LLIBRES CLÀSSICS D'EXPEDICIONS

Una entrada al bloc amb molta història, històries i aventura. La lectura dels clàssics sempre és recomanable perqué s’en pot treure molt de suc i aprenentatge. El llibre d’una expedició memorable en una edició francesa de 1923. El relat de la primera expedició de reconeixement britànica a l’Everest de l’any 1921, escrit per Charles Howard-Bury el molt lloat i condecorat cap d’aquella expedició. Els noms, històrics, dels qui prologuen el llibre avalen la importància que va tenir l’expedició.
 
Els expedicionaris. Drets i d’esquerra a dreta: Andrew Wollaston, Charles Howard-Bury, Alexander Heron i  Harold Raeburn. Asseguts: George Mallory, Oliver Wheeler, Guy Bullock i Henry Morshead.
 
Una altra fotografia, acolorida, del mateix grup, feta el mateix dia i al mateix lloc. A totes dues fotografies qui s’asseu a la segona cadira per la dreta sembla més baixet que els altres; en tots dos casos és Guy Bullock. 

• Charles Howard-Bury (1883-1963), militar, era el cap d’expedició.
• Guy H. Bullock (1887-1956). Diplomàtic. Amb experiència en escalades als Alps.
• Henry T. Morshead (1882-1931).  Enginyer militar, geògraf i topògraf. Va participar a les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924.
• E. Oliver Wheeler (1890-1962). Canadenc. Militar, topògraf i fotògraf.
• George Leigh Mallory (1886-1924). Alpinista. Potser l’home amb més experiencia en escalada de l’equip.   Va participar a les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924. Va morir en aquesta darrera expedició en un intent al cim.
• Alexander M. Heron (1884-1971). Geòleg escocés adscrit al  Geological Survey of India. El seu mapa geològic de la regió de l’Everest consta com una de les grans aportacións de l’expedició.  
• Alexander F.R. Wollaston (1875-1930). Metge cirurgià i naturalista. Amb experiencia en expedicions a Uganda i Nova Guinea.
• Harold A. Raeburn (1865-1926). Escocés. Ornitòleg. Amb experiencia als Alps, Caucas i Himàlaia. La seva contribució a l’expedició va ser limitada; es va retirar per malaltia. 

Falta Alexander Kallas, mort del que ells descriuen com insuficiència cardíaca aguda, probablement un Edema Pulmonar d’Altitud, prop de Lhasa, a l’inici de l’expedició. El seu company de cordada, Harold Raeburn, també va enmalaltir i va abandonar l’expedició.
Al llibre també consten, i és de justicia esmentar-los, els sirdars Lalbir Singh Thapa, Gujjar Singh i Turubaz Khan, el fotògraf Abdul Jalil Khan i els intèrprets  Gyalzen Kazi i Chhetan Wangdi. Cal parlar també del cuiner tibetà Poo. El coronel Howard-Bury el descriu així: “Em va seguir en totes les meves incursions i jo no hauria pogut trobar un millor ajudant durant els viatges perqué no feia cap cas ni del fred ni de l’altitud i sempre trobava la manera d’encendre un foc”.

NOTA apart respecte de la mort d’Alexander Kallas: Recordeu aquest relat? “Moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava a les mines situades en altitud als Andes xilens i assistia als miners que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguèssin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud”. Aquest devia ser el cas d’Alexander Kallas. 

L’expedició va començar a primers de maig i va acabar el 25 d’octubre, sortint de, i tornant a, Darjeeling, aleshores sota administració britànica. Com que el Nepal era tancat als estrangers, tot el trajecte es va fer pel Tibet, aleshores independent. 
Aquella expedició va marcar una fita: trobar el camí cap a una via accessible a l’Everest que va ser per la vall de Rongbuk i l’amagat braç oriental de la seva glacera, no per la llengua central de la glacera de Rongbuk que porta directament a la paret nord de l’Everest. Aquesta és l’actual ruta tibetanoxinesa per l’aresta nordest. Per la vall de Rongbuk i després la vall de Kharta van arribar fins el Txang Lha (que vol dir Coll Nord en tibetà) a 7000 metres d’altitud.
El llibre comença amb el relat de les grans dificultats per trobar la financiació i seleccionar un equip humà competent. 

M’ha cridat l’atenció el comentari de que en triar els expedicionaris es van regir per la norma de que cada individu tingués dos àrees d’expertesa. Qui era metge era naturalista, però no escalador, qui era escalador, també era ornitòleg i així tot l’equip. Sembla un criteri ben assenyat. La curiositat és que és el mateix criteri el va fer servir W. E. Bowman quan va escriure “The Ascent of Rum Doodle”, paròdia dels llibres d’expedicions que es va publicar l’any 1956. Segur que W. E. Bowman havia llegit el llibre que ara ens ocupa. Aquest llibre còmic traduït al català, el podeu trobar a: www.maldemuntanya.cat sota els títols de: Els Més Alts Cims de l’Humor.

Els primers capítols del llibre del coronel Howard-Bury sòn interessants pels historiadors però tenen escassa épica aventurera. Després venen els capítols del viatge i les fotografies per les ignotes terres tibetanes. Una delícia pels viatgers i amants de la literatura de viatges. Destacar que els noms que posen als llocs, pobles, temples (Gompa) i fortaleses (Dzong) sòn diferents dels que hem conegut molts anys després; jo sospito que és per les diferències de les grafies i pronúncies entre l’anglés, el tibetà i l’hindú. Amb la mort inesperada d’un dels expedicionaris i la retirada per malaltia del seu company de corda, l’equip va quedar molt minvat. Així i tot, dividint-se en grups i explorant una a una les valls van poder arribar fins els 7000 metres d’altitud del Coll Nord fins que amb la imminència de l’hivern, al setembre  van decidir tornar. Recordeu que els hi quedaven cinc llargues setmanes de marxa pel Tibet.
L’autor acaba el llibre amb un consells per les futures expedicions que volguèssin coronar el cim de l’Everest. Extrec unes quantes frases a les que moltes expedicions hauríen hagut de fer més cas.
“Al final del monsó, un vent prou violent com per escombrar tota la neu de la muntanya, impedirà, almenys així ho crec, l’ascensió fins el cim. Pot existir un superhome, però no es podrà reunir un equip d’individus amb la suficient resistència a la gran altitud que pugui suportar l’esgotament de la lluita sostinguda durant moltes hores en condicions tan desfavorables”.
Puc donar fe. A l’octubre de 1983 l’expedició catalana a l’Everest per la via tibetana va fracassar perqué el vent, inclement, literalment arrencava de socarrel cada tenda que s’arribava a posar per sobre del Coll Nord i no hi havia prou neu per fer una cova o un iglú. Al camp III, a 6500 metres, es van registrar temperatures de 13ºC sota zero a les tres de la tarda amb el termòmetre al sol,
“A propòsit de l‘inici de l’estació monsónica, jo remarcaria un fet potser no prou comentat. En començar el monsó, l’apariència dels núvols no ha de portar a pensar en una agitació de l’aire; més aviat en una calma de l’atmosfera al voltant dels cims”. 
Així va ser a l’expedició de l’any 1985 durant el monsó. Molts núvols i molta neu, però un aire calmat.
“Les probabilitats de trobar que la neu del monsó s’hagi fos son majors al juny que al setembre. Potser, si la neu s’ha fos a la primavera de manera considerable trobarem glaç on es preferiria tenir neu i a l’inrevés a la tardor. Cal escollir el menor dels dos mals. A l’Everest, el glaç no és un obstacle insuperable, ja que per sobre del Txang-La es podria franquejar amb l’ajuda dels crampons; en canvi la neu fonda que no s’hagi fos és un obstacle mortal”.   
Aixó ho escrivia un militar amb escassa experiència alpina l’any 1921! 
El llibre, lamentablement no aporta la ruta del viatge ni els mapes obtinguts. En tot cas hem pogut reconstruir part de la ruta amb una reproducció del mapa d’Henry Morshead trobat a Internet. A la línia de punts vermells es veuen els intents d’aproximació a l’Everest fins que, al tercer intent, arriben al Coll Nord (que en altres llibres i mapes s’anomena Bei’ao, Txang La, Chang La, Coll Nord o Barrera de Sèracs Nord).  Com que la glacera de Rongbuk els va portar al peu de la paret Nord de l’Everest, van girar cua i ho van intentar per la vall de Kharta, que s’acaba a la glacera de Kanshung al peu de la paret Est de l’Everest. Com que tampoc els hi va semblar que hi hagués una ruta practicable van creuar el Lhakpa La (a mapes posteriors s’anomena Rapiu La o Rabü La) i van tornar a la vall de Rongbuk. Però aquesta vegada si que van descobrir la ruta! El braç occidental de la glacera de Rongbuk porta al Txang La i no al peu de la freda i severa Cara Nord de l’Everest.  

 
Mapa de Morshead amb les tres rutes en vermell. 
 
Esquema topogràfic modern on s’indica el camp Base de la ruta normal del Khumbu, però no el camp base de la ruta de Rongbuk que queda uns deu kilòmetres més a l’esquerra de la imatge. Un altre engany dels noms: En xerpa i en tibetà “Lho La” vol dir Coll Sud; i en aquest esquema hi ha un Lho La i un South Col. Hi pot haver confusió però en general sembla que els noms occidentals van predominant...
HISTÒRIA NATURAL. Dos capítols escrits per A.F.R. Wollaston on relata el viatge amb el major Morshead en que, partint de Tingri, van anar a la vall de Nyenyam i Lapche Kang (que ha de ser prop del Txo Oyu, perqué el Lapche Kang és a la mateixa cadena de muntanyes) en recerca de descriure la fauna i la flora del lloc i afegir kilòmetres quadrats al mapa que confeccionava Morshead. Escrit amb la sornegueria típica anglesa d’un metge i naturalista de fa més cent anys que confon el crit d’una mare marmota cridant als seus cadells amb el de la femella de falcó en zel. I que, amb sentit de l’humor, no s’està d’explicar-ho. Per cert que relata que va ser l’únic lloc del Tibet on, malgrat la carta de recomanació del govern tibetà, les autoritats locals es van negar a col·laborar i els van recomanar tornar enrere per on havien vingut. Molt cortesament, això si.
CINC APÉNDIXS CIENTÍFICS. Impresos en lletra petita difícil de llegir. Aporten la part científica i les troballes de l’expedició. 1.- L’estudi topogràfic (Morshead). Lamentablement no inclou els mapes obtinguts. 2.- La col·lecta fotogràfica (Wheeler). Descriu les tècniques i els aparells, però les fotografies es reparteixen a tot el llarg del llibre, no a l’apèndix. 3.- Notes sobre els resultats geològics de l’expedició (Heron). Ben curta descripció que acaba dient que no hi ha trobat minerals d’interés econòmic. 4.- El material científic (Hinks). Llista dels aparells. 5.- Mamífers, ocells i plantes obtinguts per l’expedició (Wollaston). Llista de 10 mamífers, més de 60 ocells i innumerables plantes dels que es van obtenir espècimens.  
El llibre, a més, disposa de dos pròlegs, prefacis o introduccions estimulant els lectors a llegir el llibre, com tots els pròlegs, prefacis o introduccions. Pels qui, com jo, son devots de la història, us posaré el perfil dels dos personatges: F. E. Younghusband i el Princep (així firma) Roland Napoleon Bonaparte.
 
Francis Edward Younghusband (1863- 1942) va ser un militar britànic amb afanys d’explorador i creences espiritistes. Va servir com a comissionat britànic al Sikkim pels assumptes relacionats amb el Tibet de 1902 a 1904. Durant aquest període va conduir una expedició militar britànica per acabar amb les disputes frontereres entre el Tibet, aleshores independent i el regne de Sikkim, sota protectorat britànic. Hi ha qui opina que, sobretot, va ser per posar fre a la influència que l’imperi rus de l’època pogués tenir sobre el govern tibetà. La missió es va convertir en una invasió sense pal·liatius i, després d’uns quants combats, va ocupar Lhasa. Com a resultat de l’ocupació A) El tretzé Dalai Lama va fugir a Mongòlia. B) el govern tibetà va acceptar el tractat anglotibetà de 1904 en que acceptava l’apertura d’una delegació britànica a Xigatse. Ves tu a saber si xigatse era millor lloc que Lhasa o va ser per aprofundir les diferències entre el Dalai Lama de Lhasa i el Panchen Lama de Xigatse, que no sempre han estat amics ni en pau. C.- Per un altre dia deixarem el relat, de quan els soldats britànics van enterrar els morts tibetans després d'un combat i de com, aquella nit, els tibetans van desenterrar els morts i s'els van endur per les seves pràctiques funeràries; l'enterrament havia de ser al cel i no a la terra.

 
XIII Dalai Lama. Thubten Gyatso. 1876 – 1933, predecessor de l’actual XIV Dalai Lama. Exiliat a Mongòlia de 1904 a 1911.
    
Roland Napoléon Bonaparte (1858 – 1924) fou un militar, viatger i antropòleg francés, net d’un germà del Napoleó Bonaparte, l’emperador. Autor de diversos estudis, una vintena de llibres i posseidor d’una àmplia col·lecció de fotografies etnogràfiques i d’un herbari amb un milió d’exemplars. Formava part de societats científiques com International Institute of Sociology i de l'International Federation of Societies and Institutes of Sociology. 

 

LECTURES DE MUNTANYA PER L'ESTIU

Aquestes no son lectures, ni per passar l’estona ni fàcils de trobar. Algunes m’ha costat mesos localitzar-les. Altres no tant. Totes m’han ensenyat moltes coses. Com vivien la muntanya, l’escalada i les expedicions, els pioners que obrien el camí i que no tenien informació, ni guies, ni pantalles de mòbil, ni GPS, ni sistemes de rescat quan alguna cosa sortia malament. Una acceptació del risc i de l’aventura una mica lluny de l’esperit esportiu o competitiu actual. 

Un cop ja llegits, els podreu trobar al Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell. Aquí van algunes.

 
Llibre publicat l’any 1991 escrit per en Joan Cervera i Batariu. Una colla de relats de muntanya. Molts records però en bona part ficcions, en que prima la imaginació, l’esperit de companyonia i el compromís amb el país i les muntanyes. 
Un llibre, que per mi tenia un especial pes al cor. En Joan Cervera va ser un dels qui van obrir la via “Albert-Cervera” a la Mòmia de Montserrat. Allà, l’any 1968, vaig viure el meu primer mal trago, que no vull dir-ne accident, a la muntanya. Aquí podeu trobar el relat d’aquella feta i moltes gràcies a en Joan Cervera i als monjos escaladors que em van ajudar a baixar.
https://www.maldemuntanya.cat/2020/05/monjos-escaladors.html

  

Llibre publicat l’any 1970 per Kurt Diemberger, un dels escassos alpinistes que ha format part de la cordada de la primera ascensió a dos cims de vuitmil metres (Broad Peak, 1957 i Dhaulagiri, 1960). L’altre va ser Hermann Buhl  (Nanga Parbat, 1953 i Broad Peak, 1957) mort al Chogolisa pocs dies després d’aquesta darrera ascensió. Tots dos austríacs. Jo no sé de cap més alpinista amb dos primeres ascensions a un vuit mil verge.
Kurt Diemberger va venir aquell any a Barcelona per presentar el seu llibre i passar-nos unes diapositives de les seves ascensions. Recordo l’escalada a la merenga final del Grand Zebru. La sala va fer el ple de joves alpinistes entusiastes. D’aleshores que tinc el llibre. Un recull d’experiències i ascensions explicades amb la vivesa dels diàlegs entre els protagonistes. Recordeu que en Kurt Diemberger, apart d’un gran alpinista és un reconegut i veterà  showman.

 
Una novel·la publicada l’any 1945 per Marc Augier (1908-1990), sota el pseudònim de M.A. Saint-Loup. Història d’alpinistes, amors, ascensions alpines i himalaienques, pensaments i reflexions, escrita amb el llenguatge florit i acolorit de fa vuitanta anys. Marc Augier, lliurepensador i col·laborador de grups afins al paganisme, l’anticapitalisme i supremacista blanc racista va tenir una vida atzarosa. A la Segona Guerra Mundial va lluitar al front de Rùssia amb la divisió Charlemagne, de les Waffen SS franceses del govern de Vichy, pel que, perduda la guerra pels alemanys, ell francés,  va haver de passar a la clandestinitat i exiliar-se a l’Argentina l’any 1945. 
Un escalador veterà si que devia ser; la descripció del protagonista, Guido de la Meslée, d’alguna escalada al límit, la sensació de mans i peus cansats, quan la cama comença a tremolar i ja no obeeix al cap, la consciència de la caiguda imminent, gairebé voluntària per deixar de patir, fan pensar que la situació la devia conèixer bé i que ja l’havia viscuda. Fins que, és clar, el toc romàntic, la veu de la seva nòvia, que arriba entre la boira des del peu de la paret, el fa reaccionar i acabar l’escalada aferrat a la roca i a la vida centímetre a centímetre. 
Quan érem uns joves escaladors i alpinistes en potència tots havíem llegit aquests relats amb fruïció. M’ha recordat les mítiques novel·les de Roger Frison Roche: Premier de cordée (1941) i La Grande Crevasse (1948) que es poden trobar fàcilment en castellà. Aquella barreja d’épica alpina, passió i foc interior que porta a reflexionar. És clar que Roger Frison Roche havia lluitat a la Segona Guerra Mundial al costat antinazi amb la resistència francesa pel que les reflexions, sentit de la jerarquia i pensaments no coincideixen. Però la èpica de la muntanya és la mateixa. 

 

L'ACLIMATACIÓ. ARTICLE EN CALENT.

ÉS VERITAT QUE CONVÉ PUJAR ALGUN TRES MIL AL PIRINEU PER ACLIMATAR-SE ABANS D’ANAR ALS ANDES O A L’HIMÀLAIA? 

Escric aquest article en calent i una mica emprenyat. Després d’una colla d’anys treballant, estudiant, exercint i intentant expandir la medicina de muntanya, un servidor ja sap que l’altitud no forma part del coneixement bàsic dels muntanyencs més enllà de saber que hi ha una cosa que es diu “Mal de Muntanya” i que no fa gaire por als més valents. Bé està si així us convé a la majoria, però no és una posició gaire intel·ligent.

A que ve això? He llegit un article de muntanya molt estimulant. El cas és que l’autor de l’article, per fer un viatge als Andes amb una estada a Huaraz (3.000 metres d’altitud) i més amunt, recomana fer abans una ascensió a un cim de 3.000 metres del Pirineu per no rebre de cop la patacada de l’altitud i anar una mica preparat. Aquí demostra de forma palmària el desconeixement del que és l’altitud i com s’ha d’afrontar.

En això, com a professional, estic obligat a discrepar i a dir-ho. L’ascensió a un tres mil del Pirineu serveix per disfrutar-la, per mantenir bona forma física i per fer pujar la moral abans d’una estada als Andes. Però encara que sigui altament recomanable, no serveix per millorar la tolerància a l’altitud.

I dic que pujar un 3.000 al Pirineu abans d’un viatge a les grans serralades del mon no serveix per afrontar amb garanties l’altitud, per dos motius. 

El primer és que una ascensió a 3.000 o a 4.000 metres no és suficient per influir en l’aclimatació. La persona s’hi hauria de quedar un mínim de 3-4 hores per sobre dels 3.000 metres per començar a posar en marxa els primers mecanismes fisiològics d’aclimatació. I després tornar-ho a fer durant quinze dies seguits si vol que els processos d’aclimatació progressin. Una sola ascensió a 3.000 ò 4.000 metres no té cap influència en l’aclimatació si no es manté almenys tres hores al dia durant dos setmanes. Almenys.

El segon motiu és que l’aclimatació no s’aguanta gaires dies, per tant, en el trajecte des de les muntanyes europees, ciutat i aeroport més propers, Lima i Huaraz, un mínim de cinc dies amb una logística impecable, es perdria el poc que es pogués haver guanyat en quinze dies als Pirineus i unes poques hores per sobre dels 3.000 metres.

Una mica d’història de la Medicina de Muntanya: la primera descripció que coneixem del Mal de Muntanya s’atribueix a mossén Joseph de Acuña al seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias” publicat a Sevilla l’any 1590. Molt abans però, alguns viatgers xinesos ja anomenaven a les muntanyes de la ruta de la seda les “muntanyes del petit mal de cap i les del gran mal de cap”. És evident que alguna cosa referent al mal de muntanya havien notat, és clar. 

Després, moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava a les mines situades en altitud als Andes xilens i assistia als miners que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguèssin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud. O sigui que quan els metges de muntanya-alpinistes van entrar en coneixement de l’Edema Pulmonar d’Altitud, ja feia 40 anys llargs que metges dedicats a la medicina del treball havien descrit la malaltia. Una cosa similar va passar amb l’altre complicació seriosa del Mal de Muntanya, l’Edema Cerebral d’Altitud.

Imatge nº 1: Radiografia de tòrax d’un pacient amb Edema Pulmonar d’Altitud on es veu una part important dels pulmons plena de líquid i ineficaç per captar oxígen.

 

No va ser fins l’any 1961 que es va fer la primera expedició oficial extraeuropea de la Federación Española de Montañismo, que incloïa muntanyencs catalans (Veure Josep Manuel Anglada Nieto, Francesc Guillamon Nieto i Jordi Pons Sanginés al Huascarán) que, de fet, eren els capdavanters de l’empresa. Segur que molts muntanyencs havien anat a gran altitud abans, però o no en tenim record o no disposem de les dades. 

Cal recordar especialment al metge assessor, que no assistencial, el Dr. August Castelló Roca, mestre de metges de muntanya, que va ser qui va fer els estudis mèdics per triar els que eren físicament més aptes entre els aspirants a formar part de l’expedició. En aquell moment, els coneixements mèdics sobre el que era i quins efectes tenia l’altitud sobre el cos humà eren ben escassos. Els metges assistencials (en aquell cas el recordat doctor Mariano Arrázola Silió, neurocirurgià de Donosti) prou feina tenien a recomposar ossos trencats, cosir ferides i tractar diarrees. Com que no es coneixien gaire els efectes de l’altitud, es va fer la tria mèdica dels expedicionaris en base a les seves capacitats esportives i atlètiques. Encara que es va haver de lamentar la pèrdua d’un muntanyenc (Pedro Acuña) per accident, des del punt de vista físic les coses van funcionar bé. Però hi havia un error de base. Les capacitats d’esforç i les d’aclimatació no són paral·leles. Els millors atletes no sempre s’aclimaten bé i viceversa. No sempre els qui millor funcionen en altitud sòn els més entrenats i forts. 

Actualment, amb muntanyencs als vuit mils més alts i difícils i per les vies més complicades de totes les muntanyes del mòn i amb dotzenes d’expedicions a l’esquena, ja disposem d’un cos de coneixements mèdics sòlids que permet avançar qui, com i quan ens podem aclimatar.

Anem a pams. Ho explicarem en cinc punts:

A.- L’altitud es caracteritza per la baixa pressió atmosfèrica com s’explica al gràfic 2. Quan hi ha més pressió l’aire és més dens. A menys pressió, les molècules que composen l’aire (oxigen 21% i nitrògen 79% a qualsevol altitud) sòn més disperses. Hi ha menys molècules d’oxígen per volum d’aire respirat. 

Gràfic nº 2. Evolució de la pressió atmosfèrica amb l’altitud.

 

B.- Dit d’una altra manera, com més amunt anem, menys oxígen hi ha a l’aire respirat. La disminució de la pressió atmosfèrica i del 21% de l’oxígen (PO2) a diferents altituds es veu al gràfic 3. Així doncs, la presència d’oxígen al cim de l’Everest és menys d’un terç que a nivell del mar. A altituds andines, és aproximadament la meitat. A 3.000 metres, uns dos terços del que hi ha a nivell del mar. 

Gràfic nº 3. Presència d’oxígen a diferents altituds, als pulmons i a la sang.

O sigui, que hi ha menys molècules d’oxigen en una inspiració de l’aire de la muntanya que al del nivell del mar.

I aixó és tot? Doncs no. 

Si ens ho mirem una mica més, a les columnes de la dreta del gràfic, veurem que als pulmons encara hi ha menys oxigen que a l’aire. És clar, als pulmons, que sòn un òrgan intern, hi ha vapor d’aigua i anhídrid carbònic (CO2), que és el que produïm els organismes vius que consumim oxigen (Llegiu sobre el canvi climàtic i la producció industrial de CO2 i potser us esgarrifareu). O sigui que als pulmons no hi tenim aire pur; hi tenim l’aire respirat (Nitrògen i Oxigen), més el vapor d’aigua a 37ºC, més el CO2 que produïm, tal i com es mostra al gràfic. Per tant l’oxígen pulmonar és més baix que l’ambiental. I l’oxígen realment útil, que és el que pasa a la sang (80% del pulmonar), encara és més baix.

En resum: quan pugem a l’altitud els humans anem escassos d’oxígen. O de respiració, digueu-ne com vulgueu. 

C.- El cos humà té gran capacitat d’adaptació a moltes situacions, entre elles a l’altitud i a la manca d’oxígen. A aquesta adaptació a l’altitud és el que en diem “aclimatació”. 

En realitat, un purista diria que l’aclimatació té tres fases que funcionen seqüencialment, una darrera de l’altra: 

a) L’acomodació dels tres o quatre primers dies que acostuma a ser la més dura i durant la qual apareix el mal agut de muntanya. El cos es defensa a base d’adrenalina i respirar més, cosa molt cansada. Com es veu al gràfic nº 4, només arribar, el cor i els pulmons treballen de valent (al gràfic es diu Cabal Cardiac i Volum Espirat per Minut o VEM). Aixó es molt costós i el personal s’acostuma a trobar molt malament. Aquest és el Mal Agut de Muntanya, que normalment no és greu, però que en ocasions ho pot ser (10%) i afectar a la vida (1%). Aquesta fase es resol en pocs dies.

b) Comença després la fase d’aclimatació pròpiament dita, que tarda unes 6 setmanes en ser completa. Aquí és quan augmenten els glòbuls rojos i es perfeccionen els mecanismes de captació, transport i utilització de l’oxígen. Fase de benestar sense grans problemes si no s’arriba a grans altituds superiors als 5.000 metres. En aquesta fase el Mal Agut de Muntanya ja no apareix; però algunes persones presenten alguna forma dels Mals Crònics o Subaguts de Muntanya, més infreqüents, però també greus si no es perd altitud. A altituds superiors a 5.000 metres, l’aclimatació no evita el deteriorament de la salut. O sigui, per sobre de 6.000 metres, el mínim temps possible si no es vol perdre vigor i massa muscular.

c) Per acabar, la fase d’adaptació a llarg termini, que és la que tenen per exemple els tibetans o els xerpes, que sòn els actuals rebesnéts dels que un dia van pujar a l’altitud i s’hi van quedar. La selecció natural ha fet que aquestes ètnies siguin les més resistents a l’altitud. 

La primera fase d’acomodació comença tan bon punt s’arriba a l’altitud. La fase d’adaptació necessita diverses generacions de supervivents en altitud per arribar a ser com els tibetans. Els qui procedim de nivell del mar no podem esperar aclimatar-nos fins aquest punt; els tibetans porten milers d’anys seleccionant els individus amb major capacitat de captació i utilització de l’oxígen.

----------------------------------------------------------------------------------

Nota 1 per professionals: Definicions internacionalment acceptades:

Aclimatació: mecanismes fisiològics, reversibles i no transmissibles a la descendència, que permeten a un individu sobreviure en altitud.

Adaptació: mecanismes fisiològics, transmissibles a la descendència i no reversibles, que permeten a un individu o col·lectvitat sobreviure en altitud.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Gràfic nº 4. Evolució dels mecanismes d’aclimatació.

 

El resum d’aixó és que si l’organisme no es manté uns dies en altura, els mecanismes d’aclimatació no es posen en marxa. Caldria pujar un tres mil i quedar-s’hi a dalt 3 ò 4 dies per començar a posar-los en funcionament. És clar que això no ho fa pràcticament ningú.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 2 per professionals: s’ha vist que amb una exposició de 3 hores a 5.000 metres d’altitud en cambra hipobàrica, ja augmenta la secreció d’eritropoietina (EPO). Menys temps no és suficient. És clar que la EPO circulant només es manté 8 hores i per tant té poc efecte per augmentar els glòbuls rojos si no es manté l’altitud. Si es fa un estímul de 3 hores cada dia es necessita un mínim de 36 hores en altura, que son 12 dies, per començar a notar els primers efectes d’aclimatació.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

D.- Quan, una vegada aclimatades, les persones tornen al nivell del mar, es produeix un efecte d’eliminació de glòbuls vermells de forma activa. Amb això, els darrers vestigis d’aclimatació desapareixen en una setmana, deu dies a tot estirar. Normalment el viatge a zones d’alta muntanya extraeuropees dura més temps, pel que la poca aclimatació d’unes poques hores a 3.000 metres, en cas de que es tingués una mica, no perduraria.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 3 per professionals: en cas de seguir un programa d’aclimatació en cambra hipobàrica, que és factible, s’ha vist que amb una exposició de 3 hores diàries a 5.000 metres d’altitud es pot tenir una aclimatació gairebé completa en 15 dies. Aixó pot ser útil per tenir equips de rescatadors aclimatats i, per tant, eficaços en altitud. Pels muntanyencs de base, millor aclimatar-se a muntanya, prenent temps i paciència.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

En resum:

• El Mal Agut de Muntanya no sempre és innocent. Els Edemes Cerebral i Pulmonar d’Altitud poden ser mortals en poques hores.

• Pujar abans uns cims al Pirineu o als Alps no disminueix els riscos de l’altitud ni evita la necessitat d’aclimatar-se bé.

• Aclimatar-se amb paciència, guanyant alçada lentament, és la opció més segura i mes natural.

Imatge nº 5. Campament de La Garganta. Huascaràn 1981. Creieu que el lloc d’aquest campament està ben triat? La salut comença per la prevenció dels problemes.

 

 

L'EXPEDICIÓ DEL XENÓ

GAS XENÓ I ACLIMATACIÓ. REVISIÓ.

Agraïm al Dr. Jordi Admetlla Batlle, metge de família a Osona i veterà d’expedicions, les seves aportacions que milloren aquest article. Hem afegit també l’article publicat al High Altitude Medicine & Biology”: Xenon Inhalation for Expeditions to High Altitude: A Position Statement from the International Climbing and Mountaineering Federation (Union Internationale des Associations d’Alpinisme, UIAA) Medical Commission. High AltMed Biol. 00:00–00, 2025.

INTRODUCCIÓ. Ha saltat a l’espai informatiu la gran notícia! 

Un equip d’alpinistes veterans ha fet el trajecte Londres – Kathmandu – Camp Base – Cim de l’Everest i tornar al Camp Base en cinc dies. Tot això gràcies a respirar gas xenó. Respirar gas xenó és el futur de l’alpinisme d’altitud perquè estalvia l’aclimatació i es pot fer el trajecte Europa - Cim de l’Everest - Europa en una setmana. Un esplèndid avenç en el coneixement de la fisiologia humana en altitud!

Fins aquí la ironia. Prou “Fake news”. Ara parlarem seriosament.

L’alpinista, o potser n’hauríem de dir el turista d’altitud, s’estalvia les 4 setmanes d’aclimatació al campament base, el que abarateix molt els costos. O potser no, ja en parlarem...

I aquí, en l’interès econòmic, crec que hi ha l’origen de la gran notícia. Una agència de guies europea ofereix un paquet turístic de 15 dies amb la possibilitat d’escalar l’Everest.

Però, és possible això? Científicament té sentit? Des del punt de vista del metge veterà en altitud, es pot fer? O és adequat? I si no, on és la trampa? 

PART 1.

La física i la química.

L’atmosfera que respirem, en la que s’ha originat, s’ha format i ha crescut la humanitat (almenys fins ara, ja veurem que ens portarà el futur) està formada per 78% de nitrogen, 21% d’oxigen i un 1% dels anomenats gasos nobles o inerts (Argó, Criptó, Neó, Heli, Radó i Xenó). El xenó només representa una de cada 20 milions de molècules de l’aire de l’atmosfera.

Descobert l’any 1894, és un gas pesant, inodor i dens, difícil i car d’obtenir amb molt poca interacció amb el funcionament del cos humà. S’utilitza industrialment per il·luminació i per la propulsió de satèl·lits orbitals i altres naus espacials. També té algunes aplicacions mèdiques i des de 2007 s’usa en alguns països com adjuvant en l’anestèsia barrejat amb 20% d’oxigen, per tractar alguns tipus de tumors i en estudis diagnòstics per imatge. 

PART 2.

Els gasos nobles i l’aclimatació. Paper del Xenó.

No fa gaire que uns investigadors  van trobar un efecte sobre el cos humà: respirar gas xenó fa que el cos produeixi una proteïna anomenada HIF1α.

Breument, la proteïna HIF1α (Hypoxia Inducible Factor1α) és una de les proteïnes que fa que el cos humà segregui Eritropoetina (EPO) que és una hormona, considerada dopatge en els esports de competició. L’EPO fa que augmentin els glòbuls rojos i és un dels passos necessaris en el procés d’aclimatació. 

Però aquí surt la primera pregunta. Realment el gas xenó estimula la secreció de HIF1α? No serà que uns pulmons plens de xenó, que és un gas pesant i dens, no poden absorbir bé l’oxigen i que sigui la manca d’oxigen la que estimula el procés que anomenem aclimatació (HIF1α, EPO, etc)? Això és el que es fa amb les conegudes tendes d’entrenament hipòxic; si s’omplen amb un 90% de nitrogen, l’oxigen queda reduït al 10%, el que és un ambient clarament hipòxic. En aquest punt és quan es posa en marxa el procés d’aclimatació per manca d’oxigen. Per escassetat d’oxigen, no per respirar xenó o nitrogen.   

Aclariment per qui no estigui familiaritzat: la paraulota hipòxia significa només escassedat d’oxigen, ja sigui a la sang d’una persona, un ambient com l’altitud o diversos altres llocs o situacions. 

Hipobàrica? Normobàrica? Hiperbàrica? son noms curts per dir que la pressió del lloc és baixa (Hipo), normal (Normo) o elevada (Hiper). 

O sigui que el xenó estimula l’aclimatació, com ho fa el nitrogen, només quan desplaça i substitueix l’oxigen de l’aire respirat.  

Unes imatges de tres exemples de tendes i escafandres d’entrenament hipòxic que normalment funcionen amb nitrogen, que és molt més abundant i barat d’obtenir que el xenó.

 

Les escafandres i tendes d’entrenament / aclimatació normobàriques i hipòxiques funcionen canviant la composició de l’aire que es respira, mantenint la pressió atmosfèrica normal. Les cambres hipobàriques no canvien la composició de l’aire; canvien la pressió i simulen millor l’altitud. Està més que estudiat que la “preaclimatació” en cambra hipobàrica és més eficaç que la de les tendes hipòxiques - normobàriques. Però no és fàcil accedir a una cambra hipobàrica i així les tendes hipòxiques i normobàriques són molt més comuns.

Pels qui tingueu interès científic: podeu trobar els diversos estudis sobre aquest tema fets a la cambra hipobàrica de la Universitat de Barcelona aquí:

1. Rodríguez FA, Casas H, Casas M, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Viscor G. Intermittent hypobaric hypoxia stimulates erythropoiesis and improves aerobic capacity. Medicine, Science & Sports Exercise. 1999 Feb;31(2):264-8.

2. Casas H, Casas M, Ricart A, Rama R, Ibàñez J, Palacios L, Rodríguez FA, Ventura JL, Viscor G and Pagés T. Effectiveness of Three Short Intermittent Hypobaric Hypoxia Protocols: Hematological Responses. Journal of Exercise Physiology. 2000 Apr;3(2).

3. Rodríguez FA, Ventura JL, Casas M, Casas H, Rama R, Ricart A, Palacios L, Viscor G. Erythropoietin acute reaction and haematological adaptations to short, intermittent hypobaric hypoxia. European Journal of Applied Physiology. 2000 Jun;82(3):170-7.

4. Casas M, Casas H, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Rodríguez FA, Viscor G. Intermittent Hypobaric Hypoxia Induces Altitude Acclimation and Improves the Lactate Threshold. Aviation, Space and Environmental Medicine. 2000 Feb;71(2):125-30.

5. Ricart A, Casas H, Casas M, Pagés T, Palacios L, Rama R, , Rodríguez FA, Viscor G, Ventura JL. Acclimatization Near Home? Early Respiratory Changes After Short-Term Intermittent Exposure to Simulated Altitude. Wilderness and Environmental Medicine. 2000 Summer;11(2):84-8.

6. Ginés Viscor, Casimiro Javierre, Teresa Pagés, Josep-Lluís Ventura, Antoni Ricart, Gregorio Martín-Henao, Carmen Azqueta and Ramon Segura. Combined intermittent hypoxia and surface muscle electrostimulation as a method to increase peripheral blood progenitor cell concentration. Journal of Translational Medicine. October 2009, 29;7:91. 

7. Basualto-Alarcon C, Rodas G, Galilea PA, Riera J, Pagés T, Ricart A, Torrella JR, Behn C, Viscor G. Cardiorespiratory parameters during submaximal exercise under acute exposure to normobaric and hypobaric hypoxia. Apunts Med Esport. 2012; 47(174):65-72.

8. Luisa Corral, Casimiro Javierre, Juan Blasi, Ginés Viscor, Antoni Ricart, Josep Lluis Ventura. Combined intermittent hypobaric hypoxia and muscle electro-stimulation: a method to increase circulating progenitor cell concentration? Journal of Translational Medicine. 2014

Això són només les publicacions de la Unitat d’Hipobària de la Universitat de Barcelona. Si ampliem el focus hi ha molts més estudis i publicacions.

PART 3.

Les dades de l’expedició del xenó.

https://www.climbing.com/news/the-first-xenon-everest-climb-is-coming-this-spring/

https://www.bbc.com/mundo/articles/cdxkkwn4y1po

Quatre alpinistes britànics, bregats en altitud, militars veterans, es sotmeten a una “preaclimatació” en tenda hipòxica, pel que diuen amb xenó. No expliquen la quantitat d’oxigen que hi havia barrejat ni el temps passat respirant hipòxia/xenó, però devien ser setmanes. Després viatgen en vol directe a Kathmandu i sense sortir de l’aeroport, volen en helicòpter privat al Camp Base. Després d’una nit dormint malament a l’avió, una breu migdiada respirant gas xenó al camp base. Una altra vegada, desconeixem la part d’oxígen de l’aire respirat enriquit amb xenó. La mateixa tarda s’enfilen per la cascada del Khumbu, preparada prèviament pels xerpes, cap als camps d’altitud. Vuit xerpes veterans acompanyen els quatre turistes, porten les motxilles i s’encarreguen de la logística, de les ampolles d’oxigen, el menjar, el beure, les tendes i el descansar. Tot el trajecte es fa respirant oxigen embotellat. Al tercer dia fan cim i emprenen el descens. Èxit de l’expedició! I de l’empresa!

Gran capacitat de coordinació de l’agència, però és evident que, tot plegat, no devia ser barat.

PART 4.

Les reflexions.

Mèdicament parlant, que el xenó substitueix l’aclimatació és una fal·làcia que només pot enganyar als incauts. No és cert. El xenó no aclimata de cop a qui el respira un dia.

El que si que és veritat és que amb una cambra hipobàrica o una tenda d’hipòxia normobàrica, amb una part de xenó o sense, es pot aconseguir un bon grau d’aclimatació abans d’arribar al campament base. Però el sistema té almenys tres peròs:

1.-  El temps que el cos humà necessita per segregar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos segueix sent de dues a quatre setmanes, el mateix temps que l’aclimatació normal. Si és així, que cadascú compari i faci la tria: passar les hores en un laboratori asèptic, respirant una barreja d’oxigen, nitrogen o xenó, o arribar, acampar i esperar amb paciència l’aclimatació a la muntanya. Jo no sé la tria de cadascú, però segur que la segona opció és més barata, perquè els laboratoris són molt més cars que els campaments. 

2.- L’aclimatació aconseguida al laboratori desapareix en pocs dies. O sigui que s’ha de sortir del laboratori, volar, arribar i moldre. Si es triga més de cinc o sis dies, tot plegat no serveix per res. Però pagar un laboratori, el vol d’avió, un helicòpter privat coordinat, dos xerpes carregats per persona que la portin fins el cim i amb l’oxigen, el beure i el menjar ben coordinat per tot el trajecte té un preu elevat. Molt elevat. 

3.- Com que l’aclimatació, es faci com es faci,  pot fer-se esperar entre dues i quatre setmanes, és obligat passar temps, hores i dies, a la cambra hipobàrica o normobàrica, respirant xenó, o no. Amb això, l’argument de que respirar xenó estalvia temps a l’ascensió no s’aguanta gaire perquè has de començar a comptar el temps quan el turista entra al laboratori, no quan agafa l’avió per sortir de la ciutat.

El comitè mèdic de la UIAA / CISA-IKAR (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme, Comission Internationale pour le Sauvetage Alpin) ha publicat un comunicat oficial avisant del perill i del risc d’utilitzar aquestes tècniques sense els coneixements fisiològics adequats. Ens afegim a aquest comunicat.

Aquí podeu veure el comunicat oficial del MedComUIAA.

https://www.theuiaa.org/statement-on-xenon-and-high-altitude-mountaineering/

A més a més la revista de més prestigi entre els qui es dediquen a la medicina de l’altitud, el “High Altitude Medicine & Biology”, el HAMB, ha publicat aquest article de revisió que recomano molt als interessats. Com que l’article te Copyright, només puc posar l’abstract que és públic i en obert:

Xenon Inhalation for Expeditions to High Altitude: A Position Statement from the International Climbing and Mountaineering Federation (Union Internationale des Associations d’Alpinisme, UIAA) Medical Commission. High AltMed Biol. 00:00–00, 2025.

Abstract

Hilty, Matthias P, Urs Hefti, Pierre Bouzat, Hannes Gatterer, Lenka Horakova, Linda E Keyes, Justin Lawley, Benjamin D Levine, George Rodway, Daniel Trevena, Eduardo Vinhaes, and Benoit Champigneulle. 

Background and Methods: Recently, xenon inhalation has been advertised for use as a pre-acclimatization method for high-altitude climbs, but this use is controversial and not without risks. The International Climbing and Mountaineering Federation (Union Internationale des Associations d’Alpinisme, UIAA) Medical Commission convened a panel, including external experts, to develop a position statement on xenon inhalation as a pre-acclimatization method.

Results: In this statement, we summarize the current state of research and discuss possible directions of future investigations. A pre-acclimatization strategy using xenon inhalation includes risks of respiratory depression, hypoxemia, systemic hypertension, and neurological impairment. The potential benefits of xenon inhalation, such as erythropoiesis, an increase in hemoglobin mass, or increased oxygen availability to the tissues, are not supported by the existing, current evidence.

Conclusion: The UIAA Medical Commission recommends against the use of xenon inhalation in preparation for or during expeditions to high altitude unless part of a controlled study with appropriately qualified medical support such as anesthesia personnel.

O sigui que no; en aquesta revisió, cap científic troba evidència de que respirar xenó faciliti l’aclimatació.

El resum de tot plegat és aquest. Una empresa, amb interès econòmic, ha muntat un anunci públic per vendre el seu producte, sense que es vegi cap preocupació en els efectes que la seva proposta pugui tenir sobre la salut dels seus clients, sobre el medi ambient ni la sobrefreqüentació d’alguns llocs. Tampoc hi ha cap control de la seriositat ni del rigor del que vol vendre. Si fos un medicament, per exemple amfetamina per escalar més ràpid sense set ni gana, ja estaria directament controlat. Recordeu que administrar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos artificialment (transfusions de sang) està prohibit a tots els esports de competició, incloses les competicions d’escalada en roca o en gel.

Fins aquí la part de consell mèdic i científic amb el seu component social i econòmic.

Sense haver dit ni una paraula de l’ètica. De l’ètica que té escalar una muntanya pels propis mitjans o que t’hi porti algú altre. Del valor que té escalar una muntanya honestament o fent servir mètodes de dubtosa legalitat, rigorositat, honestedat i seguretat per la salut. De l’esforç d’una cordada d’escaladors tot sols en un vuit mil front a la paciència que necessita una caravana, tots en corrua, de clients d’una agència de guies per passar per un coll d’ampolla en que només poden passar d’un en un, sense pressa. Però, és clar, ja  saben que més amunt trobaran un campament organitzat amb menjar i una tassa de té calent.

 

Imatge: cua de turistes d’altitud a la cascada de gel del Khumbu.

Tampoc hem parlat de poesia. Ni de bellesa, ni de gaudir, ni de sentir amb més o menys intensitat. Tampoc de trobar aquells moments, pocs en una vida, que sòn com una epifania. Aquella posta de sol amb un ball de núvols a set mil metres que sona com una simfonia. Aquell darrer cop de piolet que permet posar-te a cavall d’un coll i canviar, de cop, de paisatge. Aquells moments en que la línia de la vida fa un “clac” i tanca un cercle ben rodó.   

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuit mil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura o el cim més alt, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”.

Però això depèn de la sensibilitat, de les capacitats emocionals i dels interessos de cada un. I qui és un servidor per jutjar a ningú. 

Jo només volia aportar la part tecnocientífica i que s’enganyi qui es deixi... Com deia el meu avi, mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall.

 

Un conte per fer dormir els nens

PENSAMENTS AL KARAKORUM.

Començant l’estiu de 1980, una expedició sortia de Barcelona cap al Karakorum. Aquest és el cartell de l’expedició. 

I aquí podreu trobar els dietaris. El dia a dia de l’expedició.

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Després de fer cim, marxa de tornada amb el temps comptat.,

El dia 9 d’Agost de 1980, esgotadora jornada de dos etapes en un dia. De Gore a Urdukas i fins Liligo, sobre la glacera de Baltoro amb un temps infame. Allà, l’assistent de l’oficial d’enllaç, esgotat, va enmalaltir. 

Tot va acabar bé, l’endemà l’expedició va poder arribar a Paiju i el xicot es va anar recuperant.

El conte: una nit que estava a càrrec dels meus nebodets, els hi vaig explicar aquest conte per fer-los dormir. Un conte real per adormir les criatures:

“Mira, ja es fa fosc. No hi ha lluna. Ara que vespreja i hem d’anar a dormir, voleu que us expliqui una cosa? De vegades les persones no són com us hem volgut ensenyar. També hi ha persones que s’estimen més tenir la panxa plena i estar ben calentons que amoïnar-se pels demés.

Sabeu aquella vegada, ja fa temps, quan amb uns companys, ens entestàvem a pujar unes muntanyes, de les més altes del món? Caminàvem un dia darrera un altre per aquelles valls sota un sol que ens picava al cap i a les pedres com un martell. Que n’era de seca i llarga aquella vall! Només llangardaixos, mosques i nosaltres. I la set, i la pols... Era dur.

Tornem allà on érem. Que deia? Ah si! Travessàvem les valls amb els companys i amb nosaltres venia un capità, que havia nascut per allà a prop. Aquest capità portava un criat que, fes calor o fred, plogués o fes sol, li parava la tenda de campanya, li preparava el té calentet, li bullia l’arrós pel sopar i li enllustrava les botes. Aquest xicot es deia Ayub i era un bon nano.

Recordo que, sovint, estant nosaltres fonent una mica de neu per tenir aigua, sentíem cridar al capità “Ayub!”. I l’Ayub, cansat i esbufegant s’escarrasava a complir l’encàrrec d’anar a buscar aigua més lluny, i en tornar, preparar el té, amb llet, molt de sucre i pebre, com li agradava al capità, i fer-li el sopar. I així fins la nit. I quan el capità dormia, encara li tocava fer el seu propi sopar, cosir-li la roba i enllustrar-li les botes. És clar, s’havia de llevar el primer per tenir l’esmorzar a punt. I després caminar tot el dia carregant el necessari. Un dia darrera un altre.

Un d’aquells dies, quan ja tornàvem cap a casa, baixant i baixant per la vall, més llarga que un dia sense pa, crec que era el cinquè o sisè dia que caminàvem, el cel es va anar ennegrint i al cap de poc ja plovia. No ens vam aturar perqué plogués, que ens hauríem mullat igual. Com que per acampar necessitàvem un lloc una mica pla i amb una font per tenir aigua, calia arribar a un lloc que es diu Liligo. I vinga a caminar i vinga a ploure. Ja queia la nit, com ara, i feia fred. Un riu ens barrava el pas; calia travessar-lo. Com que ja érem ben mullats no ens hi vam pensar gaire; fora les botes i a l’aigua!

El riu no era fondo, aigua fins les cuixes, però si que era ample i ple de pedres grosses. El corrent era fort i calia anar ben poc a poquet assegurant els peus si no volies torçar un turmell i acabar arrossegat pel corrent. L’aigua era molt freda, sabeu? El riu naixia una mica més amunt d’una glacera blanca i blava que feia una mica de por. Quan vaig arribar a l’altre banda tot jo tremolava i els peus i les mans eren d’un color entre blanc i blau i em feien un dolor molt viu. No us penseu, no, que els altres no estaven gaire millor que jo. Tots tremolàvem com les fulles d’un bosc al vent. Xops i regalimant seguíem camí avall, mentre la fosca creixia i la pluja semblava enfurida perquè, es clar, ja no ens podia mullar més. Potser es va ofendre del poc cas que en fèiem perquè al cap de poc es va retirar dignament.

Així que, freds i mullats com un peix, tremolant, arribem per fi a Liligo. Ens parem les tendes, ens fiquem a dins i ens treiem la roba mullada. Preparem una sopeta calentona i, tot voltant el fogonet encés, sembla que revifem. Mentrestant, l’Ayub anava fent el mateix pel capità en una foguera al mig del campament.

Era una nit fosca, fosca i freda. Molt. Poca estona després es van anar apagant els llums dins de les tendes. Demà tocava un altre dia de marxa i, esgotat, tothom anava agafant el son. Només jo, que encara escrivia i l’Ayub que treballava, teníem un llumet encés.

La foguera s’anava apagant i, a estones, semblava que la pluja volia recomençar.

Quin benestar! Pobrets peus, s’anaven escalfant dins del sac de dormir i la son començava a planar sobre els meus ulls.

Aleshores, la porta de la meva tenda es va obrir i una cara fosca pel sol amb les dents molt blanques, em deia mentre em sacsejava: “Doctor sahib, doctor sahib, Ayub no good!”. Poc a poquet m’entrava al cap que l’Ayub era malalt.

-Ja vinc, ja vinc. I am coming! Vaig contestar. Tot seguit tornar-me a posar la roba mullada, que no en tenia d’altre, i agafar la farmaciola i els estris. Em va costar arribar a la tenda que l’Ayub compartia amb altres portadors en aquella nit tan negra en aquell pla ple de pedres on havíem posat el campament. Per sort el llum encés dins la tenda em guiava. Per sobre de la carena, semblava que volia treure el cap la lluna.

Dins la tenda feia molta calor. Molts portadors. Sacs de dormir i motxilles en desordre. Els ulls del company malalt, al fons, brillant enfebrosits. El pobre xicot tremolava de febre. Sentir-lo respirar era sentir una locomotora i escoltar els bronquis era com el xiulet d’una cafetera. Els pulmons ben tapats.

Tot plegat havien estat massa coses per ell. Tanta estona de mullena, sense poder-se assecar, havia arreplegat un refredat o una pulmonia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Sense anàlisis ni radiografies, tocava fer de metge d’expedició. Consells als seus companys, havia de beure un parell o tres litres d’aigua o de sopes fins l’endemà; menjar, si volia, però sense obligar-lo, descansar tant calent com es pogués, unes medicines per fer baixar la febre i una injecció d’antibiòtic potent. L’endemà ho tornaríem a veure. Tot va anar bé i en dos dies era com nou.

Sabeu que? Doncs que l’Ayub havia anat més enllà del que podia. Havia traspassat el límit de les seves forces. Perqué que cadascú té el seu límit i ell l’havia traspassat.

Si, ja sé que a alguns llocs, els capitans tenen criats que s’han d’aprimar perquè ells s’engreixin, però a mi em va semblar que l’Ayub havia fet més del que podia fer. Potser és que mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall. O potser, els pobres ruquets no es poden queixar, que s’hi juguen el pa dels seus fills. O potser és que sovint trobes malànimes que no volen saber quan estan abusant dels qui no es poden queixar. 

Que qué vull dir? No ho sé nois, jo us explico el que jo vaig veure. Vosaltres mateixos; ja ho rumiareu. Apa a fer nones; un petonet i fins demà.

El capità Abdul Qashim,  L’Oficial d’Enllaç de l'expedició. 

Ayub. Cuiner i assistent del capità amb seu casc característic. 

NUTRICIÓ I GASTRONOMIA A LA MUNTANYA

Acaba d’aparèixer un llibre gestat durant anys. Anys d’excursions, ascensions i expedicions. I també uns anys d’escriptura, recerca de vells apunts, diaris i fotografies, converses amb editors, la major part reticents a publicar-lo, fins trobar l’actual, correctores, galerades i etc, que no vull cansar. 

Llibre pels qui s’interessen en la millor alimentació als esports de muntanya. Aixó si, sempre aconsellant des del punt de vista de la salut i no per millorar les marques esportives.

«En aquest llibret trobareu tot allò que hem après menjant i gaudint de la muntanya. Ha nascut amb la idea d’expandir informació. S’hi poden trobar records, experiències viscudes, fragments de cartes escrites o de diaris d’expedicions relacionats amb la muntanya i la nutrició. Alguns són seriosos, d’altres fan por, d’altres fan riure. El que no hi ha és ficció». Antoni Ricart de Mesones

«Es tracta, sens dubte, d’un document inèdit, amb una vàlua única i extraordinària, fora del nostre abast i, fins i tot, del de la intel·ligència artificial». Toni Arbonès, al Pròleg

«No soc ningú per qüestionar el valor científic d’aquest llibre (que de ben segur en té), però aconsellaria a tothom que s’aventuri a cuinar a la muntanya, sigui un o cent dies, que no dubti a aprendre-se’l de memòria». Jordi Sugranyes, a la Presentació

L’índex de la primera part  inclou la fisiologia bàsica de la nutrició, la utilitat de cada aliment en cada una de les situacions que es presenten a la muntanya, que no és igual el fred que la calor, una llarga travessa que la gran altitud, estar o no estar aclimatat, ser dona que ser home, sense oblidar la qüestió del beure i de com fer potable l’aigua. 

La segona part son anècdotes i exemples pràctics que expliquen que en altitud l’aigua bull a menor temperatura i l’arrós no es cou en vint minuts, que els campaments amb molta gent son font de diarrees, que si no cuides el transport et pot fugir el dinar o una vaca es pot menjar el sopar. 

La tercera part son vivències; experiències i menjades que difícilment poden tornar a passar, com pescar truites de riu a l’Afganistan, menjar uns macarrons del xef a l’Everest o una truita de vuitanta ous als Andes. I altres anècdotes.

A la quarta part hi ha unes quantes de les receptes més celebrades d’en Miquel Sànchez al refugi Ventosa i Calvell de L’estany Negre.  

Per acabar, les il·lustracions de la Cristina Curto posen l’ànima i l’emoció a les explicacions àrides i avorrides de la part tècnica i de les taules de números. La part que explica millor la idea amb menys paraules.

Esperem que us agradi.  

VIATGE INICIÀTIC A PEU PER L'HIMÀLAIA

 

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuitmil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”

Si, a més a més, és capaç de copsar i dibuixar els paisatges, la llum i les mirades dels nens com fan en aquest llibre la Cristina Curto Teixidó i en Ferran Font Pujol, l’intensitat de la vivència arriba fins al lector.

 

Imatge. Cristina Curto prenent apunts a muntanya.

Comencem la història pel principi. Posem context per entendre perqué aquell va ser un viatge de retrobament amb les arrels i d’iniciació a un mon amb més passió i màgia que sentit comú.

L’any 1982, una expedició barcelonina va marxar al Nepal amb la dèria de pujar el Manaslu de 8.163 metres, la muntanya dels esperits segons el seu nom sànscrit. El Manaslu és la vuitena muntanya més alta del mon. 

 

Imatge. L’equip expedicionari al campament base amb el Manaslu senyorejant la vall. 

 

 

Imatges. El cartell de l’expedició i l’Enric Font i en Pere Aymerich

Molta il·lusió i pocs diners. Com sempre, com més lleugera és una expedició, més carregat va cadascú. Motxilles pesades, obrir traça amb neu fins a mitja cama. Suor. Viatges i més viatges per equipar els campaments. Cel gris, fred i humitat. Guanyar altitud poc a poc, cansament, obrir traça amb neu més amunt del genoll. Neu i neu. Allaus cada pocs minuts. Fer torns de nit amb les pales no fos cas que la tenda quedés coberta per la neu i s’ofeguèssin. Son i cansament. Feina inútil. Carregaments de menjar i material perduts sota la neu. Gana i més neu. Amagats dins d’un iglú que aviat va ser un soterrani. Metre i mig de neu en una nit. Fred, cansament, més gana. Allaus en estereofònic. Pèrdua de la comunicació entre els campaments. Voler fugir i no poder; neu fins les cuixes els qui anaven amb esquís i fins el pit els qui els seguíen la traça a peu. Tornar desesperats a l’iglú. Darrer sobre de sopa i darrer cartutx de butà per fer aigua. Per fi, un matí va sortir el sol. Tots els campaments desapareguts sota la neu i les allaus. Afamats van abandonar tendes, cordes i material. Descarregats i sense encordar, van tirar avall. Avall, avall, qui arribi, arriba i que ningú caigui en cap esquerda. Al vespre van arribar al camp base els qui eren al campament 2. Enric Font, cap de l’expedició i Pere Aymerich, sotscap, van quedar al campament 4 per sempre. Fugir, amb més gana que menjar, amb més llàgrimes que passes. Caminar en vuit dies el que havia costat quinze per arribar. Dolor tatuat al cor per tota la vida pels amics perduts. 

Naturalment en Ferran Font i la Cristina Curto coneixien bé l’història del seu pare i sogre.

 

I aquest és el context que va motivar, i en el que es va gestar, aquest llarg viatge a peu per veure totes les cares del Manaslu gairebé trenta anys després.

El viatge a peu. Kathmandu, vall del Buri Gandaki amunt començant a caminar a Arughat Bazar. Jagat, Nyak i Lhogaon. Primera visió del Manaslu des del sud.  Samagaon, el poblet, de cultura tibetana, més proper al campament base del Manaslu. El coll de Larkya La a 5135 metres d’altitud, fronterer amb el Tibet, amb l’impressionant visió del Manaslu des del nord. Baixar a la gran vall del Margshyandi Khola al peu de les parets nord dels Annapurnes. Chame, Pisang i Manang on hi ha el petit hospital de la Himalayan Rescue Association. L’ascensió al coll de Thorong La de 5416 metres d’altitud. Les envistes del Dhaulagiri, el tercer vuitmil del recorregut i el descens a la vall del Khali Gandaki. El santuari de Muktinath amb la seva flama de foc etern. Kagbeni a tocar del mític regne tibetà del Mustang i, per fi, Jomosom, amb la seva petita pista per avionetes. Tornar a Kathmandu, volant a tres mil metres d’altitud per la vall del Khali Gandaki, seguint el curs de les valls, entre els Annapurnes i el Dhaulagiri de més vuitmil metres, el congost més profund del món.  

Un viatge somiat tantes vegades... Al platet d’una balança podem posar que és un camí llarg i dur per les distàncies, per les jornades interminables, per l’altitud de dos colls de més de cincmil metres, pel fred, per la calor, per la monotonia del menjar i la manca de comoditats. A l’altre platet de la balança hi posem l’extraordinària possibilitat de veure seqüencialment tres massissos de vuitmil metres, de visitar valls remotes de l’Himàlaia, passar dels paisatges selvàtics de les valls frondoses a les àrides muntanyes de les capçaleres de les valls i els colls, la convivència amb els habitants d’aquelles valls remotes, i els somriures dels nens, veure la transició de la cultura nepalesa hinduïsta a la cultura budista tibetana. Quin platet pesa més? Cap on es decanta la balança?

Si sou dels qui penseu que tot allò que val la pena aprendre, saber i gravar per sempre a la memòria de les emocions costa un esforç, ja sabreu quin platet de la balança pesa més per vosaltres.

 

El llibre el podeu trobar a Internet o demanar-lo a la vostra llibretera de confiança. Us transportarà al Nepal de fa uns anys. I despertarà a molts el desig d’anar-ho a veure, viure, conviure o reviure.

CREU DE SANT JORDI PER JOSEP MANUEL ANGLADA

Poques vegades els “conqueridors d’alló que és inútil”, com deia el gran Lionel Terray, tenen un reconeixement públic més enllà de les felicitacions i abraçades de la família i de l’entusiasme dels incondicionals de la muntanya. Alguna conferència  o medalla d’un club o un piolet d’or de la UIAA. Benvinguts siguin.  Però això sempre és en els cercles limitats dels incondicionals de la muntanya.

Però enguany un alpinista, model per tants escaladors, ha rebut la creu de Sant Jordi de la Generalitat, per la seva trajectòria. Observeu la llista dels guardonats:

 
Seria una bogeria intentar fer una llista de les primeres ascensions de l’Anglada a tot arreu del mon. De Montserrat al Pedraforca, de Riglos als Alps. De l’Hoggar a Kenia i a  Groenlàndia. Incontables. 

Com que m’he dedicat més a l’alpinisme expedicionari només escriuré una curta llista de les expedicions de l’Anglada, totes, excepte la primera, com a cap d’expedició. I potser m’en deixo alguna. 

• 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l’aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l’Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.

• 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l’Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.

• 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.

• 1974: Primera absoluta amb Emili Civis i Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar el 29 d’abril a les 9 del vespre.

• 1982: Primera expedició catalana a l’Everest per l’aresta sudoest.

 
Per seguir la seva trajectòria millor, us proposo  llegir aquest llibre, escrit per la seva dona i també escaladora pionera, Elisabeth Vergés Costa (1939 – 2019) i publicat per Desnivel l’any 2002.

Recordo una anècdota; quan als anys vuitanta del segle passat, diversos grups de muntanyencs maldàvem per la primera ascensió catalana a l’Everest, hi havia certa competència per trobar finançament. Alguns dels patrocinadors, que volien l’exclussiva, ens avisaven de contactes amb altres grups que ens podrien aixafar la guitarra. Un  conegut cap d’una altra expedició va dir en públic, segur del que deia: 

- L’Anglada és un senyor. Aixó segur que no ho farà.

L’any 1988, una expedició catalana intentava per primera vegada l’ascensió al K2. Des de la ciutat de Skardu fins al campament base, a 5300 metres d’altitud, hi ha una marxa de 15 dies per la trencada glacera Baltoro, passant ponts de mico i amb punts d’aigua escassos. L’Anglada, que no formava part de l’expedició, ens va venir a visitar al campament base. Van ser uns dies d’agradables converses i intercanvis d’opinions sopant a la tenda del campament base al peu de l’aresta del K2.

Aquests sòn alguns dels meus records. 

 

 

Una cordada mítica: Francesc Guillamon Nieto, Josep Manuel Anglada Nieto i Jordi Pons Sanginés.

Moltes felicitats i una abraçada al company i mestre que tants camins ens ha obert. 

I recorda, Josep Manuel, que, a més a més de molt merescut, hi ha molts muntanyencs que sentim amb orgull aquest premi a un dels nostres.