, perquè els laboratoris són molt més cars que els campaments. 

2.- L’aclimatació aconseguida al laboratori desapareix en pocs dies. O sigui que s’ha de sortir del laboratori, volar, arribar i moldre. Si es triga més de cinc o sis dies, tot plegat no serveix per res. Però pagar un laboratori, el vol d’avió, un helicòpter privat coordinat, dos xerpes carregats per persona que la portin fins el cim i amb l’oxigen, el beure i el menjar ben coordinat per tot el trajecte té un preu elevat. Molt elevat. 

3.- Com que l’aclimatació, es faci com es faci,  pot fer-se esperar entre dues i quatre setmanes, és obligat passar temps, hores i dies, a la cambra hipobàrica o normobàrica, respirant xenó, o no. Amb això, l’argument de que respirar xenó estalvia temps a l’ascensió no s’aguanta gaire perquè has de començar a comptar el temps quan el turista entra al laboratori, no quan agafa l’avió per sortir de la ciutat.

El comitè mèdic de la UIAA / CISA-IKAR (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme, Comission Internationale pour le Sauvetage Alpin) ha publicat un comunicat oficial avisant del perill i del risc d’utilitzar aquestes tècniques sense els coneixements fisiològics adequats. Ens afegim a aquest comunicat.

Aquí podeu veure el comunicat oficial del MedComUIAA.

https://www.theuiaa.org/statement-on-xenon-and-high-altitude-mountaineering/

A més a més la revista de més prestigi entre els qui es dediquen a la medicina de l’altitud, el “High Altitude Medicine & Biology”, el HAMB, ha publicat aquest article de revisió que recomano molt als interessats. Com que l’article te Copyright, només puc posar l’abstract que és públic i en obert:

Xenon Inhalation for Expeditions to High Altitude: A Position Statement from the International Climbing and Mountaineering Federation (Union Internationale des Associations d’Alpinisme, UIAA) Medical Commission. High AltMed Biol. 00:00–00, 2025.

Abstract

Hilty, Matthias P, Urs Hefti, Pierre Bouzat, Hannes Gatterer, Lenka Horakova, Linda E Keyes, Justin Lawley, Benjamin D Levine, George Rodway, Daniel Trevena, Eduardo Vinhaes, and Benoit Champigneulle. 

Background and Methods: Recently, xenon inhalation has been advertised for use as a pre-acclimatization method for high-altitude climbs, but this use is controversial and not without risks. The International Climbing and Mountaineering Federation (Union Internationale des Associations d’Alpinisme, UIAA) Medical Commission convened a panel, including external experts, to develop a position statement on xenon inhalation as a pre-acclimatization method.

Results: In this statement, we summarize the current state of research and discuss possible directions of future investigations. A pre-acclimatization strategy using xenon inhalation includes risks of respiratory depression, hypoxemia, systemic hypertension, and neurological impairment. The potential benefits of xenon inhalation, such as erythropoiesis, an increase in hemoglobin mass, or increased oxygen availability to the tissues, are not supported by the existing, current evidence.

Conclusion: The UIAA Medical Commission recommends against the use of xenon inhalation in preparation for or during expeditions to high altitude unless part of a controlled study with appropriately qualified medical support such as anesthesia personnel.

O sigui que no; en aquesta revisió, cap científic troba evidència de que respirar xenó faciliti l’aclimatació.

El resum de tot plegat és aquest. Una empresa, amb interès econòmic, ha muntat un anunci públic per vendre el seu producte, sense que es vegi cap preocupació en els efectes que la seva proposta pugui tenir sobre la salut dels seus clients, sobre el medi ambient ni la sobrefreqüentació d’alguns llocs. Tampoc hi ha cap control de la seriositat ni del rigor del que vol vendre. Si fos un medicament, per exemple amfetamina per escalar més ràpid sense set ni gana, ja estaria directament controlat. Recordeu que administrar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos artificialment (transfusions de sang) està prohibit a tots els esports de competició, incloses les competicions d’escalada en roca o en gel.

Fins aquí la part de consell mèdic i científic amb el seu component social i econòmic.

Sense haver dit ni una paraula de l’ètica. De l’ètica que té escalar una muntanya pels propis mitjans o que t’hi porti algú altre. Del valor que té escalar una muntanya honestament o fent servir mètodes de dubtosa legalitat, rigorositat, honestedat i seguretat per la salut. De l’esforç d’una cordada d’escaladors tot sols en un vuit mil front a la paciència que necessita una caravana, tots en corrua, de clients d’una agència de guies per passar per un coll d’ampolla en que només poden passar d’un en un, sense pressa. Però, és clar, ja  saben que més amunt trobaran un campament organitzat amb menjar i una tassa de té calent.

 

Imatge: cua de turistes d’altitud a la cascada de gel del Khumbu.

Tampoc hem parlat de poesia. Ni de bellesa, ni de gaudir, ni de sentir amb més o menys intensitat. Tampoc de trobar aquells moments, pocs en una vida, que sòn com una epifania. Aquella posta de sol amb un ball de núvols a set mil metres que sona com una simfonia. Aquell darrer cop de piolet que permet posar-te a cavall d’un coll i canviar, de cop, de paisatge. Aquells moments en que la línia de la vida fa un “clac” i tanca un cercle ben rodó.   

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuit mil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura o el cim més alt, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”.

Però això depèn de la sensibilitat, de les capacitats emocionals i dels interessos de cada un. I qui és un servidor per jutjar a ningú. 

Jo només volia aportar la part tecnocientífica i que s’enganyi qui es deixi... Com deia el meu avi, mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall.